Brasil: les lliçons de juny de 2013 i les lluites de 2016
Júlio Anselmo – Rio de Janeiro
L’any 2016 just ha començar i ja són uns quants els senyals que serà un any de moltes lluites. La crisi econòmica, social i política segueix avançant. El govern Dilma aprofundeix l’ajust, amb més atacs als treballadors per garantir els guanys dels patrons. Diversos Estats van acabar 2015 amb una profunda crisi, amb els governadors optant per retardar o no pagar el salari dels empleats i subcontractats. Els municipis, per la seva banda, han tornat a augmentar el preu de les tarifes de transport. Tot això se suma al creixement dels acomiadaments, principalment al sector industrial, a la rebaixa dels salaris i a l’augment general de preus.
Ja s’han celebrat actes contra l’augment dels bitllets de transport a Rio de Janeiro, Sao Paulo, Belo Horizonte i altres ciutats. La repressió absurda i violenta de la Policia Militar també es va fer present i, pel que sembla, aquesta és la principal política dels governs per contenir les mobilitzacions en aquest any de crisi i d’Olimpíades a Rio de Janeiro.
Gairebé tres anys després, el fantasma de juny de 2013 encara ronda el país! Per avançar en la lluita és important intentar treure lliçons de la major mobilització social dels últims anys. L’objectiu d’aquest text, obert a crítiques i suggeriments, és contribuir a aquesta discussió necessària.
Breus consideracions sobre el significat de juny de 2013
Juny de 2013 va ser un moment de fortes i incomptables mobilitzacions. Una multitud va sortir als carrers contra l’augment dels preus del transport! Després de la victòria inicial, va explotar el lema “no és per vint cèntims” així com la indignació amb la Copa del Món i contra la violència policial, simbolitzada en la campanya “On és Amarildo?”. Els treballadors van realitzar aturades nacionals i van batre rècords de vagues. Van ser moltes i intenses batalles!
Aquest procés va marcar la història del país i va obrir un nou moment en l’escenari polític brasiler. Nous actors van sorgir, uns altres van guanyar pes, es van reciclar o van entrar en decadència. Però el fet fonamental i preponderant és que milions de treballadors van començar a trencar amb el PT i el seu govern.
L’experiència amb els més de 10 anys de govern del PT, en aliança amb el més podrit de la política brasilera, al servei dels rics i poderosos, va ser la base d’aquest desgast. Això va ser molt progressiu, ja que va crear la possibilitat de construir una alternativa política revolucionària, obrera i socialista al govern i a l’oposició de dreta.
És a dir: juny 2013 va anunciar que el poble treballador ja no aguanta més la situació de penúria i desigualtat social que afligeix al país i que, tant el PT com el PSDB i el PMDB, juntament amb els grans empresaris, banquers i latifundistes, són els majors responsables. Objectivament, va ser una lluita contra tots ells! Les característiques de juny van ser, alhora, expressió de l’actual estadi de la lluita de classes.
De juny de 2013 a gener de 2016!
Fóra molt bo que aquest 2016 es donessin lluites de la dimensió de les de juny de 2013. Hem de lluitar per això, ja que aquest és el camí per impedir l’augment dels preus dels passatges de transport i l’ajust fiscal, i per canviar el país. Però seria molt dolent si el 2016 es repetissin els errors de juny de 2013. Això no ens ajudaria a aconseguir la victòria. Ens cal construir un nou juny aquest any, però traient conclusions i lliçons adequades d’aquell procés de lluita. Si el moviment de conjunt aconsegueix superar els seus errors i fragilitats, pot estar plantejada la possibilitat de donar un salt qualitatiu, adquirir més influència i efectivitat, atreure més treballadors i joves, vincular-se amb altres lluites i derrotar els governs…
Programa, tàctica i estratègia
El 2013 va fer falta un programa d’acció clar i un debat sobre el caràcter estratègic de la lluita, principalment entre els activistes més involucrats, que van complir el paper d’organitzar les manifestacions. La tasca avui és construir un programa d’acció que respongui a la necessitat d’un canvi profund de la societat. Cal que sapiguem on estem i on volem anar. Per això, és importantíssima una discussió política i programàtica sobre els rumbs del moviment, en la seva dimensió tàctica i estratègica.
Tal tasca només és possible si aconseguim veure adequadament la realitat que ens envolta, per dura que sigui. Si responem a la pregunta de qui són els nostres enemics i qui els nostres aliats. I, més que això encara: quins sectors socials participen d’aquesta lluita o intenten derrotar-la. Sense això, es corre el risc de confondre enemics i aliats o viceversa.
Concretament, hem de tenir present que la lluita comença contra l’augment de passatges i passa pel problema del transport públic, però va molt més enllà i s’enfronta amb tota la desigualtat i injustícia social del país. Avui, aquesta lluita ha d’unir-se a la dels obrers contra els acomiadaments, a la dels treballadors contra l’ajust fiscal i a la dels funcionaris estaduals contra la falta de pagament. Els nostres enemics són els rics i poderosos amb els seus respectius governs, partits polítics i premsa. Els nostres aliats són els treballadors i el poble pobre amb les seves organitzacions, moviments, col·lectius, partits i sindicats, que lluiten per una societat més justa i igualitària i no estan compromesos amb els governs de la burgesia.
El paper de la classe treballadora
És necessari establir i enfortir una sòlida aliança entre els diversos moviments socials i el moviment dels treballadors. Hem d’atreure cada vegada més treballadors a la lluita, cada vegada més col·lectius obrers i més vagues, de manera que aquest sector es posi al capdavant de la lluita per a la transformació del país, amb un programa obrer. Per què? Perquè la classe treballadora és la la classe social sobre la qual s’aixeca la societat, la que amb el seu treball produeix la riquesa i la que sofreix una gran explotació per la cerca incessant de guany per part de la burgesia. La lluita per una societat justa, sense explotació i opressió, no és possible sense que aquesta classe social sigui la punta de llança d’aquesta tasca.
El poder dels treballadors rau en la seva capacitat de paralitzar la producció, atacant en profunditat els interessis capitalistes, i de construir un món sense explotadors. Són ells els que han de governar, juntament amb els sectors explotats i oprimits, per construir una societat socialista amb democràcia obrera. Apuntar la necessitat d’una vaga general per impedir l’ajust fiscal tenint en compte aquesta perspectiva estratègica té molta importància.
Organitzacions de masses
Una de les necessitats més sentides el juny de 2013 va ser precisament reforçar la nostra capacitat d’organització. Sense l’organització dels milers o milions que van anar als carrers, som blancs més fàcils per als nostres enemics i perdem força.
Hi ha un rebuig natural i comprensible en aquest tema. Al final, a l’últim segle, totes les grans organitzacions d’esquerra van trair les lluites i aspiracions del poble, i quan van aconseguir els seus objectius mesquins es van vendre encara més, es van corrompre i van enterrar innombrables vagues, lluites i revolucions. Però treure d’aquests fets la conclusió que tota organització per si sola és dolenta o burocràtica és un error. La resposta ha de ser buscar junts la manera d’organitzar-nos de forma democràtica, transparent, amb principis, programa i mètodes clars.
Sobre les organitzacions ja existents cal que avaluem no el que elles diuen de si mateixes sinó el que fan. És una tasca urgent desemmascarar les entitats i organitzacions oficialistes lligades als seus compromisos amb la burgesia, com ara la CUT, la UNE, la Força Sindical, el nou grup de dreta, etc. Pot complir també un paper interessant la realització d’una crida al MTST i al PSOL perquè trenquin amb el Front del Poble Sense Por, ja que es tracta d’un front amb els partits del govern per intentar blindar i salvar la pell del govern Dilma.
És important que la mobilització superi certs vicis que semblen nous però que són molt vells, com el culte a l’espontaneïtat, la radicalització per la radicalització, el sectarisme, les accions aïllades, etc. Això solament porta desmoralització, desmobilització, ajuda a la dispersió de les lluites i dóna munició als nostres enemics. Hem de redoblar la vigilància en relació amb els provocadors, siguin de la policia o de la dreta (que és gairebé el mateix). El 2013, les delacions en els processos judicials van ser comeses justament per provocadors infiltrats. Alguns d’aquests sempre intentaven impulsar el moviment cap a tàctiques suïcides.
Jornades de Juny i la suposada ona conservadora
Moltes preguntes es va fer la gent sobre els resultats de les jornades de juny. Alguns pensen que van ser derrotades pels mitjans de comunicació, o per la policia o per la dreta. Aquests interrogants es van aprofundir i van guanyar un to perillós quan es van combinar amb la idea difosa per la major part de l’esquerra que en el període posterior a les mobilitzacions es va inaugurar una ona conservadora.
No obstant, no és així. El que hi ha, de fet, és un augment brutal de la polarització social i política oberta amb les lluites de juny, aprofundides ara per la crisi econòmica, política i social. Aquest fenomen succeeïx no solament al Brasil sinó també a la resta d’Amèrica Llatina, doncs té com a base l’enorme desgast d’aquelles forces que gaudien d’ampli prestigi entre els treballadors, però que els van trair governant els seus països d’acord amb els interessos dels grans grups econòmics.
La dreta va reaparèixer als carrers i amb maniobres parlamentàries intenta separar-se del govern, tot intentant aparèixer com a alternativa. Però no hi ha un gir polític a la dreta dels treballadors en defensa d’un projecte o programa de dreta. Hi ha, sí, un vot de càstig contra el govern i un raonament equivocat que qualsevol és millor que el que ara és allí, com a reflex de la polarització social i política que vivim.
Però cal dir, en primer lloc, que la responsabilitat d’això és del propi govern del PT, que va abrigar i enfortir aquests sectors de la dreta al llarg dels seus governs. En segon lloc, que el moviment és no espantar-se i que s’ha d’enfrontar a la dreta i al govern per derrotar l’ajust fiscal i aixecar la bandera que els rics paguin per la crisi.
És legítim que els treballadors vulguin que el govern Dilma se’n vagi. Vam aconseguir algunes conquestes amb la nostra lluita, però en mantenir-se el poder com està ara, les tornem a perdre i rebem nous atacs. Amb la nostra lluita vam reduir el passatge el 2013, però quan les mobilitzacions van acabar, els municipis el van augmentar novament. La mobilització ha d’apuntar a fer fora el de govern de Dilma, Cunha, Témer i Aécio, així com els governs estaduales i municipals. Ningú els aguanta més! Aquest és el camí per impedir els atacs als treballadors i l’ajust fiscal.
La força de la nostra lluita resideix en la justesa de les nostres pautes, en la nostra capacitat de mobilització i en el nostre grau d’organització. Sabem que les reivindicacions que defensem no vindran de mans dels capitalistes amb els governs del PT, PMDB o PSDB, sinó de mans de la pròpia classe treballadora. Ells tenen diners, premsa, poder, exèrcit, policia. Nosaltres, la convicció ideològica, política i moral que lluitem no solament per nosaltres mateixos com a individus, sinó per l’alliberament del conjunt de la classe treballadora i del poble, per viure en una societat socialista sense explotació ni opressió.
