Centenari Revolució Russa | Democràcia sense centralisme no té res a veure amb el bolxevisme

Comparteix-ho

 

La història del moviment obrer revolucionari des dels dies de la I Internacional és una crònica ininterrompuda de grups i tendències petitburgeses, de tot tipus, de realitzar atacs furiosos contra «els mètodes organitzatius» dels marxistes per recompensar-se a si mateixos per les debilitats teòriques i polítiques. Sota el rètol dels mètodes organitzatius ells inclouen tot, des del concepte de centralisme revolucionari fins afers de rutina administrativa; i, a més, també qüestions personals i de mètodes dels seus principals oponents, als quals invariablement descriuen com «dolents», «durs», «tirànics» i, és clar, és clar! «burocràtics». Fins al dia d’avui, qualsevol grupet d’anarquistes t’explicarà com «l’autoritari» Marx va maltractar Bakunin. (James Cannon, La lluita per un Partit Obrer, 1940)

Per Francesco Ricci (militant del PdAC – secció italiana de la LIT-QI)

Al Blog de Convergència van ser publicats l’any passat molts articles sobre el règim als partits revolucionaris, és a dir, sobre el centralisme democràtic. Jo vaig comptar, almenys, nou articles, però pot ser que m’hagi perdut algun [1]. Aquí em vull referir a la sèrie de quatre articles d’Enio Bucchioni i, més en general, al tema del centralisme democràtic.

Els articles d’Enio Bucchioni són molt interessants perquè ofereixen una àmplia reconstrucció històrica de com el tema del règim del partit va ser enfrontada pels bolxevics i, després de la mort de Lenin, per Trotski. Però la falla que hi veig a l’argumentació de Bucchioni és el fet que emfatitza (potser no intencionadament) un dels dos components del binomi (la democràcia) en detriment de l’altre (el centralisme), sense percebre que el centralisme democràtic no és la suma de dos elements diferents, sinó un tot indivisible. I, d’aquesta manera, es perd de vista el propòsit del centralisme democràtic: fer funcionar un partit revolucionari, ser l’instrument de lluita per la conquesta del poder. Posant sota lupa fets específics de la Història, extrets del seu context, els articles de Bucchioni ens ofereixen -en la meva opinió- una visió lleugerament deformada de la concepció bolxevic, per això el binomi centralisme-democràcia es desfà i roman tan sols una democràcia sense centralisme, sense disciplina.

No podent, per raons d’espai, abordar tots els detalls d’aquest important debat, em disposo només a sotmetre al lector a quatre observacions sobre determinats aspectes del problema.

  1. S’han de prendre precaucions si s’utilitza a Broué com a font

Bucchioni (i també altres companys que van escriure els articles que he mencionat) es refereix constantment a Pierre Broué i, en particular, a Història del Partit Bolxevic.

Broué, sens dubte, fou un gran historiador marxista i els seus llibres són recomanats per a cada activista que vol estudiar la història del bolxevisme i del trotskisme sense les falsificacions estalinistes. No obstant això, Broué, com qualsevol historiador, inevitablement va escollir temes i va argumentar a partir de la seva concepció, sustentada per dos pilars: en primer lloc, per una preferència pel «jove» Trotski, no bolxevic i crític del suposat «ultracentrisme» leninista (un Trotski que el mateix Trotski madur criticarà implacablement); segon, per no comprendre al Trotski constructor de la Quarta Internacional. No és per casualitat que a la construcció de la Quarta Internacional, això és, el que Trotski creia que havia estat la tasca més important de la seva vida (més encara que la direcció de la Revolució Russa amb Lenin), Broué li dedica, significativament, només una dotzena de pàgines a la seva (sens dubte excel·lent) biografia de Trotski, que té gairebé mil pàgines.

Per això és bo estudiar a Broué. Però, per prendre com a base els seus jutjaments històrics, convé sempre recordar que ells estan inevitablement interconnectats amb els seus (moltes vegades equivocats) jutjaments polítics.

  1. És necessari parar més atenció als fets històrics

Volent discutir la qüestió del règim, al començar (justament) per l’experiència històrica, és oportú basar-se en una reconstrucció exacta dels fets. Això significa evitar certs llocs comuns que, lamentablement, també la historiografia anti-estalinista va difondre; i també evitar recórrer a la memòria citant textos que potser van ser llegits fa molt de temps i dels quals no ens en recordem bé.

Al text de Bucchioni vaig trobar diversos d’aquests llocs comuns i fins i tot alguns grans errors en la reconstrucció històrica. Em limito a mencionar tres afirmacions falses parcialment vertaderes (per tant, falses, tot i les bones intencions de l’autor). Bucchioni diu:

  • En primer lloc, que «(…) pocs saben o recorden, abans de 1918, tots els corrents marxistes existents a l’antiga Rússia es trobaven al POSD-R. (…) Hi havia, tanmateix, només un Partit. A rigor no existia el Partit Bolxevic fins alguns mesos després de la Revolució del 1917, però sí la fracció bolxevic del POSD-R. Només al març del 1918 va ser fundat el Partit Comunista Rus (bolxevic)»;
  • En segon lloc, que Lenin estava convençut que «les diferències (…) enfortien el partit»;
  • En tercer lloc, que el centralisme democràtic va ser creat per Lenin i les «línies mestres» estan delineades al llibre Què fer?, de 1902.

En realitat, les dues primeres afirmacions són mitges veritats i, per tant, com tota veritat a mitges, ve acompanyada per una meitat que no és vertadera, i la tercera afirmació simplement no es correspon amb els fets històrics. Lamentablement, és d’aquesta manera que Bucchioni acaba involuntàriament pintant una imatge distorsionada del debat històric, que podria prestar-se a generalitzacions equivocades que altres podrien fer.

Però, endrecem-nos i veiem aquestes tres afirmacions.

En primer lloc. Bucchioni fa una mica de confusió quan reconstrueix la història del bolxevisme. És cert que formalment el Partit Bolxevic va néixer només després de la Revolució d’Octubre i és cert que abans existia el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, amb les seves diferents fraccions. És també veritat (agrego) que, Després de la primera divisió el 1903, va haver-hi períodes d’unió parcial entre bolxevics i menxevics. És bo remarcar, tanmateix, com fa Edward H. Carr, un dels millors historiadors de la Revolució Russa, que mentre molts estaven convençuts que la revolució del 1905 havia eliminat la demarcació entre les diferents fraccions, «Lenin no creia en tot això. Si ell considerava absolutament inevitable la reunificació, per causa de la demanda provinent de les masses (…) encara es declarava a favor seu amb molta reluctància i no la va prendre seriosament» [2].

En realitat, la unitat no va durar molt i fou només formal, van continuar existint de fet dos partits separats, amb les seves estructures, fins que la divisió fou confirmada novament el 1912. Però ni encara després de 1912 la separació era completa i, en algunes situacions, menxevics i bolxevics (abans de la tornada de Lenin) va proposar una reunificació amb els menxevics i socialistes revolucionaris (SR’s). Per això, Lenin fou forçat a enviar missatges peremptoris a la direcció bolxevic contra la reunificació amb els menxevics.

No recordant aquests fets històrics, l’afirmació de Bucchioni, segons la qual fins al 1918 «hi havia, no obstant això, un únic Partit» (això és, el POSDR compost per bolxevics i menxevics) i, per tant, una mitja veritat que pot justificar els clixés de tots els que durant un segle han minimitzat la ruptura del 1903.

No obstant això, l’opinió de molts (que Bucchioni reprèn) no fou compartida per Lenin. En un text (més freqüentment citat pel seu títol que llegit), Esquerranisme, la malaltia infantil del comunisme (1920), Lenin va escriure: «el bolxevisme existeix com a corrent del pensament polític i com a partit polític des de 1903» (la cursiva és meva). [3]

La veritat de Bucchioni és parcial: és veritat que els bolxevics van ser, formalment, una fracció d’un partit que incloïa també als menxevics. Però, com justament destaca el dirigent trotskista nord-americà James Cannon, en desacord amb aquells que es limitaven a fer la mateixa contestació formal que Bucchioni, nosaltres hem de dir que l’altre mitja veritat, és a dir, que «La fracció de Lenin era en realitat un partit únic», i també per això es van constituir en ell (des del 1906), en diferents ocasions, tendències i fraccions. [4]

En segon lloc. Als articles de Bucchioni és recurrent l’afirmació que Lenin estava convençut que les diferències internes enfortien el partit.

No sé quins textos de Lenin afirmaven això. Conec, però, molts textos on Lenin reitera quelcom significativament diferent: que l’elaboració política necessita una confrontació i, quan és necessari, un embat d’idees al partit. En el cas en què apareixen diferències, aquestes han de poder expressar-se conforme a les regles del centralisme democràtic (amb l’oportunitat de tornar-se majoria), no han de ser sufocades, però s’han d’expressar en conformitat amb les regles que, en qualsevol cas, permetin que el debat i les diferències no impedeixin l’acció.

Lenin (i això és el fet essencial que crec que escapa a la interpretació de Bucchioni) concebia el partit revolucionari com un organisme de lluita, un exèrcit a la guerra de classes. Per això, com Trotski agrega: «Naturalment, el contingut fonamental de la vida partidària no residia a la discussió, sinó a la lluita». [5]

Llavors, el que diu Bucchioni (que Lenin veia en les diferències quelcom que «enfortia el partit») no correspon a la concepció que Lenin tenia del partit, i presa com una generalització podria arribar a defensar un règim basat en una democràcia sense fronteres: una idea que pertany no només als menxevics i als anarquistes, sinó també, per exemple, a la tendència dins del partit bolxevic anomenada Centralisme Democràtic (liderada per Sapronov i Vladimir Smirnov) que, ja el 1919 i el 1920 (molt abans de la degeneració estalinista), van atacar a la majoria bolxevic de Lenin i Trotski per un suposat «centralisme autoritari», «bonapartisme», etc.

Al contrari de la lectura que historiadors com Pierre Broué i dirigents polítics com Ernest Mandel li atorguen credibilitat, no és possible trobar en Lenin ni en Trotski l’exaltació d’un partit compromès amb un debat permanent: perquè això és contrari a la concepció del partit com a eina de lluita. En lloc d’això, podem trobar moltes afirmacions (en breus en veurem algunes) de Trotski contra el partit concebut com un «club de debats», paralitzat i incapaç d’actuar mentre espera que la realitat provi quina tesi és la correcta: és veritat que per als marxistes la realitat és el criteri de la veritat, però pot ser testada una línia política cada vegada, és a dir una línia política que, després del debat democràtic, sigui aprovada per la majoria i hagi de ser activa i lleialment recolzada fins i tot per aquells que no tenien acord amb ella. Esgotat el debat, s’entra en acció i el debat cessa fins que el partit no el torni a obrir en Congressos o en altres moments d’avaluació que el Partit decideixi.

Fraccions i tendències són, per tant, l’expressió normal d’un partit al qual les diferències no són resoltes de forma positiva. Afirmar això, clarament, no significa dir que les diferències «enforteixen el Partit», que l’existència de tendències i fraccions és un fet positiu. O, sobretot, que això signifiqui concebre el partit com un conjunt permanent de fraccions o, pitjor (com fan organitzacions com el Secretariat Unificat, el NPA francès, el PSOL, etc.), concebre el partit com la unió de revolucionaris i reformistes. Aquest últim concepte, en qualsevol cas no té res a veure amb Lenin i amb Trotski, qui, de fet, va observar: «Un partit sol pot tolerar fraccions que no persegueixin objectius directament conflictius amb els seus». [6]

En tercer lloc. Bucchioni es confon quan escriu que les «línies mestres» del centralisme democràtic estan al llibre Què fer?

És un error comú, però tot i així, un error. És necessari recordar que el Què fer? va ser escrit per Lenin el 1902, quan no estava prevista la divisió entre bolxevics i menxevics (que serà al congrés de l’any 1903). Hem de recordar que el tema central del Què fer? no és el règim del partit sinó la controvèrsia amb un corrent d’economicistes. Aquest és el grup Rabocee Delo (Causa dels Treballadors), dirigit per Keicevskij i Martynov. Aquest grup defensava la impossibilitat que el partit revolucionari aixequés la consciència socialista de l’avantguarda que lluita i per això teoritzaven que era necessari «rebaixar» la política revolucionària al nivell de consciència de les masses, reduir el programa només als objectius immediats i comprensibles al conjunt de la classe. És un debat interessant i actual, que mereixeria ser desenvolupat, però no és el tema d’aquest article. Aquí ens interessa destacar que al Què fer? no hi ha una única línia sobre el tema del centralisme democràtic. La mateixa expressió centralisme democràtic no apareix al llibre, i no pot aparèixer perquè el terme fou encunyat tres anys més tard (cap a finals del 1905) i no per Lenin (com afirma Bucchioni) sinó pels menxevics [7].

Una vegada posades les dates històriques al seu lloc, paga la pena esmentar que si el nom (centralisme democràtic) neix el 1905, la cosa (el concepte polític-organitzatiu) ja existia al segle anterior. És, de fet, un concepte introduït a la Primera Internacional per Marx i Engels, a la batalla contra Bakunin i el federalisme dels anarquistes, quan, després de la Comuna de París (i gràcies a les lliçons de la seva derrota), van poder acabar la llarga batalla de demarcació del marxisme que havien empostissat contra tots els corrents a la Internacional i «posar fi a l’acord ingenu de totes les fraccions» per intentar, finalment, construir una Internacional «purament comunista» i amb base al marxisme [8]. El concepte de partit dels treballadors democràticament centralitzat, instrument indispensable per a la conquesta del poder és, en realitat, l’eix de totes les resolucions aprovades a la Conferència de Londres (setembre del 1871) i al Congrés de La Haia que, un any més tard, va establir la necessitat d’una Internacional centralitzada, amb base en una rigorosa disciplina, en el respecte pel principi de la majoria. Aquests elements van provocar la ruptura amb els anarquistes que polemitzaven contra «l’autoritarisme» de Marx, no només perquè refusaven el programa de la dictadura del proletariat (quelcom en realitat molt «autoritari», perquè… es guanya amb baionetes i canons, com bromejava Engels), sinó també perquè ells refusaven (amb alguna consistència que ha de ser reconeguda) el partit centralitzat que era (i encara ho és) la premissa indispensable.

 

  1. Lenin sobre el règim del partit revolucionari

Després de fer alguns aclariments històrics, veiem que el tema del paper del Partit en Lenin i Trotski comença a prendre colors diferents. Prosseguim.

No és en el “què fer?”, al contrari del que Bucchioni escriu, sinó sí en un altre llibre de Lenin on hem de buscar la controvèrsia sobre la qüestió de règim del partit: es tracta d’ «Un pas al capdavant, dos passos enrere». És un llibre de 1904, on Lenin resumeix el famós Congrés de 1903 que va acabar amb l’escissió entre bolxevics i menxevices i que va ser (repetim el que diuen Lenin i Cannon, en desacord amb Bucchioni) el veritable naixement del Partit Bolxevic.

En aquest llibre tan important, que lamentablement és poc conegut, apareix un ampli espai centrat en la polèmica en defensa d’un règim centralista rigorós, de la disciplina, del principi de la majoria, de la subordinació de la part al tot, això és, de la secció local al centre (i als organismes triats pel Congrés Nacional), de cada militant individualment al partit en el seu conjunt, de la minoria a la majoria.

Lenin és implacable contra la «mentalitat anarquista i individualista» típica dels petitburgesos: els obrers afirma, no tenen por de la disciplina de l’organització. A qui acusa de concebre el partit «com una fàbrica amb un director», el Comitè Central, Lenin respon: «la fàbrica, que per a algunes persones sembla amb prou feines un espantaocells, representa la forma superior d’organització capitalista que va unificar i va disciplinar al proletariat, que li va ensenyar a organitzar-se». Ell continua: per a alguns, «l’organització del partit que desitgem és una ‘fàbrica monstruosa’; la submissió de la part al tot i de la minoria a la majoria els sembla una ‘esclavitud».

D’acord amb Lenin, en cada partit l’«oportunisme (…) es manifesta (…) en les mateixes tendències, en les mateixes acusacions, i moltes vegades amb els mateixos motlles» i per això reapareix «el mateix conflicte entre autonomisme i centralisme, democràcia i ‘burocratisme’, entre la tendència a afeblir i la tendència a reforçar el caràcter rigorós de l’organització i de la disciplina (…)».[9]

Ell continua així, pàgines i pàgines. No podem citar tot el llibre, però aconsellem la lectura a tots els companys i companyes que estiguin interessades a aprofundir sobre el tema del règim en el partit.

Clarament, la disciplina de la qual Lenin parla és «fèrria», però no és «cega» perquè no és passiva, és assumida per aquells que, conscientment, van decidir dedicar-se a la revolució i el partit és fet de caps pensants, i la capacitat per a la crítica i autocrítica és una de les principals virtuts de cada revolucionari.

Els conceptes d’aquest llibre de 1904 (en el qual no apareix l’expressió «centralisme democràtic», però el concepte és ben il·lustrat) seran confirmats en la victoriosa experiència de la Revolució Russa. Per això, escrivint el 1920 ‘Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme’, Lenin dóna el títol al segon capítol: «La condició fonamental per a la victòria dels bolxevics», per després explicar que aquesta «condició fonamental» va ser «una disciplina severíssima, realment fèrria».[10]

 

  1. Centralisme i «disciplina severíssima, realment fèrria»

Una vella llegenda (molt estimada per tots els oportunistes) diu que la «disciplina severíssima, realment fèrria» de la qual parla Lenin era practicada tan sols pels bolxevics perquè eren un partit que estava en la il·legalitat. Aquesta seria una característica d’un element lligat a una realitat específica.

Uns altres recorden la polèmica de Trotski, en els primers anys del segle, contra les posicions de Lenin, posicions que Trotski definia com «hipercentralista», mentre acusava Lenin de «robespierisme».

Uns altres, encara, prenen textos en els quals Trotski polemitza contra la deformació que l’estalinisme va fer del centralisme, o sigui, textos escrits contra la distorsió contrarevolucionària del centralisme democràtic, i, extraient aquests textos d’aquella lluita, intenten presentar cada element del centralisme i de la disciplina com un element «burocràtic», sostraient del binomi centralisme-democràtic la primera paraula amb la mateixa facilitat amb què es treuen les xinel·les abans de dormir.

I és, almenys des dels temps de Bakunin (o sigui, un segle i mitjà enrere) que, amb petites alteracions, es repeteix sempre el mateix refrany. Com diuen els francesos: «On connait la chanson», és una cançó que nosaltres coneixem. Però, per més antiga que sigui, roman com una cançó desafinada, que no combina amb el leninisme.

Vegem junts aquests arguments, recordant els fets històrics.

La concepció leninista del centralisme democràtic no va ser concebuda solament per als partits en la il·legalitat (en realitat, era més aplicable a partits no sotmesos a la clandestinitat). Les bases del centralisme democràtic van ser, per això, codificades per la Internacional Comunista en les tesis vàlides per a tots els partits comunistes: «Sobre l’estructura organitzativa dels Partits Comunistes» (Tercer Congrés de 1921)[11].

És evident que l’estructura i els mètodes d’un partit revolucionari no són una abstracció: no prescindeixen de les condicions concretes que aquell determinat partit està sent construït. No obstant això, existeixen certs principis que són vàlids en qualsevol circumstància.

Respecte de Trotski, hauria de ser recordat que ell va fer una autocrítica profunda sobre les seves acusacions quan era jove, al que li semblava en l’època «l’hipercentralisme» de Lenin. Per exemple, en La meva Vida, ell admet que no havia entès «la importància d’un centralisme rigorós i sever per a un partit revolucionari que vol dirigir contra la vella societat a milions d’homes».[12]

En el que es refereix, finalment, a la temptativa d’utilitzar els arguments que Trotski usava en els anys vint i trenta contra el centralisme burocràtic per usar-los contra tot i qualsevol centralisme, en contextos completament diferents, procurant presentar a Trotski com el defensor de la democràcia sense regles i sense centralisme, precisem recordar que justament mentre enfrontava una batalla mortal contra els mètodes (bessons del feixisme) usats per la burocràcia estalinista, Trotski participava de la construcció d’una Internacional i de partits basats en el centralisme democràtic autèntic, això és, en «una disciplina severíssima, realment fèrria», usant les paraules de Lenin.

No és per casualitat que el document de fundació del SWP dels Estats Units, redactat el 1938 sota la direcció de Cannon i amb la directa col·laboració de Trotski, insisteix cada tres línies en la necessitat de combinar el debat i la democràcia amb aquella «severa disciplina i aquell centralisme, sense el qual no existeix partit revolucionari». És interessant notar que, en aquell Congrés, una minoria (dirigida per Burnham i Draper) va fer contra aquesta concepció de la majoria del SWP (profundament compartida per Trotski) acusacions de «burocratisme», amb crítiques des d’un punt de vista democràtic.

Podem llegir en el document de fundació de 1938: «Qualsevol discussió interna del partit ha de ser organitzada a partir del punt de vista segons el qual el partit no és un club de debats, amb debats interminables sobre tota i qualsevol qüestió i en tots els moments, en què no s’arriba mai a prendre cap decisió, paralitzant així l’organització; al contrari, el partit ha de ser concebut com un partit disciplinat per a l’acció revolucionària».[13]

No ajuda a aclarir els fets històrics el record de Bucchioni quan (en el segon dels seus quatre articles sobre aquest tema) recorda com, en el Partit Bolxevic en 1917, el debat intern va ser moltes vegades públic. Novament Bucchioni pren un element veritable de la realitat, aïllant-ho del seu context i ho presenta com una regla general. Però, en aquest cas, oblida que, sí, inevitablement, en un partit de desenes de milers, una part del debat es torna «públic», això no s’aplica necessàriament a partits d’algunes centenes o alguns milers (com són avui tots els partits revolucionaris). Aquesta simple constatació, que per a algú podria semblar «burocràtica», no és meva: qui la fa és Trotski, en resposta al mateix argument de Bucchioni usat en aquell cas per Schachtman. En una carta (març de 1940) per al dirigent del SWP Farrel Dobbs, Trotski escriu: «Schachtman busca, o sigui, inventa precedents històrics. L’oposició tenia en el partit bolxevic els seus propis periòdics, etc. Amb prou feines oblida que el partit, en aquell moment, tenia centenes de milers de militants, que la discussió hauria d’arribar a tots ells i convèncer-los. En aquestes condicions, no era possible limitar la discussió a cercles interns.»[14]

Tornant a l’exemple del SWP, quan la secció nord-americana de la Quarta Internacional es va dividir en dues fraccions sobre la qüestió del caràcter de l’estat a Rússia, una majoria i una minoria més o menys del mateix pes numèric, Trotski, per intentar evitar la ruptura del partit, va insistir sobre la necessitat d’ampliar el debat, admetent mesures excepcionals (incloent-hi butlletins de discussió interns en períodes no congressuals i fins a la permanència d’una fracció interna després d’acabat el congrés). Però va anar precisament (i això també ho recorda Bucchioni) una situació excepcional, perquè el partit estava amenaçat per una divisió al mitjà (que després d’un temps en realitat es va materialitzar): de qualsevol manera, el partit va continuar funcionant segons les regles d’un centralisme democràtic basat en la «disciplina severíssima, realment fèrria». Trotski, en resposta a la minoria del SWP, que atacava a la majoria citant (amb una comparació injustificada) les modalitats de l’estalinisme per defensar la necessitat d’expandir sense límits la democràcia, separant-la del centralisme, afirmava: «Les garanties jurídiques permanents no són, amb tota seguretat, herència de l’experiència bolxevic. (…) L’estructura organitzativa de l’avantguarda revolucionària ha de subordinar-se a les exigències positives de la lluita revolucionària, i no a garanties negatives de la seva degeneració.»[15]

Trotski torna a aquest tema diverses vegades. En una carta a Burnham, dirigent de la minoria del SWP, que invocava «més democràcia» en el partit, respon:

«Vostè, de la mateixa forma, busca un tipus de democràcia interna ideal que asseguri a tothom, en totes les circumstàncies, la possibilitat de fer i dir el que els passi pel cap, i que vacuni el partit contra la degeneració burocràtica. Deixa de costat, no obstant això, el fet que el partit no és un lloc per a l’afirmació personal, sinó un instrument per a la revolució proletària; doncs solament una revolució victoriosa és capaç d’evitar la degeneració no solament del partit sinó del proletariat en el seu conjunt i de la civilització moderna en general.» [16]

I encara: «És veritat que, per justificar la seva dictadura, la burocràcia soviètica va utilitzar els principis del centralisme bolxevic, però en el procés els va transformar en el contrari del que eren. Però això no desacredita, en última anàlisi, els mètodes del bolxevisme. Durant molts anys, Lenin va educar el partit en la disciplina proletària i en el centralisme més sever. En fer-ho, va haver de sofrir centenes de vegades l’atac de les camarilles i fraccions petitburgeses. El centralisme bolxevic va ser un factor progressiu, i va assegurar el triomf de la revolució. No és difícil comprendre que la lluita de l’actual oposició del SWP no té res en comú amb la lluita de l’oposició russa de 1923 contra la casta privilegiada dels buròcrates però, d’altra banda, és molt semblada amb la lluita dels menxevics contra el centralisme bolxevic.»[17]

Conclusions

En conclusió, el centralisme democràtic no és una fórmula màgica, sinó solament la manera que els revolucionaris (des dels temps de Marx, quan el terme encara no existia) van trobar per organitzar de manera eficaç un partit que lluita per prendre el poder per la via revolucionària. El centralisme democràtic per a Lenin, Trotski i Cannon implicava una dialèctica entre els dos termes, la qual cosa significa: la més àmplia discussió possible en un determinat moment per a l’elaboració de les opcions, amb plena igualtat de drets entre la majoria i la minoria; una disciplina molt rigorosa en l’aplicació de les opcions i, conseqüentment, el principi de la majoria (la minoria ha de sotmetre’s a les opcions fetes democràticament, i ha d’aplicar-les lleialment); elecció i constant control del partit sobre els seus òrgans dirigents; circulació interna d’informacions per a tots els militants; congressos freqüents com a moment màxim de decisió i adreça.

La concepció leninista de partit no inclou el centralisme sense democràcia (el centralisme burocràtic, típic de l’estalinisme), així com democràcia sense centralisme (típic de l’anarquisme, del menxevisme, etc.). Aquests dos extrems, que de vegades es converteixen ràpidament un en l’altre, no tenen res en comú amb el trotskisme o amb el règim típic del bolxevisme, això és, amb el centralisme democràtic.

Atès que la història dels revolucionaris és per a nosaltres la font constant d’aprenentatge, quan tornem a estudiar-la és important reconstruir la veritat en la seva complexitat, recordant que mitges veritats (fins i tot quan són dites amb absoluta honestedat) són perilloses perquè, com sembla haver dit Oscar Wilde, s’arrisca a prendre a les mans la meitat equivocada…

No es pot separar la democràcia del centralisme. Aquesta opinió és compartida no solament per qui escriu aquest article sinó també per Trotski, al com cedeixo la paraula perquè, com ocorre moltes vegades, és inútil parafrasejar el seu pensament que és claríssim.

Trotski va escriure el 1933: «Alguns membres de la nostra organització qualifiquen  d’estalinisme qualsevol mesura defensiva contra els elements en descomposició, qualsevol cridat a la disciplina, qualsevol repressió. Amb això solament demostren estar tan lluny d’entendre l’estalinisme com també de l’esperit que ha de guiar a una organització veritablement revolucionària. La història del bolxevisme va ser des dels seus primers passos l’educació de l’organització en una disciplina de ferro.

Originalment es deia ‘durs’ als bolxevics i ‘tous’ als menxevics, perquè els primers estaven a favor d’una dura disciplina revolucionària, mentre els segons la substituïen per la indulgència, la clemència i l’ambigüitat. Els mètodes organitzatius del menxevisme són tan enemics d’una organització proletària com el burocratisme estalinista. (…) Els bolxevics leninistes rebutgen la democràcia sense centralisme com una expressió de contingut petitburgès. És necessari purificar les organitzacions leninistes dels mètodes anarquistes i menxevics per ser capaços d’encarar les noves tasques.»[18]

 

Notes:

[1] Els nou articles són aquests:

– Quatre articles d’Enio Bucchioni:

“A propòsit do regime intern dos bolxevics abans de fevereiro de 1917” – blogconvergencia.org/?p=4096; “A propòsit do regime intern dos bolxevics entre fevereiro i outubro de 1917” – blogconvergencia.org/?p=4300; “A propòsit do regime intern dos bolxevics após Outubro: as fraçõés públiques” – blogconvergencia.org/?p=4459; “A propòsit do regime intern dos bolxevics: a visão de Trotski” – blogconvergencia.org/?p=4496

– Tres articles d’Euclides de Agrela: “Sucessão de geraçõés i burocratização do partit em Leon Trotski” – blogconvergencia.org/?p=5749; “Composição social i burocratização do partit em Leon Trotski” – blogconvergencia.org/?p=5803; “Agrupamentos, formaçõés fracionais i burocratização do partit em Leon Trotski” – blogconvergencia.org/?p=5842;

– Dos articles d’Henrique Canary: “Centralisme versus democràcia? Reflexõés sobre o regime Leninista de partit” – blogconvergencia.org/?p=4453; “Us dirigents i suas grosserias” – blogconvergencia.org/?p=6044.

(2) I.H. Carr, Història de la Revolució Russa (edició italiana Einaudi, 1964, p. 51).

(3) V.I. Lenin, Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme (Capítol II).

És un discurs donat per Cannon al novembre de 1953, en una reunió del SWP (secció nord-americana de la Quarta Internacional). En aquelles setmanes, havia acabat la lluita de fraccions dins del SWP amb la minoria de Cochran i Clarke (lligada internacionalment a Michel Pablo). Aquesta fracció defensava una versió deformada del centralisme democràtic, rebutjant la disciplina i el principi de la majoria i pretenent imposar una espècie de dret de veto de la minoria sobre les decisions preses democràticament pels òrgans dirigents del partit.

El text de Cannon es troba en l’idioma original en aquest enllaç:

www.marxists.org/history/etol/document/swp-us/education/1966-06-jun-Defending-Rev-Party-its-Perspective-EfS.pdf

També pot ser llegit en la traducció a l’espanyol en aquest enllaç: www.marxists.org/espanol/cannon/1953/noviembre/03.htm

(5) León Trotski, “Les fraccions i la Quarta Internacional” (1935), pot ser llegit en aquest enllaç: www.archivoleonTrotski.org/download.php?mfn=19664

(6) Trotski, “Las fracciones y la Quarta Internacional” (1935).

(7) Diversos historiadors, incloent-hi a Lars T. Lih (autor de diverses monografies sobre Lenin i el bolxevisme), van demostrar que l’expressió “centralisme democràtic” va ser usada per primera vegada pels menxevics en la seva conferència de Petrograd, en novembre de 1905. Això és el que Vladimir Nevsky també escriu en la seva Història del Partit Bolxevic (1924; edició italiana, Pantarei, 2008). Nevsky va ser el director de l’Institut per a la Història del Partit Bolxevic en els temps de Lenin. Va ser assassinat pels estalinistes en la dècada de 1930.

(8) Carta d’Engels a Sorge, 12 de setembre de 1874, en Marx i Engels, Cartes 1874-1879 (edició italiana Lotta Comunista, 2006, p. 35).

(9) V. I. Lenin, Un pas al capdavant, dos passos enrere.

(10) V. I. Lenin, Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme

(11) “Sobre l’estructura organitzativa dels Partits Comunistes” (Tercer Congrés de la Internacional Comunista, 1921, que es troba en el primer dels sesis volums editats per Aldo Agosti que reuneixen en italià els principals textos de la Internacional Comunista amb el títol La Tercera Internacional. Història Documentada. Editora Riuniti,1974).

(12) L. Trotski, La meva Vida (edició italiana Mondadori, 1976, p. 175).

(13) “The internal situation and the character of the party”. In: The founding of the SWP. Minutes and resolutions, 1938-1939 (Pathfinder Press, 1982). La traducció de l’anglès és meva.

(14) Carta de Trotski (març de 1940) al dirigent del SWP Farrell Dobbs (trobat en la col·lecció de textos intitulat En Defensa del Marxisme).

(15) Carta de Trotski (desembre de 1939) a la majoria del Comitè Nacional do SWP (En Defensa del Marxisme).

(16) Carta de Trotski a Burnham (gener de 1940) (En Defensa del Marxisme).

(17) L. Trotski, “D’una esgarrapada al perill de gangrena” (gener de 1940) (En Defensa del Marxisme).

(18) L. Trotski, “Cal posar punt final” (18 de setembre de 1933).

Publicat en: Blog Convergência

Publicat a 100 anys Revolució Russa, Especials, Teoria