Centenari Revolució Russa | Trotski: Les característiques del desenvolupament de Rússia

Comparteix-ho

Escrit per Lev Trotsky

La Revolució Russa del 1917 va originar (abans, durant i després) una gran quantitat de materials dedicats a ella. Entre els múltiples aspectes abordats, trobem molta d’aquesta producció centrada en l’elaboració teòrica i en la intervenció en intensos debats.

Dins d’aquest voluminós conjunt, un material de lectura imprescindible pel coneixement i la comprensió del procés és, sens dubte, la “Història de la Revolució Russa”, escrita el 1932 per un dels seus protagonistes i dirigents (Lev Trotski). A més del seu coneixement viu i directe dels fets, l’autor suma les seves qualitats d’escriptor, historiador, teòric i polític.

Presentem aquí el capítol 1 d’aquest llibre, dedicat a les especificitats del desenvolupament econòmic i social de Rússia sobre el qual es desenvoluparia la revolució, caracteritzat per la combinació de pols del desenvolupament capitalista més avançat i concentrat amb un marc agrari endarrerit i precapitalista.

Per analitzar i caracteritzar el resultat d’aquesta profunda contradicció, Trotski utilitza la llei marxista del desenvolupament desigual i combinat que (a diferència d’altres autors i corrents marxistes per les quals Rússia “no estava madura per a una revolució socialista”) el van dur a desenvolupar, alguns anys abans de la revolució del 1917, la teoria de la revolució i la seva consolidació: la revolució russa hauria de ser socialista i dirigida per la classe obrera. La Història li va donar la raó.

El tret fonamental i més constant de la Història de Rússia és el caràcter endarrerit del seu desenvolupament, amb l’endarreriment econòmic, el primitivisme de les formes socials i el baix nivell de cultura que són la seva obligada conseqüència.

La població d’aquelles estepes gegants, obertes als vents inclements de l’Orient i als invasors asiàtics, va néixer condemnada per la natura mateixa a un gran endarreriment. La lluita amb els pobles nòmades es va perllongar fins a finals del segle XVII. La lluita amb els vents que arrosseguen a l’hivern els gels i a l’estiu la sequera encara es lliura avui dia. L’agricultura -base de tot el desenvolupament del país- progressava d’una manera extensiva: al nord eren talats i cremats els boscos, al sud s’arrabassaven les estepes verges; Rússia va anar prenent possessió de la natura no en profunditat, sinó en extensió.

Mentre els pobles bàrbars d’Occident es van instal·lar sobre les runes de la cultura romana, utilitzant les seves antigues pedres com a material de construcció, els eslaus d’Orient es trobaven a aquelles inhòspites latituds de l’estepa, orfes de tota herència: els seus avantpassats vivien en un nivell encara més baix que el seu. El pobles d’Europa Occidental, tancats de seguida dins de les seves fronteres naturals, van crear els nuclis econòmics i culturals de les societats industrials. La població de la plana oriental, tan aviat va veure aparèixer els primers signes de penúria, va penetrar als boscos o se’n va anar cap a les estepes. A Occident, els elements més emprenedors i de major iniciativa de la població pagesa van venir de la ciutat, i es van convertir en artesans i en comerciants. Alguns dels elements actius i audaços d’Orient es van dedicar també al comerç, però la majoria es van convertir en cosacs, en colonitzadors.


El procés de diferenciació social tan intensiu a Occident, a l’Orient es va veure contingut i esfumat pel procés d’expansió. «El tsar dels moscovites, tot i ser cristià, regna sobre gent gandula» va escriure Vico, contemporani de Pere I. Aquella «intel·ligència gandula» dels moscovites reflecteix la lentitud del ritme econòmic, la vaguetat informe de les relacions de classe, la indigència de la història interior.


Les antigues civilitzacions d’Egipte, Índia i la Xina tenien característiques pròpies que es bastaven a si mateixes i disposaven de temps suficient per portar les seves relacions socials, tot i el baix nivell de les seves forces productives, quasi fins a aquesta mateixa minuciosa perfecció que donaven als seus productes els artesans dels dits països. Rússia es trobava enclavada entre Europa i Àsia, no només geogràficament sinó també des d’un punt de vista social i històric. Es diferenciava en l’Europa Occidental, sense confondre’s tampoc amb l’Orient asiàtic, encara que s’apropés a un continent o l’altre als diferents moments de la seva història, en un respecte o l’altre. L’Orient va aportar el jou tàrtar, element importantíssim en la formació i estructura de l’Estat rus. L’Occident era un enemic molt més temible; però al mateix temps un mestre. Rússia no podia assimilar-se a les formes d’Orient, compel·lida com es trobava a plegar-se constantment a la pressió econòmica i militar d’Occident.


L’existència a Rússia d’un règim feudal, negada pels historiadors tradicionals, pot considerar-se avui indiscutiblement demostrada per les modernes investigacions. És més: els elements fonamentals del feudalisme rus eren els mateixos que els d’Occident. Però el mer fet que l’existència a Rússia d’una època feudal hagi hagut de demostrar-se mitjançant llargues polèmiques científiques, és ja un clar indici del caràcter imperfecte del feudalisme rus, de les seves formes indefinides, de la pobresa dels seus monuments culturals.


Als països endarrerits s’assimilen les conquestes materials i ideològiques de les nacions avançades. Però això no significa que segueixin a aquestes últimes servilment, reproduint totes les etapes del seu passat. La teoria de la reiteració dels cicles històrics -procedent de Vico i els seus sequaços- se suporta en l’observació dels cicles de les velles cultures precapitalistes i, en part, també en les primeres experiències del capitalisme. El caràcter provincial i episòdic de tot el procés cap al qual, efectivament, es repetissin fins a cert punt les distintes fases de cultura als nous nuclis humans. Tanmateix, el capitalisme implica la superació d’aquestes condicions. El capitalisme prepara i, fins a cert punt, realitza la universalitat i permanència a l’evolució de la Humanitat. Amb això s’exclou ja la possibilitat que es repeteixin formes evolutives a les diferents nacions. Obligat a seguir als països avançats, el país endarrerit no s’ajusta en el seu desenvolupament a la concatenació de les etapes successives. El privilegi dels països històricament ressagats -que ho és realment- està en poder assimilar les coses o, millor dit, en obligar-se a assimilar-les abans del termini previst, passant per alt tota una sèrie d’etapes intermèdies. 
Els salvatges passen de la fletxa al fusell de cop, sense recórrer la senda que separa en el passat aquestes dues armes. Els colonitzadors europeus d’Amèrica no van tenir la necessitat de tornar a començar la Història pel principi. Si Alemanya i els Estats Units van poder deixar enrere a Anglaterra va ser, precisament, perquè ambdós països venien ressagats en la marxa del capitalisme. I l’anarquia conservadora que avui regna a la indústria hullera britànica i a la mentalitat de MacDonald i dels seus amics és la venjança per aquest passat al qual Anglaterra va demorar-se més temps del degut empunyant el centre de l’hegemonia capitalista. El desenvolupament d’una nació històricament endarrerida fa, forçosament, que es confonguin en ella, d’una manera característica, les diferents fases del procés històric. Aquí el cicle presenta, enfocat en la seva totalitat, un caràcter confús, embrollat, mixt.

Està clar que la possibilitat de passar per alt les fases intermèdies no és mai absoluta; sempre es troba condicionada en última instància per la capacitat d’assimilació econòmica i cultural del país. A més, els països endarrerits rebaixen sempre el valor de les conquestes preses de l’estranger en assimilar-les a la seva cultura més primitiva. D’aquesta manera, el procés d’assimilació cobra un caràcter contradictori. Així, per exemple, la introducció dels elements de la tècnica occidental, especialment la militar i manufacturera, sota Pere I, es va traduir en l’agravació del règim servil com a forma fonamental de l’organització del treball. L’armament i els emprèstits a l’europea -productes, indubtablement, d’una cultura més elevada- varen determinar el robustament del tsarisme que, a la vegada, es va interposar com un obstacle davant el desenvolupament del país.

Les lleis de la Història no tenen res en comú amb l’esquematisme pedant. El desenvolupament desigual, que és la llei més general del procés històric, no se’ns revela, en part alguna, amb l’evidència i la complexitat amb què la patentitza el destí dels països endarrerits. Azotades pel fuet de les necessitats materials, els països endarrerits es veuen obligats a avançar a salts. D’aquesta llei universal del desenvolupament desigual de la cultura se’n deriva un altre que, a falta d’un nom més adequat, qualificarem de llei del desenvolupament combinat, fent al·lusió a l’aproximació de les diferents etapes del camí i a la confusió de diferents fases, a l’amalgama de formes arcaiques i modernes. Sense acudir a aquesta llei, enfocada, naturalment, a la integritat del seu contingut material, seria impossible comprendre la història de Rússia ni la de cap altre país d’avenç cultural ressagat, qualsevol que sigui el seu grau.

Sota la pressió d’Europa, més rica, l’Estat rus absorbia una part proporcional molt major de la riquesa nacional que els estats occidentals, cosa que no només condemnava a les masses del poble a una doble misèria, sinó que atemptava també contra les bases de les classes pudents. Però, al mateix temps, necessitava el suport d’aquestes últimes, forçant i reglamentant la seva formació. Era resultat d’això el fet que les classes privilegiades, que s’havien burocratitzat, no poguessin arribar a desenvolupar-se mai en tota la seva pujança, raó per la qual l’Estat s’anava apropant cada vegada més al Despotisme Asiàtic.

L’autocràcia bizantina, adoptada oficialment pels tsars moscovites des de principis del segle XVI, va dominar els boiards feudals amb ajuda de la noblesa i va sotmetre a aquesta a la seva voluntat, entregant-li els pagesos com a serfs per erigir-se sobre aquestes bases en l’absolutisme imperial petersburgès. Per comprendre l’endarreriment amb el qual es desenvolupava aquest procés històric, només cal dir que la servitud de la gleva, que sorgeix en el transcurs del segle XVI, es perfecciona al segle XVII i floreix al segle XVIII, per no abolir-se jurídicament fins al 1861.
El clergat va desenvolupar, després de la noblesa, un paper bastant important, però completament mediatitzat, en el procés de formació de l’autocràcia tsarista. L’Església no es remunta mai a Rússia a les alçades del poder que arriba a ocupar a l’Occident catòlic, i se satisfà amb omplir les funcions de servidora espiritual a prop de l’autocràcia, apuntant-se això com un mèrit dels seus dataris del braç secular. Els patriarques canviaven en canviar els tsars. Al període petersburgès, la unió de l’Església a l’Estat es va fer encara més servil. Els dos-cents mil cures i frares que integraven, de fons, la burocràcia del país, eren una espècie de cos policial de la fe: en justa reciprocitat, la policia secular emparava el monopoli del clergat ortodox en matèria de fe i protegia les seves terres i les seves rendes.
L’eslavofilia, aquest messianisme de l’endarreriment, raonava la seva filosofia dient que el poble rus i la seva Església eren fonamentalment democràtics, en tant que la Rússia oficial no era altra cosa que la burocràcia alemanya implantada per Pere el Gran. Marx observava, referit a això: «Exactament el mateix que els ases teutònics varen desplaçar el despotisme de Frederic II, etc., als francesos, com si els esclaus endarrerits no necessitessin sempre esclaus civilitzats per ensinistrar-los». Aquesta breu observació reflexa perfectament no només la vella filosofia dels eslavòfils, sinó també l’evangeli modern dels «racistes».
La incidència del feudalisme rus i de tota la història russa antiga cobrava la seva expressió més trista en l’absència d’autèntiques ciutats medievals com a centres d’artesania i de comerç. A Rússia l’artesanat no va tenir temps de desglossar-se totalment de l’agricultura i va conservar sempre el caràcter del treball a domicili. Les velles ciutats russes eren centres comercials, administratius, militars i de la noblesa; centres, per tant, consumidors, i no productors. La mateixa ciutat de Novgorod, tan propera a la Hansa i que no va arribar a conèixer el jou tàrtar, era una ciutat comercial sense indústria. Cert és que la dispersió dels oficis pagesos, repartits per les diferents comarques, creaven la necessitat d’una xarxa comercial extensa. Però els comerciants nòmades no podien ocupar, de cap manera, la posició que a Occident ocupava la petita i mitjana burgesia dels gremis d’artesans en el comerç i la indústria, indissolublement unida a la seva perifèria pagesa. A més, les principals vies de comunicació del comerç rus conduïen a l’estranger, assegurant així al capital estranger, des dels temps més remots, la posició directiva i donant un caràcter semi colonial a totes les operacions, en què el comerciant rus quedava reduït al paper d’intermediari entre les ciutats occidentals i l’aldea russa. Aquest gènere de relacions econòmiques va experimentar un cert avenç en l’època del capitalisme rus i va tenir el seu auge i suprema expressió durant la guerra imperialista.

La insignificança de les ciutats russes, que és el que més va contribuir a formar a Rússia el tipus d’Estat Asiàtic, excloïa, en particular, la possibilitat d’un moviment de Reforma encaminada a substituir l’Església ortodoxa burocràtic-feudal per una variant qualsevol moderna del cristianisme adaptada a les necessitats de la societat burgesa. La lluita contra l’Església de l’Estat no transcendia dels estrets límits de les sectes pageses, sense excloure la més poderosa de totes, el cisma dels «creients vells».

Quinze anys abans que esclatés la gran Revolució Francesa, va desencadenar-se a Rússia el moviment dels cosacs, llauradors i obrers servils dels Urals, acabdillat per Pugachev. Què li va faltar a aquella furiosa insurrecció popular per convertir-se en una veritable revolució? Li va faltar el tercer estat. Sense la democràcia industrial de les ciutats, era impossible que la guerra pagesa es transformés en una revolució, de la mateixa manera que les sectes aldeanes no podien dur a terme una Reforma. Lluny de provocar una revolució, l’alçament de Pugachev va servir per consolidar l’absolutisme burocràtic com a servidor fidel dels interessos de la noblesa, i va tornar a demostrar la seva eficàcia en una hora difícil.

L’europeïtzació del país, que va començar formalment sota Pere el Gran, va anar convertint-se cada vegada més, al llarg del segle següent, en una necessitat de la mateixa classe governant, és a dir, de la noblesa. El 1825, la intel·lectualitat aristocràtica, donant expressió política a aquesta necessitat, va llençar-se a una conspiració militar, amb l’objectiu de posar fre a l’autocràcia. Pressionada pel desenvolupament de la burgesia europea, la noblesa avançada intentava, d’aquesta manera, suplir l’absència del tercer estat. Però no es resignava, a pesar de tot, a renunciar als seus privilegis de casta; aspiraven a combinar-los amb el règim liberal pel qual lluitaven. Per això, el que més temien era que s’aixequessin els pagesos. No té res d’estrany que aquella conspiració no passés de ser un gesta d’uns quants oficials brillants, però aïllats, que van sucumbir quasi sense lluita. Aquest sentit va tenir la sublevació dels «desembristes». (1)

Els terratinents que posseïen fàbriques van ser els primers del seu estament que es van iniciar cap a la substitució del treball servil per treball lliure. Un altre dels factors que impulsava aquesta mesura era l’exportació, cada dia major, de cereals russos a l’estranger. El 1861, la burocràcia noble, recolzant-se en els terratinents liberals, va implantar la reforma pagesa. L’impotent liberalisme burgès, reduït al seu paper de comparsa, no va tenir més remei que contemplar el canvi passivament. No fa falta dir que el tsarisme va resoldre el problema fonamental de Rússia, això és, la qüestió agrària, d’un mode encara més mesquí i rapaç de com la monarquia prussiana havia de resoldre, pocs anys després, el problema capital d’Alemanya: la seva unitat nacional. La solució dels problemes que incumbeixen a una classe per obra d’altra és una de les combinacions a què fèiem al·lusió, pròpies dels països endarrerits.

Però, on es revela d’una manera més indiscutible la llei del desenvolupament combinat és en la història i el caràcter de la indústria russa. Nascuda tard, no repeteix l’evolució dels països avançats, sinó que s’incorpora a aquests, adaptant al seu endarreriment propi les conquestes més modernes. Si l’evolució econòmica general de Rússia va saltar sobre els períodes de l’artesanat gremial i de la manufactura, algunes branques de la seva indústria van passar per alt tot un seguit d’etapes tecnicoindustrials que a Occident van omplir diverses dècades. Gràcies a això, la indústria russa va poder desenvolupar-se en alguns moments amb una rapidesa extraordinària. Entre la revolució de 1905 i la guerra, Rússia va doblar, aproximadament, la seva producció industrial. A alguns historiadors russos això els sembla una raó prou concloent per deduir que «cal abandonar la llegenda de l’endarreriment i del progrés lent». En rigor la possibilitat d’un tan ràpid progrés es trobava condicionada precisament per l’endarreriment del país, que no només persisteix fins al moment de la liquidació de la vella Rússia, sinó que encara perdura com herència d’aquest passat fins al dia d’avui.

El termòmetre fonamental per a mesurar el nivell econòmic d’una nació és el rendiment del treball, que, al seu torn, depèn del pes específic de la indústria en l’economia general del país. En vigílies de la guerra, quan la Rússia tsarista havia assolit el punt culminant del seu benestar, la part alíquota de riquesa nacional que corresponia a cada habitant era vuit o deu vegades inferior a la dels Estats Units, cosa que no té res de sorprenent si es té en compte que les quatre cinquenes parts de la població obrera de Rússia es concentraven en l’agricultura, mentre que als Estats Units, per cada persona ocupada en les tasques agrícoles hi havia 2,5 obrers industrials. Cal afegir a això que en vigílies de la guerra Rússia tenia 0,4 quilòmetres de línies fèrries per cada 100 quilòmetres quadrats, mentre que a Alemanya la proporció era d’1,7 i de 7 a Àustria-Hongria, i per l’estil, tots els altres coeficients comparatius que poguéssim esmentar.

Com ja hem dit, és precisament en el camp de l’economia on es manifesta amb el seu màxim relleu la llei del desenvolupament combinat. I així, mentre que fins al moment mateix d’esclatar la revolució, l’agricultura es mantenia, amb petites excepcions, gairebé al mateix nivell del segle XVII, la indústria, pel que fa a la seva tècnica i a la seva estructura capitalista, estava al nivell dels països més avançats, i, en alguns aspectes, els sobrepassava. L’any 1914, les petites indústries amb menys de cent obrers representaven als Estats Units un 35 per 100 del cens total d’obrers industrials, mentre que a Rússia aquest percentatge era tan sols de 17,8. La mitjana i la gran indústria, amb una nòmina de 100 a 1.000 obrers, representaven un pes específic aproximadament igual; els centres fabrils gegantins que donaven feina a més de mil obrers cadascun i que als Estats Units sumaven el 17,8 per 100 del cens total de la població obrera, a Rússia representaven el 41,4 per 100. En les regions industrials més importants aquest percentatge era encara més elevat: a la zona de Petrograd era de 44,4 per 100; a la de Moscou, de 57,3 per 100. A idèntics resultats arribem comparant la indústria russa amb l’anglesa o alemanya. Aquest fet, que nosaltres vam ser els primers a registrar, l’any 1908, es contradiu amb la idea que vulgarment es té de l’endarreriment econòmic de Rússia. Però, no exclou aquest endarreriment, sinó que el complementa dialècticament.

També la fusió del capital industrial amb el bancari es va efectuar a Rússia en proporcions que potser no ha conegut cap altre país. Però la mediatització de la indústria pels Bancs equivalia a la seva mediatització pel mercat financer de l’Europa occidental. La indústria pesant (metall, carbó, petroli) es trobava sotmesa quasi completament al control del capital financer internacional, que s’havia creat una xarxa auxiliar i mediadora de Bancs a Rússia. La indústria lleugera seguir les mateixes passes. En termes generals, prop del 40 per 100 del capital accions invertit a Rússia pertanyia a estrangers, i la proporció era considerablement més gran en les branques principals de la indústria. Sense exageració, pot dir-se que els paquets d’accions que controlaven els principals bancs, empreses i fàbriques de Rússia estaven en mans d’estrangers, cal advertir que la participació dels capitals d’Anglaterra, França i Bèlgica representava gairebé el doble de la d’Alemanya.

Les condicions originàries de la indústria russa i de la seva estructura informen el caràcter social de la burgesia de Rússia i la seva fisonomia política. La intensa concentració industrial suposava que entre les altes esferes capitalistes i les masses del poble no hi hagués lloc per a una jerarquia de capes intermèdies. Cal afegir a això que els propietaris de les més importants empreses industrials, bancàries i de transports eren estrangers que cotitzaven els beneficis obtinguts a Rússia i la seva influència política en els parlaments estrangers, raó per la qual no només no els interessava fomentar la lluita pel parlamentarisme rus, sinó que moltes vegades li feien front: cal recordar el vergonyós paper que exercia en Rússia la França oficial. Aquestes eren les causes elementals i insuperables de l’aïllament polític i de l’odi al poble de la burgesia russa. I si aquesta, en les albors de la seva història, no havia assolit el grau necessari de maduresa per emprendre la reforma de l’Estat, quan les circumstàncies li van oferir l’ocasió de posar-se al capdavant de la revolució va demostrar que ja arribava tard.

D’acord amb el desenvolupament general del país, la base sobre la qual es va formar la classe obrera russa no va ser l’artesanat gremial, sinó l’agricultura; no va ser la ciutat, sinó el camp. A més, el proletariat de Rússia no va anar formant-se gradualment al llarg dels segles, arrossegant darrere el pes del passat, com a Anglaterra, sinó a salts, per una transformació sobtada de les condicions de vida, de les relacions socials, trencant bruscament amb l’ahir. Això va ser, precisament, el que, unit al jou concentrat del tsarisme, va fer que els obrers russos s’assimilessin les conclusions més avançades del pensament revolucionari, de la mateixa manera que la indústria russa, arribada al món amb retard, es va assimilar les últimes conquestes de l’organització capitalista.

El proletariat rus tornava a reproduir, una vegada i una altra, la breu història dels seus orígens. Al mateix temps que a la indústria metal·lúrgica, sobretot a Petersburg, cristal·litzava i sorgia una categoria de proletaris depurats que havien trencat completament amb els pobles, als Urals continuava predominant el tipus obrer de semiproletari, semicamperol. L’afluència de noves fornades de mà d’obra del camp a les regions industrials renovava tots els anys els llaços que unien el proletariat amb la seva pedrera social.

La incapacitat d’acció política de la burgesia es trobava directament influenciada pel caràcter de les seves relacions amb el proletariat i la classe camperola. La burgesia no podia arrossegar cap a ella els obrers als qui la vida de cada dia els enfrontava i que, a més, van aprendre de seguida a generalitzar els seus problemes. I la mateixa incapacitat demostrava per atreure els camperols, lligada com estava als terratinents per una xarxa d’interessos comuns i temorosa que el règim de propietat, en qualsevol de les seves formes, es vingués a terra. El retard de la revolució russa no era tan sols, com es veu, un problema de cronologia, sinó que afectava també a l’estructura social del país.

Anglaterra va fer la seva revolució puritana en una època en què la seva població total no passava dels cinc milions i mig d’habitants, dels quals mig milió corresponia a Londres. En l’època de la Revolució francesa, París no comptava tampoc amb més de mig milió d’ànimes dels vint que formaven el cens total del país. A principis del segle XX Rússia tenia prop de cent cinquanta milions d’habitants, més de tres milions dels quals es concentraven en Petrograd i Moscou. Darrere d’aquestes xifres comparatives bateguen grans diferències socials. L’Anglaterra del segle XVII, com la França del segle XVIII, no coneixien encara el proletariat modern. En canvi, a Rússia la classe obrera comptava, el 1905, incloent-hi la ciutat i el camp, més de deu milions de persones, que, amb les seves famílies, venien a representar més de cinc milions de persones, xifra que superava la de la població total de França en l’època de la Gran Revolució. Des dels artesans acomodats i els camperols independents que formaven en l’exèrcit de Cromwell fins als proletaris industrials de Petersburg, passant pels sans-culottes de París, la revolució va haver de modificar profundament la seva mecànica social, els seus mètodes, i amb aquests també, naturalment, els seus fins.

Els fets de 1905 van ser el pròleg de les dues revolucions del 1917: la de febrer i la d’octubre. El pròleg contenia ja tots els elements del drama, encara que aquests no es desenvolupessin fins al final. La guerra russa japonesa va fer trontollar el tsarisme. La burgesia liberal es va valer del moviment de les masses per infondre una mica de por des de l’oposició a la monarquia. Però els obrers es van emancipar de la burgesia, s’organitzaren a banda d’ella i enfront d’ella en els soviets, creats aleshores per primera vegada. Els camperols s’aixecaren, al crit de «terra!», en tota la gegantina extensió del país. Els revolucionaris de l’exèrcit se sentien atrets, tant com els camperols, pels soviets, que, en el moment àlgid de la revolució, van disputar obertament el poder a la monarquia. Va ser llavors quan actuaren per primera vegada en la història de Rússia totes les forces revolucionàries: no tenien experiència i els faltava la confiança en si mateixes. Els liberals van retrocedir ostentosament davant la revolució en el precís moment que es demostrava que no bastava d’hostilitzar el tsarisme, sinó que calia enderrocar-lo. La brusca ruptura de la burgesia amb el poble, que va fer que ja llavors es desprengués d’aquella una part considerable de la intel·lectualitat democràtica, va facilitar a la monarquia l’obra de selecció dins de l’exèrcit, li va permetre seleccionar les forces fidels al règim i organitzar una sagnant repressió contra els obrers i camperols. I, encara que amb algunes costelles trencades, el tsarisme va sortir viu i relativament fort de la prova de 1905.

Quines alteracions introduir en el panorama de les forces socials el desenvolupament històric que omple els onze anys que hi ha entre el pròleg i el drama? Durant aquest període s’accentua encara més la contradicció entre el tsarisme i les exigències de la història. La burgesia es va fortificar econòmicament, però ja hem vist que la seva força es basava en la intensa concentració de la indústria i en la importància creixent del capital estranger. Adoctrinada pels ensenyaments de 1905, la burgesia es va fer encara més conservadora i suspicaç. El pes específic dins el país de la petita burgesia i de la classe mitjana, que ja abans era insignificant, va disminuir més encara. La intel·lectualitat democràtica no disposava del menor punt consistent de suport social. Podia gaudir d’una influència política transitòria, però mai exercir un paper propi: es trobava cada vegada més mediatitzada pel liberalisme burgès. En aquestes condicions no hi havia més que un sector que pogués brindar un programa, una bandera i una direcció als camperols: el proletariat. La missió grandiosa que li estava reservada engendrar la necessitat inajornable de crear una organització revolucionària pròpia, capaç de reclutar les masses del poble i posar-les al servei de la revolució, sota la iniciativa dels obrers. Així va ser com els soviets de 1905 van prendre en 1917 un gegantí desenvolupament. Que els soviets -dit sigui de passada- no són, senzillament, producte de l’endarreriment històric de Rússia, sinó fruit de la llei del desenvolupament social combinat, ho demostra per si sol el fet que el proletariat del país més industrial del món, Alemanya, no trobés durant la marejada revolucionària de 1918-1919 més forma d’organització que els soviets.

La Revolució de 1917 perseguia com a fi immediat l’enfonsament de la monarquia burocràtica. Però, a diferència de les revolucions burgeses tradicionals, donava entrada en l’acció, en qualitat de força decisiva, a una nova classe, filla dels grans centres industrials i equipada amb una nova organització i nous mètodes de lluita. La llei del desenvolupament social combinat se’ns presenta en la seva expressió última: la revolució, que comença esfondrant tota la podridura medieval, a la volta de pocs mesos porta al poder el proletariat acabdillat pel partit comunista.

El punt de partida de la revolució russa va ser la revolució democràtica. Però va plantejar en termes nous el problema de la democràcia política. Mentre els obrers omplien el país de soviets, donant entrada en ells als soldats i, en alguns llocs, als camperols, la burgesia seguia entretenint-se a discutir si havia o no de convocar l’Assemblea Constituent. A mesura que anem exposant els fets, veurem dibuixar-se aquesta qüestió d’una manera perfectament concreta. Per ara, ens volem limitar a assenyalar el lloc que correspon als soviets en la concatenació històrica de les idees i les formes revolucionàries.

La revolució burgesa d’Anglaterra, plantejada a mitjan segle XVIII, es va desenvolupar sota el mantell de la Reforma religiosa. El súbdit anglès, lluitant pel seu dret a resar amb el devocionari que millor li semblés, lluitava contra el rei, contra l’aristocràcia, contra els prínceps de l’Església i contra Roma. Els presbiterians i els puritans d’Anglaterra estaven profundament convençuts que col·locaven els seus interessos terrenals sota la suprema protecció de la providència divina. Les aspiracions perquè lluitaven les noves classes es confonien inseparablement en les seves consciències amb els textos de la Bíblia i els ritus del culte religiós. Els emigrants del Mayflower van portar amb si a l’altra banda de l’oceà aquesta tradició barrejada amb la seva sang. A això es deu la força excepcional de resistència de la interpretació anglosaxona del cristianisme. I encara és avui el dia en què els ministres «socialistes» de la Gran Bretanya encobreixen la seva covardia amb aquells mateixos textos màgics en què els homes del segle XVII cercaven una justificació per a la seva bravura.

A França, on no va arribar la Reforma, l’Església catòlica va perdurar com Església de l’Estat fins a la revolució, que havia d’anar a cercar no als textos de la Bíblia, sinó a les abstraccions de la democràcia, l’expressió i justificació per als fins de la societat burgesa. I per gran que sigui l’odi que els actuals directors de França senten envers el jacobinisme, el fet és que, gràcies a la mà dura de Robespierre, poden permetre ells avui el luxe de continuar disfressant el seu règim conservador sota fórmules per mitjà de les quals es va fer saltar en un altre temps, la vella societat.

Totes les grans revolucions han marcat a la societat burgesa una nova etapa i unes noves formes de consciència de les seves classes. De la mateixa manera que a França no va prendre la Reforma, a Rússia no va calar tampoc la democràcia formal. El partit revolucionari rus al qual li pertocava la missió de deixar estampat el seu segell en tota una època, no va acudir a buscar l’expressió dels problemes de la revolució a la Bíblia, ni a aquesta democràcia «pura» que no és més que el cristianisme secularitzat, sinó a les condicions materials de les classes que integren la societat. El sistema soviètic va donar a aquestes condicions la seva expressió més senzilla, més diàfana i més franca. El règim dels treballadors es realitza per primera vegada en la història sota els soviets que, siguin quines siguin les vicissituds històriques que els estiguin reservades, ha fet arrels tan profundes i indestructibles en la consciència de les masses com, en el seu temps, la reforma o la democràcia pura.

(1) «Desembristes» o «dekabristes» pel mes de desembre, en què va tenir lloc la revolta. [NDT.]

Publicat a 100 anys Revolució Russa, Especials, Història