1-O: De quin costat estan els Comuns, Podemos i Izquierda Unida?

Comparteix-ho

Referèndum  1-O

DE QUIN COSTAT ESTAN ELS COMUNS, PODEMOS I IZQUIERDA UNIDA?

Felipe Alegria (Corrent Roig)

S’apropa el dia del referèndum i el xoc de trens està cada vegada més a prop. El govern espanyol ha accelerat la màquina d’amenaces i represàlies contra la Generalitat i contra tot el moviment sobiranista català. Els poders de l’Estat, amb Rajoy al comandament, s’han conjurat per impedir per tots els mitjans que el poble de Catalunya pugui votar i decidir democràticament el seu futur nacional.

Enmig d’una creixent tensió política i mentre s’accentua la necessitat de fer front a l’ofensiva i amenaces del règim, s’ha intensificat, particularment a Catalunya, el debat sobre la posició dels Comuns, vinculada a la que Podem i Esquerra Unida (IU) mantenen a escala estatal.

Així, la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú va decidir el passat 8 de juliol, per una majoria del 75% i sense consultar als inscrits, no reconèixer l’1-O com a referèndum, no assumir els seus resultats, no fer campanya per ell i no cridar a la participació. Tampoc s’ha compromès Ada Colau a cedir els locals de l’Ajuntament de Barcelona i quan se li interroga per això, diu que “no volen ser manipulats ni per uns ni per uns altres” i que, segons els termes de la convocatòria, ja decidiran.

Les mitges tintes de Catalunya en Comú

L’argument de Catalunya en Comú és que “aquest no és el referèndum que Catalunya mereix i necessita”, atès que el Govern de la Generalitat no ofereix les necessàries “garanties”. La veritat és que no cal ser un linx per veure que no estem davant un referèndum “normal”, pactat i internacionalment reconegut. Però si això és així, la responsabilitat absoluta recau sobre el govern del PP i, més en general, sobre l’Estat espanyol. Això és el que Catalunya en Comú omet. Tampoc diu que el Govern de la Generalitat, atenent a la voluntat majoritària de la població catalana i davant la negativa tancada de l’Estat, té tota la legitimitat democràtica per convocar un referèndum unilateral.

Catalunya en Comú sap que les garanties (i els efectes) del referèndum resideixen en la massivitat de la votació. Per això, si vol un referèndum “amb garanties” hauria d’involucrar-se en el desenvolupament de l’1-O per assegurar una participació massiva i verificar una comptabilització correcta dels resultats. No serveixen les contorsions dialèctiques per disfressar la inhibició. No val dir que no reconeixen l’1-O com a referèndum però sí com a “mobilització” en favor de “un referèndum efectiu i amb garanties”. No serveix que Ada Colau declari que “si l’1-O hi ha urnes, aniré a votar”, en contrast amb el portaveu parlamentari Coscubiela. No és suficient oferir suport enfront de la repressió de l’Estat.

Estem davant un problema democràtic central on no caben mitges tintes. El necessari enfrontament social amb el govern de Puigdemont i Junqueras i la corrupció de Convergència no justifiquen l’oposició a un referèndum legítim. Desentendre’s del referèndum davant el xoc que s’apropa afavoreix objectivament al règim i és, a més, la millor manera d’ajudar a Puigdemont i Junqueras a capitalitzar l’enfrontament i hegemonitzar el procés.

Podemos: Res que faci nosa als pactes de govern amb el PSOE

La postura de Catalunya en Comú està estretament connectada amb la de Podemos. Pablo Iglesias reivindica formalment Ada Colau i a Xavier Domènech, encara que, en realitat, sintonitzi més amb el diputat Coscubiela. Iglesias s’enfronta a Podem-Catalunya perquè la branca catalana de Podemos “fa una crida a l’esperit del 15M per fomentar la participació i votació el dia 1 d’octubre”. Ell, per contra, declara que “si fos català, no aniria a votar”.

No és casual que els mateixos dies en què Iglesias i Echenique es desmarcaven del referèndum, Podemos estigués preparant la seva entrada vergonyant al govern de Castella-la Manxa, presidit per García-Page, un baró “pota negra” del PSOE. Una entrada expressament avalada per Iglesias, el projecte del qual és integrar-se, després de les properes eleccions generals, en un futur govern de coalició presidit per Sánchez. No hi ha dubte que un objectiu així no deixa espai per a cap actuació que posi en risc la unitat forçada espanyola, una de les dels principals senyals d’identitat i raó de ser del PSOE. Tot ha de quedar, per tant, reduït a una respectuosa reforma constitucional.

Queda clar que una cosa és parlar de plurinacionalitat, referir-se a un referèndum pactat imaginari o defensar el dret a decidir “en general” i una altra, molt diferent, recolzar el referèndum unilateral català una vegada que el referèndum pactat s’ha mostrat impossible. Iglesias està entre els quals defensen el dret d’autodeterminació dels pobles….sempre que aquests no l’exerceixin. Quan volen exercir-lo s’hi oposa perquè l’Estat no hi està d’acord. És com el marit que diu estar pel dret al divorci…fins que la seva dona l’hi ho demana. Llavors el condiciona al mutu acord. Però el dret a l’autodeterminació és un dret del poble nacionalment oprimit i no una graciosa prerrogativa de l’Estat que l’oprimeix.

Alberto Garzón: Falsos arguments d’esquerra contra el referèndum

El coordinador general d’Esquerra Unida també pertany al grup dels que defensen el dret d’autodeterminació en abstracte i s’oposen al seu exercici concret. La diferència amb Iglesias és que Garzón ho expressa de manera més descarnada, més apegat a la tradició estalinista del PCE.

Garzón, en polèmica amb un intel·lectual de l’esquerra independentista catalana que li retreu no seguir els consells de Lenin, li respon amb una barreja deshonesta de referències als clàssics marxistes i ventant-se que ell no els llegeix “com si fossin portadors de la veritat”. Però el que hauria de dir Garzón, en veritat, és que rebutja l’herència de Lenin.

El punt de partida del raonament de Garzón és equiparar el nacionalisme espanyol i el català: “Atorgant la mateixa condició abstracta al nacionalisme espanyol i al nacionalisme català, no cal prendre partit per endavant per cap dels dos”. Exactament en les antípodes de Lenin, que ens diu: “El plantejament abstracte del problema del nacionalisme en general no serveix per res. És necessari distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el nacionalisme de la nació oprimida, entre el nacionalisme de la nació gran i el nacionalisme de la nació petita” (Sobre el problema de les nacionalitats o l’autonomització. 1922)

Lenin era tot menys amable amb els qui defensaven posicions nacionals similars a les de Garzón: “El socialdemòcrata rus que ‘reconeix’ l’autodeterminació de les nacions de manera similar a com ho fan els senyors Plejánov, Potrésov i Cia.., és a dir, sense lluitar en defensa de la llibertat de separació de les nacions oprimides pel tsarisme és, de fet, un imperialista i un lacai del tsarisme” (Balanç de la discussió sobre l’autodeterminació, octubre 1916). Al mateix temps, com a criteri general, Lenin era decididament contrari a la independència de les nacions oprimides i favorable a la unió; només que ell únicament admetia una unió lliure, basada en el reconeixement del dret a la separació. En realitat, el dret a l’autodeterminació no una altra cosa que això.

Un argument al qual Garzón s’aferra per deslegitimar l’1-O és que no es posa a votació l’opció federalista, la qual cosa “fa impossible que la societat catalana pugui expressar-se íntegrament”, de manera que “el procés manca de les garanties suficients”. Però hi ha una important càrrega de cinisme en aquesta crítica, en primer lloc perquè Garzón només tindria dret a fer aquesta exigència si ell i Esquerra Unida (IU) s’haguessin pronunciat inequívocament a favor del referèndum i s’haguessin involucrat en el seu impuls, la qual cosa no ha estat gens el cas. En segon lloc, perquè la vida ha demostrat que no pot haver-hi un veritable federalisme ni una confederació si abans no es trenca el forrellat de la Constitució de 1978. Només qui es nega a veure la realitat pot pensar que sense trencar la carcassa opressiva d’aquest règim és possible una unió fraternal entre iguals. I en tercer lloc, perquè defensar un estat federal o una confederació és compatible amb la pregunta de l’1-O sobre la independència, ja que és quelcom que només pot resoldre’s una vegada aprovada o rebutjada l’opció de la independència.

Catalunya té tot el dret a decidir en un referèndum unilateral

La postura dels Comuns, Podem i Esquerra Unida (IU) és greu perquè es presenten com a portaveus de l’esquerra i dels treballadors. Però la classe treballadora no té el menor interès en una unitat forçada. Una confederació, com la qual defensem nosaltres, o un estat federal com el que reclama Garzón, només tenen sentit entesos com una unió lliure entre pobles lliures i iguals.

Totes les forces de l’Estat que es reclamen de la classe treballadora i de la democràcia tenen l’obligació de defensar el dret de Catalunya a decidir unilateralment el seu destí nacional, fer pinya contra les traves de l’Estat i la inevitable repressió que s’apropa. Aquesta és l’obligació de Podem i d’Esquerra Unida i la seva prova de foc.

Guanyar la batalla de Catalunya és clau per a la defensa de les llibertats democràtiques enfront d’un règim incapaç de sentir la veu de la classe treballadora i dels pobles ni d’atendre les seves demandes. Estem davant una lluita decisiva contra un règim que no va trencar amb el franquisme i arrossega una herència tan pesada que fa de la democràcia un pur formalisme.

 

Publicat a Articles, Qüestió nacional