KKE (Partit Comunista Grec): de la col·laboració de classes al sectarisme extrem

El KKE (Partit Comunista Grec) és el partit en activitat més antic de Grècia. Fundat el 1918, ha participat activament en els principals esdeveniments del segle XX en el país. A les eleccions de gener va obtenir un 5,47% dels vots i 15 escons, per la qual cosa es va convertir en la 5ª força política grega, darrere de Syriza, Nova Democràcia, Alba Daurada i To Potami.

El KKE apareix com un adversari frontal de Syriza i del nou govern Tsipras. Porta bastant de temps enfrontat amb Syriza i els seus components. De fet, el corrent majoritari de Syriza és Synaspismós, del qual és membre Tsipras (que encapçala el sector més reformista). Synaspismós és un partit que va sorgir al 1991 de la unió de dues ruptures del KKE, una primera de caràcter “eurocomunista” dels anys 70, i una altra fruit d’una expulsió massiva posterior a la desintegració de la URSS i del PCUS. L’actual KKE reflecteix el sector més rígid i sectari de l’estalinisme grec. Tot i això, segueix mantenint encara una important influència en el moviment sindical i estudiantil (dels 45 membres de la junta directiva del sindicat GSEE, 10 pertanyen al KEE i a les últimes eleccions al sindicat estudiantil van obtenir el 18,5% dels vots).

Un sectarisme extrem cap als treballadors

En una recent entrevista, Elisseos Vagenas, membre del Comité Central del KEE, deia: “Syriza és el nou pol de la socialdemocràcia a Grècia i s’interessa en gestionar el poder burgès com un rostre d’esquerra.” I afegia: “El KKE avalua que el govern Syriza-Anel seguirà el mateix camí de retrocessos i compromisos amb el gran capital, els monopolis, la UE i la OTAN, amb totes les implicacions negatives per al nostre poble i país.”

No obstant això, el problema no és que el KKE faci aquest anàlisi de Syriza i del nou govern Syriza-Anel sinó que darrere d’aquesta retòrica radical s’amaga un sectarisme malaltís que reedita la política estalinista del “Tercer Període”: no només no hi ha lloc per a cap unitat d’acció amb Syriza sinó que aquest partit vindria a ser l’enemic principal. Però una cosa és pensar que Syriza és la força cridada a substituir políticament el PASOK (que és el que en realitat busca la direcció de Tsipras) i una altra ben diferent negar, com fa el KKE, que la victòria de Syriza hagi estat, amb totes les contradiccions que es vulgui, la victòria del poble grec, que va utilitzar el vot de Syriza com a instrument per fer fora als partits de la Troika i repudiar el saqueig i la submissió de Grècia. Per al KKE la victòria de Syriza no és més que una conseqüència de la confusió política i de la falta de consciència de classe, una culpa que la classe treballadora haurà de carregar sobre les espatlles per no haver-los votat a ells. El KKE mai s’equivoca; té el monopoli de la veritat.

Com Syriza està al govern, el KKE es va negar a afegir-se a les massives mobilitzacions espontànies contra el xantatge de la Troika. Fins i tot, va cridar expressament a no sumar-se a les accions internacionals de solidaritat amb el poble grec. Quan van haver-hi les mobilitzacions dels indignats grecs al 2011 i amplis sectors de les classes mitjanes arruïnades i de la joventut van ocupar les places del país; el KKE, que no les controlava, va afirmar que estaven animades per les classes dirigents gregues per evitar la radicalització del moviment.

El KKE no dialoga amb la classe treballadora i la joventut a partir de les mesures i les accions concretes del govern de Tsipras. No parteix de la consciència actual dels treballadors i es nega a acompanyar-los en la seva mobilització per exigir a Tsipras que compleixi les seves promeses “irrenunciables”, que està traint per tal de no trencar amb la Troika i la Unió Europea. El KKE es conforma amb denunciar a Syriza per reformista i acusar-lo de ser la nova cara del poder burgès al país. Aquesta actitud sectària i autoproclamatòria cap a les capes més explotades de la població, que en la seva majoria van votar Syriza, afavoreix a Tsipras i fomenta una divisió sectària en comptes de fer avançar la consciència de les masses treballadores i fer possible la construcció d’una direcció alternativa a la de Tsipras, una direcció que estigui disposada a trencar amb l’Euro i la UE i obrir el camí a mesures que trenquin amb el domini de la oligarquia financera i la submissió nacional de Grècia.

La ruptura amb l’euro és quelcom irrellevant?

En relació al tema central de la permanència o no de Grècia en la zona euro, el KKE manté una posició ambigua, doncs defensa que aquest assumpte no te rellevància perquè lo important és “trencar amb el capitalisme”. Però la ruptura amb el capitalisme és quelcom concret i la realitat és que ja no les mesures de fons, com la nacionalització de la banca i dels sectors econòmics estratègics, sinó les més elementals, com les que el nou govern va aprovar després de guanyar les eleccions, no poden ser satisfetes sense suspendre el pagament del deute i, en conseqüència, trencar amb l’Euro. El KKE, però, prefereix agitar consignes molt propagandístiques i allunyades de la realitat.

Per altra banda, en consonància amb la seva trajectòria estalinista, el seu socialisme per Grècia és una versió grega del vell “socialisme en un sol pais” estalinista. Però si la història va demostrar que això ja era absurd en un pais com Rússia, ho és moltissim més en un petit país com Grècia, amb una economia dèbil, dependent i endarrerida. El socialisme ha d’arribar a Grècia, però només de la mà de la solidaritat i la unió amb la classe treballadora i els pobles europeus, en la lluita per una Europa socialista.

El KKE és un dels escassos partits estalinistes europeus que, tot i la seva decadència i crisi, manté encara un pes politicosocial significatiu. El seu balanç històric (veure l’article sobre la Grècia moderna) està marcat per la submissió a la voluntat d’Stalin, que al final de la II Guerra Mundial va acordar deixar a Churchill les mans lliures amb Grècia. Aquesta submissió el va portar a traicionar l’heroica lluita lluita del poble grec, la columna vertebral del qual eren els seus propis militants. Uns militants que van jugar igualment un paper central en la resitència a les dictadures dels coronels, que va obligar a molts d’ells a refugiar-se a l’estranger. Avui difon un discurs sectari i nacionalista i la seva gran preocupació es mantindre els seus feus electorals i sindicals.

ANTARSYA

Antarsya significa “rebel·lió” en grec i es la organització que s’ubica l’esquerra de Syriza. És un front polític que es va formar al 2009 a partir de la integració d’organitzacions que venien de ruptures amb el KKE i altres d’origen maoista, trotskista i ecologista. Va obtenir en les ultimes eleccions menys de l’1% dels vots, no superant la barrera dels 3% necessaris per entrar al parlament. Té alguna presència als ajuntaments de la zona d’Atenes; forma part dels moviments sindical i estudiantil i la seva militància s’ha implicat activament a les vagues i lluites contra l’austeritat. L’hegemonia dins de Antarsya es dels grups maoistes.

S’ha posicionat de forma categòrica en contra de l’extensió del Memoràndum anunciada pel govern Tsipras i crida a prosseguir les mobilitzacions contra el xantatge de la UE. Denuncia, a més, que no són possibles els acords dins de la UE i que l’alternativa és la ruptura amb ella. Hi ha un important debat intern sobre el recolzament o no al govern Syriza/Anel. Actualment mantenen una posició d’independència en relació a Tsipras.