Després de les eleccions del 21-D: I ara què?

Comparteix-ho

Garrotada al PP i retorn dels partits independentistes al marc constitucional

Els resultats electorals van suposar un gran desengany per al bloc monàrquic. Amb el 155, la Generalitat intervinguda, Puigdemont exiliat i Junqueras i els Jordis a la presó, esperaven derrotar electoralment l’independentisme. Aquest, però, amb el 47,5% dels vots ha tornat a aconseguir majoria absoluta. El PP, en canvi, succionat per C’s, ha perdut gairebé la meitat de vots i s’ha quedat amb 4 escons, darrere de la CUP.

El “problema català” segueix ben viu i la seva continuïtat està més que servida amb els processos per sedició i rebel·lió.

No obstant això, dir que “ha triomfat la República” és faltar a la veritat. Entre altres coses, perquè la direcció independentista, la mateixa que va lliurar la Generalitat sense oferir resistència, ha tornat al quadre constitucional. Les seves declaracions sobre un “govern republicà” en veritat són solament fum.

A principis d’octubre, quan l’aixecament popular del referèndum i la vaga general del 3, la República catalana va estar a tocar. El govern de la Generalitat, però, va tenir més por a què s’obrís un procés revolucionari que al 155 i va manar parar, permetent al règim recuperar el control. El seu argument que mai oposaran la violència a un Estat violent com l’espanyol, nega al poble el dret a defensar-se i barra el pas a una futura proclamació de la República catalana.

El triomf de C’s, una autèntica desgràcia per a la classe treballadora

La victòria electoral de C’s a l’àrea metropolitana de Barcelona, convertit en el partit més votat pels treballadors, és un desastre. C’s és un partit creat per la gran patronal com a ariet espanyolista contra el sobiranisme català i com a complement i “alternativa” a un PP en crisi.

C’s és un partit neolerrouxista que barreja un anticatalanisme agressiu amb dosis de demagògia social, aprofitant que encara no ha tingut responsabilitats de govern ni ocasió de tacar-se amb la corrupció.

Els treballadors que van votar C’s han estat presa del “vot útil” contra el nacionalisme català, sense adonar-se que així feien de furgó de cua del nacionalisme més reaccionari: el de la nació més gran, el que diu que no existeix però utilitza la força de l’Estat per oprimir a la nació més petita i arrossega una negra tradició de crims contra la nació catalana en tot el segle XX. Molts treballadors pensaven que així s’enfrontaven a la burgesia catalana, però el gran capital català està amb Rajoy i amb C’s. A més, qui mana realment a Catalunya i marca el que es pot fer i el que no, és el govern central i la UE.

El trist paper dels Comuns/Podem i de la CUP

Els Comuns/Podem

Els Comuns, amb la seva “neutralitat” van legitimar de fet el 155, mentre que a escala estatal Podemos no va moure un dit contra la repressió. Deien que estaven pel dret a decidir dels catalans però ho feien dependre de majories impossibles en les Corts. Apòstols de la “nova política”, s’han acomodat de tal forma a les institucions que no es mouen un àpex dels límits d’aquestes i ho fien tot a una futura aliança amb el PSOE. No ha estat estrany la seva reculada electoral ni la ruptura de Dante Fachin amb Podemos

La CUP

La CUP, estranya als obrers, tampoc va servir per frenar el vot a C’s. Tots aquests mesos ha estat una força auxiliar del govern Puigdemont-Junqueras. Va ser decisiva per desdibuixar els CDR i fer-los dependre de l’ANC. En la campanya electoral van dir que de JxC i ERC només els separaven “diferències tàctiques” i la seva proposta central va ser formar un “govern republicà” amb JxC i ERC, per impulsar un “procés constituent” tan buit de contingut real com dilatat en el temps.

Per això, quan ERC i JxC van cridar al “vot útil”, la CUP va perdre 143.000 vots (el 43% del total) i 6 dels seus 10 diputats. Ara ha quedat en la pitjor posició parlamentària, sense marge de maniobra i sotmesa al xantatge permanent de JxC i ERC.

Cal una alternativa pròpia, independent, de la classe treballadora

És fàcil entendre que una majoria treballadora no se senti atreta per la direcció independentista. Puigdemont-Junqueras mai han estat amb la classe obrera i els governs d’Artur Mas van ser els que més van retallar; això sense comptar amb la corrupció de Convergència. També entenem que no es considerin “separatistes” i vulguin mantenir els llaços d’unió amb els treballadors de la resta d’Estat, amb els qui comparteixen cultura i, en molts casos, llaços familiars. Però una cosa molt diferent és fer de carn de canó de l’espanyolisme reaccionari de C’s.

Per ser fidel a si mateixa, la classe treballadora catalana ha de posar-se al capdavant del poble i ser la primera defensora del dret a l’autodeterminació, entre altres coses perquè la seva pròpia unitat depèn d’això, doncs no hi ha manera d’unir als treballadors independentistes i no independentistes si no és sobre el respecte comú a la decisió democràtica dels catalans.

Com a treballadors, no ens interessa cap unió a la força. Això, a qui li convé és als grans capitalistes, al règim monàrquic i a la Unió Europea. Nosaltres necessitem la unió, però una unió lliure entre pobles lliures. Per això, hem de prendre a les nostres mans la lluita per l’autodeterminació i també per la República catalana, entesa no com una consigna “separatista” sinó com a part d’una lluita comuna per acabar amb la Monarquia i base per a una Unió Lliure de Repúbliques.

Per descomptat, aquesta República ha de ser amb les nostres reivindicacions: amb les reformes laborals i de pensions derogades; sense precarietat; amb pensions dignes garantides; salari mínim de 1000 euros; reversió de les retallades i sense desnonaments. Una república que suspengui el pagament del Deute als bancs i nacionalitzi els sectors estratègics. On mani la majoria treballadora i no una petita minoria explotadora, on no mani la UE, l’Europa del capital.

I ara què?

Ara, el primer és treure lliçons del que ha succeït i prendre consciència de la nova situació. La lluita per l’alliberament dels presos polítics, el lliure retorn de Puigdemont, el sobreseïment de les causes obertes i la fi de l’ofensiva judicial és una necessitat, independentment del que s’opini dels dirigents represaliats i de què un sigui o no independentista. El que està en joc és tolerar, per activa o passiva, que el règim s’arrogui el dret a retallar les llibertats quan i com vulgui, cosa que sempre es torna contra nosaltres, com succeeix ara amb els mestres catalans acusats de “delictes d’odi” de manera infame i arbitrària.

El començament de l’any ve amb una pujada generalitzada de preus bàsics, en contrast escandalós amb uns salaris en reculada, mentre es disparen els beneficis empresarials. Les pensions han quedat retallades un any més. La pujada del 4% del SMI és un miserable consol quan hauria d’incrementar-se en més del 60% per atendre a les necessitats primàries. Els Pressupostos de l’Estat porten noves retallades en Sanitat i Educació, mentre destinen 32.000 milions a pagar interessos del deute. Els de la Generalitat seguiran prioritzant el pagament del deute en detriment de les partides socials.

Davant aquest panorama, és vital recuperar la mobilització social, començant per la solidaritat activa amb els treballadors en lluita, com és el cas de Titanlux.

I així com hem de recuperar el carrer enfront del Govern del PP, cal exigir al proper govern de la Generalitat que compleixi amb les mesures contra els desnonaments i els talls de subministrament que va aprovar l’anterior Parlament i que, malgrat la seva timidesa, van ser anul·lades pel Constitucional a petició de Rajoy. La sobirania catalana ha de començar per aplicar les mesures socials necessàries, per sobre dels dictats del govern central i els vetos del Constitucional. És així com anem a defensar el pa, el treball, el sostre i…com anem a lluitar per la República catalana.

Publicat a Articles