Una declaració d’independència fictícia i un 155 real

Comparteix-ho

Declaració de Corrent Roig

UNA DECLARACIO D’INDEPENDÈNCIA FICTÍCIA I UN 155 REAL

NO HI HA REPUBLICA, NO HI HA DRET A DECIDIR, SENSE DERROTAR EL 155. BOICOT A LES ELECCIONS DE RAJOY I LA MONARQUIA

El Parlament va proclamar una República catalana fictícia. Però el 155 ha estat ben real: ara qui presideix la Generalitat és Rajoy, amb totes les funcions.

Puigdemont i Junqueras s’han rendit sense lluitar i entreguen les institucions sense resistència. A més de la seva sort personal, ara només els preocupa que no es trenqui “la màxima estabilitat i tranquil·litat”.

Això és una veritable indignitat davant d’un poble que l’1-O va guanyar el respecte i l’admiració del món pel seu coratge i determinació, demostrant que quan avancem és amb la mobilització i l’autoorganització popular.

Rajoy ha convocat eleccions el 21 de desembre per legitimar el 155, enterrar la República catalana i reconduir-ho tot a les institucions del règim monàrquic. Aquesta maniobra només pot triomfar amb la complicitat dels dirigents del moviment sobiranista, plenament disposats a participar del joc.

Cap confiança política en Puigdemont-Junqueras ni en ANC -Òmnium. Defensar-los incondicionalment de la repressió sí, però cap suport polític.

No hi ha dret a decidir ni República catalana sense derrotar el 155 i fer fracassar les eleccions de Rajoy i la Monarquia. La gran tasca actual és impulsar el boicot a les eleccions del 155 amb els que no estan disposats a vendre’s.

Cridem a la CUP a desvincular políticament de Puigdemont-Junqueras, d’ANC i Òmnium i posar-se al capdavant de la lluita pel boicot.

Si el procés sobiranista ha fallat és, sobretot, per la seva desvinculació de les reivindicacions obreres i populars. És impossible triomfar si la lluita per la República catalana queda separada de la lluita per un programa d’emergència social

Cridem als sectors més conscients i lluitadors de la classe obrera, els que van participar del 1-0 i van sortir a la vaga el 3-O, a fer un pas endavant i posar-se al capdavant d’aquesta lluita, perquè, un cop mes la història ‘ha demostrat que la República catalana o és dels treballadors o no serà. La burgesia catalana ha mostrat que, al final la seva bandera és la cartera.

UNA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA FICTÍCIA

La il·lusió provocada per la declaració d’independència del 27 d’octubre amb prou feines ha durat unes hores. La raó és senzilla: la proclamació de la República catalana no ha estat real sinó fictícia.

Fictícia, en primer lloc, perquè els diputats que l’han votada no la volien. Puigdemont ja havia fet públic el dia anterior que havia decidit rendir-se, renunciant a la proclamació de la República i convocant eleccions autonòmiques. Si no ho va fer va ser perquè Rajoy no li va deixar cap escletxa per a una rendició “honorable”. La cara dels consellers després de votar la declaració d’independència era la d’un funeral.

Fictícia també en la forma. La fórmula amb què van aprovar la declaració d’independència era una “proposta de resolució”, és a dir, una proposta sense valor jurídic que, a sobre, no han volgut ni tan sols publicar al Butlletí Oficial del Parlament ni al Diari Oficial de la Generalitat. Fins i tot, la part que es va posar a votació tampoc proclamava explícitament la República catalana sinó “el desenvolupament de la llei de transitorietat”.

Fictícia perquè el Govern i la majoria parlamentària han renunciat a tota resistència real a l’aplicació del 155. Han acceptat la derrota sense lluitar i entreguen les institucions catalanes sense resistència, començant pels Mossos d’Esquadra. Quan el seu director general i el major Trapero han estat cessats i el cos posat sota ordres del ministeri de l’Interior de Rajoy, han acceptat la destitució i Trapero fins i tot han cridat als Mossos a ser “lleials i comprensius” amb el nou comandament. També acaten la resta de cessaments i el Govern no anirà més enllà dels recursos judicials. Aquesta és la “oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155” de la que parla Puigdemont

La declaració d’independència ha estat, a més, indecorosa: amb votació secreta i amb el president no volent adreçar-se a la cambra. Després, quan la gent celebrava a la plaça St. Jaume, Puigdemont tampoc va voler sortir al balcó i ni tan sols va donar l’ordre de despenjar la bandera borbònica de la façana del Palau de la Generalitat. Encara hi és. Per suposat, Junqueras no pot amagar-se darrere de Puigdemont. Té la mateixa responsabilitat.

EL QUE REALMENT PREOCUPA A PUIGDEMONT-JUNQUERAS

El que realment preocupa a Puigdemont i Junqueras, a més de la seva sort personal, és que es “trenqui la normalitat”. El 28 d’octubre, l’endemà de l’aplicació del 155, quan el Govern ja estava cessat, Puigdemont ha fet una crida desesperada a la calma, a “buscar la màxima estabilitat i tranquil·litat”, a tenir “paciència, perseverança i perspectiva” i no abandonar “mai, mai de la vida, en cap moment, una conducta cívica i pacífica.” És la veu de l’entreguisme.

El mateix dia, fent-se ressó del missatge de Puigdemont, com corretges de transmissió del Govern, ANC-Òmnium feien una crida on deien: “Omplim els bars (…) comprem roba (…), anem a la muntanya (…) Guardem energies”.

En veritat, Junts pel Sí mai han tingut una voluntat real de lluitar per la proclamació i la defensa de la República catalana. Ja el 10 d’octubre, el dia de la independència dels 8 segons, van trair el mandat popular de l’1-O i desobeir la llei del referèndum que ells mateixos havien aprovat. La seva política, des de fa molts anys, sempre ha estat aprofitar la mobilització social i un xoc institucional controlat per negociar un pacte fiscal i un blindatge competencial dins del règim espanyol. El problema els hi va sorgir l’1-O, quan allò que el Govern preveia com a una protesta es va convertir en un aixecament popular que, enfrontant una repressió brutal, va garantir el referèndum i exigir el respecte dels resultats.

Ni el PdCAT ni ERC tenen cap dret a fer el que estan fent. Els dies 1 i 3 d’octubre, el poble de Catalunya va guanyar el respecte i l’admiració del món pel seu coratge i determinació. No es mereix uns dirigents que s’han sotmès al mandat de l’Europa del capital, els bancs i les patronals.

UN 155 MOLT REAL

Mentre el Parlament aprovava una declaració d’independència fictícia, el règim hereu del franquisme aprovava un article 155 ben real, eliminant l’autonomia, cessant el president, el vicepresident i tots els consellers i assumint directament des de Madrid totes les competències de la Generalitat. La primera mesura, un cop destituït el Govern, ha sigut la presa de control dels Mossos d’Esquadra, acatada sense resistència. Ara, l’ordre públic està a les seves mans i ben aviat ho notarem.

Ara totes les facultats estan en mans de Rajoy, que té la potestat de prendre, quan vulgui, les mesures que vulgui. Ara presenten una primera versió aparentment “ligth” del 155, evitant atacar d’entrada, de manera frontal, TV3 i Catalunya Ràdio i eludint de moment l’enfrontament directe amb la comunitat educativa. Això, per suposat, anirà variant, sobretot pel que fa a TV3 I Catalunya Ràdio, segons s’apropin les eleccions monàrquiques del 21 de desembre. En paral·lel, la Fiscalia ja té llestes les querelles per sedició o rebel·lió contra Puigdemont, Junqueras, els consellers, Forcadell i una part de la Mesa del Parlament

La UE i els seus governs amb el rei i Rajoy, a mort contra el dret a decidir dels catalans

La UE i els seus governs han donat un suport imprescindible i incondicional al rei i a Rajoy. Han justificat i avalat la repressió i el 155. La UE és un engranatge antidemocràtic de l’oligarquia financera contra la classe treballadora i els pobles d’Europa. Els nostres aliats són els treballadors i els pobles d’Europa, els nostres enemics, la UE i els seus governs.

PSOE-PSC, col·laborador necessari i còmplice principal del rei i Rajoy

PSOE-PSC han demostrat que de socialistes i d’obrers no tenen res i que són, juntament amb el PP, un dels pilars bàsics del règim monàrquic. Són ells qui, amb el PP van modificar l’article 135 de la Constitució, han imposat retallades, reformes laborals i de pensions nefastes i seuen als consells d’administració dels bancs i les elèctriques. El “Somos la izquierda”de Sanchez va durar fins la crida del rei. Van a les manifestacions unionistes amb la dreta i la extrema dreta. Al igual que vells estalinistas ressucitats a l’efecte, com Francisco Frutos, exsecretari del PCE.

La burocràcia de CCOO-UGT, un altre còmplice necessari

Sostenint l’Estat i el règim que els alimenta i donant-se la mà amb la patronal, les confederacions de CCOO-UGT s’han alineat des del principi amb Rajoy, Sánchez i Rivera. No han mogut ni un dit contra la repressió més enllà d’alguna cínica condemna formal i alguna cínica apel·lació al diàleg. A Catalunya, s’han dedicat a desmobilitzar i a impedir una resposta obrera a les empreses. Al final, els dirigents catalans i els estatals han avalat el 155 i han cridat expressament a acatar-lo.

Unidos-Podemos y els Comuns

Iglesias-Garzón y els Comuns també han assumit una enorme responsabilitat. Es van oposar al referèndum en nom d’un referèndum pactat que sabien que era impossible. Després, quan el Govern de la Generalitat el va convocar unilateralment, li van negar legitimitat i no van reconèixer els resultats de l’1-O. Ara, amb el lema “ni DUI ni 155”, s’han afegit al cor dels que declaren “il·legal” i “il·legítima” la República catalana. No ha mogut un dit arreu de l’Estat en solidaritat amb el poble de Catalunya,

Coscubiela, de “Catalunya Si Que es Pot”, ha estat aplaudit de forma entusiasta per la bancada del PP i Ciutadans. Ara Marta Ribas ha carregat la responsabilitat del 155 sobre els diputats que han votat per la República catalana. Colau ha estat implorant patèticament durant setmanes que no es proclamés la independència. Ara que ja tenim el 155, no han dubtat ni un segon a ficar-se de cap en les eleccions de Rajoy. Unidos-Podemos, juntament amb els Comuns, són ara l’ala esquerra del règim monàrquic.

LES ELECCIONS EL 21 DE DESEMBRE I LES COMPLICITATS AMB RAJOY

Rajoy ha acompanyat l’anul·lació de l’autonomia amb la convocatòria d’eleccions el 21 de desembre. Aquesta és una maniobra fonamental, necessària per legitimar el 155, enterrar la República catalana, derrotar políticament el moviment independentista i reconduir-lo als canals del règim monàrquic.

Però si Puigdemont i Junqueras, PdCAT i ERC, ANC i Òmnium i els ajuntaments independentistes rebutgessin, en nom de l’1-O i de la legitimitat de la República catalana, les eleccions de Rajoy i organitzessin el boicot, aquestes estarien condemnades al més absolut dels fracassos, per molt que participessin el Comuns d’Ada Colau. La maniobra de Rajoy no pot triomfar sense la complicitat dels dirigents del moviment sobiranista. I és aquí on rau el problema.

Encara que no han pres postura oficial, Artur Ma, dies abans que Rajoy les convoqués, ja s’havia pronunciat per participar-hi. Junqueras, de forma viscosa, també ho acaba d’anunciar en la premsa. Els Comuns de Colau-Coscubiela, amb el suport de Pablo Iglesias, ja estan preparant les llistes. I fins i tot la portaveu de la CUP ha fet públic, en contradicció amb la posició defensada fins ara, que “donada la complexitat del moment”, no tanquen la porta a la participació.

Hi ha una operació en marxa per part de l’independentisme oficial que presenta les eleccions del 155 com un” triomf de l’independentisme” i com la gran ocasió de celebrar el plebiscit que el règim fins ara no ha permès. N’hi ha que ja clamen per “defensar les urnes” el 21-D. És una autèntica indignitat, la més clara manifestació de la seva renúncia a la lluita per la República catalana i de la voluntat de reconduir-ho tot a dins del règim monàrquic.

Inclús si les candidatures, diguem-ne independentistes, guanyessin una majoria de vots i escons ja no seria per proclamar, defensar i construir cap república catalana sinó per mirar de negociar un encaix favorable als negocis. Però fins i tot aquest “idíl·lic” escenari és més que improbable perquè la traïció és tan gran que una part important del moviment independentista ja no es deixarà portar com a ramat electoral submís a una direcció que ha perdut tota legitimitat, mentre la minoria espanyolista treballa a bandera desplegada.

EL PAPER I LA RESPONSABILITAT DE LA CUP

La CUP tenia l’obligació de dir la veritat sobre el frau que s’estava cometent i no ho ha fet. Pel contrari, s’ha fotografiat darrere de Puigdemont i ha celebrat una declaració fictícia. Tampoc va denunciar la traïció del 10 d’octubre, el dia de la República dels 8 segons, i fins i tot es va prestar a signar una “declaració d’independència” sense valor jurídic que només va servir per endolcir la traïció. Una declaració que, a més, assumia, entre altres coses, “de manera unilateral” totes la normativa de la UE i els tractats internacionals d’Espanya, en primer lloc l’OTAN. Tampoc podem compartir la “comprensió” que han manifestat davant l’acatament de Trapero.

La CUP, abans del 155, havia expressat de manera clara que ja no participaria en cap més parlament autonòmic. Ara és el moment de ser conseqüent amb el seu compromís i encapçalar un moviment popular pel boicot a les eleccions de Rajoy i la monarquia. Li cridem a no prestar oïda als cants de sirena de la traïció per la que ja han entrat PdCAT i ERC. Sense la seva participació electoral el règim no podrà acabar de legitimar la maniobra i brodar l’operació.

Cridem a la CUP a desvincular-se políticament de Puigdemont-Junqueras, a trencar qualsevol supeditació política a ANC i Òmnium i a contribuir a aixecar una nova direcció que no accepti la derrota sense lluitar i organitzi la resistència real al 155, començant per l’organització del boicot.

La CUP té una gran responsabilitat amb els CDR i li cridem a no cedir a la temptació de convertir-los en una “marca blanca”, controlada burocràticament i políticament supeditada a ANC-Omnium. Els CDR han de ser, pel contrari, motor de reagrupament de les que volem lluitar, organismes democràtics de base amb iniciativa pròpia i, ara, un eix de la campanya pel boicot a les eleccions del 155.

NO HI HA REPÚBLICA CATALANA, NO HI HA DRET A DECIDIR, SENSE DERROTAR EL 155 I BOICOTEJAR LES ELECCIONS DE RAJOY I LA MONARQUIA

El primer és no atorgar cap confiança política a Puigdemont-Junqueras ni a les seves corretges de transmissió ANC -Òmnium. No dubtarem ni un segon a defensar-los incondicionalment de la repressió venjativa dels hereus del franquisme, però no els donem cap suport polític. Amb ells al capdavant la derrota és segura.

Les accions simbòliques per “construir la República” només tenen sentit si són part d’una campanya popular pel boicot. No fos que serveixin per cobrir la campanya electoral de l’independentisme oficial, que ja ha renunciat la lluita per la República. De la mateixa manera, no té sentit perdre energies en impulsar un procés constituent fictici que no té cap viabilitat sense derrotar el 155, expulsar les forces d’ocupació i posar en peu la República, la qual cosa ara mateix significa lluitar pel boicot.

La gran tasca actual és impulsar el boicot a les eleccions del 155. Cal que CDRs, l’independentisme i ajuntaments conseqüents així com els sectors sindicals, estudiantils, esquerra política i moviments socials que lluitem per la República catalana, ens agrupem i organitzem una gran campanya popular pel boicot.

L’1 i el 3 d’octubre van demostrar que només amb la mobilització i l’autoorganització popular podíem avançar, de la mateixa manera que ens cal a avançar en l’ autodefensa col·lectiva. Juntament a l’impuls del boicot, cal unificar els diferents sectors per resistir la implantació del 155 i preparar mobilitzacions, incloses vagues sectorials, en la perspectiva d’una vaga general.

El procés sobiranista ha fallat per la seva desvinculació de les reivindicacions obreres i populars Però és impossible triomfar si la lluita per la República catalana queda separada de la lluita per un programa d’emergència social: derogació immediata de les reformes laborals, fi de la precarietat, pensions dignes garantides pels pressupostos, salari mínim de 1000€, reversió de les retallades i privatitzacions, prohibició dels desnonaments o derogació del 3+2 i la LOMCE, entre altres mesures.

La República catalana serà dels treballadors o no serà

Cridem als sectors més conscients i lluitadors de la classe obrera, els que van participar del 1-0 i van sortir a la vaga el 3-O, a fer un pas endavant i posar-se al capdavant d’aquesta lluita, perquè, un cop mes en la història, s’ha demostrat que la República catalana o és dels treballadors o no serà. La burgesia catalana ha mostrat fins a la sacietat que, al final la seva bandera és la cartera.

La unitat que necessitem imperiosament per a tot, per defensar el pa, el treball, el sostre i el dret a decidir, no es pot forjar donant suport, per activa o passiva al 155. Deixar passar avui aquesta intervenció és posar-se la soga al coll .

Oblidem per un moment la República catalana: ¿què passaria si un Govern de la Generalitat resolgués que les pensions es paguen integrament del pressupost públic o que a Catalunya deixen de regir les reformes laborals? La resposta del govern central ja la sabem, 155 i repressió.

La lluita per construir i proclamar la República catalana ha de ser instrument per aconseguir pa, treball, sostre, igualtat i sobirania. Ha de ser la punta de llança, al costat dels treballadors de la resta de l’estat, per acabar amb aquest règim monàrquic hereu del franquisme i lacai de la Unió Europea i la Troika.

És així que podem guanyar sectors decisius de la classe treballadora a la lluita i obtenir la solidaritat activa dels treballadors de la resta de l’estat i d’Europa. La vida ha demostrat que la República catalana serà obra de la lluita dels treballadors i el poble o no serà. Serà la seva República o no serà. I així, serà també la base d’una unió lliure de repúbliques lliures.

 

Publicat a Articles