Una desigualtat laboral històrica
És fàcil trobar estadístiques i dades sobre la situació de les treballadores en el mercat de treball, que deixen clara la nostra precarietat específica. Les treballadores puntuem més alt en tots els indicadors de desigualtat laboral: temporalitat, parcialitat, taxa d’activitat laboral i desocupació. Del total de les ocupacions indefinides i a temps complet, únicament el 36% pertanyen a dones; els contractes més precaris, temporals i parcials pertanyen en un 60% a dones. La causa de la bretxa salarial no és només la divisió sexual del treball que distribueix a homes i dones en diferents sectors, sinó que, quan tots dos gèneres es troben en el mateix sector, les categories i els complements laborals són més desavantatjosos per a les dones. A Espanya, com en la majoria dels països europeus, la bretxa salarial s’ha anat reduint els últims anys (de 6.160€ el 2013 -post crisi 2008- a 5.726€ el 2018). Però qualsevol tendència a l’equiparació es reverteix en època de crisi, al mateix temps que s’empitjoren les condicions socials i laborals de tota la classe treballadora.
Les treballadores sempre paguem les seves crisis, amb més desigualtat
Després de la crisi del 2008, les polítiques públiques van tenir com a finalitat el control del dèficit, a través de la reducció pressupostària i de l’oferta d’ocupació en els sectors públics, molt feminitzats, com l’educació, la sanitat o els serveis socials, la qual cosa ja sabem que provoca la re-familiarització de les cures, que recau majoritàriament en les dones.
La crisi de la COVID-19 ha colpejat laboralment en major mesura a les dones per la nostra major precarietat laboral; major presència en els sectors laborals més afectats per les restriccions del confinament (comerç, hostaleria i sector de cures i serveis socials), major exposició al risc degut a la seva concentració sectorial en activitats sanitàries i de cura de persones; i per la major dedicació a cura dels menors durant el confinament i el temps de teletreball.
Un model basat en la flexibilitat, l’externalització i a convertir en indefinida la precarietat. On és la “conquesta històrica”
Amb una vicepresidenta del govern i ministra de treball, militant del Partit Comunista i declarada feminista, seria esperable que la recent reforma laboral fora, com així ha estat presentada, “una conquesta per a la classe obrera” i en particular per a les treballadores. Propaganda, molta propaganda, per a consolidar els aspectes més lesius de les anteriors reformes laborals. Per exemple, no s’ha pogut ni parlar de l’acomiadament, a risc que la patronal abandonés la negociació, és això un acord històric i un pacte social exemplar?!
En aquesta època no hi ha res més important que impedir que “la veritat t’arruïni un bon titular”. Per això no queda una altra que explicar, explicar, explicar i denunciar que no val de res eliminar un contracte “colador de frau” (l’obra i servei) i substituir-ho per un altre que no millora en res les nostres condicions (el “fix-discontinu”). No acceptem que la proposta del govern autoproclamat “més progressista de la història” sigui un model basat en la flexibilitat, l’externalització, la parcialitat, a convertir en indefinida la precarietat.
Així passa, per exemple, amb les subcontractacions, com fa temps que adverteixen les Kellys. Un model de contractació a través d’empreses que basen la seva competitivitat en l’empitjorament de les condicions de treball. El govern menteix quan afirma que aquesta reforma “suposa l’establiment del conveni sectorial d’aplicació per als qui treballen en contractes i subcontractes”, quan en realitat es refereix exclusivament als salaris. Respecte a la parcialitat i els fixos discontinus, el govern diu que s’ha triplicat la creació d’ocupació. Però, si augmenten els contractes, és a costa de subordinar les hores de treball a les necessitats productives de l’empresa, és a dir, les hores complementàries, convertint en norma el que fins ara estava regulat en els convenis com a distribució irregular de la jornada, i impedint de pas la conciliació familiar.
La desigualtat de les treballadores és la conseqüència del sistema capitalista en el seu conflicte permanent capital-treball. El capitalisme NO és sinònim de benestar i democràcia, sinó d’un empitjorament de les condicions socials i laborals amb desocupació i subocupació i el consegüent perjudici per a l’organització, la lluita i la negociació col·lectiva. D’una cada vegada major destrucció de la naturalesa i d’un augment creixent de la desigualtat i la violència sobre els sectors oprimits.
