LA CUP-Crida Constituent s’ha de mantenir ferma

La històrica participació (77,44%) i els resultats assolits van donar a les eleccions del 27-S un caràcter plebiscitari i definir una clara victòria independentista. D’entre totes les candidatures, va destacar el creixement de Ciutadans (461.357 vots més) pel cantó espanyolista i el de la CUP-Crida Constituent (211.359 vots més) per l’independentista, marcant netament la polarització existent.

Un mes després de les eleccions, el debat d’investidura marca l’escenari polític. Junts pel Sí (JxS), amb 1.628.714 vots, va aconseguir 62 escons, 6 per sota de la majoria absoluta. Per això, des del minut zero, totes les pressions recauen sobre la CUP-CC, que amb uns extraordinaris resultats (10 escons i 337.794 vots), tindria “la clau” de la conformació de govern.

La CUP-CC, al calor de les lluites i amb el full de ruta acordat per les bases, va ser l’única força rupturista amb el règim espanyol i la UE que es va presentar el 27-S. Va canalitzar els sectors més plebeus i radicalitzats de les classes mitjanes catalanes i una part significativa de la joventut precaritzada, al mateix temps que va guanyar força electoral en ciutats i barriades obreres. Ara està al centre de l’escenari polític català. La vida li ha posat a sobre una gran responsabilitat i l’ha col·locat en una cruïlla: o seguir avançant per a convertir-se en una força vertaderament arrelada a la classe treballadora i liderar la lluita per la República catalana i la transformació d’arrel d’aquesta societat. O acabar investint un govern de JxS –sigui qui sigui el seu president- i convertint-se en una peça auxiliar del nacionalisme burgès català.
Per afrontar aquesta disjuntiva, és necessaria una caracterització com cal de JxS i, alhora, una profunda reflexió sobre el projecte estratègic de la CUP-CC, més enllà de la investidura.

Què representa la candidatura Junts pel Sí?

Per caracteritzar JxS convé distingir entre els seus votants i la seva direcció, hegemonitzada per CDC, junt amb una ERC subordinada. El vot independentista il·lusionat d’un ampli sector de les classes mitjanes a JxS no pot amagar el projecte d’Artur Mas de parapetar-se darrere la candidatura per a reconstruir el partit de la burgesia catalana entorn de la seva figura i tapar alhora els escàndols de corrupció del seu partit.
L’independentisme de JxS és el d’una Catalunya dins de la UE i l’euro. Per a ells això és una garantia per al capital i una condició sine qua non del seu projecte, la qual cosa exclou mesures tan bàsiques com la derogació de la reforma laboral o la de les pensions, així com un pla d’emergència social digne de tal nom. L’Eurozona i la UE ja han demostrat amb Grècia que són una maquinària de guerra contra la classe treballadora i els pobles. I amb Catalunya no faran cap excepció. La UE només admet la submissió. I el poble treballador no està interessat a canviar la dependència de Madrid per la de Brussel·les o Berlín. Com diu el refrany: “para ese viaje no hacen falta alforjas”.

En el terreny nacional Mas i Junqueras tampoc s’arriscaran a trencar amb la Merkel i mai aniran fins al final en la ruptura amb l’Estat. Quan l’Estat intervingui la Generalitat, JxS tampoc desobeirà ni apel·larà a la rebelió popular. Es conformaran amb protestes impotents i acceptaran la derrota sense lluita, com Tsipras a Grècia.
“Junts pel Sí” no vol ruptures amb l’actual sistema social. Com diu el Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), tan reivindicat per ells: “malgrat el canvi polític de sobirania, el funcionament ordinari de la vida social i econòmica estarà basat en el principi de continuïtat, sense canvis sobtats de tipus rupturista o revolucionari“. És a dir: volen que les actuals lleis econòmiques i socials es mantinguin en l’essencial.
I tampoc volen un procés constituent de base popular. De fet, el CATN redueix el paper del poble en l’elaboració de la nova constitució a “fórmules de participació ciutadana a través de mitjans telemàtics, audiències parlamentàries (a organitzacions socials, professionals, econòmiques, culturals) i altres que es puguin dissenyar”, i a la seva posterior “ratificació mitjançant referèndum”. És a dir: el poble legitima però qui decideix són els parlamentaris.

Les caracteritzacions de les forces polítiques són imprescindibles per tenir-hi una pauta de conducta correcta. Per aconseguir la investidura, CDC i JxS, són capaços de firmar generalitats i fer promeses que després no compliran al·legant que l’Estat no els hi deixa. Però és just perquè l’Estat no ho permet  que cal la reivindicació al carrer i la desobediència a les lleis que van contra la llibertat i la justícia social.

CUP-CC: cal resistir les pressions

La CUP-CC no pot investir un govern que no farà front a l’escomesa de l’Estat i que seguirà aplicant les polítiques d’austeritat dictades per Brussel·les, amb retallades, privatitzacions i repressió de les protestes socials La investidura d’un govern així allunyaria definitivament la CUP de la classe treballadora catalana, que la veuria com una crossa de CDC i ERC i liquidaria el que tant ha costat conquerir. El gruix de la votació que va rebre la CUP-CC eren vots conscients per un programa i per una ideologia anticapitalista. El nostre compromís és amb aquesta gent.

A ningú se li escapa l’enorme responsabilitat que recau sobre els diputats i diputades de la CUP-CC. Les pressions per afegir-se al “front patriòtic” de CDC i ERC i, en particular, per donar suport a la investidura de Mas, són immenses. Però la CUP-CC les ha de resistir i no caure en aquest parany fatal. Pel contrari, cal mantenir-se ferms en el full de ruta aprovat per les assemblees obertes, que es comprometia a impulsar un “govern de ruptura nacional, social i democràtica”. Un govern de JxS mai serà tal govern. Hem de rebutjar per tant donar suport a un govern de “concentració nacional” presidit per Mas, o per extensió, per un altre candidat de JxS. És a partir d’aquí que podem cridar endavant les atxes en el camí cap a la construcció d’una força política que representi els interessos i anhels de les classes treballadores del nostre país.

Les nostres  propostes han de ser públiques i el seu contingut s’ha de correspondre amb les reivindicacions bàsiques del sindicalisme combatiu i dels moviments socials, amb els quals hem d’articular un poderós moviment social i polític. No podem caure en el possibilisme legalista. No hi ha altra manera de guanyar suport entre la classe treballadora i les classes populars i treballar per al futur.

Si és cert que no volem triar, que no volem escollir entre independència i justícia social, llavors, cal ser coherents amb el nostre programa, amb els nostres votants, amb la gent lluitadora i compromesa que ha vist en la CUP-CC una força rupturista per la llibertat, la justícia i el canvi social.