Centenari Revolució Russa | La incorporació de la dona a la producció social a la Revolució Russa: un procés ple d’avenços i retrocessos

Comparteix-ho

«La veritable emancipació de la dona, només comença allà on s’inicia la lluita contra aquella petita economia domèstica o, millor dit, amb la seva massiva reorganització en el marc d’una gran economia socialista» (Lenin).

Per Laura Requena

Els bolxevics tenien clar que la igualtat jurídica davant la llei no era suficient per aconseguir l’emancipació de les dones o la igualtat real a la vida, sinó que aquesta passava per la seva incorporació plena a la vida política i a la producció, en igualtat de condicions amb l’home, el que significava socialitzar les tasques domèstiques i de cures per part de l’Estat. La seva participació en els processos productius, igual que va ocórrer en altres aspectes de la seva emancipació, va ser un procés complex lligat a les mateixes condicions materials de vida que existien de forma prèvia i posterior a la Revolució i on es van donar enormes avenços, però també retrocessos, en una relació dialèctica amb la mateixa dinàmica de la revolució socialista.

La situació de les dones russes durant el tsarisme

Per entendre l’enorme avenç que va suposar la Revolució Russa per a la dona soviètica en tots els terrenys, és necessari saber primer quina era la seva situació dins l’enorme territori que abastava la Rússia Tsarista.

La dona proletària

A les grans ciutats, la dona es veia obligada a treballar als tallers i fàbriques entre 12 i 13 hores diàries en duríssimes i insuportables condicions. Dones obreres que cobraven la meitat o dues terceres parts que els seus companys masculins, igual que a la resta d’Europa. Per temor a ésser acomiadada, la dona, de manera freqüent, ocultava el seu embaràs i donava a llum al mateix taller, tornant l’endemà a treballar. Al centre del país, a Moscou, més d’una tercera part dels fills de famílies obreres morien abans d’arribar a tenir un any. A l’edat de 30-40 anys, la dona obrera era ja una invàlida.

La pagesa o la “dona del Mujik”

Però la immensa majoria de les dones es trobaven a les zones rurals. La vida de la pagesa era més dura encara. Les dones dels mujiks o esposes dels pagesos, eren poc menys que esclaves del seu marit, al qual, segons la doctrina bizantina, devien obediència absoluta. Sullerot explica que «estaven sotmeses a les tasques més dures i la seva vida es limitava a una religió totalment impregnada de supersticions». El 88% de les dones russes eren analfabetes. La periodista Anna Louise Strong, que va visitar l’URSS el 1920, va donar testimoni sobre la cultura reaccionària que existia a l’Àsia Central, on les dones eren béns immobles venuts en el matrimoni, a partir del qual mai tornaven a ser vistes en públic sense el terrible «paranja», un vel llarg i negre de crin teixida que cobria el rostre sencer dificultant la respiració i la visió. La tradició atorgava als marits el dret de matar a les seves dones si es treien el vel.

Tot i la seva opressió o justament per aquesta, les dones havien participat en les lluites obreres juntament amb els seus companys de classe, com a la Revolució del 1905. El 1912, va haver-hi revoltes de dones pageses contra les autoritats, i el 1913, les filadores de Sant Petersburg van promoure una vaga que prengué grans proporcions i fou durament reprimida per les forces armades.

De la mateixa manera que a la resta d’Europa, la intervenció de Rússia a la Primera Guerra Mundial va fer que a les grans ciutats les dones ingressessin de forma massiva a les fàbriques per suplir als homes que estaven al front. Segons Andrea D’Atri, les obreres agrícoles van arribar el 72% dels treballadors rurals. A les fàbriques van passar de ser el 33%, el 1914, al 50% de la força de treball, el 1917. I aquesta és una dada essencial per entendre el paper crucial de les dones a la Revolució de Febrer, avantsala de la d’octubre, que va esclatar al crit de Pau, Pa i Terra. La guerra significava per a elles, a més d’una situació d’angoixa pels seus marits i germans al front, dobles jornades de treball a la indústria pesant i a casa. Les dones socialistes, amb Clara Zetkin, Rosa Luxemburgo, Krupskaia o Armand al front, van ser les primeres a condemnar la guerra a la III Conferència Internacional de Dones Socialistes el març del 1917, abans de la famosa Conferència de Zimmerwald.

Les mesures dels bolxevics

Només quatre dies després de la presa del poder, a l’octubre del 1917, els bolxevics van establir la jornada de vuit hores i van prohibir el treball nocturn i a les mines per les dones i adolescents. De seguida van aprovar subsidis i llicències de maternitat remunerades de vuit setmanes abans i després del part, per la dona treballadora.

La primera Constitució soviètica va establir que les dones gaudirien de drets iguals als homes a tots els terrenys de la vida econòmica, pública, cultural, social i política. El setembre del 1918, un text va reglamentar la igualtat salarial entre homes i dones, amb el qual l’URSS es va convertir en el primer Estat en regular a la seva legislació el principi de «a igual treball, igual salari».

Les mesures preses pels bolxevics els primers anys de la Revolució Russa per emancipar les dones eren les que les dones socialistes feia dècades que reivindicaven als seus propis països.

En l’àmbit rural, el Codi de Terres aprovat el 1922 atorgava per primera vegada a la Història a les dones pageses la igualtat en l’accés a la terra, la propietat, el dret a anar-se’n de la família si volien i a la participació en les decisions comunals, encara que això era difícil d’implementar a la pràctica. Tot i això, el Partit instava a les dones a prendre part del govern local perquè poguessin escoltar-se les seves reclamacions.

La Guerra Civil

Durant la Guerra Civil contra els invasors estrangers i la contrarevolució interior en el període de 1918-1920, les dones van substituir als obrers que van marxar al front i van posar de la seva part tot el possible per assegurar la victòria de l’Exèrcit Roig: treballaven als tallers i fàbriques, als camps, a les mines i com a fogoneres a les locomotores. S’entrenaven en els exercicis militars, ingressaven a les unitats de l’exèrcit com a infermeres, exploradores, tiradores de metralladora i com a combatents. Les dones predominaven en moltes branques de l’economia i eren la quarta part de la força laboral a sectors tradicionalment masculins com la indústria del metall o la quinta part a les mines. La gran tasca a la qual calia incorporar a les dones era la defensa de l’Estat Obrer.

Hi ha un discurs de Lenin del 1919 a les dones sense partit al qual les apel·la a prendre la tasca d’assegurar l’abastiment i distribució dels productes i la gestió dels restaurants públics. Amb el temps aquest discurs fou motiu de crítiques per un sector del feminisme que acusava injustament a Lenin d’ésser masclista per fer una crida a les dones a ocupar-se d’aquestes tasques tradicionalment femenines. El cert és que hi havia dones a l’exèrcit, tot i que, a causa de l’herència tsarista, eren minoria. Lenin el que va fer va ser cridar a les dones en aquells moments difícils a fer el que millor sabien. Però si es llegeixen els discursos i escrits d’aquella època, tant de Lenin com de Trotski, es fa palès que els bolxevics van fer un esforç enorme per incorporar a les dones a la gestió de totes les empreses públiques, a totes les tasques d’administració de l’Estat i perquè es posessin com a delegades als soviets. Tenien molt clar que sense convèncer i incorporar als milions de dones que hi havia a tots els racons del territori soviètic, era impossible construir el socialisme.

Quan va acabar la Guerra Civil, tant la població com l’economia soviètica estaven devastades. Entre 1918 i 1919, un milió de persones va morir com a conseqüència del tifus. A finals de 1920 les malalties, la fam i el fred van matar prop de 7 milions i mig de russos i russes, i la guerra s’havia cobrat 4 milions de víctimes. A aquesta espantosa destrucció de les forces productives se sumava l’endarreriment industrial, la baixa població urbana i la preponderància del camp. Això va fer que els bolxevics decidissin impulsar una Nova Política Econòmica (NEP) entre 1921 i 1928.

Les conseqüències de la NEP sobre la dona soviètica

Un cop va tornar la força laboral masculina que en part va reemplaçar a les dones a les fàbriques després de la Guerra Civil, es va sumar el tancament de molts tallers i fàbriques i les dones van ser les primeres a ser acomiadades. Durant la NEP, l’Estat va reduir les despeses socials per a guarderies, orfenats i altres institucions de suport a les mares treballadores, cosa que dificultava les seves possibilitats d’aconseguir treballar, rebre una formació tècnica que necessitaven o participar de la vida política. Segons W. Goldman, entre 1921 i 1927, el nombre oficial de dones aturades es va multiplicar per sis, passant de 60.975 a 369.800. Les dones cobraven, a més, sous més baixos perquè feien les feines menys qualificades, ja que un dels defectes de la NEP va ser desplaçar a les dones de la indústria pesant a treballs tradicionalment femenins com la costura o la producció d’aliments.

Per tractar de pal·liar aquesta situació, el 13è Congrés del Partit, el maig del 1924 va decidir que la conservació de la mà d’obra femenina a les empreses tenia una importància política. Es va prohibir acomiadar a mares solteres i es va imposar a tots els organismes econòmics reforçar el treball de les dones i ajudar-les a adquirir una qualificació. El novembre d’aquell mateix any, amb acord del Zhenotdel, es va revocar la prohibició del treball nocturn per a les dones en un intent que els administradors tinguessin menys excuses per acomiadar dones.

Per la seva part, el Zhenotdel va organitzar un gran congrés de dones treballadores i pageses a Moscou, on van poder analitzar i discutir les condicions de la dona al camp i la ciutat i les causes de l’atur femení. Tot i els decrets i legislacions a favor de les dones, la discriminació contra elles persistia, no tant ja pels efectes de la NEP, sinó perquè les mesures legals no eren suficients per acabar per si soles amb segles de discriminació i estereotips masclistes. L’atur femení durant la NEP va suposar, igualment, un augment de la prostitució. El nou codi familiar que fou àmpliament discutit i finalment aprovat el 1926, va aprovar noves disposicions per pal·liar els efectes negatius de la NEP entre dones i nens.

En l’àmbit rural, per la seva part, tant Krupskaia als seus escrits de l’època com Sullerot, destaquen com per l’emancipació de la dona rural va tenir una enorme importància la col·lectivització de l’agricultura. La col·lectivització va tallar amb l’aïllament en què vivien les famílies pageses, va tallar les arrels de la religió i d’aquesta manera, va aconseguir emancipar a poc a poc a la dona. El partit bolxevic va dur a aquestes zones un primer missatge de llibertat: es van fundar clíniques d’atenció a la infància on les dones natives es treien el vel en presència d’altres persones. Tot i així, fou una lluita molt dura, on les dones als koljoses van haver de vèncer la desconfiança, les burles i fins i tot la violència i hostil oposició de les capes més endarrerides dels pagesos.

Perquè les dones poguessin complir amb noves i majors responsabilitats, tant al mitjà rural com a les ciutats, van integrar-se de manera massiva en cursos tècnics i superiors en una veritable «revolució cultural femenina». El 1928 el nombre de dones en diferents cursos era de 83.137 i el 1933 va augmentar fins a més de mig milió!

Les conseqüències de la NEP sobre la dona soviètica

Un cop va tornar la força laboral masculina que en part va reemplaçar a les dones a les fàbriques després de la Guerra Civil, es va sumar el tancament de molts tallers i fàbriques i les dones van ser les primeres a ser acomiadades. Durant la NEP, l’Estat va reduir les despeses socials per a guarderies, orfenats i altres institucions de suport a les mares treballadores, cosa que dificultava les seves possibilitats d’aconseguir treballar, rebre una formació tècnica que necessitaven o participar de la vida política. Segons W. Goldman, entre 1921 i 1927, el nombre oficial de dones aturades es va multiplicar per sis, passant de 60.975 a 369.800. Les dones cobraven, a més, sous més baixos perquè feien les feines menys qualificades, ja que un dels defectes de la NEP va ser desplaçar a les dones de la indústria pesant a treballs tradicionalment femenins com la costura o la producció d’aliments.

Per tractar de pal·liar aquesta situació, el 13è Congrés del Partit, el maig del 1924 va decidir que la conservació de la mà d’obra femenina a les empreses tenia una importància política. Es va prohibir acomiadar a mares solteres i es va imposar a tots els organismes econòmics reforçar el treball de les dones i ajudar-les a adquirir una qualificació. El novembre d’aquell mateix any, amb acord del Zhenotdel, es va revocar la prohibició del treball nocturn per a les dones en un intent que els administradors tinguessin menys excuses per acomiadar dones.

Per la seva part, el Zhenotdel va organitzar un gran congrés de dones treballadores i pageses a Moscou, on van poder analitzar i discutir les condicions de la dona al camp i la ciutat i les causes de l’atur femení. Tot i els decrets i legislacions a favor de les dones, la discriminació contra elles persistia, no tant ja pels efectes de la NEP, sinó perquè les mesures legals no eren suficients per acabar per si soles amb segles de discriminació i estereotips masclistes. L’atur femení durant la NEP va suposar, igualment, un augment de la prostitució. El nou codi familiar que fou àmpliament discutit i finalment aprovat el 1926, va aprovar noves disposicions per pal·liar els efectes negatius de la NEP entre dones i nens.

En l’àmbit rural, per la seva part, tant Krupskaia als seus escrits de l’època com Sullerot, destaquen com per l’emancipació de la dona rural va tenir una enorme importància la col·lectivització de l’agricultura. La col·lectivització va tallar amb l’aïllament en què vivien les famílies pageses, va tallar les arrels de la religió i d’aquesta manera, va aconseguir emancipar a poc a poc a la dona. El partit bolxevic va dur a aquestes zones un primer missatge de llibertat: es van fundar clíniques d’atenció a la infància on les dones natives es treien el vel en presència d’altres persones. Tot i així, fou una lluita molt dura, on les dones als koljoses van haver de vèncer la desconfiança, les burles i fins i tot la violència i hostil oposició de les capes més endarrerides dels pagesos.

Perquè les dones poguessin complir amb noves i majors responsabilitats, tant al mitjà rural com a les ciutats, van integrar-se massivament en cursos tècnics i superiors en una veritable «revolució cultural femenina». El 1928 el nombre de dones en diferents cursos era de 83.137 i el 1933 va augmentar fins a més de mig milió!

Els plans quinquennals i el gir a l’estalinisme

A partir del 1928, l’Estat va dur a terme un esforç massiu per col·lectivitzar l’agricultura i industrialitzar l’economia. Entre el 1928 i el 1933, el nombre de dones actives va augmentar fins als 5 milions i el 1937 era ja de 6,6 milions. El primer Pla Quinquennal (1928-1932) no va donar tantes oportunitats a les dones que seguien a indústries tradicionalment femenines, però el 1931 es va publicar un decret amb un llistat d’ocupacions qualificades on la mà d’obra femenina devia incrementar-se. El 1931 existien al camp 6.000 dones presidentes de koljoses i 28.000 caps de brigada. El 1940 arribarien a 15.000 i 42.500 respectivament, a més de 7.000 dones conductores de tractors. A la indústria formaven el 15% dels operaris tornejadors, el 38% dels fresadors i el 65% dels trepanadors. Les dones augmentaren a la construcció, als ferrocarrils, la mineria, la metal·lúrgia i la producció de maquinària. Al Segon Pla Quinquennal conformaven ja el 44% dels nous treballadors de la construcció i el 80% dels nous treballadors industrials. En finalitzar aquest pla, la meitat de les dones treballadores (4,3 milions) treballaven a la indústria pesant, la construcció i el transport. Igual que la resta de treballadors de l’URSS, tenien la possibilitat d’accedir a l’educació en tots els nivells i rebre assistència mèdica de forma gratuïta.

El caos de la industrialització estalinista i les col·lectivitzacions forçoses de terres juntament amb els baixos salaris van deteriorar molt les condicions de vida de la dona treballadora. Això unit al moviment estajanovista que va sorgir l’any 1935 i, sobretot, a l’abandonament de l’ideal bolxevic que fos l’Estat el que es fes càrrec de les tasques domèstiques i de les cures, va tenir conseqüències desastroses per a les dones. Com explica Jean Jacques Marie: «Mentre l’obrera i l’empleada estan sotmeses a una opressió social i a una esclavitud familiar que es presenten com la mateixa realització del socialisme, l’esposa de l’alt buròcrata, alliberada de les preocupacions del quotidià gràcies a una xarxa de tendes especialitzades i una oferta barata de mà d’obra femenina pel servei domèstic, pot dedicar-se a l’oci, sempre i quan la repressió policial no vingui a enterbolir el seu benestar provisional».

La II Guerra Mundial

A diferència dels països capitalistes, a l’URSS després de la Segona Guerra Mundial les dones no només no van perdre els seus llocs de treball, sinó que el nombre de dones contractades va seguir creixent a tots els sectors de la producció. I l’evolució més espectacular es va produir als treballs «intel·lectuals». Les dones eren la majoria del personal mèdic del país i a professions com enginyers diplomats o juristes, el seu número era molt major en proporció a qualsevol país capitalista. Van aconseguir una major independència econòmica i una participació més igualitària a la vida social si els comparem amb les dones de la resta d’Europa, on no es va aconseguir el dret a votar fins als anys 1920 i 1930, i la legislació nazi i feixista, que va suposar un retrocés enorme per a la dona. Però les soviètiques varen pagar un alt preu per aconseguir-ho.

L’estalinisme va necessitar mantenir i enfortir la incorporació de les dones a la vida laboral en la seva obstinació per igualar i superar el desenvolupament industrial i econòmic de les potències imperialistes. Però la reaccionària política familiar estalinista va retornar a la glorificació de la família, la maternitat i l’heterosexualitat obligatòria i la tornada a la moral sexual burgesa. I el pitjor és que, com assenyala Goldman,  «tot això es va fer en nom del socialisme».

Bibliografia

Historia y sociología del trabajo femenino. Evelyne Sullerot. Ediciones Península.1970

La mujer, el Estado y la Revolución. Wendy Z. Goldman. Ediciones IPS.1993

El Marxismo y la liberación de las mujeres trabajadoras. De la Internacional de Mujeres socialistas a la Revolución Rusa. Cintia Frencia y Daniel Gaido. Ediciones Ariadna 2016

La mujer en la Unión Soviética. T Serebrennikov. Ediciones en lenguas extranjeras. Moscu 1943

Andrea D´Atri. El rol de las mujeres en la Revolución Rusa.CEME

http://myslide.es/documents/jean-jacques-marie-de-lenin-a-stalin-la-seccion-femenina-del-komintern.html

http://www.nupemarx.ufpr.br/Trabalhos/Externos/BUONICORE_Augusto_-_As_mulheres_e_a_luta_socialista.pdf

https://culturaproletaria.wordpress.com/2014/01/21/las-mujeres-en-la-epoca-de-stalin-articulo-de-anna-louise-strong/

 

Publicat a 100 anys Revolució Russa, Articles, Dones, Immigrants, LGBTI, Especials, Història