Ens apropem al sisè any de la revolta a Síria, però el debat a les xarxes, col·lectius, partits polítics i individus que formen l’esquerra política encara contínua viu.
És alarmant que alguns discursos que vénen de l’esquerra sobre la revolució siriana emulen la retòrica que proporcionen els mitjans de comunicació convencionals, la burgesia i, inclús, grups de dreta radical. Per exemple, el filòsof eslovac Slavoj Zizek, escribint al The Guardian el Setembre del 2013, va caracteritzar l’alçament a Síria com una «pseudo-lluita». En les seves paraules textuals: «no hi ha apostes polítiques clares, no hi ha signes d’una coalició amplia, democràtica-emancipatòria, només una complexa xarxa d’aliances religioses i ètiques, sobredeterminades per la influència de les superpotències».
En una entrevista un any abans amb l’RT, el periodista Tariq Ali va afirmar, en la mateixa línia, que del que som testimonis a Síria és d’una «nova forma de recolonització per part Occident, com ja hem vist a Líbia». Des del punt de vista d’Ali:
Molta gent que en un principi es va alçar contra el règim d’Assad a Síria ha estat marginada, deixant el poble sirià amb opcions limitades, cap de les quals volen: ni el règim imposat per Occident, format per sirians que treballen per agències occidentals d’intel·ligència, ni el règim d’Assad.
Altres, com el periodista veterà Seymour Hersh, van descriure l’aixecament en termes massa simplistes com gairebé una conspiració per «desestabilitzar Síria» que va ser planejada durant el mandat de George Bush i que va continuar durant el mandat d’Obama.
Figures polítiques com l’exdiputat George Galloway, han donat suport al moviment antibèl·lic «Stop the War Coalition», però també han defensat el règim criminal d’Assad en repetides ocasions. El 2013, per exemple, Galloway va declarar que Assad és «tot un home» perquè «es va oposar a Israel, Gran Bretanya, Amèrica i Qatar».
Aquests només són uns exemples de les moltes figures de l’esquerra que analitzen la revolució siriana amb enfocament «top-down». Caracteritzen l’alçament popular en termes «Manichean» com l’oposició de dos camps: els Estats de l’est, les monarquies del Golf i Turquia (els «agressors») en una banda, i Iran, Russia i Hesbol·là (la «resistència»), a l’altre. Fent això, ignoren les dinàmiques psicoeconòmiques a la base. És més, moltes vegades apunten desproporcionadament el perill d’ISIS mentre ignoren el paper que el règim d’Assad ha jugat en l’alçament. Aquestes discrepàncies han de ser abordades pels moviments i cercles d’esquerres.
Autoritarisme i resistència popular
Citant l’expansió d’ISIS i altres forces extremistes, alguns sectors de l’esquerra clamen que Síria ja no és està experimentant una revolució, sinó que, més bé, està en els punys d’una guerra de proporcions conspiratòries. Per això, ells argumenten, que hem d’«escollir un camp», per trobar una solució concreta al conflicte. A la pràctica, això significa que hem de donar suport a Assad i les seves forces russes i iranianes aliades. Tareq Ali va declarar, per exemple, en una manifestació el 2015, que «si vols lluitar contra l’ISIS, hauràs de lluitar a la banda de Rússia i Assad».
Tristament, discursos sense fonaments com aquest van augmentar des de l’atac a París en el Novembre del 2015, quan ISIS va matar gairebé 140 parisencs en un acte de terrorisme. Després de l’atac, molts dels Occidentals van començar a apostar per una «guerra global contra l’ISIS». Tant la dreta com l’esquerra van argumentar que s’havia de col·laborar amb el règim d’Assad o, com a mínim, buscar una solució en què la dinastia d’Assad continués amb el control del país.
Aquells que, com jo mateix, ens vam oposar a aquesta manera de veure les coses ens van atacar dient-nos que érem idealistes. Els nostres crítics ens diuen que hem de prendre una postura «més realista» cap a Síria, per tal de salvar més vides.
El que aquests individus no aprecien és que això no és suficient per destruir ISIS. La força bruta militar sola només assegura que altres grups militars prendran el seu lloc, com demostra al-Qaida a l’Iran. Solucions reals a la crisi de Síria han d’adreçar-se a les condicions socioeconòmiques i polítiques que han permès el creixement d’ISIS i d’altres organitzacions extremistes.
Hem d’entendre que l’expansió de l’ISIS és un element fonamental en la contrarevolució a Orient Mitjà, el qual va emergir com a resultat de la repressió per part dels règims autoritaris dels moviments populars lligats a la Primavera Àrab del 2011. La intervenció d’estats regionals i internacionals també han contribuït al creixement d’ISIS. Finalment, les polítiques neoliberals que han empobrit la classe popular, juntament amb la repressió de les forces democràtiques i sindicals, han estat clau per tal d’ajudar a créixer a ISIS i als fonamentalistes islàmics.
L’esquerra ha d’entendre que només eliminant les condicions que han permès a ISIS i altres forces fonamentalistes desenvolupar-se es pot resoldre la crisi. A més, ha de donar poder a aquells grups que estan lluitant al carrer per enderrocar règims autoritaris i ha d’enfrontar-se a grups reaccionaris. Aquestes són les condicions indissociables d’aquest enfocament.
Dinàmiques complexes
Els revolucionaris a Síria que estan lluitant per la llibertat no són diferents dels revolucionaris a Tunísia, Bahrain, Líbia, Egipte i a qualsevol altre lloc, els quals s’oposen ambdós els règims autoritaris que han sigut brutals amb ells i els fonamentalistes, els quals rebutgen nocions significants de llibertat.
La resistència popular ha estat l’aspecte més descuidat de l’aixecament a Síria. Des que la revolució va començar, Síria ha estat testimoni de destacats nivells d’autoorganització, més que qualsevol altre país a la regió que s’ha enfrontat a circumstàncies similars.
És veritat que la militarització de la revolta ha impactat sobre aquesta autoorganització. Realment, l’evolució de la guerra ha sufocat l’espai per les manifestacions populars i civils, cosa que va ser comuna durant els anys de l’alçament. Encara queden, però, restes de la revolució original en forma de moviments democràtics i progressius, els quals s’han oposat constantment a tots els elements contrarevolucionaris, incloent-hi el règim d’Assad i les forces extremistes. Lluny d’estar mortes, aquestes forces populars han fet les seves aspiracions democràtiques públiques el febrer del 2016. Seguint el cessament parcial d’atacs aeris de Rússia i del règim, centenars de manifestacions civils van sorgir al llarg de totes les àrees alliberades de Síria. Els càntics i banderes de forces extremistes van estar notablement absents en aquestes protestes.
Entre les iniciatives civils a Síria, existeixen, en algunes regions, els consells locals ciutadans, escollits per votació o per consens, que proporcionen serveis a la població local. No és una coincidència que les regions lliures d’Alep o Douma, ambdues controlades per un consell local, són els objectius més brutalment bombardejats pel règim i de Rússia. Que aquestes àrees representin una alternativa, a part del règim i dels moviments fonamentalistes, és un fet perquè Assad i els seus aliats tenen por.
Els consells locals no són les úniques organitzacions civils que s’han establert durant el conflicte. La Defensa Civil Siriana, en què els representants són més coneguts com a Cascos Blancs, treballen per salvar víctimes d’atacs aeris i proporcionar serveis públics a gairebé 7 milions de persones. Altres organitzacions populars també prenen un rang d’activitats i campanyes com la d’educació, salut, drets humans i suport a les dones, per esmentar algunes. Aquestes inclouen Women Now for Development, Keshk, The Day After Tomorrow, the Fretarnity Center and Raqqa is Being Slaughtered Silently, entre altres.
També hi ha hagut un sorgiment de diaris i transmissions de ràdio lliures i democràtiques arreu del país, especialment en àrees alliberades. Alguns exemples inclouen Arta FM, Syrian Media Action Revolution Team (SMART), ANA Press, Enadb Baladi i Souriatna.
És imperatiu per les persones d’esquerra apreciar aquestes realitats i separar les aspiracions dels sirians assetjats de les dels actors imperialistes internacionals. Enfocar a Síria des d’una perspectiva «de baix cap a dalt» més bé que des d’una «de dalt cap a baix» ens pot ajudar amb això.
Imperialisme mans a l’obra
És important recordar que, tot i que existeix un conflicte d’interès entre els poders nacionals i internacionals que intervenen a Síria, cap d’aquests actors es preocupa pels revolucionaris. En comptes d’això, ells han intentat minar el moviment popular contra Assad i han aconseguit reforçar les tensions sectorials i ètniques al país. Aquestes forces que intervenen, per exemple, han ajudat a estabilitzar el règim d’Assad per tal d’oposar-se a l’autonomia Kurda (en el cas de Turquia) i derrotar els grups extremistes com ISIS (en el cas dels Estats Units).
Els poders que intervenen estan units en la seva posició per ofegar el moviment popular. Ells busquen imposar l’statu quo a expenses dels interessos de la classe treballadora i popular. Això és precisament perquè veure la revolució siriana només a través de les lents de la competició imperialista i dinàmiques geopolítiques no és suficient. Aquestes lents, inherentment, obscureixen les frustracions polítiques i socioeconòmiques suportades per la població siriana, les quals van provocar l’aixecament.
L’enemic a casa
Algunes seccions de l’esquerra i del moviment antibèl·lic, especialment a la Gran Bretanya i als EUA, han refusat actuar amb solidaritat amb Síria sota el pretext que «l’enemic està a casa». En altres paraules, és més important vèncer a l’imperialisme i a la burgesia en les nostres pròpies societats, inclús si això significa donar suport al règim d’Assad o a l’estat rus.
Entre aquestes seccions a l’esquerra, el pensador comunista Karl Liebknecht és citat freqüentment. Liebknecht és famós per la seva declaració del 1915 on deia «l’enemic està a casa», una frase feta en condemna de l’agressió imperialista cap a Rússia liderada pels natius austrogermànics. En citar a Liebknecht, molts han descontextualitzat el seu punt de vista. Des de la seva perspectiva, lluitar contra l’enemic a casa no significava ignorar els règims estrangers que són repressius contra la seva gent, o no mostrar solidaritat amb els opressors. Realment, Liebknecht creia que ens havíem d’oposar a la pressió per la guerra de la nostra pròpia classe dominant a través de «cooperar amb el proletariat d’altres països, els quals lluiten contra el seu propi imperialisme».
Entre molts occidentals d’esquerra, no hi ha hagut cooperació amb els sirians ni col·laboració amb els moviments antibèl·lics, que pensen com ells. Ells també han fallat en l’oposició contra les polítiques per acabar amb la revolució siriana dels seus propis estats burgesos.
L’esquerra ho ha de fer millor. Solidaritat amb el proletariat internacional significa donar suport als revolucionaris sirians contra les forces imperialistes nacionals i internacionals, i contra el règim d’Assad, ja que totes estan intentant posar fi a la revolució popular per llibertat i dignitat. Cap organització d’esquerres o antibèl·lica avui en dia pot ignorar la necessitat de donar suport a les persones en lluita, mentre s’oposen a les intervencions estrangeres (nacionals o internacionals), especialment dels nostres propis governs.
Reorientant l’esquerra
El paper de les persones progressistes i d’esquerres no és avui, contràriament al que diuen figures com Ali o Higgins, escollir entre dues forces imperialistes o «subimperialismes» que competeixen per guanys polítics i les explotacions de recursos i persones. És, realment, donar suport a la lluita popular, la qual òbviament existeix a Síria. Fer el contrari, no només mina aquesta lluita, sinó que també ignora el fet que les forces progressives sempre han de donar suport als interessos de la classe treballadora i popular. Escollir un tipus d’imperialisme o autoritarisme sobre un altre és garantir l’estabilitat del sistema capitalista i l’explotació i l’opressió de persones.
Això és perquè, quan els activistes protesten davant les ambaixades russes arreu del món per demanar la fi dels bombardejos russos sobre els sirians, no haurien de problematitzar o referir-se a aquestes accions com que «alimenten sentiments antirussos». Aquesta posició és argumentada per Alx Korkcharov, principal analista de Rússia al centre de recerca IHS Country Risk, «la prioritat de Rússia és donar suport militar al govern d’Assad i, molt probablement, convertir la guerra civil siriana d’un conflicte amb múltiples actors a un conflicte binari, entre el govern sirià i els grups jihadistes com l’Estat Islàmic». Això significa que l’àmplia majoria d’atacs aeris de Rússia no tenen com a objectiu ISIS.
En Solidaritat
Com a persones d’esquerres, el nostre suport ha d’anar als revolucionaris que estan lluitant per la llibertat i l’emancipació. Només sota la seva acció col·lectiva poden els sirians aconseguir els seus objectius. Aquest concepte, que és el centre de les polítiques revolucionàries, s’enfronta a un profund escepticisme per part d’algunes seccions de l’esquerra. Igualment això no ens hauria d’aturar a l’hora de construir la nostra solidaritat sobre aquestes bases.
Com Liebknecht va dir: «Aliat a la batalla internacional de classe contra les conspiracions de la diplomàcia secreta, contra l’imperialisme, contra la guerra, per la pau dins l’esperit socialista». No podem excloure cap d’aquests elements de la nostra lluita per construir una plataforma d’esquerra progressista sobre el conflicte sirià.
