Del referèndum de l’1-O al 155 i a l’ensarronada del 21-D

Comparteix-ho

Fran

Hem passat, en menys de dos mesos, de l’aixecament popular de l’1-O a l’acceptació del 155 i de les eleccions de Rajoy. No es pot ocultar que el moviment sobiranista, més enllà dels resultats del 21-D, ha patit una severa derrota política. I no pas pels empresonaments o pel 155 sinó per la capitulació deshonrosa, sense lluita, de la direcció independentista i per l’acceptació dels termes de la rendició, és a dir, el retorn a la cleda constitucional.

La direcció independentista

En realitat, la direcció independentista mai havia pensat a proclamar la República catalana i, menys encara, defensar-la. La seva política, plena de missatges de “serenor” i confiança en el Govern, mai ha volgut anar més enllà de forçar una negociació amb el règim per assolir un nou “encaix”.

Estaven convençuts que l’1-O no passaria d’una sonada jornada de protesta i que després podrien dir: “hem fet tot el que hem pogut, ara cal acumular forces i seure’s a negociar”. Però el poble, resistint una brutal repressió, va garantir el referèndum. I després d’això ja no quedava espai per a una capitulació “honrosa”.

Per això van fer aprovar una declaració “simbòlica” d’independència i després, amb el 155, van entregar les institucions sense cap resistència. Per això, davant un Estat violent han assumit, en nom del pacifisme, la via constitucional, renunciant a la República catalana, incompatible amb la Constitució espanyola. Per això han legitimat les eleccions il·legítimes del 21-D, enterrant el mandat de l’1-O.

La CUP

La CUP, tot i que l’Anna Gabriel deia que “l’opció natural hauria sigut fer boicot als comicis”, també hi ha entrat, diu que per “materialitzar” una República inexistent. La CUP té una responsabilitat important perquè tenia l’obligació de dir la veritat sobre el frau que s’estava cometent i no ho ha fet. No ha aparegut com una alternativa sinó com l’ala esquerra de la direcció independentista.

Ara vol que els CDRs es converteixin en una “xarxa de control de l’escrutini pel 21D”, passant de defensar el referèndum i protagonitzar les vagues del 3-O i el 8-N a proveir interventors al PdCAT, ERC i CUP. Amb aquesta política, després del 21-D difícilment en quedarà res.

Els sindicats, els Comuns i Unidos-Podemos

La direcció oficial del moviment obrer, en particular CCOO-UGT, tenen una enorme responsabilitat per l’actual situació, ja que han estat en contra del referèndum, s’han oposat a la mobilització a les empreses contra la repressió i han donat el vist-i-plau al 155.

El sindicalisme alternatiu va tenir un paper protagonista a la vaga general del 3-O contra la brutalitat policial, però després va desaparèixer de l’escena. Una bona part d’ell, en particular CGT, qui té més pes a les fàbriques, considera el conflicte nacional com una cosa aliena a la classe obrera.

Els Comuns han defensat un referèndum pactat impossible i han fet bandera d’una falsa neutralitat. Unidos Podemos ni ha promogut la solidaritat a l’Estat ni ha aprofitat l’escandalosa actuació del rei per atacar la Monarquia i defensar la República. El Rei i Rajoy no hi han trobat cap obstacle als seus plans.

I ara?

En ple retorn a la cleda constitucional no té gaire sentit plantejar un irreal “procés constituent de base popular” . Ara cal reconstruir el moviment sobre noves bases. La lluita contra la repressió continuarà pels càrrecs empresonats i processats però també per l’ofensiva que s’anuncia contra els activistes dels CDR. També caldrà organitzar la defensa de l’ensenyament públic i els mestres davant l’envestida que es preveu. I serà necessari reprendre amb tota la força la lluita per un programa d’emergència social (derogació reformes laborals, pensions, salari mínim, desnonaments, retallades i privatitzacions…). Aquesta lluita, on les Marxes de la Dignitat tenen un paper important, no només ens uneix a la resta de treballadors de l’Estat sinó que ens porta a exigir sobirania: sobirania al servei de les necessitats populars i camí a la República catalana que volem.

 

Publicat a 100 anys Revolució Russa, Comunicats, Especials