VENEÇUELA | Cap a on va Veneçuela?

Comparteix-ho

Durant les últimes dues dècades, el procés encapçalat a Veneçuela pel difunt Hugo Chávez (autoanomenat Socialisme del Segle xxi) va ser reivindicat i defensat (o mitjançant el suport amb algunes crítiques) per una àmplia majoria de l’esquerra mundial.

Per Alejandro Iturbe

Avui dia el règim xavista està molt lluny dels seus moments d’apogeu. Per contra, després d’una àmplia derrota davant de l’oposició de dreta en les eleccions legislatives del 2015, al mig d’una crisi socioeconòmica que s’aguditza, hi ha grans mobilitzacions opositores que topen amb la repressió, amb un saldo de desenes de morts, la legislatura és assaltada per grups armats pro-govern, etc. Quin és el significat d’aquests fets? Com i per què s’ha arribat a aquesta situació?

A grans trets, l’esquerra mundial presenta tres posicions i polítiques diferents. La primera continua defensant incondicionalment Nicolás Maduro i el règim xavista, caracteritza que s’enfronta una ofensiva feixista i que, per tant, la dura repressió està justificada. La segona posició és la dels que van donar suport al xavisme i ara prenen distància i són opositors al govern de Maduro: critiquen la seva política i la repressió, i fins i tot assenyalen debilitats i errors del període de Chávez, tanmateix les seves propostes es limiten a «tornar al xavisme dels orígens» i només el milloren una mica. Des de la LIT-CI vam sostenir des de l’inici del procés que l’arrel de classe burgesa de la direcció xavista i la seva negativa a superar el sistema capitalista (més enllà de la seva fraseologia «roja») conduïen inevitablement al seu fracàs i a aquesta trista realitat d’avui; per això sempre ens vam ubicar en una oposició al xavisme d’esquerra i de classe obrera.1

Una mica d’història

Per fonamentar la nostra anàlisi i posició és necessari veure de manera resumida el context històric del sorgiment del xavisme i el seu paper real en aquest context.

El xavisme comença a gestar-se a partir de la crisi agònica del règim de Punto Fijo (establert el 1958), després de l’aixecament popular conegut per Caracazo, el 1989. El Caracazo no només va ferir de mort el règim, sinó que a més va dividir les forces armades davant de la duríssima repressió del moviment.

En el marc d’aquesta profunda crisi en tots els plans del sistema capitalista veneçolà, el 1992 Chávez, que llavors era coronel, i un grup d’oficials de segona línia van intentar un cop d’estat que va fracassar. Des de la presó, Chávez va començar a impulsar el seu moviment polític i a guanyar prestigi popular; un cop va ser alliberat, va guanyar les eleccions del 1998.

Allí va començar el debat dins de l’esquerra:

«Per la majoria dels corrents d’esquerra que reivindiquen el xavisme, el seu triomf electoral i el posterior govern són el producte directe del Caracazo i de l’ascens que el va seguir, és a dir, la seva genuïna i progressiva expressió política. Per nosaltres, en canvi, sent un subproducte del Caracazo i de l’ascens, el xavisme és un moviment de la segona línia de l’oficialitat militar, que va muntar l’ascens per frenar-lo o, almenys, per controlar-lo perquè no es desbordés cap a la revolució socialista i, essencialment, per tancar la fractura de les forces armades i, així, reconstruir plenament l’estat burgès».2

Chávez al govern

El govern de Chávez reflectia una profunda contradicció. D’una banda, era una expressió distorsionada de l’ascens revolucionari i per això va vestir el seu discurs de roig i d’antiimperialista, va prendre algunes mesures nacionalistes tèbies i parcials, i va fer algunes concessions a les masses. D’altra banda, era burgès fins al moll de l’os i el seu objectiu central era frenar la revolució i salvar el capitalisme. Per això mai no va sobrepassar els límits del sistema econòmic capitalista ni del seu estat. Aquí s’aplica amb tot rigor una premissa cada vegada més actual: qui no trenca amb l’imperialisme i amb el capital financer acaba, tard o d’hora, sent-ne instrument.

Pel seu origen, els governs de Chávez van tenir friccions reals amb l’imperialisme ianqui, especialment durant el període de George Bush, que va intentar derrocar-lo el 2002. Però es va tractar d’un antiimperialisme molt limitat, més que res en el terreny dels discursos, el «to guerrer» dels quals va baixar notòriament amb Obama (fins i tot Chávez va declarar, el 2008, que, si fos estatunidenc, votaria Obama). Amb els imperialismes europeus, la seva relació va ser sempre molt més amistosa.

En el terreny econòmic-social, hem dit que el xavisme mai no va sobrepassar els límits del capitalisme. Per això, malgrat la seva retòrica socialista, mai no va amenaçar realment canviar l’arrel d’aquest sistema. Així es va evidenciar en el contingut profund de les diverses constitucions que es van aprovar en aquests anys, en l’entrega del 50% de l’explotació petroliera a empreses estrangeres, en el domini absolut de l’imperialisme de branques centrals de la indústria (com l’automotriu), i en el pagament puntual del deute extern (el mateix president Maduro va informar fa poc que: «Veneçuela ha pagat 60.000 milions de dòlars en compromisos internacionals durant els últims dos anys»).3 Ni tan sols les tan publicitades nacionalitzacions d’empreses (com les d’electricitat de Caracas o la siderúrgica de l’Orinoco) van trencar aquesta norma, perquè van ser fetes d’acord amb criteris capitalistes acceptats (compra del paquet accionari).

El model d’acumulació

La política del xavisme no va tenir res de socialista. A més, en el marc del capitalisme, tampoc no va avançar cap a fer que Veneçuela fos un país més independent de l’imperialisme. El xavisme no només el va mantenir, sinó que va profunditzar el model d’acumulació que hem denominat rendista petrolier, parasitari i semi colonial, creat durant les dècades anteriors. Vegem algunes dades: el petroli va passar de representar el 64% de les exportacions el 1998, al 92% el 2012. Al seu torn, els ingressos pel petroli representen el 90% dels recursos de l’estat. Alhora, el país es va desindustrialitzar: aquest sector representava el 18% del PIB el 1998, mentre que el 2012 va caure al 14%.

Aquest model d’acumulació va aconseguir funcionar més o menys bé mentre es van mantenir alts els preus del petroli. La part de la renda que quedava a l’estat permetia complir amb el pagament del deute extern, atorgar algunes concessions a les masses (com les Misiones), renacionalitzar alguna indústria (com Sidor o Electricitat de Caracas), donar negocis per altres sectors burgesos i també crear la seva pròpia «boliburgesia».

Aquesta «boliburgesia» (el màxim exponent de la qual és l’exmilitar i un dels principals dirigents del xavisme, Diosdado Cabello) va acumular nombroses empreses pròpies i va fer fortuna parasitant l’estat (com els pressupostos de les Misiones i de PDVSA) i també especulant amb les grans diferències de cotització entre el dòlar paral·lel i l’oficial.

Aquest caràcter de classe burgès de la direcció del xavisme i la política que n’emergeix són l’arrel més profunda del seu fracàs. Com que no es van canviar (ni tan sols es van atenuar) les bases d’aquest capitalisme rendista semicolonial, es va preparar una caiguda inevitable, que en els últims anys es faria molt més ràpida i sorollosa, a partir de la baixada dels preus del petroli. La mort de Chávez i l’assumpció de Nicolás Maduro (amb molt menys prestigi i habilitat política) poden haver accelerat una mica el procés, però l’origen del fracàs ja existia des de fa anys.

Quin règim polític hi ha a Veneçuela?

Hi ha un tema que és central per comprendre la realitat actual del país: quin tipus de règim polític va construir el xavisme després de la mort del Punto Fijo? Un primer aspecte central (el seu caràcter de classe) ja l’hem contestat: no era socialista ni de transició al socialisme, sinó burgès fins al moll de l’os.

Dins d’aquest caràcter burgès, sempre destaquem que el xavisme havia construït un tipus de règim polític que Trotski (en la seva anàlisi de Mèxic de la dècada del 1930) va denominar bonapartista sui generis de caràcter populista.4 Trotski caracteritzava que, per compensar la seva debilitat relativa com a classe, les burgesies dels països semicolonials necessitaven construir un règim polític fort, que rebés el suport de les forces armades.

Una de les seves variants era la dictadura clàssica de dreta. L’altra adoptava un perfil populista que d’una banda tenia contacte amb l’imperialisme per negociar condicions més bones, i d’altra banda intentava recolzar-se en un grau controlat de mobilització de les masses, per enfortir-se en la negociació amb l’imperialisme. Per això, alhora que feien algunes concessions a les masses, necessitaven establir un control de ferro per evitar el desbordament d’aquella mobilització. Així, fins i tot els més forts d’aquests moviments (com el peronisme argentí o el nasserisme egipci) sempre van tenir un component repressiu.

El xavisme no va ser una excepció en aquest sentit: fins i tot durant els «anys de glòria» existeixen nombrosos exemples de repressió al moviment obrer i de masses. Per exemple, la duríssima repressió de la Guàrdia Nacional als treballadors de Sanitarios Maracay, el 2007, o l’assassinat de dos treballadors de la fàbrica Mitsubishi per la repressió policial, el 2009.

La situació actual

La crisi profunda del model rendista aguditza totes les contradiccions. D’una banda, fa molt més durs els enfrontaments amb els altres sectors burgesos que volen reprendre el control de l’estat per garantir els seus negocis. De l’altra, com a element fonamental, enfronta el règim amb les masses a les quals no només no els pot donar més concessions, sinó que les condemna a una existència cada vegada més miserable. I, per això es mobilitzen contra ell.

En aquest marc, amb un suport minoritari de la població, el règim xavista ja no té res de populista ni de progressiu, sinó que és cada vegada més dictatorial i repressiu. La seva institució fonamental ha passat a ser, objectivament, la cúpula de les forces armades, profundament imbricada amb la boliburgesia i la defensa dels seus beneficis.

El que vivim avui dia a Veneçuela no és la lluita entre un règim socialista, o progressiu, i una ofensiva feixista, sinó la lluita entre un règim burgès regressiu i agonitzant i el tedi d’un poble davant d’aquesta realitat. Per això, repudiem el seu accionament repressiu.

El gran problema és que l’horrible cara de la realitat actual del xavisme i la desmoralització en què ha quedat la majoria de l’esquerra que li va donar suport han fet que la vella dreta camuflada amb cares noves (agrupada en la Mesa de Unidad —MUD—) que capitalitzen part important d’aquest descontentament. La responsabilitat d’aquesta situació és del xavisme mateix, entre altres coses perquè (amb el seu accionament repressiu) va regalar a aquesta dreta les banderes de la defensa de les llibertats democràtiques.

Què s’ha de fer? Fora Maduro i el seu govern de fam!

Per això, tal com diu la declaració recent de la UST (organització veneçolana de la LIT-CI): «denunciem el govern, el PSUV i l’oposició de la MUD d’amagar veritablement les seves propostes, i diem: uns i altres buscaran fer-nos pagar —al poble treballador—encara més la crisi que ja patim. No s’ha de tenir cap confiança en aquests dirigents patronals».

Els socialistes continuarem insistint que són els treballadors, amb les seves pròpies banderes i organitzacions, i des de baix, els qui hem d’organitzar una gran lluita nacional per tal de sortir de Maduro. Només així es podrà lluitar per un veritable pla econòmic d’emergència al servei dels treballadors i el país. Entre altres punts proposem: suspensió immediata del pagament del deute extern, diners per a salaris dignes, menjar, medicines, salut i educació; […] inversió en la recuperació dels camps per produir aliments; rescat de les empreses bàsiques; no a l’arc miner; nacionalització de tot el petroli; fi de les empreses mixtes; vigència plena de les llibertats democràtiques: eleccions lliures, llibertat als presos per lluitar; investigació de tots els fets de violència i assassinats per una comissió especial integrada per organismes de drets humans, dels treballadors, familiars i personalitats independents; repudiem els atacs als sindicats, partits i organitzacions socials i populars. Per la fi de la intervenció estatal als sindicats: eleccions ja! […] Per una vaga general i un venezolanazo, per sortir de Maduro i canviar el país. Fora Maduro i el seu govern de fam i misèria!

Aquest pla econòmic d’emergència només es pot tirar endavant fins a les últimes conseqüències per un govern dels treballadors i el poble lliure. És per això que lluitem i cridem a tots els treballadors a unir-nos per tirar endavant aquesta lluita.5

1 La primera posició està expressada, per exemple, al butlletí d’internet “Resum llatinoamericà i del Tercer món” (vegeu www.resumenlatinoamericano.org). Com a exemple de la segona existeix l’organització veneçolana Marea Socialista (ver http://mareasocialista.com.ve/). Per qui tingui interès a conèixer més les posicions de la LIT-CI, recomanem el llibre Venezuela después de Chávez: un balance necesario, d’Ediciones Marxismo Vivo, la revista Correo Internacional núm. 14, i nombrosos articles del lloc web www.litci.org.

2 Iturbe, A. Venezuela después de Chávez: un balance necesario.

3 http://rnv.gob.ve/venezuela-ha-pagado-60-000-millones-de-dolares-en-compromisos-internacionales/

4 D’aquest tema, vegeu diversos articles del llibre Escrits llatinoamericans a http://www.ceipleontrotsky.org/Escritos-Latinoamericanos-compilacion-3ra-edicion

5 https://litci.org/es/especial/debates/venezuela-repudio-al-ataque-a-la-asamblea-nacional-y-los-hechos-ahi-acontecidos/

Article original publicat a Opinião Socialista núm. 539 amb el títol: «Um “venezuelaço” para derrubar Maduro» [‘Un ‘venezolanazo’ per derrocar Maduro’], 18 de juliol de 2017, pàg.10-11.

Publicat a Amèrica, Articles, Opinió