O S’ESTÀ AMB PUTIN O AMB LA RESISTÈNCIA
NOMÉS DES DEL SUPORT A LA RESISTÈNCIA UCRAÏNESA ES POT COMBATRE CONTRA L’OTAN, ELS EUA I LA UE
La guerra deslligada després de la invasió russa, com esdevé en tota guerra, origina els judicis i posicions més dispars i divideix a les societats, inclosos als qui coneixem com a esquerra i defensors de la pau.
La invasió russa ha desencadenat un moviment massiu de rebuig a la guerra i defensa de la pau; més si cap quan jerarques mundials han arribat a parlar de riscos de conflicte nuclear. El “No a la guerra” és també, per a la gran majoria, un repudi a la brutal invasió russa i una oberta simpatia amb el poble ucraïnès massacrat. Compartim plenament aquest sentiment així com discrepem d’aquells corrents polítics que, reclamant-se del pacifisme, es col·loquen en una posició neutral en nom que “totes les guerres són iguals”.
No totes les guerres són iguals, de la mateixa manera que no és igual defensar el “No a la guerra” a Moscou que fer-ho en les grans capitals de la UE. A Moscou aquesta consigna no té res de neutral: significa enfrontar-se de cara a la invasió de les tropes del seu país i, en conseqüència, posar-se del costat de la resistència ucraïnesa. A Barcelona, si no va acompanyada d’un suport clar al poble ucraïnès, significa oposar-se a la guerra “en general”, sense entendre que no pot haver-hi una pau digna de tal nom sense la derrota de la invasió russa.
Per això, quan s’inicia un conflicte militar és tan important definir la seva naturalesa, perquè d’això depèn la postura a adoptar.
La invasió russa és una guerra d’agressió nacional contra Ucraïna
Lenin, davant una guerra, es preguntava: “Es pot explicar la guerra sense relacionar-la amb la política precedent d’aquest o aquell Estat, d’aquest o aquell sistema d’Estats, d’aquestes o aquelles classes [socials]?” -i concloïa-“aquesta és la qüestió cardinal, que sempre s’oblida, i la incomprensió de la qual fa que de deu discussions sobre la guerra, nou resultin una disputa vana i mera xerrameca”. Aquestes eren les seves preguntes: “Quin és el caràcter de classe de la guerra? per què s’ha desencadenat? quines classes la sostenen? quines condicions històriques i històric-econòmiques l’han originat?”.
El que tenim davant els nostres ulls és una guerra d’agressió nacional de la segona potència militar del món contra una nació molt més feble a la qual vol sotmetre per la violència, amb mètodes d’extrema crueltat. Ucraïna, al llarg de la seva història, exceptuant el curt període inicial de l’URSS en vida de Lenin, ha viscut subjugada, primerament pel tsarisme i després per la burocràcia estalinista.
La intervenció russa a Ucraïna és la continuïtat de la guerra i ocupació sanguinària de Txetxènia, de la intervenció militar russa a Geòrgia, del suport directe al dictador Lukashenko a Bielorússia, de l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbass i de la intervenció militar al Kazakhstan aquest mes de gener per a sufocar una revolta popular contra la dictadura prorussa.
Les rodes de premsa de Putin amb la imatge al fons de Catalina la Gran, la gran figura de l’expansió de l’imperi rus en el segle XVIII són tota una declaració d’intencions. La naturalesa d’aquest conflicte és una guerra d’agressió nacional, el propòsit de la qual és el control militar, econòmic i polític d’un país que és un enorme graner, té una ubicació geogràfica fonamental per al trànsit energètic i comercial, i una dimensió i recursos que el Kremlin estima essencials per al seu projecte capitalista de la Gran Rússia.
La invasió reflexa, paradoxalment, la feblesa econòmica del capitalisme rus, econòmicament dependent i dominat per un grapat d’oligarques el paper dels quals en la divisió mundial del treball es redueix bàsicament al de proveïdor energètic. No obstant això, el capitalisme rus és, al mateix temps, una superpotència militar nuclear heretada de l’URSS que, per a preservar els seus interessos com a potència en el que considera el seu espai vital, ha de recórrer a la força militar, amb la qual sosté a dictadures submises.
Davant una guerra d’agressió nacional com l’actual, l’única posició legítima des del punt de vista dels interessos de la classe treballadora internacional és la solidaritat i el suport a la resistència del poble ucraïnès per a derrotar l’agressió imperial russa. Per això hem d’estar en el camp militar del poble ucraïnès. Això és el que ens va ensenyar Lenin1 quan va escriure: “Si, per exemple, demà el Marroc declarés la guerra a França; l’Índia a Anglaterra; Pèrsia o la Xina a Rússia, etcètera, aquestes guerres serien guerres ‘justes’, ‘defensives’, independentment de qui ataqués primer, i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, menyscabats en els seus drets, sobre les ‘grans’ potències opressores, esclavistes i espoliadores”.
És en el mateix sentit que Trotsky2 escrivia el 1937: “No col·loquem, ni mai ho hem fet, a totes les guerres en el mateix pla. Marx i Engels van donar suport a la lluita revolucionària dels irlandesos contra Gran Bretanya, la dels polonesos contra el tsar -i afegia- encara que en totes dues guerres els dirigents eren, en la seva major part, membres de la burgesia i fins i tot a vegades de l’aristocràcia feudal… en tot cas, catòlics reaccionaris.”
La guerra de Putin no té gens d'”antiimperialista”
Polemitzar amb aquells que fan costat a Putin perquè és un “comunista” no val la pena, perquè el seu raonament respon, més que a una argumentació política seriosa, a algun cable solt en el cervell.
Hi ha uns altres, no obstant això, que arriben a la mateixa conclusió de suport a la brutal agressió de Putin recorrent a la “teoria dels camps”, tan volguda a l’estalinisme, que la ve defensant des de fa gairebé un segle. Segons Stalin, el món estava dividit en dos grans camps, el “camp progressista”, que era el dels aliats de la burocràcia del Kremlin, i el reaccionari, el dels quals estaven en contra. En realitat, la composició dels camps va anar variant en funció dels interessos diplomàtics de Stalin. En els anys 30 del segle passat, els seus primers aliats van ser l’imperialisme britànic i francès; després, d’abril de 1939 a juny de 1941, ho van ser els nazis. Més tard, després de la invasió nazi de l’URSS, els seus aliats van passar a ser els EUA i Gran Bretanya, la qual cosa va durar fins a l’anomenada Guerra Freda. Llavors es va establir l’anomenada “coexistència pacífica” amb dos camps consolidats: el “camp de la pau”, el progressista, a l’ombra del Kremlin, i el camp imperialista, encapçalat pels EUA. Per descomptat, la posició davant qualsevol contesa internacional no era causada per la naturalesa i els interessos de classe en conflicte, sinó en funció de l'”amistat” amb la burocràcia del Kremlin.
Ara, dècades després que el capitalisme fos restaurat a la Xina i Rússia, els defensors de la teoria dels camps continuen proclamant que el que defineix a un “antiimperialista” és estar en “el camp on no estigui l’OTAN”. Sobre la base d’aquesta argumentació, donen suport a la guerra d’agressió de Putin. Però, en veritat, no és que estiguem davant un problema ideològic, perquè aquestes tesis se sustenten en règims capitalistes reaccionaris i antipopulars com els de Cuba, Nicaragua o Veneçuela o el de la teocràcia iraniana, que busquen resguard a la Rússia de Putin i a la Xina de Xi Jinping, a la qual alguns, per cert, s’han convertit ni més ni menys que en el “socialisme real” dels nostres dies.
En veritat, en donar suport a la guerra d’agressió de Putin, aquestes forces afavoreixen a l’OTAN i a les potències imperialistes, permetent-los aparèixer com a defensores del poble ucraïnès i, com diu el manifest de l’esquerra socialista russa, donant-los “justificacions per a posar míssils i bases militars al llarg de les nostres fronteres”, per a impulsar un indecent rearmament.
La justificació que Ucraïna és un “règim nazi” és un deliri
Mentre Putin, el gran amic de l’extrema dreta internacional, utilitza els mètodes que va utilitzar la Wehrmacht d’Hitler, la propaganda russa, reproduïda per organitzacions d’origen estalinista, ha pretès justificar la seva agressió en “el caràcter nazi” del règim ucraïnès, presidit, per cert, per un personatge jueu i de parla russa. Exhibeixen per a demostrar-lo fotos del Batalló Azov, força paramilitar integrada majoritàriament per militants de les organitzacions d’extrema dreta ucraïnesa com Pravy Sector i Svoboda.
És sabut que les grans mentides, perquè tinguin alguna credibilitat, han de tenir ingredients de veritat. Clar que hi ha organitzacions d’extrema dreta a Ucraïna, fins i tot que es reivindiquen nazis i en no poques ocasions mantenen o han mantingut vincles amb sectors de l’Exèrcit i amb oligarques. Ucraïna no ha estat una excepció a Europa i també aquí l’extrema dreta va fer acte de presència. No obstant això, cal reconèixer que la seva influència social i el seu pes polític són molt inferiors al de molts països europeus. La Coalició Nacional de l’extrema dreta que es va presentar a les eleccions generals del 2019 va obtenir el 2,15% dels vots i no va aconseguir cap escó; en les últimes eleccions presidencials el candidat de Svoboda, Koshulynskyi, es va quedar en l’1,6%. D’altra banda, si apliquéssim aquesta regla del tres, l’estat espanyol, França, Itàlia o Alemanya serien supernazis.La propaganda pro Putin silencia, a més, la presència de combatents d’extrema dreta i nazis confessos en les milícies prorusses del Donbass, com el cèlebre Batalló Vostok, on participen monàrquics russos nostàlgics de l’imperi tsarista, militars que exhibeixen tatuatges nazis, exmembresde la Legió Estrangera francesa o voluntaris de l’extrema dreta sèrbia i altres llocs de centre Europa.
Aquests grups pronazis, els d’un costat i els de l’altre, estan vinculats des del seu origen a diferents oligarques sorgits del saqueig mafiós de l’economia del país. Quanel capitalisme va ser restaurat sota la iniciativa de l’antic partit estalinista. Aquests oligarques, al mateix temps, estaven enfrontats entre si pels seus negocis, orientats uns cap a Rússia i altres cap a la UE. És el cas dels prorussos Rinat Ajmétov, magnat de l’acer i la mineria del Donbass, i de Viktor Medvedchuk, padrí d’una filla de Putin, finançadors dels grups paramilitars prorussos del Donbass. O el d’Igor Kolomoiski, d’origen jueu i reconegut sionista, cofundador del Privat Bank, amb actius en el sector del petroli i gas i amo dels grans mitjans de comunicació, finançador del grup feixista Pravy Sektor.
Pretendre justificar l’agressió militar a Ucraïna en nom del combat al nazisme, com fan Putin i els seus corifeus, és un insult a la intel·ligència, una repugnant banalització de la barbàrie que va representar el règim nazi i un insult als milions de víctimes russes i ucraïneses que el van sofrir.
La invasió russa d’Ucraïna no és una guerra entre potències imperialistes
No falten tampoc corrents que, repudiant l’agressió de Putin, l’acaben justificant perquè “l’OTAN ha provocat a Rússia”. Sentencien llavors que estem davant un enfrontament entre potències imperialistes, davant la qual cosa es declaren “neutrals”, mentre clamen “per la pau”.
Per descomptat, ningú pot negar que l’OTAN és, entre altres coses, un instrument d’expansió de l’imperialisme nord-americà i europeu cap a l’est d’Europa, amb afanys de rampinya. De la mateixa manera, la pretensió de Putin amb la seva agressió a Ucraïna és negociar amb les grans potències imperialistes occidentals una ubicació favorable per al capitalisme rus en el qual considera el seu espai vital. L’agressió russa no és, d’altra banda, sinó un reflex de la profunda crisi de l’ordre mundial imperialista, que ha esclatat precisament en la seva baula més feble.
Però, sent això així, no és acceptable dissoldre la brutal guerra d’agressió nacional contra Ucraïna en una abstracció geopolítica mundial. Estem davant una guerra d’agressió nacional absolutament desigual entre la segona potència militar del món i una nació oprimida i molt més feble. I això significa que la primera tasca internacionalista, sobre la qual s’assenten totes les altres, és prendre partit pel poble ucraïnès i ajudar-lo a derrotar l’agressió militar russa. Sense això, tota proclamació de repudi a la invasió i de defensa de la pau són paraules vanes.
No és legítim confondre una guerra d’agressió nacional amb un conflicte militar entre potències imperialistes per repartir-se el món. Si hagués estat així, com va ser el cas de la Primera Guerra Mundial, no ens alinearíem amb cap de les potències en conflicte i, tal com van fer Lenin i els internacionalistes, lluny de romandre neutrals, defensaríem el derrotisme revolucionari (“la derrota del mateix imperialisme és el mal menor“) i lluitaríem per “transformar la guerra interimperialista en guerra revolucionària de classes”.
No val dir que s’està contra l’agressió militar russa i no prendre partit per la resistència ucraïnesa. Ni tampoc parlar de suport al poble ucraïnès i oposar-se al fet que s’enviïn armes a la resistència per a defensar-se
Hi ha un important sector que coneixem com a l’esquerra que diu que repudia l’agressió militar i demana la retirada de les tropes russes. No obstant això, mentre parlen de solidaritat amb el poble ucraïnès massacrat, es neguen a prendre partit pel bàndol d’Ucraïna i per la derrota de la potència agressora, mentre les tropes russes continuen assetjant ciutats i matant a la seva gent.
Un aspecte especialment polèmic és el de l’enviament d’armes a la resistència, al qual aquesta esquerra s’oposa frontalment, mentre manifesta la seva indignació perquè els governs de la UE van resoldre finalment enviar armes als ucraïnesos.
És veritat que Ucraïna no rep el mateix tracte que els palestins, sota la barbàrie sionista, o que les víctimes del genocidi del règim sirià. I és una aberració humana la discriminació als refugiats ucraïnesos d’origen africà i asiàtic a les fronteres de la UE. És cert també que l’enviament d’armes és fruit d’un càlcul estratègic interessat dels governs de la UE: el van fer efectiu quan la inesperada resistència ucraïnesa va derrotar la guerra llampec que tots preveien, quan el salvatgisme rus va provocar una ona d’indignació popular als seus països i quan van fer olor la derrota estratègica de Putin i van voler col·locar-se en bona posició per a després apropiar-se dels recursos d’Ucraïna (sense oblidar els de Rússia).Hi ha, sens dubte, dos pesos i dues mesures i una enorme hipocresia entre els governs dels EUA i la UE. Ara bé, utilitzar aquesta indignitat per a negar l’enviament d’armes a un poble que està sent massacrat per la segona potència militar del món, lluny de corregir una injustícia només la universalitza. El que cal fer és el contrari: denunciar la hipocresia dels governs i exigir l’enviament d’armes als palestins, als rebels birmans o als combatents sahrauís.
La hipocresia de governs no té límits. Un exemple clar d’això és el govern espanyol de coalició de Sánchez, que justifica el seu alineament amb l’OTAN en la defensa de la sobirania nacional ucraïnesa i, al mateix temps, sacrifica de manera descarnada la sobirania nacional del poble sahrauí per a lliurar-la a la reaccionària monarquia marroquina. Sánchez ha fet també molt soroll amb l’enviament d’armes a Ucraïna, però aquestes no sols han estat escasses sinó de dubtosa eficàcia: el millor que ha enviat, 1370 llançagranades C-90, són una arma antitancs d’un sol ús. L’altra arma expedida, un nombre indeterminat de metralladores model Ameli, s’embussa i d’aquí ve que l’exèrcit de terra l’hagi retirat. El que cal exigir és més i millors armes per a la resistència ucraïnesa.
Per descomptat, estem parlant de l’enviament incondicional d’armes perquè el poble ucraïnès es defensi de l’agressió. Armes que han de ser enviades incondicionalment i que, més enllà de l’exèrcit ucraïnès, han d’assegurar l’armament generalitzat dels treballadors i la població civil. Ens oposem frontalment, al mateix temps, a l’enviament de tropes de l’OTAN, ja que la seva presència només pot servir per a convertir a Ucraïna en una semicolònia militar i despullar-la de la seva sobirania.
En els anys 30 del segle passat, Trotsky, polemitzant sobre un hipotètic lliurament d’armes de la Itàlia de Mussolini a la insurrecció algeriana contra l’imperialisme francès, no tenia cap dubte que havia de ser secundada, sense que això signifiqués afluixar ni un mil·límetre la batalla contra el feixisme italià. D’això es tracta ara també.
Després de la decisió del govern espanyol d’enviar armes a Ucraïna, la direcció de Podemos -que forma part d’aquest govern- la va criticar públicament en nom de “la defensa de la pau”, contraposant la “via diplomàtica” a la “cremor bel·licista”, per descomptat, sense prendre partit pel poble ucraïnès. No obstant això, Podemos -durant algun temps el gran referent de la “nova” esquerra europea- fa més de dos anys que forma part d’un govern que pertany a l’OTAN, alberga bases americanes, té tropes destacades en missions de l’OTAN i no ha parat de vendre armes a les dictadures més detestables com l’Aràbia Saudita. Fins ara no havia dit aquesta boca és meva. Tampoc va tenir cap recel quan va integrar en primera línia a l’excap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD) i exresponsable de l’armament espanyol en l’OTAN. Per descomptat, com és costum entre els dirigents podemites, “només expressaven una opinió”, perquè “la política exterior és responsabilitat del president”. Abans de res salvaguardar les butaques.
Crida l’atenció, no obstant això, que algunes forces d’esquerra de Madrid, entre elles alguna considerada de l’esquerra radical i algun sindicat alternatiu, estiguin cridant a constituir una Assemblea Popular contra la Guerra reproduint el pacifisme buit de Podemos.
Les sancions econòmiques han de ser per als oligarques russos i el seu govern
Hi ha dubtes entre els quals s’oposen a l’agressió russa sobre si donar suport a les sancions econòmiques que estan aplicant els EUA i la UE, que estan tenint un alt cost social i no serveixen per a detenir la maquinària de guerra de Putin.
El preu que estan pagant els treballadors a Rússia és molt elevat: caiguda del ruble, forts augments de preus, escassetat, diners cars. I és només el principi, perquè acaba de començar un procés generalitzat de tancaments d’empreses.
D’altra banda, els oligarques, als qui Putin representa, malgrat la propaganda fal·laç dels nostres governs, no es veuen realment afectats en els béns que han saquejat. I és aquí, no obstant això, on Putin pot i ha de ser colpejat per a fer-ho retrocedir.
Segons diferents estudis3, els grans oligarques russos han dipositat en països occidentals una riquesa equivalent al 85% del PIB rus. Tanmateix, els governs de les potències imperialistes no s’apoderen d’ells perquè influents empresaris i polítics occidentals comparteixen negocis amb ells i perquè fer-ho significa atacar a les grans institucions financeres que renten els seus diners, de la mateixa manera que ho fan amb el dels magnats occidentals, recolzats en la mateixa legislació permissiva.
En lloc de castigar el poble treballador rus, exigim als governs dels EUA i la UE la confiscació de les grans fortunes dels oligarques i la seva posada a disposició per a armar al poble ucraïnès i reconstruir el seu país i per a retornar-les al poble treballador rus.
Repudiem així mateix les represàlies que determinades institucions estan prenent en països de la UE contra ciutadans russos pel només fet de ser-ho, com per exemple clausurant les seves exposicions d’art.
Cal impulsar i donar suport a les accions internacionals de boicot empreses pels treballadors. Construir un moviment de solidaritat material amb els treballadors ucraïnesos
En paral·lel, hem d’impulsar i donar suport a les accions de boicot que prenguin els treballadors a través de les seves organitzacions. Per exemple, en la refineria Ellesmere, en Cheshire, Anglaterra, on van refusar descarregar petroli provinent de Rússia, replicant el que havien fet els treballadors de la terminal de gas de Kent i en ports de Països Baixos.
Al mateix temps, hem de construir una solidaritat material directa amb els treballadors que resisteixen a Ucraïna i amb els refugiats ucraïnesos, sense importar el seu origen. Crides com el de Yuri Petrovich Samoilov, president del Sindicat Independent de Miners de Krivoy Rog, són un pas esperançador en aquest sentit. Per això secundem resoltament la campanya de solidaritat empresa per la LIT-QI i altres organitzacions responent a aquesta crida.
Per a l’OTAN, els EUA i la UE la sobirania i integritat de la nació ucraïnesa són només peces en els seus jocs de poder. No se’ls pot enfrontar ni denunciar la seva hipocresia si no és des de les trinxeres de la resistència ucraïnesa
Sabem que per a l’OTAN, els EUA i la UE, les vides del poble ucraïnès són només una peça en els seus jocs de poder. No se’ns escapa que no dubtaran a sacrificar les reivindicacions nacionals ucraïneses en el tauler dels seus interessos geopolítics. Les negociacions protagonitzades per Zelenski apunten a un acord en embrió en aquest sentit.
Sabem que l’OTAN ha estat i és el braç militar de l’imperialisme per a avançar cap a l’est-europeu, preservar la seva ordre mundial i sufocar les revoltes que el qüestionin. No hi ha un sol exemple històric on l’OTAN hagi jugat un paper llibertador. L’ex-Iugoslàvia, l’Iraq, Síria o l’Afganistan són bona mostra d’això. La classe treballadora i els pobles d’Europa no estan més segurs ni protegits per aquesta aliança militar i menys encara amb el rearmament que estan posant en marxa. És tot el contrari: l’expansió de l’OTAN significa una major militarització d’Europa i majors riscos de guerra.
No volem tropes de l’OTAN en terra ucraïnesa ni en cap altre lloc, rebutgem la carrera armamentista desencadenada pels governs imperialistes i exigim la dissolució de l’OTAN, el tancament de les seves bases, el desmantellament de l’arsenal nuclear i de la resta d’armes de destrucció massiva.
No tenim dubte que l’OTAN i la UE, d’una banda, i Rússia per un altre, volen colonitzar Ucraïna. Però no es poden confondre els temps. El que tenim ara no és una invasió de l’OTAN sinó de la Rússia de Putin, davant la qual hem de fer costat al poble ucraïnès. És només prenent partit al costat de la resistència ucraïnesa com podrem desemmascarar les mentides i la hipocresia de l’OTAN i els seus governs. No hi ha una altra manera.
No es pot combatre la política proimperialista de Zelenski si no és des del camp militar ucraïnès
De la mateixa manera que no podem desemmascarar a l’OTAN sense col·locar-nos en el camp ucraïnès, tampoc podem combatre políticament a Zelenski i als oligarques ucraïnesos sense comprometre’ns de ple en la defensa d’Ucraïna enfront de l’agressió russa.Hi ha qui diu que no podem fer costat a la resistència ucraïnesa, i menys encara defensar l’enviament d’armes, perquè el govern de Zelenski és proimperialista. És un raonament profundament equivocat.
És veritat que Zelenski és proimperialista, que està associat als oligarques prooccidentals, que és partidari de lliurar el país a l’OTAN i als capitalistes de la UE i que abans de la invasió el seu govern defensava el pla de l’FMI que empobria a la població i incloïa la venda massiva de terres al capital estranger per a pagar l’il·legítim deute ucraïnès. Però és igualment veritat que és el govern Zelenski qui dirigeix la defensa enfront de les tropes russes i que no hi ha una altra manera de desemmascarar-ho i construir una força socialista victoriosa si no som “els millors combatents” enfront de l’agressió russa. En cas contrari, tot són proclames buides que beneficien a l’agressor.
És així, d’altra banda, com van actuar els trotskistes durant la Guerra Civil Espanyola, on vam col·locar-nos en el camp militar de la República i vam defensar, enfront de la política de “No-intervenció” de França i Anglaterra, que s’enviessin armes. I ho vam fer quan el govern republicà es dedicava a desmantellar les conquestes revolucionàries de l’inici de la guerra. Només sent els millors soldats podíem denunciar la política proburgesa del govern republicà, lluitar per a guanyar a la majoria i, llavors sí, posar en el seu lloc un govern revolucionari.
1 El socialisme i la guerra, 1915.
2 Sobre la guerra entre la Xina i el Japó,, carta a Diego Rivera, 23 de setembre de 1937.
3 Novokment, Piketty y Zucman.
