El bloc imperialista europeu va decretar, fa uns anys, que la lliure circulació de capitals i l’euro significaven “la fi de les fronteres a Europa”, però no han trigat massa  a construir murs, tanques electrificades i controls . L’espectacle d’horror al qual estan sotmesos els refugiats a les fronteres balcàniques, amb nens gasejats per la policia i vivint a la intempèrie al continent dels “drets humans”, inspira al primer ministre britànic  a donar la raó al partit xenòfob UKIP, que afirma que els treballadors europeus a Anglaterra són “ciutadans de tercera categoria” i no poden gaudir dels mateixos drets que sí gaudeixen els bancs i les empreses que es desplacen d’altres  països europeus.Escrit per Ricardo Ayala el 28 de març de 2016

El recent acord que dóna un  “status especial” al Regne Unit dins de la UE és la més clara demostració que la Troika està interessada a assegurar els beneficis del capital i  no pas els de les persones. Gran Bretanya (GB) podrà discriminar els treballadors en funció del seu passaport, no estarà obligada a complir amb totes les normatives europees i tindrà autonomia econòmica i financera per seguir mantenint la relació privilegiada amb els capitals nord-americans a la City.

El dret a gaudir de les desigualtats (creixents) entre els països europeus queda reservat al capital, que  paga salaris baixos i privatitza a preu de ganga i pot saquejar països lliurement, com Grècia. Els treballadors que es desplacen, en canvi, no poden gaudir els mateixos drets que els britànics, encara que paguin seguretat social i altres impostos.

Aquest és un fet,d’entre molts altres, que testifiquen el sentit de la UE com a màquina de l’imperialisme europeu contra la classe treballadora del continent destinada a  imposar-li un retrocés històric en els seus drets; com un instrument de saqueig i sotmetiment de la perifèria en benefici del capital financer dels països centrals d’Europa, així com  dels EUA.

Després del que ha succeït a Grècia, Varoufakis, l’exministre de Financer del govern de Tsipras, ha llençat un moviment Per un Pla B per a Europa. El seu manifest és secundat entre altres per Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i diversos diputats de Podemos, a l’estat espanyol; Francisco Louçã i diversos diputats del Bloco de Esquerda, a Portugal; Mélenchon del Parti de Gauche , de França; Stefano Fassina, exdiputat del PD i ex viceministre d’Economia i d’Hisenda (Itàlia) i per Stathis Kouvelakis de la UP de Grècia. El manifest crida a “construir un espai de convergència europeu contra l’austeritat i per la construcció d’una veritable democràcia”. Al febrer el Pla B va realitzar a Madrid la seva primera conferència europea.

L’altra cara de l’imperialisme europeu: xenofòbia i intolerància

Després dels reaccionaris atemptats de Brussel·les a l’aeroport i l’estació de metro, s’han produït simultàniament diversos atacs contra refugiats, centres d’acollida, mesquites i símbols musulmans. L’extrema dreta ha començat a actuar amb impunitat. A Alemanya han estat cremats desenes de centres de refugiats. A Bèlgica una concentració pacifica i espontània contra els atemptats de la setmana passada va ser atacada per grups de neonazis.

És el terrorisme d’estat, oficial, practicat per les autoritats de la UE contra els refugiats el major impulsor dels grups d’extrema dreta. El passat acord de la UE amb Turquia legalitza la detenció i deportació massiva de refugiats a Turquia, que acaba de ser considerat com a “país segur” per la UE i el parlament grec. Des de l’inici de la crisi dels refugiats, hem estat observant perplexos la mort i la desaparició de nens, s’han requisat pertinences als sol·licitants d’asil i se’ls ha enviat a centres i campaments totalment desproveïts d’una infraestructura mínima.

La UE està obsessionada a tancar ja el flux d’immigrants a Europa i per això militaritza les fronteres i envia sumes milionàries a Grècia i Turquia perquè aquests dos països es converteixin en grans camps de detenció a l’aire lliure.

El racisme ve impulsat des de les institucions de la Unió Europea, no es tracta de manifestacions aïllades de determinats grups. Aquesta és l’altra cara de l’imperialisme. Darrere del discurs hipòcrita en defensa dels drets humans, la pau i les llibertats democràtiques, estan actituds que fomenten l’odi, la xenofòbia i les agressions contra estrangers i refugiats.

Pla B: una “revolució democràtica”

L’estratègia plantejada pel Pla B no és al final altra cosa  que la de convertir-se en última trinxera de defensa de la UE i de l’euro, justificada en la recerca de majories parlamentàries que renegociarien els tractats de la UE. És a dir, “refundar” la UE adequant-la a les exigències de les burgesies perifèriques i sense demarcar-se un sol mil·límetre de l’imperialisme europeu, com fa Melenchon, que dóna suport a les guerres colonials de França a Àfrica.

Per a escometre aquesta empresa plantegen la construcció de “governs antiausteritat” a tota Europa. Ara bé, sobre  el més recent “govern antiausteritat”, el de Tsipras a Grècia, el pla B justifica la capitulació de Syriza que, enlloc d’obeir al poble grec es va sotmetre al diktat de la UE i es va convertir en l’executor dels seus plans. Ho ven com a “un Cop d’Estat financer executat des de la Unió Europea i les seves Institucions”, davant del qual no hi hauria alternativa.

La vaga expressió “governs antiausteritat” té un marc, és a dir, governs la  tasca dels quals seria trencar amb la lògica de l’austeritat, sintetitzada en les retallades i contrareformes, perquè el continent pugui “recuperar la senda del creixement” i els treballadors les seves conquestes, però tot en els marcs de la legalitat i les institucions actuals.

Aquesta “cançó” ha encantat, ara per ara, a la majoria dels activistes, als lluitadors contra les retallades i a àmplies sectors de treballadors. Però aquesta fórmula de govern amaga quelcom  essencial: que no es planteja cap  ruptura amb la UE i la burgesia. Més aviat al contrari: plantegen la defensa a ultrança de la UE com a sinònim d’integració dels pobles europeus. Les aliances polítiques vindrien d’acord amb el programa: Syriza amb ANEL; el suport del Bloco d’Esquerda i del PCP al govern del PS a Portugal  o els intents de Podemos per conformar govern amb el PSOE a l’estat espanyol. El mateix Varoufakis s’ha convertit en assessor del Partit Laboralista britànic de la mà de Jeremy Corbyn, el nou líder del laboralisme anglès. El Labour és el mateix partit de Tony Blair, de la Tercera Via i la guerra de l’Irak.

Però posar fi a l’austeritat no hi ha més solució que la mobilització massiva de la classe treballadora i la joventut europees contra l’Europa del capital i a burgesia de cadascun dels nostres països. L’Europa del capital ens ha conduït a una catàstrofe cada vegada més profunda i no hi ha reforma possible de la UE: s’hi ha de trencar. Que la classe treballadora europea prengui les regnes del seu destí per obrir la via a l’Europa unida dels treballadors i dels pobles. Aquesta és la nostra lluita.

La UE: una institució “neutral” a “refundar”?

Per als signants del Pla B les causes de la crisi no rauen en el capitalisme imperialista  sinó en “la desregulació del sistema financer i la captura corporativa de les institucions de la UE a través dels grans lobbies”.

En conseqüència, la seva política és: “Una política fiscal justa i el tancament dels paradisos fiscals, sistemes d’intercanvi complementaris, la remunicipalització dels serveis públics, el repartiment igualitari de tots els treballs incloses les cures en condicions de dignitat, l’aposta per un model de producció basat en les energies renovables, i reformar o abolir el pacte fiscal europeu formalment Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança a la Unió Econòmica i Monetària”.

Ni una paraula sobre les reformes laborals, sobre l’atur absurd i la necessària reducció de la jornada laboral, res que afecti a la propietat dels grans bancs i oligopolis. Però si no fos prou l’experiència grega, quan es planteja la possibilitat d’acabar amb l’austeritat a la classe treballadora, l’alcaldessa de Barcelona no pren nota. Els treballadors del metro de Barcelona van iniciar una lluita per la recuperació dels salaris congelats i contra la precarització dels contractes i la externalització dels serveis. L’alcaldessa del Pla B, per a decpepció de molts, va enfrontar la vaga i va qualificar les reivindicacions de “desmesurades”. De la mateixa manera que continua  el pla de privatització del tramvia.

Mentre el Bloco portugués sosté el govern del PS, un terç dels treballadors perceben, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre 310 i 900 euros. Més de dos milions guanyen entre 600 i 900. A l’Estat espanyol la situació no és massa diferent, amb el creixement desorbitat dels contractes precaris, l’entrada en vigor de reformes que faciliten l’acomiadament i un nombre de parats superior a cinc milions de persones.

A Grècia, on la crisi econòmica se suma al drama dels refugiats, la situació és igualment greu. El país ha vist desaparèixer una quarta part de la seva riquesa   en els anys de recessió, l’atur arriba al 26% (es dobla en el que es refereix a joves) i el deute públic arriba al 180% del PIB. Els pensionistes, esdevinguts  pobres, s’han convertit en el principal instrument de supervivència intergeneracional a la meitat de les llars.

Només des d’una suposada concepció de la UE com a un entramat institucional  “neutral”, poden els defensors del Pla B justificar la utopia reaccionària de la seva “refundació”, que no és sinó una manera de confondre els activistes amb la perspectiva impossible de transformar aquesta terrible arma de guerra social de la burgesia imperialista europea en un instrument “progressista” al servei dels pobles.