Rebem a Feijoo com es mereix: amb la lluita

Hem de ser categòrics, el PP no té majoria absoluta a la societat gallega, sinó que té “majoria absoluta” als mitjans de comunicació, que finança generosament, a les institucions de l’Estat imposades des del Centre (poder judicial, exèrcit, delegacions ministerials, etc.), que creen un cos social de funcionaris, petits comerciants, empresaris subvencionats…, que aboquen a la societat la ideologia espanyolista, i que resulta fàcilment de comptar: 700 mil votants al PP, més un sector de votants al PSOE (els “vazquistes” ara reconvertits en “caballeristes”) i sectors de PODEMOS. Tot això en una nació condemnada històricament a l’emigració del seu jovent: si Galícia tingués la població que li correspondria sense emigració, hi hauria 5 milions d’habitats no envellits, i potser el PP seria història.

Aquesta realitat se suma a la Llei D’Hondt, el 5% imposat per Fraga que unifica la dreta entorn del vot “útil” al PP i una distribució provincial i municipal que són els nius del seu poder mafiós. Davant això, la conclusió és òbvia: el 33% de la població imposa “democràticament” una majoria absoluta al parlament.

D’altra banda, si fem un estudi dels parlamentaris i parlamentàries que prendran possessió de l’acta, d’aquí a uns dies veurem que no hi ha cap obrer o obrera del sector tèxtil, de la conserva, de la fusta, del mar, del rural (on si hi ha assalariats/des), del comerç, de l’hostaleria, de la banca i les oficines… Sembla com si el milió de persones que a Galícia venen la seva força de treball per un salari (classe assalariada) no existís, almenys pel que fa a la representació política.

En aquest cas podem parlar no només de majoria absoluta, sinó d’unanimitat dels representants de les classes mitjanes (professionals liberals, advocats, economistes, etc.), de la burgesia i de la intel·lectualitat, ja que treballadors assalariats de l’empresa privada no n’hi ha cap. Casualitat? És més que dubtós.

Cap de les candidatures que es presentaven expressaven aquests interessos, ni ho pretenien, ja que uns directament són burgesos (PP, PSOE, CxG, C’s), i d’altres perquè teoritzen que un milió d’assalariats no existeixen (En Marea), ja que el problema és la “ciutadania” i d’altres perquè posen a la classe obrera (assalariada) al servei de la petita burgesia gallega (BNG), “do pueblo”. Perdó, n’hi havia una que si feia referència expressa al caràcter obrer, el PCPE, però la seva anàlisi mereix un article especial.

Aquesta orfandat respecte de la classe obrera marca el camí de recuperar la unitat gallega per lluitar contra la UE i el règim. Primer, cal recuperar un clar missatge de classe, anticapitalista, que la classe obrera existeix i està quantificada: 1 milió, més 200.000 aturats, que viuen del seu salari, de les rendes del treball, segons el ministeri d’Hisenda, fet que els converteix en classe assalariada, enfront dels que viuen de les rendes del capital.

Segon, un missatge democràtic, pels drets individuals i col·lectius, enfront de les imposicions del règim i del capital, des de les llibertats bàsiques com les d’expressió, d’associació o el dret a decidir del poble gallec fins als drets de les dones, etc.

Tres, traducció a la política d’aquestes exigències. Un exemple d’allò què no es pot fer: Luis Villares, candidat d’En Marea, en una de les seves primeres intervencions va dir: “els límits són la llei”. L’únic que surt enfortit és qui defensa la llei, és a dir, el PP. Villares, sense voler, però a causa de la seva ideologia petitburgesa, reformista, va fer campanya per al PP en vendre “l’estabilitat” (la llei) com el límit de les propostes. El mateix va succeir amb el PSOE i el seu “canvi tranquil”. La diferència és que del PSOE s’espera això. D’En Marea s’espera un llenguatge més radical, com les eleccions de fa quatre anys, quan es van situar les eleccions amb dues frases ben clares: “Feijoo mata més que moltes organitzacions terroristes, ja que les retallades, maten”, i “estem en una situació d’emergència nacional i social”. Villares va dir tot el contrari, i així va ocórrer: el PP va revalidar la seva majoria absoluta.

Traduir la política a les exigències socials significa dir-li a la població com es farà per tal de garantir educació, sanitat, drets laborals, llibertats…; quan des de la UE i el règim estan dient que tot això ha de desaparèixer, que l’estat del benestar és cosa del passat i que es fan necessàries noves retallades i reformes laborals. No n’hi ha prou amb dir el que la gent ja viu, les retallades; s’ha d’anar més enllà de l’evidència, com evitarem que continuïn els sofriments. Els resultats demostren que no és suficient amb el “vota’m”, perquè fa 12 anys el PP ja va ser expulsat de la Xunta i ha tornat. Així que “vota’m per al canvi”, “hi ha marea” sonen a actes de fe sense contingut polític. I la gent vol propostes polítiques, no pas reafirmacions de fe.

Per això, tant Feijoo com el BNG van aparèixer com els únics amb idees fortes i clares, polítiques: un va ser el “vota’m a mi, que no sóc del PP i ofereixo estabilitat”, i el van votar les classes mitjanes urbanes, boges per la placidesa de la seva vida petitburgesa que odia, per definició, el canvi social; viuen bé de les seves rendes sense proclames obreres, sense vagues ni assemblees populars. L’altre va ser el BNG, que va recordar que “per a Galícia des de Galícia”, i va salvar els mobles quan tothom els donava per desapareguts.

I ara, què?

Si hagués guanyat En Marea, amb un govern del PSOE i suport extern del BNG, algú pensaria que no caldria sortir a lluitar. Algú pensaria que la UE, aquella que va destruir Syriza i va imposar les seves mesures a Grècia, que va provocar les vagues generals franceses, que està negociant el TTIP amb els EUA, que va bombardejar Líbia, que va posar un president a dit a Itàlia sense eleccions; aquesta UE que és un niu de banquers i especuladors, permetria que la Xunta de Progrés li digués que no aplicaria els seus plans. Hi hauria algun utòpic o ingenu que pensaria això, que no hauríem d’estar organitzant la lluita per enfrontar la UE i el govern central, estigués qui estigués a la Xunta.

Doncs bé, les eleccions han resolt el problema de quin govern hem d’enfrontar. La UE i el règim no hauran de pressionar a cap govern de progrés, ja que tenen el SEU govern, fidel, lacai i alumne aplicat dels Merkel i Rajoy, Feijoo i la seva cort.

Aquesta és la tasca que se’ns presenta d’aquí en endavant: anirem a rebre a Feijoo i la seva cohort amb una diplomàtica i “políticament correcte” rebuda, l’esportiu “ha guanyat el millor”, quan sabem que és mentida; o el rebrem com només es pot fer: amb un refús rotund i contundent a les seves polítiques, de l’única manera que aquests senyors entenen, amb la mobilització al carrer.

Darrerament, sembla que hi ha una petita reactivació del moviment obrer amb les lluites del telemàrqueting pel conveni i contra els ERO, dels hospitals privats d’A Corunya pel conveni, de les treballadores de la sanitat contra les privatitzacions, amb victòries judicials tant a Estrasburg com a Vigo; dels jornalers andalusos. No són grans lluites, però no fa ni dos mesos, no n’hi havia cap.

Per enfrontar la nova/vella Xunta de Feijoo i el PP, per enfrontar les polítiques de reformes laborals i privatitzacions, es fa precís reprendre el camí del carrer i la mobilització. El llarg període electoral que hem viscut, i que encara no ha finalitzat, ha estat demolidor per a unes mobilitzacions que fins al 2014 havien aconseguit, ni més ni menys que la dimissió del “vell” rei. No podem continuar així per veure com els pocs drets que queden desapareixen.

El 22 de març del 2014, sota la proposta de les Marxes de la Dignitat, milions de treballadors i treballadores, de les marees contra les privatitzacions, dels jornalers, dels miners, etc., van trobar una eina per la unitat en la lluita contra el govern, el règim i la UE. Construir aquesta eina d’unitat, de front únic contra les noves retallades que venen, i per reconquerir els drets perduts, és la gran tasca que tenim d’ara en endavant per rebre a Feijoo i la seva cohort com es mereix, amb la lluita.