Núria Campanera i Felipe Alegria
17 gener 2016
Finalment, s’ha complert la pitjor hipòtesi. Després d’unes agòniques i interminables negociacions de més de tres mesos, la CUP-CC ha acabat firmant a corre-cuita un Acord Parlamentari d’investidura que la incorpora a la “governabilitat” i la converteix en base de suport del govern de Junts pel Sí (JPS). Ara fa el mateix paper que ERC amb el govern de CiU. Aquest acord inacceptable es carrega la CUP com a eina rupturista i anticapitalista.
Un “relat” destinat a l’autoengany
Tanmateix, s’està construint un “relat” per justificar l’acord i ressaltar les “victòries” aconseguides per la CUP. Segons això, la gran victòria seria haver desplaçat Artur Mas de la presidència. Però després de repetir fins a la sacietat que la bel·ligerància contra Mas era pel que representava, costa molt veure quina victòria suposa posar en el seu lloc un polític com Carles Puigdemont: fidel a Mas, escollit per ell i un dels homes forts de CDC, que en els últims anys s’ha manifestat en defensa de Pujol, de la privatització de la Sanitat, de l’escola privada o de l’estat sionista d’Israel. CDC està greument ferida (com ho va demostrar el 20D), però ara, amb l’acord, ha trobat l’ocasió per intentar revifar, amb Mas al capdavant.
El preu pagat per la CUP-CC per evitar el “Mas o Març” ha estat comprometre’s a assegurar l’estabilitat parlamentària del govern de JPS, acceptant la burla del “pla de xoc” i el seu full de ruta. I per acabar-ho d’adobar, la humiliació i autoflagel·lació públiques per “la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí”.
El relat ideat per legitimar l’acord diu que és “interpretable” i que no compromet l’aprovació dels pressupostos, però si hi ha quelcom que afecta l’estabilitat parlamentària d’un govern són els pressupostos. I els que aviat farà aprovar Junqueras, sotmesos al pagament del deute i als diktats de la UE i de Madrid seran, de ben segur, antisocials i mantindran la política d’austeritat, disfressada amb concessions menors i una política de gestos
S’ha dit que els dos diputats/des de la CUP-CC que “participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup de Junts pel Sí” seran “fiscalitzadors” i no pas el que realment són: ostatges i corretja de transmissió del govern envers la CUP, la llibertat de vot de la qual desapareix en tots els punts cabdals.
Una programa que caduca amb la campanya electoral
Una de les causes que ens ha portat fins aquí és una concepció que entén el programa com a una eina electoral que caduca el dia de les votacions i no pas com a un compromís ferm amb la classe treballadora i les classes populars que guia i condiciona la política. Segons aquesta concepció, si el resultat electoral t’obliga a assumir responsabilitats, com ha estat el cas, el programa defensat abans i durant la campanya, queda convertit en material per fer discursos els diumenges.
De fet, el mateix dia de les votacions els candidats/tes electes ja llençaren per la borda el programa i el full de ruta que havíem aprovat democràticament a les assemblees i que s’havia reflectit en la Declaració de Ripollet.
Desapareixia el compromís amb els “cinc punts irrenunciables a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat”: la declaració unilateral d’independència (que a la vista dels resultats, podia transformar-se en sobirania del Parlament i convocatòria de referèndum unilateral); un programa d’emergència social per sobre del pagament del deute; un procés de desconnexió amb l’estat espanyol i la UE basat en la suspensió la legislació estatal i de la UE lesiva per a les classes populars; l’impuls d’un procés autoorganitzat i popular; i la cerca del reconeixement internacional. En endavant es passava a defensar un “programa de mínims”, de “propostes de país” i “no de partit”, com si el programa aprovat per les bases de la CUP-CC no correspongués a les necessitats d’una àmplia majoria treballadora del país.
Una visió parlamentarista i “patriòtica” de la lluita per la independència
Hi ha també interioritzada una visió que la independència s’aconseguirà a través de la via parlamentària i institucional, adobada amb la pressió de desfilades massives al carrer. De fet, el pacte firmat descansa sobre l’acceptació d’aquesta estratègia, que per a JPS és irrenunciable. Però la realitat no té a veure amb aquesta visió. La ruptura independentista només pot ser una ruptura traumàtica amb un estat que fa de la negació del dret a l’autodeterminació i de la unitat forçada un dels seus pilars essencials i que és, alhora, una peça clau de l’arquitectura de la UE. La proclamació de la república catalana exigeix jugar-se-la en una lluita decidida que haurà de qüestionar la “seguretat jurídica” i on el protagonisme no pot recaure en les classes mitjanes acomodades que no tenen consistència social i sí força coses a perdre, sinó en els sectors més conscients de la classe treballadora, juntament amb els sectors més radicals de les classes mitjanes, sense oblidar la necessària solidaritat dels sectors més conscients de la classe treballadora espanyola i dels pobles de l’estat.
És aquesta visió parlamentarista la que va provocar tanta por d’anar a eleccions “al març”, doncs es preveia un “fracàs” electoral, en primer lloc de la pròpia CUP -que perdria l’actual protagonisme parlamentari- i també una possible pèrdua de la majoria parlamentària independentista i de “l’oportunitat històrica”. Al final, tot ha quedat fiat al joc parlamentari i a les falses esperances en el govern de JPS. La CUP-CC hi ha quedat subordinada i ha renunciat així al seu programa rupturista i a la lluita conseqüent per la república catalana i contra la política d’austeritat i la troika.
Aquesta visió parlamentarista va unida a la falsa creença que l’alliberament nacional passa inevitablement per un front comú amb la burgesia catalana. Però no és així. No només perquè la història demostra que cada vegada que ha hagut d’escollir entre “bandera o cartera”, no ha tingut cap recança a unir-se amb l’estat central contra el poble treballador. Si venim a l’actualitat, només cal mirar la reacció de JPS davant la primera amenaça important de l’Estat arran de la declaració inicial del Parlament: fer al·legacions al mateix Tribunal Constitucional que havien declarat “deslegitimat i sense competència”, tot dient que la declaració només era “una voluntat, aspiració o desig”, “sense força legal”. Què faran si l’Estat intervé la Generalitat, més enllà de protestes verbals, recursos legals i alguna manifestació “civilitzada”?
Un acord d’immolació
La CUP-CC no ha d’intentar autoenganyar-se sobre un acord que la compromet a fer d’ala esquerra del govern de JPS, que caldrà combatre per les seves mesures socioeconòmiques, el seu enfrontament a les lluites que sorgeixin i la seva inconseqüència i claudicacions en la lluita nacional. L’ acord porta la CUP a l’autodestrucció.
