Un any de “califat” a Iraq i Síria

Ha passat un any des que l’Estat Islàmic (EI) va iniciar una ofensiva fulminant que, davant la desbandada de les tropes regulars iraquianes, va prendre les ciutats de Mossul i Tikrit, aturant-se a pocs quilòmetres de Bagdad [1]. Poc després, Abu Bakr al-Baghdadi, líder de l’EI, va proclamar la fundació d’un “califat” que actualment controla una franja territorial que abasta l’est de Síria i el nord-oest de l’Iraq.

Sens dubte, l’entrada en escena de l’EI -una organització politicomilitar burgesa que pretén apoderar-se amb els recursos naturals d’aquests dos països, aplicant per a això mètodes feixistes contra les poblacions locals, coherents amb el seu programa teocràtic-dictatorial-, va significar un important reforç per a la contrarevolució enmig del procés revolucionari que, encara que de manera desigual i contradictòria, segueix el seu curs a l’Orient Mitjà.

Concretament, les milícies sirianes van passar a combatre “dos fronts”: per una banda, contra l’exèrcit regular de la dictadura d’Al-Assad; per l’altra, contra aproximadament 30.000 soldats del “califat”. Aquestes setmanes, el principal combat dels rebels sirians contra les dues forces es desenvolupa a la província d’Alep.

El setembre del 2014 va començar el setge de l’EI a la ciutat kurda de Kobane, al nord de Síria. Aquest fet va desencadenar una heroica resistència que, en la pràctica, va unificar tota la nació kurda en defensa del seu territori històric [2]. Durant mesos, les milícies kurdes -amb destacada actuació de combatents dones- van rebre voluntaris de desenes de països i van lluitar al costat de brigades de l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS). D’aquesta manera, van poder infligir una dura derrota militar als invasors, al febrer d’aquest any [3]. En aquesta mateixa línia, a finals de maig, milicians kurds van expulsar a l’EI d’Al Hasaka, situat a l’extrem nord-est de Síria.

El més recent: la reconquesta de Tel Abiad, un dels punts clau en la batalla que es desenvolupa al llarg de la frontera turc-siriana. Aquesta ciutat, situada a 85 quilòmetres al nord-oest de Raqqa, capital de l’autoproclamat “califat”, constitueix un pas estratègic des de Turquia. La presa de Tel Abiad, per part de les milícies kurdes i de rebels àrabs sirians, és una victòria important contra l’EI, ja que la resistència unitària aconsegueix tallar l’avituallament directe entre Turquia i Raqqa. Sense dubte, un cop dur a l’envit gihadista que emula el fet en Kobane.

Aquests fets demostren, a més de les debilitats militars que té l’EI, l’enorme eficàcia que comporta l’àmplia unitat a l’hora d’enfrontar-los.

El “califat” segueix en peu

No obstant això, cal advertir que caldrà molt més per poder liquidar aquest aparell contrarevolucionari. Un any després d’haver iniciat la seva “guerra llampec”, l’EI no només no ha estat derrotat sinó que, en les darreres setmanes, ha demostrat un renovat impuls sobre el terreny.

El “califat” controla actualment un terç de l’Iraq i mitja Síria. Aproximadament, una extensió de 300.000 quilòmetres quadrats on habiten al voltant de sis milions de persones [4]. En aquests territoris, com és sabut, es va instaurar una terrible dictadura teocràtica, marcada per execucions massives, crucifixions, apedregades, mutilacions genitals i tot tipus d’atrocitats que, sistemàticament filmades, són després difoses mitjançant un sòlid aparell de propaganda.

Les seves víctimes principals: les minories religioses i les dones. L’acarnissament contra aquestes últimes és brutal. Dins del “califat”, l’esclavitud sexual és una pràctica comuna: “El que fa acceptable que una dona sigui presa com ‘al sabi’ (esclava) és la seva incredulitat [professar creences religioses contràries a les de l’EI]. Les dones infidels que són capturades i portades a l’estatge de l’islam són permissibles, després que l’imam les reparteixi”, expressa un codi de conducta difós a Mossul. En un altre passatge, podem llegir: “Està permès comprar, vendre o regalar esclaves perquè no són més que una propietat”[5]. L’EI, que es nodreix del caos ocasionat per l’entrellaçament de les diverses guerres en curs, és una de les expressions més acabades de la barbàrie en els nostres dies.

D’altra banda, és important entendre que, a més de l’aplicació del terror, hi ha zones que, com a mínim en un primer moment, accepten la presència dels gihadistes, creient que aquesta força podria garantir-los alguna seguretat o estabilitat entre tanta anarquia i persecucions sectàries. Aquest és el cas, aparentment, de certes poblacions o tribus “sunnites” a l’Iraq, que acaben donant suport -o almenys tolerant- l’EI davant la política criminal de discriminació i repressió sectària implementada pel govern “xiïta” de Bagdad, que a seu torn està influenciat pels aiatol·làs iranians.

Això indica que, a més dels mètodes dictatorials, almenys en algunes zones del “califat”, l’EI compta amb alguna “base social i política”. Aquesta pot ser més o menys feble, però existeix. També cal assenyalar que l’EI, igual que altres grups de la mateixa naturalesa, han estat estimulats i fins i tot finançats per sectors burgesos de les monarquies àrabs “sunnites”, especialment la saudita.

En aquest marc, un genocida immensament més destructiu intentaria intensificar la seva presència. A l’agost del 2014, l’imperialisme nord-americà va intentar aprofitar la irrupció de l’EI per “legitimar” la seva intervenció en la regió. Obama va anunciar la conformació d’una “coalició internacional” que realitzaria ataca aeris “limitats” contra posicions gihadistes, principalment instal·lacions logístiques i fonts de finançament.

El propi dictador Al Assad, identificant una possibilitat per “rehabilitar-se” en l’àmbit internacional, “va oferir” la seva col·laboració als EUA en el “combat al terrorisme”. Washington va fer propi, relegant a un “segon pla” l’exigència de que el sàtrapa sirià va abandonés el poder.

Però, els més de quatre mil bombardejos que aquesta “coalició internacional” ha dut a terme en els últims nou mesos tampoc van detenir l’avanç de les hordes d’Al-Baghdadi.

Ramadi i Palmira

El mes passat, l’EI es va apoderar de Ramadi, capital de la província iraquiana d’Al-Anbar i una important via d’accés a Bagdad. Poc després, va ocupar completament la històrica ciutat de Palmira, al centre de Síria, una zona amb importants jaciments d’hidrocarburs. En aquesta ciutat, a més, hi ha diverses casernes, un aeroport militar i una presó que és considerada un dels focus de la repressió del règim sirià. La presa de Palmira, sobretot significa l’accés a una sèrie de carreteres que uneixen Damasc amb Homs i Alep.

A això se suma l’avanç de l’EI en el continent africà: les banderes negres es comencen a estendre per Líbia. En els últims mesos, les tropes de l’EI han ocupat ports, aeroports, autopistes i jaciments de molta importància per a l’economia local. Pràcticament han pres Sirte i estan combatent a Bengasi, la segona ciutat del país [6]. La constant penetració de l’EI li va permetre el control, fins ara, de 200 dels 1.700 quilòmetres de costa mediterrània que hi ha a Líbia.

En aquest context, el 12 de juny centenars de veïns de la ciutat líbia de Derna, situada a l’oest del país i controlada per l’EI des d’octubre del 2014, es van manifestar contra la “presència d’estrangers” que arriben a la ciutat per unir-se els gihadistes. L’EI va respondre disparant contra la multitud. Set persones van ser assassinades i 30 més van resultar ferides. Això mostra, d’una banda, com funciona el conegut règim dictatorial, amb elements “d’exèrcit d’ocupació”, que imposa l’EI en els territoris que controla; de l’altra, que les poblacions locals, tard o d’hora, acaben veient-los com “estrangers invasors”.

Com a part dels avenços de l’EI, s’ha d’apuntar també l’adhesió de Boko Haram, coneguda organització terrorista nigeriana, al març. Al novembre del 2014, en el mateix sentit, Al Baghdadi, auto-erigit com a “califa de tots els musulmans”, va acceptar promeses de lleialtat provinents d’altres grups gihadistes d’Egipte, Líbia, Algèria, Iemen i Aràbia Saudita [7].

Així mateix, aparentment l’EI manté part important de les seves fonts de finançament: s’estima que els seus ingressos diaris per la venda de petroli se situen entre 850.000 i 1,65 milions de dòlars. A això s’ha sumat una altra via: la venda d’antiguitats, que saqueja de ciutats com Palmira, que alberguen valuosos patrimonis culturals de la humanitat. Segons informa el Wall Street Journal, els guanys en aquest ram arribarien 100 milions de dòlars l’any [8].

La mateixa tàctica amb noves prioritats

La recent presa de Ramadi i Palmira va fer sonar les alarmes al govern d’Obama, sempre assetjat per crítiques internes a la seva política exterior. La Casa Blanca mesura cada pas: la política de “fer poc” en matèria militar pot resultar tan perjudicial a les mires d’Obama com el “fer molt” de George W. Bush.

Concretament, els recents progressos de l’EI sembren dubtes sobre el balanç presentat pels EUA: els bombardejos aeris han matat més de 10.000 milicians del “califat”, que hauria perdut 25% del territori inicialment conquistat. Les crítiques augmenten també a causa dels alts costos d’aquesta operació “limitada”: US $ 2,7 mil milions des de l’agost de l’any passat, una mitjana d’US $ 9 milions diaris [9].

Tot i així, el president nord-americà va anunciar recentment l’enviament de 450 nous “instructors” militars a l’Iraq, que se sumaran als 3.100 ja desplegats.

No obstant això, la tàctica general es mantindria: res de “botes sobre el terreny”. Els militars nord-americans han de limitar-se a bombardejar per aire “selectius” i a “entrenar, aconsellar i ajudar” el feble exèrcit iraquià. La diplomàcia seguirà els seus esforços per segellar una aliança més sòlida amb les tribus “sunnites” -que no se sumen perquè identifiquen, amb raó, al govern “xiïta” iraquià com enemic- i amb els kurds peixmergues.

Tot i així, les prioritats canviarien: si fins fa unes setmanes en el Pentàgon es concentraven en reprendre Mossul, ara l’objectiu immediat és Ramadi. En aquest sentit, el primer ministre iraquià, Haider Al-Abadi, va autoritzar el desplegament de 3.000 integrants de milícies xiïtes, majoritàriament recolzats per l’Iran, per iniciar una ofensiva contra la ciutat.

Però ni el govern de Bagdad -amb suport de l’imperialisme- ni les milícies finançades per l’Iran són una alternativa per al poble iraquià de conjunt, en contra de l’EI. Això és així perquè tant Al-Abadi-Iran com l’EI tenen un projecte dictatorial teocràtic, que planteja la divisió sectària del país. Des de fa anys, sobretot en temps del primer ministre Nuri al-Maliki, Bagdad implementa una política repressiva i persecutòria en contra de les poblacions “sunnites” de l’Iraq. Aquest és el motiu pel qual els “sunnites” no només són reticents a sumar esforços per derrotar l’EI, sinó que, en alguns casos, sostenen els gihadistes. Només una mobilització independent de tota la classe treballadora iraquiana que, al seu torn, s’uneixi i respecti els drets nacionals dels kurds peixmergues, pot derrotar a les hordes de l’EI.

Kobane i Tel Abiad mostren el camí

La derrota de l’EI és una necessitat de la revolució siriana i regional. Aquest “partit-exèrcit” amb característiques feixistes integra un front contrarevolucionari més ampli que ofega la lluita del poble sirià: el dictador Baixar Al Assad -amb el suport d’Iran, Rússia i Hesbol·là-; l’imperialisme nord-americà i europeu; i el castro-chavisme, que des del començament es va posicionar a favor de les dictadures àrabs, en contra de les aspiracions democràtiques dels pobles.

En aquest sentit, la victòria a Kobane i, més recentment a Tel Abiad, ofereixen una mostra del camí a seguir: la unitat politicomilitar entre combatents kurds i rebels sirians àrabs. Va ser així que l’EI va ser derrotat a les dues ciutats, fins i tot sent superior militarment. Els bombardejos “humanitaris” de l’imperialisme, si bé estaven dirigits contra l’EI, van resultar secundaris en aquest combat. El determinant va ser la lluita heroica dels kurds i àrabs sobre el terreny.

A l’Iraq, cal que tot el poble -“xiïtes”, “sunnites” i kurds- es mobilitzi de manera unitària i independent en contra del govern d’Al-Abadi, de l’imperialisme, i de l’Iran. Aquesta és l’única manera d’expulsar l’EI del país.

A Síria, la unificació polític-militar de les unitats àrabs, kurdes i de totes les nacionalitats per combatre el dictador Al-Assad, a l’imperialisme, i a l’EI, és el camí per a l’alliberament del poble treballador -tant de la dictadura d’Al-Assad com de la dictadura del “califat”- i, alhora, per avançar cap a la conquesta de l’autodeterminació nacional de tota la nació kurda.

Insistim: la unitat per lluitar de tota la classe treballadora i de totes les nacionalitats oprimides a la regió no és només progressiva sinó, a parer nostre, una condició per a la victòria.

[1] Mireu les declaracions de la LIT-CI: http://www.litci.org/index.php/lit-ci-y-partidos/publicaciones/correo-internacional/item/393-sobre-la-situacion-en-irak#.VXruf_lViko; http://www.litci.org/index.php/declaraciones/item/2694-no-a-los-bombardeos-imperialistas-en-siria-por-la-derrota-de-al-assad-y-del-califato-islamico#.VXrubvlViko

[2] En poc temps, la defensa de Kobane va crear un front comú entre milicians kurds de les Unitats de Protecció Popular (YPG, sigles en kurd), combatent en sòl sirià; del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que opera a Turquia; i dels combatents peixmergues, força armada del Kurdistan iraquià, que van enviar unitats a Kobane al mateix temps que continuen lluitant contra l’EI per protegir el seu territori històric.

[3] Veieu: http://www.litci.org/index.php/siria/item/2923-la-victoria-del-pueblo-kurdo-en-kobane#.VXrjwvlViko

[4] L’EI controla, a més de Mossul, importants ciutats com Fal·luja (Irak) i Raqqa (Síria), considerada la “capital” del califat.

[5] Veieu: http://www.elmundo.es/internacional/2015/06/12/5579c298ca4741a9268b459d.html

[6] La inestabilitat a Líbia ha donat lloc a dos governs: un instal·lat a Tobruk, a l’est, reconegut per la comunitat internacional; l’altre a Trípoli, format per l’aliança de diverses milícies islamistes: Ambdós estan en negociacions per firmar un acord “d’unitat nacional”.

[7] Veieu: http://www.bbc.com/mundo/ultimas_noticias/2015/03/150307_ultnot_nigeria_boko_haram_estado_islamico_az

[8] Veieu: http://www.wsj.com/articles/syrian-monuments-men-race-to-protect-antiquities-as-looting-bankrolls-terror-1423615241?mod=e2tw [9] Veieu: http://g1.globo.com/mundo/noticia/2015/06/eua-gastam-us-9-milhoes-ao-dia-para-combater-estado-islamico.html