1r de Maig | Lluitar contra la corrupció i construir les marxes a Madrid el 27M

Comparteix-ho

Declaració de Corriente Roja

  • Pensions públiques dignes, a càrrec dels Pressupostos Generals!
  • Treball estable i salaris dignes; derogació de les Reformes Laborals!
  • Llibertat per a Alfon, Bódalo i totes les preses per lluitar!
  • En defensa dels serveis públics (sanitat i educació 100% públiques)!
  • No al pagament del deute; fora la UE i l’FMI!
  • Contra els feminicidis, vives ens volem, ni una més!

 

Els treballadors i treballadores commemorem el 1r de maig arreu del món tornant al carrer a reclamar els drets més elementals. De Trump a Putin, passant per la Merkel; Hollande, May Gentiloni, Témer o Rajoy, les seves receptes al dictat de l’FMI són les mateixes. Difereixen entre elles en si s’apliquen gradualment o de manera més directa i bàrbara, depèn tan sols de la correlació de forces. El contingut en la seva essència és el mateix, l’atracament als salaris en totes les seves formes (el directe, les pensions públiques, el salari social, educació, sanitat), així com la precarització de l’ocupació, l’acomiadament barat i la retallada als drets democràtics.

No hi ha per tant raons per fer d’aquesta jornada un dia de festa, però sobren per sortir al carrer a lluitar pel Pa, el Treball, el Sostre i la Igualtat. Sortir al carrer a defensar les pensions públiques, l’ocupació… en essència els sis punts que les Marxes de la Dignitat han fet seus.

Tampoc raons per sortir a fer un «passeig» amb la burocràcia sindical, corresponsable de la reculada en drets de la classe obrera, eterna promotora de pactes socials, l’aliada de corruptes i corruptors (i implicada en no pocs casos).

Però sí moltes raons per sortir al carrer amb el sindicalisme de classe i combatiu a reclamar que la lluita obrera és l’únic camí i els pactes socials han estat i seran la perdició dels treballadors/es. Sortir a convertir el 1r de maig en un dia d’expressió d’aquestes demandes, de les lluites, de les jornaleres de la Vega sevillana, dels bombers malaguenys, dels treballadors/es de Transcom i Codorniu que enfronten en aquests dies els EROs. També dels col·lectius i marees que surten a defensar les pensions; la sanitat; l’educació, l’habitatge… Un Primer de Maig de lluita, d’unitat d’aquestes lluites i de preparació del 27 de Maig, perquè aquest dia, amb les Marxes de la Dignitat, omplim els carrers de Madrid.

Corrupció: menys parlar i més actuar

La recent Operació Lezo ha propiciat la detenció d’Ignacio González, de directius de la constructora OHL i d’Indra, així com ha provocat la tercera dimissió d’Esperanza Aguirre (esperem que sigui l’última).

Un escàndol més per sumar al repertori d’escàndols de corrupció política, en què el PP, constructores, multinacionals, jutges, fiscals i propietaris de mitjans de comunicació apareixen involucrats.

Si bé la «Banda» que dirigeix Rajoy té la supremacia circumstancial, no posseeixen el monopoli exclusiu.

Des dels mitjans de comunicació i els partits institucionals s’aixeca el crit contra «les pomes podrides»; de cal acabar amb «aquest càncer» i que cal un «gran pacte contra la corrupció» a l’estil del qual Ciutadans i el PP van signar i, com és senzill de comprovar, ja veiem els resultats!

I entre escàndol i escàndol, creix la indignació.

Per què no es prenen mesures dràstiques perquè això deixi de passar? Perquè el problema està en el sistema capitalista i en règim polític mateix. La corrupció no és una «malaltia», és un mecanisme de l’acumulació capitalista.

L’Estat, aquell que diuen que és «de tots» però que només rescata banquers, no es limita a ser el garant de la dominació dels capitalistes, sinó una font permanent dels seus ingressos. Les grans empreses creixen arreu de l’Estat fent negocis. La contradicció que tenen és que l’Estat és representant dels interessos capitalistes «en general» però els capitalistes estan obligats a més a tenir cura dels seus interessos «en particular», cosa que els porta a forces xocs entre ells. L’entrada a la Unió Europea va suposar el desmantellament de part de la indústria. Per als capitalistes, el gran negoci era l’assalt del sòl i la privatització pública (educació, sanitat, dependència, aigua, energia) i amb la crisi els recursos de l’Estat anaven minvant i amb això aguditzant les disputes entre els aspirants a les tallades.

A aquesta rapinya de la pública s’afegeixen els que, «des de dins» de l’Administració de l’Estat, són còmplices, però a més veuen en aquests negocis la font de la seva «acumulació originària de capital». Les fortunes capitalistes es van forjant en el robatori i el frau que, després, una vegada «blanquejat», torna al circuit de valorització del capital.

Parlem d’un negoci difícil de quantificar, però que només a les finances públiques li costa entre 90 i 120 mil milions d’euros i això només els casos que surten a la llum.

Amb aquests diners es podria donar una ajuda de 500 euros a l’any a cada un dels residents a l’Estat. D’altra banda, les retallades en Sanitat, 2009 2016 van assolir la xifra de 12 mil milions d’euros, gairebé nou vegades menys del que se’n va amb la corrupció.

Cal afegir a aquest quadre les estructures dels partits i els sindicats del règim, construïts des de l’inici no d’acord amb la dependència econòmica dels seus afiliats/es i militància, sinó a la dependència de l’Estat i les seves formes múltiples de finançament. Així tenim el quadre complet, no d’una malaltia, sinó d’un tret distintiu del sistema i del règim polític.

Si es vol acabar amb la corrupció, cal aplicar mesures que vagin a l’arrel del problema:

 

  • Nacionalització, sota control dels treballadors/es i associacions d’usuaris, de totes les indústries claus, començant per les energètiques!
  • Fora les empreses de l’educació i la sanitat, ni un euro a la privada; 100% públiques;
  • Fora les constructores dels Ajuntaments i Comunitats, remunicipalització dels serveis públics;
  • Expropiació de tot el patrimoni immobiliari dels Bancs, acumulat per desnonaments o rebre un sol euro per a ser «rescatats».

 

Mesures que han d’anar acompanyades d’una prèvia, presó per a tots els corruptes i expropiació de tot el seu patrimoni fins que tornin el robat.

Es pot i s’ha de combatre als corruptes i als corruptors, n’hi ha prou que no tremoli el pols per enfrontar-los.

Moció de censura? Des dels carrers i a tots!

Segons el diari Huffington Post, hi ha «més de 175 trames des que va començar la democràcia, 126 originades només entre PP i PSOE, 1.660 causes en 2013, en dades del Consell General del Poder Judicial, i fins a 125 casos de corrupció en 2016». En aquest tema, PP i PSOE actuen de la mateixa manera i per això tots dos prefereixen que no s’investigui res fins al final.

Units Podem ha anunciat la intenció de presentar una moció de censura contra el govern Rajoy. Sobren raons, però quan els dos principals partits del règim, algunes principals empreses del país, jutges, el fiscal general de l’Estat, la fiscalia anticorrupció… són part del problema per activa o per passiva, la moció de censura no val per si sola, sobretot si a més el recanvi de Rajoy és Susana Díaz. Això és canviar sis per mitja dotzena.

I no val la moció de censura, per si mateixa, perquè canviar un entramat, que té un dels seus pilars en aquest parlament antidemocràtic, apel·lant a les regles de joc internes d’aquest entramat és apostar pel fracàs segur, és remetre l’acció política a l’anomenat «postureig». I pitjor encara, distreure les forces de la tasca més important, omplir els carrers el 27-M.

Si volen de veritat, fer fora el Govern de Rajoy, posar als corruptes i corruptors a la presó, vetar-los el «negoci» als amics dels altres, i imposar un veritable pla de rescat per als treballadors/es i el poble, la moció cal presentar-la contra el Govern i contra aquest Parlament mateix, que és la tapadora vergonyant del règim monàrquic que vam heretar del franquisme.

La moció de censura ha d’exigir que se’n vagin tots i eleccions a Corts Constituents. Aquesta moció només es pot guanyar des del carrer, des de la lluita. I els que, com Units Podem, estan avui en les institucions, des dels Parlaments centrals i autonòmics als ajuntaments, haurien de posar aquests càrrecs al servei d’aquesta lluita. Han d’aprovar mocions des d’aquestes institucions, exigir eleccions a Corts Constituents que comencin per tirar dels ajuntaments com Madrid a totes les empreses implicades en la corrupció. Només així podrem diferenciar el «postureig» d’una postura legítima que caldria donar suport.

Publicat a Comunicats