Quan el govern PSOE-UP es va autoproclamar com “el més progressista de la història” i va començar la seva legislatura a principis de 2020, ja havíem escoltat promeses electorals de protecció a les més oprimides de la societat, en concret al col·lectiu LGTBI, que fa anys que són ignorades, discriminades i maltractades pels diferents governs predecessors.
Al cap d’un any seguim sense tenir una Llei Trans ni una Llei LGTBI estatals que ens protegeixin de les agressions i enfrontin la desigualtat de condicions que sofrim tant a les aules com en el treball, i que a més reconeguin el dret a l’autodeterminació de gènere. Encara són diverses les comunitats autònomes, com Astúries, Cantàbria, La Rioja o les dues Castelles, que no tenen cap regulació sobre aquest tema, i les diferents lleis autonòmiques que existeixen no estan unificades ni protegeixen per igual. Amb aquest panorama en l’àmbit estatal no és d’estranyar que ni tan sols existeixin dades oficials sobre agressions, condicions socioeconòmiques i dificultats que enfronta el col·lectiu.
El que sí que ha fet aquest govern, amb el PSOE al capdavant, ha estat no garantir l’aprovació d’una Llei Trans, alimentant la transfòbia amb declaracions com les de Carmen Calvo, que expressava les seves preocupacions sobre que “el gènere es triï sense més que la mera voluntat o el desig, posant en risc, evidentment, els criteris d’identitat de la resta dels 47 milions d’espanyols”. Aquestes posicionis l’única cosa que han fet és obrir un debat públic sobre un dret fonamental que l’Estat ha d’assegurar, propiciant la difusió i normalització de postures radicalment transfòbiques als mitjans de comunicació.
Els nostres drets no són negociables…
A causa de les diferències entre els socis de govern -que intenten satisfer diferents interessos segons el seu electorat- durant aquest mes, coincidint amb el mes de l’Orgull LGTBI i les ànsies oportunistes del PSOE per poder fer-se la foto en la desfilada (al qual més de 70 associacions demanen el seu veto) s’ha accelerat la negociació per a desbloquejar la situació entre el Ministeri d’Igualtat, Carmen Calvo i associacions LGTBI vinculades al PSOE.
La posició tant de Montero com de les associacions partícips en la negociació és cedir en alguns punts per a poder aplicar la llei com més aviat millor. Alguns dels punts en els quals els col·lectius es plantegen cedir, després d’haver rebutjat l’exigència de testimonis per a poder fer el canvi registral de gènere, són la negació del dret d’autodeterminació als menors de dotze anys (encara que sí de canvi de nom); el no reconeixement de les identitats no binàries (ni home ni dona) i l’aplicació d’un termini administratiu obligant a demanar el canvi registral dues vegades amb un període de tres mesos entre peticions.
Els drets de les persones LGTBI no són una moneda de canvi electoral, ni són negociables: el dret d’autodeterminació de gènere també correspon als menors, sinócom els protegirem a les aules, que a més estan desproveïdes de recursos per a combatre la discriminació? També correspon a les persones no binàries, per què l’Estat hauria d’imposar una categoria a algú que no la sent afí? Com el dret a l’autodeterminació dels pobles, el dret a l’autodeterminació de gènere és una qüestió democràtica i oposar-se només pot entendre’s com una postura reaccionària.
…i exigeixen recursos per a ser garantits
I mentre continuen “suavitzant” la Llei Transi la Llei LGTBI està fora del mapa, nosaltres ens preguntem amb quins recursos pensa el Govern central garantir l’aplicació efectiva de les Lleis perquè realment millorin les condicions de vida del col·lectiu. Si no van tenir recursos per a reforçar la sanitat pública durant la pandèmia, els tindran per a la Llei Trans? I, és més, com uns serveis públics tan destrossats per les retallades podran assumir protocols contra la LGTB-fòbiaa les aules, o formació per al personal sanitari sobre les necessitats de les persones trans? Com es resoldrà el problema de desproveïment d’hormones que, de fet, vulnera el dret a una transició efectiva i en bones condicions?
Sense destinar recursos, per exemple, els milions dels Fons de Recuperació Europeu que estan anant a les grans empreses, les lleis es quedaran en lletra morta. El dret a l’autodeterminació de gènere és inqüestionable, però en quina mesura millorarà les condicions materials de les persones trans si no existeix un contingent laboral trans basat en la creació d’ocupació pública que combati les altes taxes de desocupació del col·lectiu? La discriminació laboral en combinació amb la dependència econòmica d’entorns familiars LGTBI-fòbics empeny a les persones trans a intentar amagar la seva veritable identitat (el 66% del col·lectiu LGTBI del nostre país ha ocultat la seva orientació sexual o identitat de gènere abans d’aconseguir la majoria d’edat), per la qual cosa hem d’exigir el dret a l’autodeterminació de gènere amb garanties socials.
També necessitem recursos a la Sanitat Pública, expropiant els de la privada si fos necessari, per a poder fer front a les nostres necessitats i a les de tota la població, tal com ens ha demostrat aquesta pandèmia letal. Igual que cridem a nacionalitzar les farmacèutiques per a alliberar les patents de la vacuna de la COVID-19, necessitem que es nacionalitzin per a produir les hormones que s’adaptin a les necessitats de les persones trans, i no les que interessin a les butxaques de les empreses.
De la mateixa manera, necessitem més recursos per a l’Educació Pública, per a implementar una assignatura d’Educació Sexual en valors d’igualtat, formar al professorat en les realitats del col·lectiu i baixar les ràtios per aula perquè l’assetjament escolar sigui fàcilment identificable. No podem permetre que la privada i la concertada, principalment regentada per l’Església i els seus prejudicis masclistes i LGTBI-fòbics, compti amb recursos mentre desmantellen la Pública, l’educació ha de ser 100% pública i laica, cal exigir al govern que deixi de finançar i facilitar el negoci a la concertada/privada: Els seus recursos han de ser de la Pública!
Per un pla de lluita unitari per a aconseguir-los! Cap agressió sense resposta!
Totes aquestes reivindicacions no es resoldran únicament amb l’aprovació d’una llei al Congrés. No podem conformar-nos amb promeses i discursos, hem de començar a traçar de manera unitària, entre totes les organitzacions LGTBI, sindicats alternatius i organitzacions anticapitalistes, un pla de lluita per a aconseguir una Llei Transi una Llei LGTBI estatals i amb garanties. La lliure decisió sobre els nostres cossos i les nostres vides és un dret de tota la classe treballadora, per la qual cosa hem d’incloure i cridar a tothom perquè s’uneixi a ella.
Els partits que s’autodenominen d’esquerres, però que en realitat governen al servei de les grans empreses, bancs i dels mandats de la Unió Europea, l’única cosa que fan és posar frens a la lluita social i donar falses esperances perquè no lluitem. Aquests partits deceben a amplis sectors populars i de la classe obrera que deixen de confiar en ells i són guanyats pel discurs de la ultradreta. Un discurs completament reaccionari, encapçalat per VOX, que ataca directament i nega, els drets més bàsics del col·lectiu LGTBI.
Aquest augment de la ultradreta ja s’està notant en els barris i als carrers. A la fi del mes de maig dues parelles gais van ser víctimes d’una agressió homòfoba per part de quatre individus armats, a Barcelona. Aquell mateix cap de setmana a Barcelona es van registrar 3 atacs més a 6 persones del col·lectiu. En total són 76 els casos de violència contra el col·lectiu LGTBI registrats a Catalunya en el que va de 2021, d’acord amb les dades presentades per l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH). Malgrat la falta de dades sobre aquest tema, segons un estudi de l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, un 41% del col·lectiu LGTBI en l’Estat Espanyol admet haver rebut amenaces, insults o persecucions. Encara que sabem que són moltes més les víctimes d’aquest assetjament.
Per això, fa falta construir una organització de lluita amb un programa per a la classe treballadora i la joventut, incloses les més oprimides de la societat, per a organitzar la mobilització als carrers, que és l’única manera d’aconseguir i defensar els nostres drets. Uneix-te a Corrent Roig en la lluita per:
