Centenari Revolució Russa | El treball domèstic a la Revolució Russa

Comparteix-ho

 

Com va resoldre la Revolució Russa el gran problema del treball domèstic i tot el fet relacionat amb aquest? La resposta ens duu a qüestionar els fonaments de totes les societats dividides en classes que han donat peu a la mil·lenària opressió de la dona. Pel significat que el treball domèstic té en el sistema capitalista de producció i les profundes conseqüències per a les treballadores, així com per les antigues i noves polèmiques amb els corrents feministes, és pertinent analitzar-ho amb la màxima atenció.

Per Olga Lucía Peñaloza i Rosa Cecilia Lemus

L’opressió de la dona, un procés històric social

El marxisme va advertir de l’opressió de la dona explicant que la submissió d’aquesta s’ha sustentat en la creença generalitzada [ideologia] de la inferioritat intel·lectual, física i biològica de la dona i en què la seva funció dins de la societat està circumscrita a la reproducció i cria dels fills, i a la cura de la família. A L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat, Engels va demostrar que l’opressió obeïa a un procés històric i social, amb el sorgiment de la propietat privada dels mitjans de producció i l’explotació d’una classe per una altra.

Des de les societats precedents al capitalisme, societats dividides en classes (esclavisme i feudalisme), les tasques domèstiques han estat i compleixen un paper crucial en l’opressió de la dona i s’han expressat en les diferents formes de família. Engels va afirmar que “l’abolició del dret matern va ser la gran derrota del sexe femení”. Amb això assenyalava que hi va haver un estès període de la prehistòria de la humanitat on les dones gaudien d’un reconeixement social immens i les seves tasques reproductives no afectaven en res a la seva posició dins la comunitat; al contrari, la descendència era definida per línia materna. Amb el desenvolupament de les forces productives, l’acumulació dels excedents i l’aparició de la propietat privada totes les relacions socials van canviar i amb elles el dret patern es va imposar, garantint l’herència, per línia masculina, com a fonament de la propietat privada.

La revolució obrera russa va demostrar que era possible saldar aquest enorme deute històric amb la dona. Aquesta és una de les seves lliçons històriques fonamentals: abolir les condicions materials de la seva opressió (propietat privada), garantir la seva vinculació massiva a la producció social i a la vida política i cultural, canviar radicalment les lleis atorgant igualtat de drets, donar garanties a la maternitat de forma lliure i voluntària, socialitzar els treballs domèstics, i començar una dura batalla per extirpar al si de la societat tots els prejudicis, creences i costums arrelats durant segles, per començar la construcció de noves relacions familiars, sobre noves bases econòmiques i socials.

El treball domèstic dins el sistema productiu capitalista

El treball domèstic està lluny de ser un problema privat exclusiu de les dones, de la intimitat de la llar; al contrari, està inserit dins de les relacions de producció capitalista. Cecilia Toledo, a Género y Clase, assenyala que “[…]el treball domèstic és un problema del sistema capitalista de producció, ja que té a veure amb el procés de reproducció de la força de treball. És a la llar que aquesta reproducció es processa” [1]. Amb això vol dir que dins el capitalisme, la família obrera, i en ella la dona, és oprimida per determinacions que van més enllà de la simple relació entre els sexes. El seu paper natural en la reproducció de l’espècie humana (embaràs, part, lactància) que la fa diferent de l’home, li imposa, donades les condicions d’explotació del conjunt de la classe treballadora, el paper de proveir al mercat capitalista de la força de treball, els nous subjectes de l’explotació: els seus fills. Mentre que la família burgesa, i en ella la dona, pareix als hereus del capital.

En segon lloc, totes les anomenades tasques o treball domèstic estan relacionades amb la reproducció d’aquesta força de treball (cria, educació, cura) i, a més, amb la recuperació de l’energia (cuina, neteja, salut) que ella, com assalariada (si ho és) i el seu marit necessiten per recarregar bateries. Aquesta energia (força de treball) serà consumida pel capitalista durant la següent jornada laboral. D’aquesta manera, tot aquest immens treball domèstic és compensat amb salaris de misèria en els que el capitalista s’estalvia de manera indirecta els costos de manteniment d’aquesta mercaderia (força de treball), sense la qual no es pot convertir la matèria primera en altres mercaderies, obtenint-ne els desitjats guanys (plusvàlua). Alexandra Kollontai sintetitzava així la situació de la dona abans de la revolució:

“El capitalisme ha carregat sobre l’esquena de la dona treballadora un pes que l’esclafa; l’ha convertit en obrera, sense alleujar-la de les seves tasques com a mestressa de casa i mare.

Per tant, ens trobem amb què la dona s’esgota com a conseqüència d’aquesta triple i insuportable càrrega, que amb freqüència expressa amb crits de dolor i fa sortir llàgrimes als seus ulls… Mai ha estat la seva vida més desgraciada, més desesperada que en aquests temps sota el règim capitalista, precisament quan la indústria travessa el seu període de màxima expansió”. [2]

Aquesta, que és la base de l’anàlisi marxista de l’opressió, és el que la Revolució d’Octubre, amb el Partit Bolxevic al capdavant, necessitava canviar de forma radical, i això és el que volien dir quan afirmaven que no es pot alliberar a la classe obrera de l’explotació sense alliberar a la dona d’aquelles condicions oprobioses d’existència. L’emancipació de la dona estava lligada indissolublement a la sort de la revolució obrera i a la construcció del socialisme, realitat de la qual els bolxevics n’eren perfectament conscients i que Lev Trotski confirmava a La Revolució Traïda:

“La Revolució d’Octubre va complir honradament la seva paraula pel que fa a la dona. El nou règim no es va acontentar donant-los els mateixos drets jurídics i polítics que a l’home, sinó que va fer tot el que va poder, i en qualsevol cas infinitament més que qualsevol altre règim, per donar-li accés real a tots els dominis culturals i econòmics. Però ni el “totpoderós” parlament britànic, ni la més poderosa revolució poden fer de la dona un ésser idèntic a l’home. O, parlant més clarament, repartir per igual entre ella i el seu company les càrregues de l’embaràs, del part, de la lactància i de l’educació dels fills.” Es tractava aleshores d’eliminar la càrrega econòmica i social ocasionada per la maternitat perquè l’estat i la societat assumissin les mesures necessàries per a la seva protecció, i la seva llibertat.

El socialisme només serà possible amb la participació de les masses femenines

Per a la construcció del socialisme, la Revolució Bolxevic va transformar l’antiga societat capitalista basada en la propietat privada dels mitjans de producció, en paraules de Lenin, “expropiant als expropiadors” i socialitzant la producció. La participació de les obreres en la lluita revolucionària per a la presa del poder va suposar un bagatge que va afavorir la seva intervenció en l’edificació del nou Estat. La seva experiència de lluita contra el règim tsarista i la concentració del proletariat a les ciutats van facilitar la seva participació i comprensió dels propòsits de la revolució. Això es va materialitzar en la vinculació cada vegada més gran a les assemblees de dones, als soviets, al Partit Bolxevic i a l’administració de l’Estat. Així com la socialització del camp era un imperatiu, també ho era la incorporació de les dones a la construcció socialista.

A la Rússia tsarista existia una immensa població camperola. Segons Trotski, quatre milions d’obrers i obreres industrials van conduir a cent milions de camperols; d’aquí la necessitat de socialitzar el camp i transformar les pràctiques arcaiques de producció, amb una pagesia pobra sotmesa a nivells d’explotació més intensos i una servitud medieval en la qual les camperoles suportaven un règim de treballs forçats i les pitjors formes d’opressió. Lenin i Trotski, estudiosos de la societat russa, sabien de la necessitat de transformar el camp amb mesures com la col·lectivització. A la vegada que es col·lectivitzava la terra, s’impulsava l’organització de la pagesia. El 1918, en vigílies de la invasió dels exèrcits imperialistes a la Rússia soviètica, Lenin, en el seu discurs davant el I Congrés d’Obreres de tota Rússia, deia:

“Fins ara, la situació de les dones ha estat tal que s’ha definit com a pròpia d’esclavitud; la dona està aclaparada per les feines de casa, i d’aquesta situació només la pot treure el socialisme. Només quan passem de les petites hisendes a l’economia col·lectiva i al treball en comú de la terra, només aleshores existirà la plena llibertat i emancipació de la dona. Aquesta tasca és difícil, però ara, quan es formen els comitès de camperols pobres, arriba el moment en què es consolida la revolució socialista… L’experiència de tots els moviments alliberadors confirmen que l’èxit de la revolució depèn del grau amb què participin en ella les dones.” [3]

La socialització del treball domèstic, el camí cap a l’emancipació

La naixent República Soviètica va incorporar de ben aviat la legislació més avançada del món pel que fa a la dona, proclamant la igualtat de drets dels dos sexes: dret al divorci, dret a l’avortament lliure i gratuït, matrimoni civil, eliminació de la prostitució. La promulgació de les lleis que alliberaven a la dona era el punt de ruptura en relació als països capitalistes més avançats, i amb les lleis que subjugaven a la dona russa. Però aquestes serien només el punt de partida per al veritable alliberament que vindria amb la construcció del socialisme, protagonitzat per les masses proletàries. Seria un procés que portaria temps i que estava lligat a l’avenç de les forces productives, al desenvolupament de la revolució mundial, a l’eficiència en la distribució dels aliments i l’aplicació de la tècnica al servei de la millora de les condicions de vida del proletariat i la pagesia. És el cas per exemple del servei elèctric per a cases obreres i pageses.

La família considerada com una petita empresa tancada, arcaica, rutinària, asfixiant, que condemnava a la dona a treballs forçats durant tota la seva vida, havia de ser substituïda per un sistema de serveis socials: maternitats, cases bressol, jardins d’infància, hospitals, sanatoris, restaurants, bugaderies, cinemes, teatres, organitzacions esportives… La societat socialista, en absorbir les funcions econòmiques de la família i unir a la nova societat pels llaços de la solidaritat i l’assistència mútua, havia de proporcionar a la dona i també a la seva parella una veritable emancipació.

La situació de la dona, la protecció de la maternitat i la infància eren el termòmetre que indicava el progrés de la societat socialista. En conseqüència, les lleis es traduïen en mesures concretes que alliberaven a la dona de la càrrega domèstica i les convocava al treball productiu obligatori, i a la construcció d’institucions comunitàries gestionades per assalariats de tots dos sexes. Durant l’emancipació de la dona aquestes eren cridades a estar al capdavant. Per això es feia propaganda permanent perquè les obreres i pageses es vinculessin als soviets, a l’administració de l’Estat i al Partit, col·locant a les seves mans la gestió dels aliments i les naixents institucions creades al servei de les dones i la família, aprofitant la seva capacitat organitzativa i la seva amplíssima experiència desenvolupada a la llar. Trotski, en una carta a una reunió d’obreres a Moscou el 1923, afirmava sàviament: “[…] Però els qui posen més energia i constància pel nou són els que més pateixen pel vell. I en l’actual situació, qui més pateix és la dona, esposa i mare.” [4]

Tot conspirava contra el nou Estat obrer

En el si de l’Estat proletari es combinaven una sèrie de factors que conspiraven contra l’avenç de la socialització de la producció i també del treball domèstic. La revolució socialista es va produir en un dels països més endarrerits d’Europa, contràriament al que el marxisme havia previst. El jove poder soviètic va haver d’enfrontar les espantoses seqüeles de la Primera Guerra Mundial imperialista, i després l’atac dels seus exèrcits imperialistes per sufocar la revolució obrera triomfant. Això va obligar a desplegar milers d’obrers, obreres i dirigents bolxevics a la defensa de l’Estat dels soviets, a concentrar la majoria de la producció d’aliments, vestuari i armament per la supervivència de l’Exèrcit Roig. El caos, la desolació, el retrocés en moltes de les mesures socialistes adoptades al principi, van fer que la seva construcció s’endarrerís. Fins i tot l’índex de creixement va baixar a nivells d’anys anteriors a la revolució. Però com deia Trotski, aquest proletariat rus, jove, ufanós i resolut, estava disposat a avançar. La contradicció entre l’endarreriment del país i la seva relativa fortalesa en relació a la classe obrera dels països més avançats, i l’existència del partit més revolucionari que ha conegut la història, van fer que aquest país històricament endarrerit es veiés obligat a superar als altres.

La lluita entre el nou i el vell

A més de lluitar contra la misèria i els efectes de la guerra, la societat soviètica havia de concentrar els seus esforços en trencar amb el conservadorisme, el desànim i les traves que s’interposaven entre el proletariat i l’Estat. Lenin criticava la manca d’iniciativa en ressaltar els “petits brots de comunisme” expressats en èxits, per ell senzills, que alleujaven la dona de les tasques domèstiques, mentre que en el capitalisme, la burgesia feia gala de les seves empreses d’èxit:  

“Donem a la pràctica suficient atenció a aquest problema (a l’emancipació de la dona) que, teòricament, és indiscutible per a tot comunista? Per descomptat, no… No, i mil vegades no. Els menjadors públics, les sales bressol, etcètera, són capaços d’emancipar a la dona, efectivament capaços de minorar i suprimir la seva desigualtat respecte  l’home, pel seu paper a la producció i a la vida social.

“La nostra premsa no s’encarrega de descriure els millors menjadors públics, les millors cases bressol; d’aconseguir, insistint, la transformació d’alguns d’ells en establiments model, de descriure detalladament l’economia de l’esforç humà. L’alliberament de la dona de l’esclavitud domèstica, les millores de caràcter sanitari, que aconsegueixen un exemplar treball comunista, i que es poden realitzar i estendre per tota la societat, a tots els treballadors.” [5]

Es requeria imprimir d’optimisme i valorar els petits èxits de la socialització que sorgia com a producte de l’esforç social, i lluitar contra la inèrcia i la rutina, per millorar la seva qualitat.

Lenin i Trotski coincidien en detectar i assenyalar els obstacles cap a l’emancipació real de la dona per lluitar per superar-los. Trotski afirmava:

“[…] És necessari destruir les barreres d’aquesta sufocant presó en què l’actual estructura familiar tanca a la dona, transformant-la en una esclava o una bèstia de càrrega. Això només s’aconseguirà a través de l’organització en comú de l’alimentació i la cria dels nens. Per recórrer aquest llarg camí seran necessàries una gran força de voluntat, recursos materials, saviesa i treball.” [6]

El repte de l’Estat soviètic, a més d’acabar amb la pobresa, era superar de forma pacient i a la llarga la consciència endarrerida de l’obrer, del camperol i de l’intel·lectual. En la societat encara persistien els prejudicis morals sobre la família i la dona. Trotski solia dir que el problema més fàcil va ser el de l’assumpció del poder, i encara així aquest va absorbir totes les seves forces durant els primers anys. Canviar els costums, destruir les velles relacions familiars per a crear-ne unes de noves era infinitament més difícil. Instituir dins l’Estat soviètic la igualtat entre homes i dones també va ser un dels processos més simples. Malgrat això, aconseguir que es convertís en una realitat va ser un procés tortuós i complicat:

“Molt més dificultós va ser el següent, assegurar la igualtat d’homes i dones treballadores a les fàbriques, tallers i sindicats; i fer-ho de tal manera que els homes no col·loquessin a les dones en una posició desavantatjosa. Però aconseguir una veritable igualtat entre homes i dones en el si de la família és un problema infinitament més feixuc. Abans que això passi s’han de subvertir tots els nostres costums domèstics.” [7]

Reprendre els camins de la Revolució Russa per emancipar a la dona

Tot i els obstacles dels primers anys i els retrocessos produïts per la burocratització estalinista més endavant, la Revolució d’Octubre durant els seus primers anys va alliberar a la proletària i pagesa del jou de la llar amb la socialització del treball domèstic, va mostrar com aquest es pot resoldre sobre bases socialistes; va atorgar a la dona igualtat de drets; va elevar la capacitat de la dona a la ciència, la cultura i la participació social com cap estat capitalista ho ha fet.

Així mateix, va mostrar a les obreres del món la necessitat de l’organització en comú amb el proletariat masculí per lluitar contra l’explotació del sistema capitalista com el camí per aconseguir la seva emancipació definitiva: la societat socialista. El seu impacte va ser tan gran que va servir i segueix servint d’exemple i punt de referència per a la lluita de les dones al món capitalista, ja que molts dels avenços aconseguits en dècades anteriors van ser conseqüència del triomf del poder obrer a la Rússia Soviètica. La restauració del capitalisme a Rússia i als altres Estats obrers està mostrant, com a negativa, com els drets de la dona retrocedeixen de forma alarmant, en la mateixa mesura que retrocedeix el conjunt de la societat. Superar la crisi actual de sistema capitalista ens obliga a aixecar de nou la lluita sistemàtica i quotidiana pel socialisme, recollint les ensenyances d’aquesta commovedora revolució.

Notes:

[1]  Cecilia Toledo. Género y Clase. Ediciones Marxismo Vivo. Ed. Lorca. San Pablo. Pàg. 74: Para Marx la fuerza de trabajo, es la mercancía que el trabajador vende al capitalista para la producción de las mercancías. [Es la clase trabajadora la que crea la riqueza en la economía capitalista].

[2] A. Kollontai. Autobiografía de una mujer emancipada. Editorial Fontamara S.A, 3° edición. 1978. Barcelona. Pàg. 164

[3] El marxismo y la cuestión de la mujer. Lenin. Op. Cit. Pàg.162

[4] L. Trotski. Escritos sobre la cuestión femenina. Editorial Anagrama. 1977. Pàg. 38

[5] V. I. Lenin. La emancipación de la mujer. Recopilación de artículos. Tomado de Editorial Progreso Moscú 1971. Pàg. 66 y 67.

[6] L. Trotski. Op. Cit. Pàgs. 36, 35

[7] L. Trotski. Cuadernos de Pasado y Presente. Pàg. 198

Publicat a 100 anys Revolució Russa, Especials, Història, Teoria