Declaració política del Secretariat Internacional de la LIT-QIA Alep regna el caos i la barbàrie. En els últims dies s’han produït veritables escenes de terror a les zones de la ciutat que encara estan controlades pels grups rebels que lluiten contra el tirànic règim de Bashar al-Assad. El nombre de morts per dia és impossible de calcular, en tant que eren els Comitès locals els que feien aquesta labor i ara els d’Alep estan força desarticulats. L’atac es duu a terme per via terrestre i aèria, hi ha centenars de morts pels bombardejos o per la manca d’alimentació i atenció mèdica. Està en curs una veritable massacre, els responsables de la qual (Assad, Putin i altres membres de la coalició que sostenen el règim) saben que poden seguir actuant impunement i que la comunitat internacional d’Estats no reaccionarà.
La conquesta d’Alep està sent possible només com a conseqüència d’una política de terra cremada: segons la Coalició Nacional Siriana (CNS), des de l’inici de l’ofensiva el 15 de novembre, han estat llençats més de dos mil atacs aeris i set mil obusos d’artilleria sobre la part est de la ciutat i el camp que la rodeja. Aquesta ofensiva militar castiga a escoles i hospitals, destruint barris sencers. És una política de destrucció sistemàtica; una repetició, 16 anys més tard, de la demolició de Grozni, ara protagonitzada per l’exèrcit rus amb el seu armament sofisticat i l’exèrcit sirià amb els seus bidons-bomba. La conquesta d’Alep i la victòria militar del règim i els seus patrocinadors només pot comportar l’ocupació del país per militars estrangers: russos, milícies controlades per l’Iran i Hezbollah.
L’ocupació de tota la part est d’Alep per les forces de l’exèrcit sirià, amb el suport de les milícies iranianes, libaneses, iraquianes i afganes, pot ser qüestió de dies. Les forces terrestres reben el suport de l’aviació russa i siriana, que segueixen bombardejant no només Alep, sinó també Idleb, tot i les declaracions del ministre d’Exteriors rus, Sérguei Lavrov, de què l’atac a Alep s’hauria interromput. Desenes de milers de civils han abandonat la ciutat en els últims dies, però encara queden prop de 100.000 atrapats dins dels districtes assetjats. Algunes famílies es neguen a abandonar la ciutat i encara hi havia, avui dia, 8.000 combatents armats, membres de grups opositors.
Diversos activistes i periodistes denuncien que s’estan duent a terme execucions sumàries per part de l’exèrcit sirià de suposats membres o partidaris de grups rebels. Centenars d’homes entre 18 i 50 anys han desaparegut. La tirania que presenciem indignats és un preludi de què serà el país si Bashar al-Assad guanya la guerra.
Però el mateix Assad ha afirmat en una entrevista en un diari estatal sirià que la guerra encara no ha acabat. Inclús si prenen la ciutat d’Alep, seguirien encara en mans rebels bona part de la província, així com Idleb o zones de la mateixa Damasc, per no parlar de les zones kurdes. El pròxim objectiu seria Idleb, l’única capital de província encara en mans de grups opositors al règim. Síria segueix totalment dividida en zones controlades per diferents grups.
Un pacte amb l’oposició mai va ser la política del règim. Assad i Rússia només acceptaran la rendició incondicional de tots els rebels i això, com a mínim de moment, no sembla ser l’escenari més probable a curt termini. El règim sirià tampoc compta amb unes forces armades unificades sota el seu comandament. Hi ha desenes de milícies diferents que lluiten contra els rebels, però responen a les ordres de diferents països i faccions polítiques i religioses.
Rússia i l’Iran són els principals responsables de la massacre
El règim sirià està totalment controlat per Rússia i l’Iran. Assad ha perdut qualsevol capacitat d’iniciativa i la majoria dels efectius que lluiten en el seu nom són homes estrangers. Rússia ha decidit anar fins al final amb la seva política “d’Assad o cremem el país”, a càrrec de desenes de milers de morts i d’una destrucció incalculable. El règim sirià ja havia fet alguna cosa semblant però a una escala més limitada, quan va aixafar la rebel·lió d’Hama l’any 1982 utilitzant gasos químics, fet que va costar la vida a més de 20.000 persones.
Rússia i l’Iran s’aprofiten d’una situació d’inestabilitat econòmica i política als principals països imperialistes del món, la UE i els EUA principalment, per aprofundir el seu projecte de mantenir i ampliar les seves zones d’influència a la regió. Les afirmacions per part d’un sector de “l’esquerra” mundial de què aquests dos països representen una mena “d’eix alternatiu” a la dominació dels EUA és totalment falsa i absurda. Es tracta de dos règims autoritaris i sanguinaris que tenen com a objectiu central seguir governant als seus països i mantenir la seva influència política i beneficis econòmics a Síria i a tota la regió.
Els EUA i la UE miren passivament el genocidi sirià
La indignació davant el que passa a Síria augmenta en veure la hipòcrita passivitat amb la qual actuen les principals potències imperialistes del món, així com les Nacions Unides (ONU). Permeten que el règim d’Assad segueixi bombardejant i matant al poble sirià sense prendre cap mena de mesura, a part de declaracions buides a fòrums que no solucionen res.
La retòrica anti-Assad d’altres moments ha donat lloc a discursos abstractes sobre “trobar una solució pacífica”. No gosen enfrontar-se a Rússia -a la pràctica hi col·laboren- i ni tan sols plantegen mecanismes de pressió política, encara menys sancions econòmiques, per tímides que siguin, com en el cas d’Ucraïna. Hi ha un acord contrarevolucionari de fons entre totes les potències, que negocien l’ocupació total d’Alep. John Kerry, el secretari d’estat dels EUA, va demanar misericòrdia a Assad i va aconsellar als rebels abandonar la ciutat.
La gran preocupació de la UE és interrompre el flux d’immigrants a la “Fortalesa Europa”, i per això és suficient amb què l’acord firmat amb Turquia segueixi vigent i Erdogan compleixi la seva part del tracte. Els principals països de la UE estan “massa ocupats” amb els seus problemes interns (creixement electoral de l’extrema dreta, Brexit, referèndums interns i, sobretot, la guerra social contra els treballadors per superar la crisi econòmica) per a preocupar-se per la vida dels sirians. La política de la UE envers Síria i, en general, envers l’Orient Mitjà, segueix subordinada a la dels EUA.
La prioritat d’aquests governs és derrotar la revolució popular d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, i evitar qualsevol triomf, per més parcial i democràtic que sigui (com un canvi de règim, per exemple), en qualsevol país de la regió, cosa que suposaria agreujar encara més la situació actual d’inestabilitat mundial. La raó de fons és que l’imperialisme vol estabilitzar la regió a qualsevol preu, acceptant que Assad i Rússia ho facin mitjançant el genocidi.
Aturar l’ofensiva militar i permetre l’entrada d’ajuda humanitària
No hi ha sortida pel conflicte sirià si no hi ha un canvi de règim. Assad no té cap legitimitat per governar el país. Ni als territoris que controla ni molt menys en els territoris controlats per les milícies rebels o altres grups, com les milícies kurdes o l’autodenominat Estat Islàmic.
El seu poder es basa en la por i la força bruta, tot això emparat pels seus col·laboradors internacionals i la complicitat de la resta de països. Malauradament, la crisi siriana està lluny d’arribar a la fi. La guerra civil libanesa va durar prop de 15 anys i ens ensenya que una situació com la que viu Síria pot perdurar molts anys més.
Cal iniciar una àmplia campanya per a forçar el règim a aturar els bombardejos i els atacs terrestres per part de les forces lleials al dictador sirià i que es permeti l’entrada d’aliments i medicaments de primera necessitat. A Alep no hi ha tan sols un hospital operatiu. La situació és molt precària i pot empitjorar encara més.
D’altra banda, es fa més necessari que mai l’enviament d’armes als rebels sirians, perquè aquests puguin defensar-se a si mateixos i la població civil en les zones en què es troben. L’ocupació d’Alep oriental per part de les forces de l’exèrcit sirià, així com d’Homs, de zones de Damasc i altres ciutats anteriorment en mans dels rebels, o Hama, només va ser possible a causa del total aïllament imposat als grups opositors a Baixar al-Assad, que ha utilitzat tota mena d’armament i bombes mentre els rebels es defensaven amb armes velles i de petit abast.
Els rebels no són terroristes
El discurs del règim de Damasc, de Rússia i de l’Iran afirma que tots els rebels en lluita contra Baixar al-Assad serien terroristes.
Aquest discurs és una mentida. La majoria dels rebels són sirians que s’han vist obligats a armar-se per defensar-se de la violència utilitzada per les forces armades sirianes contra les protestes pacífiques que van començar al març del 2011. L’esquerra castro chavista que dóna suport a Assad és còmplice d’aquest genocidi.
La veritat és que l’Estat Islàmic s’ha aprofitat de l’ofensiva d’Assad amb el suport de Rússia contra Alep per reconquerir la ciutat de Palmira. Havien perdut el control fa vuit mesos.
És cert que l’aïllament de la revolució (imposat per l’imperialisme i “l’esquerra” pro Assad) va crear un buit polític que en molts casos va ser utilitzat per països de la zona que tenen una agenda pròpia, molt diferent dels valors que estaven en l’essència mateixa de les manifestacions, que només demanaven al principi reformes puntuals en el règim i posteriorment es van convertir en una revolució popular. Les monarquies del golf, així com Turquia, es van aprofitar d’aquesta situació per finançar grups afins.
No obstant això, encara hi ha desenes d’iniciatives civils a Síria, com els Comitès Locals que segueixen operant, l’Alep Media Center, etc., que representen l’esperit inicial de la revolució i que lluiten per mantenir els principis de justícia, democràcia i igualtat pels que milions de sirians van sortir als carrers arriscant la seva vida. Una de les primeres mesures de l’Exèrcit sirià en entrar a Alep va ser expulsar de la ciutat als Cascos Blancs, un grup que només feia un treball de rescat a la població afectada pels bombardejos.
En la batalla d’Alep van lluitar braç a braç diferents grups com Fateh al-Sham (ex Front Al-Nusra, amb prop de 10 mil combatents, 80% dels quals sirians), que actua dins de Jeish al-Fateh (una coalició de grups “islamistes” i “moderats”) i grups vinculats a l’Exèrcit Sirià Lliure.
La crisi de direcció revolucionària assumeix aquí una importància terrible, en la mesura que no hi ha una alternativa estratègica per a la revolució.
És cert que hi ha hagut confrontacions també entre les diferents milícies opositores, però la unitat contra l’ofensiva del règim preval. Si el grup lluita contra Assad guanya ràpidament suport popular, ja que aquest representa la principal amenaça per a la majoria dels sirians, sobretot els que estan a les zones rebels.
Fora Assad i els seus aliats
La sectarització del conflicte es va donar, en gran mesura, per la política d’Assad. Els Estats Units i altres potències regionals també van contribuir per afermar els seus propis peons en el terreny. A la pràctica van abandonar les milícies populars i la població siriana insurrecta a la seva pròpia sort. Generalitzar a tota l’oposició com a “terroristes fonamentalistes” ha estat l’estratègia d’Assad des de l’inici i també ha estat part del discurs dels països imperialistes centrals per justificar els seus bombardeigs al país.
Reafirmem la nostra posició d’estar al costat del poble sirià contra la tirania del règim d’Assad i els seus aliats. No confiem en els EUA ni en la UE i en les Nacions Unides. Defensem la caiguda del règim sirià com el primer pas, únic possible, cap a la resolució de la crisi humanitària a Síria. Exigim la fi immediata dels atacs a Alep i Idlib i ens comprometem a ser part dels esforços per fer arribar ajuda humanitària a Síria.
Reclamem a les organitzacions obreres, populars i de drets humans d’arreu del món a iniciar una campanya unificada en solidaritat amb el poble sirià.
Visca la lluita del poble sirià!
Fora Assad i l’Estat Islàmic!
Aturada immediata dels atacs a Alepo i Idlib!
Fi de la intervenció russa i iraniana a Síria!
Ajuda humanitària a Síria
Armes pels rebels!
Cap confiança en els EUA, en la UE i en les Nacions Unides!
[vsw id=”OGaChOQHhMc” source=”youtube” width=”425″ height=”344″ autoplay=”no”]
