Economia | Predicció per al 2017

Comparteix-ho

Han passat ja vuit anys del que vaig anomenar una Llarga Depressió, iniciada després de la Gran Recessió que va començar al gener del 2008. Així, tot mirant cap al 2017, he pensat que seria necessari verificar les meves prediccions dels últims anys.

Per Michael Roberts (publicat el 28 de desembre del 2016)

Se m’ha acusat de preveure una nova caiguda de l’economia cada any, pel que, per força, alguna vegada hauria d’acabar encertant. Això seria com dir que és mitjanit quan no ho és, tot sabent que tard o d’hora o serà. Eren això les meves prediccions? Poc més que repetir com un lloro que en donar la volta a la cantonada arribaria una nova recessió? Bé, a finals del 2011 vaig dir: «És probable que el 2012 sigui un altre any de feble creixement econòmic a la majoria de les economies capitalistes. Però difícilment veurem una nova caiguda del sistema capitalista.» A finals del 2012 vaig dir: «El 2013 el creixement econòmic a les grans economies sembla que serà més o menys el mateix que el 2012 -bastant feble i per sota dels percentatges mitjans a llarg termini-. Però no és probable veure una nova recessió el 2013.» A principis del 2014 vaig dir que «el canvi en els beneficis del capital als EUA no porta a pensar en una nova recessió el 2014.» A principis del 2015, vaig estimar que «l’economia global avança lentament i continuarà igual el 2015 per un bon motiu: el fracàs de la inversió productiva per saltar cap endavant.» I, a principis d’aquest any (2016), vaig dir: «Pel 2016 espero més o menys el mateix que pel 2015 però amb un major risc d’aparició d’una nova recessió… Fins i tot si una nova depressió s’evita aquest any, podria ser l’últim al qual això succeeixi.»

D’aquesta manera entrem al 2017. Quan vaig fer la meva predicció pel 2016, l’economia mundial semblava estar desaccelerant-se ràpidament. L’economia dels EUA estava gairebé paralitzada, la «recuperació» d’Europa continuava sent feble i el Japó entrava en una nova recessió. L’economia dels EUA creixia molt per sota de les expectatives al segon quart del 2016. El PIB real (que és el valor de la producció nacional amb la correlació d’inflació) va augmentar només un 1,2%. I la inversió estatunidenca va caure a una taxa anual del 9,7%, la tercera caiguda trimestral consecutiva. El Japó no va tenir creixement al segon trimestre del 2016, una desacceleració accentuada en relació al creixement del 2% al primer trimestre. I la inversió empresarial va col·lapsar allà també. El creixement de l’Eurozona continuava encallat. Per sobre de tot, es parlava del col·lapse de l’economia xinesa per causa del seu excessiu deute públic, posant fi d’aquesta manera a la seva història de creixement miraculós. Gavyn Davies, execonomista en cap del banc Goldman Sachs i ara un columnista del FT, recentment va descriure el clima econòmic a l’inici del 2016 de la següent manera: «A principis d’any hi havia previsions d’una recessió global el 2016… Va ésser un període ombrívol».

Però a mesura que l’any avançava, l’imminent col·lapse de l’economia xinesa va ser refusat -quelcom que jo ja havia predit-. De fet, a la segona meitat de l’any hi havia senyals d’una recuperació moderada del creixement, ja que les autoritats xineses varen transferir més crèdit per als bancs i empreses estatals propiciant una modesta expansió de les despeses fiscals.

He argumentat ad nauseam que són els beneficis dels sectors capitalistes de les economies el que dirigeix la inversió, i per tant la creació de feina i els rendiments. Una caiguda sostinguda de la taxa de beneficis i de la massa de lucrativitat acabarà per dirigir a una caiguda de la inversió després d’un any o més i, de seguida, produirà una caiguda als sectors productius de l’economia capitalista, provocant, per la seva banda, una crisi financera (de crèdit). Això semblava ser cada vegada més probable al primer semestre del 2016 amb la caiguda dels beneficis i les inversions de les empreses.

Però, al tercer trimestre, els beneficis de les empreses de les grans economies varen experimentar una lleugera recuperació cap al territori positiu i les grans economies capitalistes semblaven evitar la reducció de creixement en direcció a la taxa zero. La inversió productiva continua feble, però si els beneficis continuessin pujant, la inversió també podria accelerar-se. El banc d’inversions JP Morgan sembla pensar així. En el passat, tal vegada com jo, els economistes d’aquest banc van destacar el fort paper que els beneficis varen exercir en orientar la direcció del cicle d’inversions (capex). Així, «la creixent estabilització del creixement del lucre global, va representar un bon auguri per al capex, respecte d’això.» (JPM)

Beneficis corporatius globals

Els mercats financers a l’últim mes van ser impulsats per la possibilitat d’una recuperació econòmica sostinguda i també per la perspectiva de grans rebaixes d’impostos corporatius i de despeses en infraestructura, a ser iniciats pel nou president oligarca nord-americà, Donald Trump, el 2017. I, als Estats Units, les famílies també estan més optimistes. L’índex de confiança del consumidor de la Universitat de Michigan va arribar a 98,2 el desembre del 2016, el major resultat des del gener del 2004.

Aquest optimisme renovat va incentivar a la Reserva Federal [Fed-Banc central] dels EUA al desembre a conviure amb el perill i arriscar una elevació de la seva taxa d’interès amb l’objectiu de controlar la inflació i el crèdit i, suposadament, aquesta ha de pujar al pròxim any [2017]. Així, els economistes del corrent dominant estan ara preveient una acceleració del creixement econòmic.

Gavyn Davies ho va resumir de la següent manera: «Va haver-hi una recuperació accentuada de l’activitat global, i a les últimes setmanes aquesta es va tornar sorprenentment forta, almenys pels humils patrons vistos fins ara a la recuperació econòmica postxoc (…) És la primera vegada que a totes les principals economies creixen les taxes per sobre de la mitjana en uns quants anys». Llavors, diu Davis, «en general, potser podem tenir esperança, tot i que encara no confiança, que l’economia global començarà a superar les poderoses forces de l’estagnació secular el pròxim any».

Però aquest optimisme pel 2017, ¿està justificat? Al final, tots els anys des del final de la Gran Recessió, el 2009, les principals agències econòmiques internacionals, l’FMI, l’OCDE, etc., preveien un augment del creixement del PIB, del comerç i de la inversió. I tots els anys van haver de menjar-se les seves paraules i revisar les seves previsions a la baixa. La inversió a les principals economies està ara prop del 20% per sota del previst per l’FMI l’any 2007.

Desacceleració de les inversions (període 2008-2014)

Però potser les agencies i els economistes tenen raó aquesta vegada i les meves previsions d’una nova recessió (predita pel 2018 o més endavant) seran provades com a errònies. És possible. Però cal tenir això en consideració: primer, l’augment del creixement econòmic dels EUA del que es parla és mínim. Si les previsions actuals de l’últim trimestre del 2016 fossin confirmades, la taxa de creixement del PIB real per càpita el 2016 serà el menor des de la Gran Recessió del 2009.

En segon lloc, gran part d’aquest creixement molt modest es va donar a expenses de l’expansió del consum de les famílies i de l’endeutament de les empreses (alimentat per taxes d’interès baixes i injeccions massives de crèdit). Les taxes [d’interès] d’hipoteques estan al punt més baix de tots els temps, i el mercat immobiliari està creixent novament. Al tercer trimestre, el consum personal va contribuir amb dos terços de la taxa de creixement del 3,5% (anual) aconseguida per l’economia dels EUA, amb el comerç i el mercat d’accions contribuint amb la resta. La contribució de la inversió empresarial va ser nul·la.

Creixement real d’inversions privades – Estats Units (%base anual)

Les vendes globals de títols de deute (meitat per a les empreses) van aconseguir un rècord el 2016, igualant nivells mai vistos des d’abans del crash financer global. Els diners aconseguits van anar-se’n a l’especulació financera, en la compra d’accions de les mateixes companyies i en dividends més elevats als accionistes, impulsant els mercats d’accions i no la inversió productiva.

Però el consum domèstic, tot i ser la gran part de les despeses nacionals, no genera creixement. I si els interessos de les targetes de crèdit i de les hipoteques augmentessin, a causa del manteniment de la política de la FED de pujar la seva taxa bàsica d’interès durant el 2017 segons allò plantejat, el creixement del consum pot ser reduït. La recuperació dels beneficis de les empreses es basa en mantenir la inversió productiva i els salaris baixos (afeblint així el creixement de la productivitat) i no en una expansió de la inversió, vendes i ingressos. A més d’això, el creixement global prové principalment d’economies emergents com la Xina (que és la meitat del creixement total). Amb prou feines un quart del creixement prové de les principals economies capitalistes, amb els EUA, Europa i el Japó fent contribucions insignificants.

Globalment, els nivells del deute corporatiu continuen pujant més ràpidament que la inversió productiva. Com la PIMCO, líder mundial d’inversions en títols, va comentar: «El baix cost de finançament, amb taxes rècords d’interessos baixos, simplement torna “l’apalancament” [1] temptador (…) Això succeeix a tots els cicles econòmics, però el que torna especial aquest és l’incentiu addicional per emetre títols de deute a taxes d’interès molt baixes. (Però) sembra les llavors de la pròxima recessió o del pròxim esdeveniment de crèdit».

I existeix ara la perspectiva de més reducció del comerç global, donat que diferents acords comercials internacionals van morir o es van enfonsar (mentre «Donald» [Trump] parla de tarifes comercials més elevades i de construcció de murs).

Una de les il·lustracions més gràfiques que els dies de la globalització han acabat, tornant-se més difícil per al capitalisme obtenir majors beneficis amb l’exportació de capital quan els lucres cauen a casa, és la caiguda accentuada del flux global de capital (de més d’un 25% del PIB mundial el 2007, actualment prop de 0). Els bancs han deixat de prestar a altres bancs i estan recuperant els seus diners, mentre els inversors estan cada vegada menys inclinats a comprar títols corporatius a altres països.

L’augment de les taxes d’interès, juntament amb l’alt deute de les empreses, el feble comerç mundial i la feble inversió de les empreses no semblen una recepta per la recuperació econòmica el 2017. Per tant, el 2017 no mostrarà un augment del creixement, contrariant les expectatives dels optimistes. Probablement podrem esperar una caiguda accentuada a les principals economies el segon semestre del pròxim any [2017]. Si això genera un nou destret al crèdit a les empreses més febles i a més pressió sobre els bancs, semblant al que ara succeeix a Itàlia, és difícil de jutjar. Però, lluny d’un nou boom del capitalisme, el risc d’una nova recessió augmentarà.

Títol original: Forecast for 2017

Font: https://thenextrecession.wordpress.com/2016/12/28/forecast-for-2017/

[1] Apalancament (leverage en anglès): terme «tècnic» per referir-se a l’especulació financera (NDT).

Publicat a Opinió