Per Alejandro Iturbe

L’economia mundial entrarà oficialment en recessió a finals de juny. És el resultat de l’impacte de les mesures adoptades per combatre la pandèmia del coronavirus. Però aquest impacte ha colpejat sobre una paret que ja estava profundament esquerdada.
Es defineix recessió quan el PIB (Producte Interior Brut) d’un país, d’una regió o del món es redueix almenys dos trimestres consecutius. Això ja va ocórrer durant el primer trimestre de 2020, i tot indica que això es repetirà en el segon. Vegem algunes dades de les economies més importants el món:
Als Estats Units, el PIB de gener a març va retrocedir 1,2% respecte el de desembre de 2019 (després de tot un període de creixement), la qual cosa acabaria donant una reculada anual de 4,8%. Alguns economistes han estimat que la caiguda real en el 1T [primer trimestre] va ser del 4%. L’ocorregut des de finals de març indica que aquesta dinàmica es va mantenir i, fins i tot, es va agreujar.
A la Xina, el PIB ha retrocedit un 6,8%, la primera reducció des de 1992 i la pitjor des de 1976 durant l’anomenada Revolució Cultural, en l’època en què el país encara era un Estat obrer.
A Europa, les autoritats alemanyes han divulgat una previsió de recessió anual del 6,3%. França, Itàlia i Espanya (en ordre decreixent de grandària del PIB) han divulgat números oficials per al 1T d’enguany amb contraccions del 5,8%, 4,7% i 5,2%, respectivament, sobre l’últim trimestre de 2019. A finals de l’últim abril, Christine Lagarde, president del BCE (Banc Central Europeu) va afirmar que “el col·lapse econòmic de la Unió Europea tindrà ‘una amplitud i una velocitat sense precedents en temps de pau’”.
Per part seva, Japó (la tercera economia del món en 2019) ja havia patit una forta caiguda en l’últim trimestre de 2019 (-7,3% ) i va mantenir aquesta dinàmica en el 2020. Els analistes estimen que enguany hi haurà un rècord de reducció del PIB. Segons Izumi Devalier, economista-cap a Japó del Bank of America-Merrill Lynch: “amb el coronavirus, l’economia japonesa va entrar en xoc en una posició molt feble”.
Els anomenats “països emergents” (com Àfrica del Sud i Turquia) ja venien amb una mala dinàmica. Brasil encara no ha divulgat les dades del primer trimestre de 2020 però, des de l’inici de l’any, s’ha produit la major fugida de capitals de tota la seva història. L’economia argentina ja venia en recessió i es preveu una caiguda de 6,5% enguany.
De nou “l’ajuda” dels governs
Si aquesta dinàmica es mantingués, la recessió es transformaria en depressió, el que alguns economistes defineixen com una caiguda del PIB superior a 10%, i altres es basen en la seva durada (una recessió molt prolongada sense símptomes de millora).
Per a intentar evitar aquesta dinàmica, les burgesies i els governs han tornat a apel·lar, com en la crisi iniciada en 2007/2008, a gegantescos paquets “d’ajuda”, canviant, en molts casos, les seves polítiques anteriors. El govern de Donald Trump (amb el suport unànime de totes dues cambres del Congrés) va votar un paquet de 2,2 bilions de dòlars. Alemanya va definir un pla de 1,1 bilions d’euros (un terç del PIB), i així per l’estil. La major part d’aquesta “ajuda” està destinada a les empreses, amb algunes mesures menors pels treballadors: als Estats Units, representen només el 10% del total; a Alemanya, menys de 5% serà per a ajudar als aturats.
Aquestes mesures menors es donen en el marc d’un feroç atac als treballadors de tot el món per part de les burgesies i els governs: acomiadaments, suspensions, rebaixes salarials, modificació de les condicions laborals i atacs a velles conquestes com les vacances pagades, el salari anual addicional, els convenis col·lectius, etc.
Què passarà a partir d’ara?
Per a analitzar les perspectives més pròximes és necessari considerar alguns elements contradictoris. D’una banda, l’economia mundial ja venia amb una dinàmica cap a la recessió abans de l’efecte de la pandèmia, aquesta va accelerar i accentuar la dinàmica però no la va crear. Al mateix temps, això es dóna en el marc del que hem anomenat sèrie descendent dels cicles econòmics, iniciada en 2007/2008, i amb contradiccions molt profundes del capitalisme imperialista en la seva decadència.
En el sentit contrari, està l’efecte d’alleujament en la caiguda que tindran els grans “paquets d’ajuda” que han aplicat els governs. En qualsevol cas, el seu efecte en el PIB serà menor al de la seva magnitud, ja que les empreses aprofiten una part d’aquestes ajudes no per a invertir-les en la producció sinó per a capitalitzar-se financerament. A més, centralment, en l’aixecament de les quarantenes i les restriccions (amb dates i ritmes encara imprecisos i que varien entre els països) impulsarà una recuperació de la producció i del consum. Diversos analistes consideren que aquest factor ja començarà a actuar en la segona meitat d’enguany.

En general, l’FMI es caracteritza per fer pronòstics “optimistes” que posteriorment ha de corregir a xifres pitjors. En aquest cas, sembla apostar per a una forta recuperació post quarantena (o amb una disminució gradual en la segona part de 2020), amb fort accent en les economies asiàtiques, especialment, la de la Xina (les estadístiques de la qual són sempre molt qüestionades).

Però fins i tot, si considerem aquests números, veiem que, en la majoria dels casos, la recuperació de 2021 serà menor a la caiguda de 2020. Es configura així una de les situacions analitzades per Trotsky en 1923: “Si la crisi, que significa destrucció, o en tot cas contracció de les forces productives, sobrepassa en intensitat l’auge corresponent, llavors obtenim com a resultat una contracció de l’economia”, característica d’una corba general descendent.
La dinàmica actual de l’economia amenaça en fer esclatar i veure’s encara més potenciada per la “desinflada” o l’esclat de diverses bombolles especulatives pròpies del moment actual del capitalisme imperialista. Especialment, pel de “l’endeutament global”, suma dels deutes dels Estats, les empreses i les famílies. En aquest cas, seria la “tempesta perfecta” de l’economia mundial.
Ja sigui en la seva perspectiva més atenuada o en la més catastròfica, serem els treballadors i les treballadores els que pagarem el seu cost. Per això, hem d’organitzar-nos i lluitar ara contra això, i preparar-nos per a futures lluites molt més dures.