Catalunya | Ada Colau: Canvi o gestió de la crisi?

Comparteix-ho

Ada Colau

La victòria de diferents candidatures alternatives a municipis importants de l’Estat espanyol com Madrid, Barcelona o Cadis a les Eleccions Municipals del 2015, van generar un moviment de simpatia i esperança per part de la classe obrera cap al que es va anomenar Els Governs o Ajuntaments del Canvi. Governs com el de Manuela Carmena, a Madrid i el d’Ada Colau, a Barcelona, representaven per a molts i moltes la possibilitat de regeneració política i democràtica que deixaria enrere molts anys de “pelotazo” urbanístic, els casos de corrupció i el maltractament dels serveis públics cap a la classe obrera en general.

Per Evaristo Espigares, de Barcelona

Tanmateix, quasi dos anys després, a la meitat dels seus mandats, veiem que aquests governs municipals no responen a les expectatives que van generar el seu dia. Per la seva actuació no passen de ser gestors “honestos” del sistema capitalista, lluny d’ésser l’instrument d’una profunda transformació social, política i econòmica que tanta gent esperava d’ells.
Aquest és el cas del govern d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Precedida per la seva bona tasca al capdavant de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH), que va suposar una alenada d’aire fresc a la realitat política i social estatal (ja que va sacsejar un dels principals pilars del sistema capitalista, la propietat privada), Ada Colau i el seu govern es mostren incapaços d’atacar de soca-rel les bases d’un sistema que precaritza dia a dia les condicions de vida de la classe treballadora. A més, i com a municipi més important de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona també juga un paper important a la batalla pel referèndum d’independència.

Aquest darrer aspecte, juntament amb el de l’habitatge i el tractament de la immigració (refugiats, manters…) són els que tractarem a aquest article.

Sens dubte, l’actuació estrella del mandat de Barcelona en Comú (marca sota la qual governa Ada Colau a Barcelona) ha sigut la política de l’habitatge. No en va, com hem mencionat, Ada Colau va ser la principal figura pública de la PAH. Tanmateix, i tot i crear la UCER (Unitat Contra l’Exclusió Residencial) i reunir les Taules de Desnonament als diferents districtes de la ciutat una vegada al mes per intentar frenar el drama dels desnonaments i la precarietat a l’accés a l’habitatge, de gener a juliol de l’any passat (2016) es van atendre 1515 desnonaments, més que a tot el 2015. I tot i haver baixat a algunes zones, com a Nou Barris, han augmentat a altres (com Ciutat Vella, Sant Martí, Sant Andreu i Sants-Montjuïc) [1]. A més, la mateixa Ada Colau va reconèixer que el seu ajuntament no ha aconseguit parar de forma definitiva els desnonaments a Barcelona, elevant la xifra dels mateixos durant el seu primer any com alcaldessa en 340[2].

Per què es produeix aquesta situació?

L’enfocament que l’Ajuntament dóna al problema de l’habitatge no permet que les seves polítiques representin una sortida al problema que continua tenint la classe treballadora a Barcelona. Perpetua, en canvi, el conflicte a causa de la política de pegats duta a terme per Colau i els Comuns.

La Llei 4/2016, que substitueix la Llei 24/2015 de mesures urgents per fer front l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, ha suposat una rebaixa a les ambicioses mesures parcials que contemplava la primera llei, tombada en part del seu contingut pel Tribunal Constitucional. Aquesta rebaixa (votada unànimement al Parlament) ha comptat amb el beneplàcit de l’Ajuntament de Barcelona i suposa acceptar la participació de les entitats privades al procés, fer desaparèixer el concepte de “gran tenedor” a la llei, no obligar a les entitats bancàries a posar en lloguer social els seus immobles buits (aquests només s’incorporaran a una llista de manera voluntària) i evitar a la pràctica l’expropiació d’habitatges per a fins socials.
Segons l’actual portaveu de la PAH, Carlos Macías, aquesta llei suposa renunciar als èxits de l’anterior: “un canvi de paradigma que deixava enrere la transferència de recursos públics a la banca i proporcionava eines que no permetien que les entitats poguessin fer negoci amb un dret bàsic com el de l’habitatge sense assumir costos. Aquest canvi no figura a la nova llei”. [3] El resultat, segons el portaveu de la PAH, suposa deixar fora al 90% de les famílies amenaçades de quedar al carrer. A més, l’ajuntament va pactar amb CiU un Pla Municipal pel Dret a l’Habitatge que dóna un protagonisme al Tercer Sector (entitats assistencials sense ànim de lucre, entre elles l’Església), la banca i els fons d’inversió. [4]

Un altre cavall de batalla al tema de l’habitatge són els lloguers i el paper de la indústria turística, que està provocant la formació d’una nova bombolla als preus dels lloguers i processos de “gentrificació” urbana que expulsen als habitants dels seus barris, com a Ciutat Vella, on els preus dels habitatges s’han apreciat un 16,5% a l’últim any. [5] Això ha provocat les protestes dels veïns que el passat 28 de gener van prendre les Rambles de Barcelona (FAVB, PAH, CGT…) reclamant habitatges públics així com un control del turisme i de l’especulació. [6]
Molt lligat a tot el tema de l’habitatge està el problema de la pobresa energètica, també recollida per la llei 24/2015 que va tombar el Constitucional i que deixa a multitud de famílies en greu risc d’exclusió social i sent espectadores d’un partit de tenis entre l’administració municipal i l’autonòmica, incapaços d’obligar a les elèctriques a assumir la seva responsabilitat mentre aquestes es neguen a complir la llei adduint una suposada voluntarietat del text.

Barcelona, ciutat refugi?

Un altre tema de vital importància és el dels refugiats. És cert que l’Ajuntament de Barcelona ha denunciat la situació de les persones afectades i s’ha declarat disposat a esdevenir ciutat d’acollida, però els fets demostren una realitat ben diferent: Catalunya avui dia només alberga 470 persones refugiades, [7] i el tractament que reben els manters (venedors ambulants immigrants) s’ha caracteritzat més per la repressió que per l’ajuda a resoldre la seva situació. I en el que es refereix als CIE’s (Centres d’Internament d’Estrangers), la participació de membres de l’equip de govern a les manifestacions demanant el seu tancament i ordenant el seu precintament, no concorda amb la repressió que reben els dits manters, així com l’enviament d’alguns d’ells al CIE mitjançant l’actuació de la Guàrdia Urbana.

El Govern Colau i el referèndum

De gran calat és també el tema del referèndum d’independència a Catalunya, qüestió a la qual l’alcaldessa Ada Colau hi ha participat representant els Comuns. La postura d’Ada Colau ha quedat clara a la cimera convocada pel president de la Generalitat Carles Puigdemont a la qual es convoca a totes les entitats favorables al referèndum. A la dita cimera i les posteriors entrevistes a mitjans de comunicació, Ada Colau s’ha manifestat favorable a un referèndum pactat, mai a un unilateral. [8] És evident que, tenint en compte la situació política estatal, aquest posicionament equival en la pràctica a negar el dret del poble català a decidir el seu propi futur, donat que el Govern Central (PP) i els seus aliats de facto (PSOE i C’s) no contemplen de cap manera la possibilitat de pactar un referèndum.

Encara és possible el canvi?

Tot això, amanit per la Llei d’estabilitat pressupostària i d’altres que lliguen de peus i mans els ajuntaments a l’hora d’invertir recursos i fer polítiques d’habitatge. Lluitar contra la desigualtat, enfortir els serveis socials o remunicipalitzar els serveis bàsics són algunes de les qüestions que l’Ajuntament de Barcelona descarta. N’és exemple el cas d’àmbits com la recollida de la brossa i la neteja [9], tot i els fraus que han sortit a la llum de contractes amb FCC al mateix ajuntament de Barcelona i també al de Badalona. [10]

Davant d’aquest panorama, queda clara la necessitat d’exigir a l’Ajuntament de Barcelona que apliqui la Llei 24/2015, que no obeeixi la Llei d’estabilitat pressupostària, que doni suport el dret legítim del poble català a poder decidir sobre el seu futur a través d’un referèndum unilateral si no és possible un de pactat, que posi en marxa un veritable pla d’acollida de refugiats, diguin el que diguin els governs de Madrid i Brussel·les, i que aposti per donar una sortida obrera a la crisi que pateixen els habitants de la ciutat de Barcelona.

[1] Diario 20 minutos, 15/9/2016

[2] El Mundo, 5/6/2016

[3] El País, 23/12/2016

[4] El País, 22/1/2017

[5] El País, 3/2/2017

[6] El País, 29/1/2017

[7] La Vanguardia, 25/1/2017

[8] Cadena SER, 30/1/2017

[9] El País, 18/12/2016

[10] El País, 27/11/2016

Publicat a Articles, Catalunya