Pensions | La Marea Pensionista de Catalunya es pronuncia davant la posició de CCOO-UGT sobre la Reforma de les Pensions

Comparteix-ho

(Text extret de http://kaosenlared.net/frente-al-acoso-derribo-del-liberalismo-las-pensiones-tambien-alarma-la-nueva-vieja-politica/)

“Contrastem el document i les propostes de CCOO amb la posició de la Marea Pensionista”

1r El més evident al document és l’absència de qualsevol oposició o crítica als plans de pensions privats com especulació de la banca, tot havent fracassat estrepitosament, tot i que a diferents països s’han donat fallides que han deixat sense pensions als estalviadors i tot i que els treballadors que es retiren generalment recuperen menys diners en valor de compra que els que havien dipositat com a partícips del pla. Això té a veure amb el compromís sobre el model de pensions acceptat i defensat per ells i amb la seva mateixa participació en els plans de pensions del treball des de la seva negociació fins a la seva coparticipació amb la banca en la seva gestió o la seva participació en les comissions de control, a més de tenir una font d’ingressos, sense oblidar que ells ja estan creant els seus propis plans privats per als seus afiliats.

Enfront d’això, la Marea Pensionista lluita per un sistema de pensions exclusivament públic, sistema de repartiment amb un eix principal que sigui l’enfortiment del sistema contributiu. Som bel·ligerants amb els plans de pensions privats i l’engany que suposen per als negocis de la banca.

2n Per descomptat no hi ha cap menció a les retallades que es deriven de la reforma de Zapatero que donen per bona.

Enfront d’això, la Marea planteja la revocació d’aquesta reforma basant-nos en les retallades que ja estan afectant-nos, com la jubilació a 67 anys, els 37 anys de cotització, el topall al complement a mínims, la no cobertura de buits legals, etc. Ens basem, a més, en diferents estudis d’economistes que cada cop més conclouen que el sistema públic ja va quedar en vies de destrucció, tot i que més a llarg termini, amb la reforma de 2011.

Per descomptat coincidim en la necessitat de revocar les reformes de Rajoy en 2013 i afegim les reformes laborals que incideixen molt negativament en la SS.

3r La plataforma dels sindicats [CCOO-UGT] no inclou cap mena de reivindicació sobre una pensió mínima suficient, això és lògic si recordem que ells varen signar una pensió per sota de la mínima al topar amb el complement a mínims.
Enfront d’això la Marea des del seu inici té clar què lluitar per una pensió mínima digna que xifrem en 1.000 euros avui dia.

4t Els sindicats [CCOO-UGT] plantegen que les tarifes planes que minven la cotització dels empresaris siguin retornades a la SS amb càrrec a l’Estat.

A la Marea ens sembla vergonyós posar-se al costat dels empresaris demanant que segueixin eludint les cotitzacions socials. Aquesta mesura només té sentit per a ser aplicada en llaures a la integració de col·lectius d’especial dificultat però mai amb caràcter general. Els empresaris han soscavat i segueixen soscavant desenes de milers de milions a la Seguretat Social per a augmentar llurs beneficis i això s’ha d’acabar.

És molt esclaridor que al document hi digui que s’ha d’acordar al Pacte de Toledo una nova fórmula de revalorització de les pensions que mantingui el poder adquisitiu. Per què de cop i volta han abandonat la reivindicació de què s’han de revalorar segons l’IPC? La resposta es troba en el fet que ja havien acceptat la filosofia de canviar de fórmula per a subjectar els increments a altres variables des de la vergonyosa signatura per part del president de CCOO a la comissió d’experts i tot i que aleshores se’l va desautoritzar en calent per a no fer-ne la bola més grossa, ningú creu que anés per lliure, i molt menys pels seus posicionaments posteriors. És cert que les bases de les federacions parlaven de recuperar l’IPC però les cúpules ja estaven a la següent pantalla, ara el concepte desapareix d’entrada perquè ningú se sorprengui quan arribi el moment.

La Marea Pensionista reivindica la vinculacio immediata a l’IPC de totes les pensions amb la seva revisió de finals d’any.

Plantegen que conjunturalment es derivin els ingressos de la imposició general a la quantia que siguin precisos per a cobrir la despesa en pensions.
La Marea Pensionista plantegem que aquesta responsabilitat de l’Estat ha d’estar sempre garantida, com estava abans del Pacte de Toledo. Les pensions dels treballadors no poden estar menys garantides que les dels polítics, càrrecs de l’administració, judicatura o forces armades.

El document recull propostes per a enfortir les cotitzacions com l’increment conjuntural de 2 punts, eliminar el topall de les bases màximes i elevar les mínimes, elevar l’SMI, equiparació d’autònoms a l’RG i afegeix un ‘acudit’ com és que la despesa de l’administració l’assumeixi l’estat.

La Marea hem anat proposant mesures d’enfortiment de les cotitzacions socials, algunes coincidents amb aquestes, en qualsevol cas podem subscriure-les totes, ja que per a nosaltres són fonamentals les cotitzacions socials com a principal font d’ingressos del sistema, el que no s’ha de confondre amb la responsabilitat exclusiva de l’estat. Proposem a més incorporar la variable de productivitat com a factor de cotització a la SS.

Sobre l’acudit, no ens fa gens de gràcia i ens preguntem que s’haurien fumat al Pacte de Toledo per a sostreure ingressos a les pensions carregant-los les despeses d’administració, aquest insult a la intel·ligència hauria de ser motiu per a reclamar tot el que s’ha perdut per aquest concepte des que es va instaurar, això sumaria algunes desenes de milers de milions d’euros…

En conclusió. S’està lliurant una batalla entre dos models del sistema de pensions, un públic-privat consensuat al Pacte de Toledo per part de la vella política, els sindicats i la patronal i un altre, el model públic de pensions amb responsabilitat exclusiva de l’estat, que ja va existir abans del Pacte de Toledo, que ha d’enfortir al màxim les cotitzacions socials com a font principal (que no única) de finançament i que ha de garantir pensions mínimes dignes.

Des de 1995 es va imposar el pensament únic derivat del consens del Pacte de Toledo, la contribució propagandística dels sindicats va ser decisiva per a la credibilitat entre la classe obrera. Coincidint amb l’inici del pacte es va suprimir la invalidesa provisional a la qual els successius acords van aplicar retallades en prestacions de jubilació, invalidesa, ILT, increment d’anys de cotització mínima, etc. Van millorar percentualment les pensions de mort i supervivència tot i que amb poc impacte a la quantia, ja que eren i seguien sent molt baixes. Tot s’encaminava a poc a poc cap al model desitjat pel capitalisme on el poder financer anava acumulant capital a fons de pensions tot i que a poc a poc mentre que les empreses anaven obtenint subvencions o exempcions de cotització que han suposat treure més de 30.000 milions d’euros dels comptes de la SS, a més de controlar i escanyar les baixes per malaltia, fins que es va produir l’atac frontal incomplint el mateix pacte, primer el govern del PSOE i després el del PP.

Els sindicats també havien canviat de model passant d’un model de lluita-negociació a un model de gestió i serveis on la negociació era la virtut per si mateixa, el que relegava la mobilització a moments puntuals com a manera de justificar el seu paper.

En aquest context, l’eix principal que justificava el sindicalisme ‘modern’ i que legitimava als sindicats era la participació en el Pacte de Toledo.

L’engany constatat dels plans privats, el fracàs constatat del Pacte de Toledo, les retallades i el 15M van treure a escena un model de pensions alternatiu, fins aleshores silenciat pel pensament únic, però que ara està portant al carrer la Marea Pensionista que se segueix estenent per tot l’estat, la lluita al carrer, el suport documentat entre economistes, tècnics de SS, catedràtics, intel·lectuals, professionals del dret i de la judicatura. La coincidència amb els sindicats alternatius i els moviments socials ha trencat el pensament únic del Pacte de Toledo, cosa que amenaça els interessos del liberalisme però també l’exclusiva i l’entramat dels agents socials a aquesta matèria.

Els sindicats no han canviat res, sol·liciten el retorn al Pacte de Toledo inclòs sense exigir que abans es recuperi el que s’ha incomplert, qualsevol cosa per a recuperar el protagonisme com a agents socials.

Ens trobem front dos models diferents i incompatibles que provocaran friccions entre la nova i la vella política, de fet ja fa temps que es venen manifestant. Mentre que a molts ajuntaments s’han aprovat les mocions de la Marea, a d’altres, a causa de les pressions de PSC i a una part d’IC en suport a UGT i CCOO, es recolzen posicions ambigües que tenen com a denominador comú el no rebuig a la reforma de Zapatero i l’acceptació del Pacte de Toledo.

La Marea ha de cuidar la unitat que s’ha donat als carrers: les lluites socials a les quals participen molts afiliats de sindicats tant majoritaris com alternatius, així com els no afiliats en la lluita per la defensa de les pensions públiques. Sabem que les direccions dels sindicats tendeixen cap a un altre model, sabem que no els ha agradat gens que es trenqués la seva hegemonia de pensament únic amb el model alternatiu de la Marea que se segueix estenent mitjançant la lluita i la formació arreu de la nostra geografia, sabem que desenvolupen estratègies per a minimitzar la Marea que, tot i que els pesa, segueix creixent. Tot això ens ha de dur a no caure a l’enfrontament, mantenint-nos forts enfront del Pacte de Toledo i enfront de la direcció dels sindicats, però sent companys de tots i totes les de la base per a potenciar i estendre la unitat d’acció.

Les pressions de CCOO i d’una part d’IC dins d’Un País en Comú són sibil·lines però evidents, el mateix comença a passar a Barcelona en Comú i quelcom semblant passa a Podemos. Urgeix un debat que obligui a posicionar-se a aquestes forces polítiques del canvi. A Marea Pensionista seguirem lluitant als carrers i a les places. De les forces polítiques del canvi depèn que seguim al seu costat o no, perquè el sistema públic de pensions no es ven, es defensa.

Per últim, les reivindicacions que planteja la Marea Pensionista de Catalunya responen essencialment a les necessitats dels pensionistes actuals i futurs i marquen el camí per a recuperar els drets perduts durant els últims anys:

  • Recuperació del poder adquisitiu de les pensions començant per recuperar el 1.9% perdut el 2012, i acabant per reimplantar el model de revalorització automàtic en relació a l’IPC.
  • Derogació de totes les reformes laborals i de pensions a partir de Juny de 2010. Jubilació a 65 anys.
  • Dret als subministraments bàsics garantits (aigua, llum i gas).
  • Eliminació de tot tipus de cooperació o re-pagament.
  • Contra la privatització dels serveis públics que atenen a la gent gran.
  • Defensem avançar cap a un model de pensió i sou mínim per sobre dels 1080€/mes.
  • Independentment d’enfortir les cotitzacions socials (eliminar els topalls de cotització, incorporar variables respecte a la productivitat, eliminar les tarifes planes, revisar exempcions, etc.) el finançament ha d’estar garantida per una llei que obligui als Pressupostos Generals de l’Estat a assignar a les partides que siguin conjunturalment necessàries per a pagar les pensions.
  • Incorporar al Règim General de la Seguretat Social a les persones que treballen a la llar, amb totes les conseqüències, inclosa la prestació per atur i la cobertura de buits de cotització que arriba a representar fins a un 38,10% menys de la pensió que abans de la Reforma de 2011.

Esperem que la nova política no quedi atrapada a les teranyines i maniobres de la vella.

Marea Pensionista de Catalunya

E-mail: mareapensionista@gmail.com

Web– http://mareapensionista.org/

Publicat a Articles, Catalunya, Comunicats, Estat Espanyol