Article publicat originalment el 2007
És motiu de commemoració per a nosaltres, dones treballadores d’arreu del món, que la Revolució Russa estigui complint 90 anys. Quan Lenin va dir que l’Estat Obrer rus va fer més per la dona en alguns mesos que tots els països capitalistes en dècades, el que volia dir és que l’Estat Obrer no va esperar un minut per resoldre els problemes més urgents de les dones en el pla legal, liquidant les lleis més retrògrades i, en el pla concret, expropiant els mitjans de producció per començar a construir una societat més justa i humana. Una societat que, un cop construïda, acabaria amb el regne de les necessitats per, amb això, acabar amb el regne de les opressions.
En aquests 90 anys de la Revolució Russa, les dones necessiten conèixer les grans conquestes que es van aconseguir, necessiten reflexionar i comprendre el procés que va tenir lloc a Rússia el 1917 que, tot i haver estat traït pels buròcrates comandats per Stalin a partir de finals dels anys 20, va mostrar que és possible posar fi a la situació d’inferioritat en què viu la dona en la societat capitalista.
La revolució socialista a Rússia, el 1917, va significar una revolució també en la situació de la dona en el món sencer. Per primera vegada, un país prenia mesures concretes per assolir la igualtat entre homes i dones. La dona russa va prendre part activa en tot el procés revolucionari, tot i l’enorme càrrega d’opressió, secular i brutal, que pesava sobre les seves espatlles, sobretot entre les dones camperoles.
El procés revolucionari va empènyer al capdavant a la dona treballadora russa, que ja, en aquells anys, tenia un paper decisiu en la producció, concentrada en les grans fàbriques. La història de la revolució està plena d’exemples sobre l’abnegació i el coratge demostrats per les obreres russes en aquells dies terribles i decisius.
La revolució de febrer del 1917, preanunci de la revolució decisiva d’octubre, es va iniciar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, amb manifestacions massives de dones a Petrograd contra la misèria provocada per la participació de Rússia en la Primera Guerra Mundial. La guerra havia empès a la dona russa al mercat laboral. El 1917, la tercera part dels obrers industrials de Petrograd eren dones. A les àrees de producció tèxtil de la regió industrial del centre del país, el 50% o més de la força de treball estava composta per dones.
La militància femenina era disputada pam a pam per les diverses tendències polítiques. Tant els bolxevics com els menxevics tenien periòdics especials per a la dona treballadora, com la Rabotnitsa, publicat pels bolxevics i el Golos Rabotnitsy, pels menxevics. Els social-revolucionaris (SR), que lluitaven per una democràcia burgesa a Rússia, per la seva banda, van proposar la creació d’una “unió de les organitzacions democràtiques de dones”, per tal de reunir els sindicats i els partits sota la bandera d’una república democràtica. Va ser durant aquests dies que va sorgir la Lliga pels Drets Iguals per a la Dona, exigint el dret al vot per a les dones, acompanyant la batalla que elles desplegaven arreu del món pels seus drets civils.
Amb la revolució socialista a Rússia, feliçment, elles van conquerir molts més drets democràtics que es van materialitzar, per exemple, sent el primer país a legislar que el salari femení fos igual al masculí per la mateixa feina. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, contràriament al que va passar en els països capitalistes, a l’URSS es va conservar la mà d’obra femenina i es van buscar els mitjans perquè tinguessin major qualificació. Hi havia dones en tots els sectors de la producció: a les mines, a la construcció civil, als ports; en fi, a totes les branques de la producció industrial i intel·lectual.
Tanmateix, després de la presa del poder pels soviets, la qüestió de la dona va enfrontar el dur embat amb la realitat. De fet, va ser la primera vegada en la història que ella va passar del pla de la discussió al de la pràctica. En un país endarrerit en relació a les qüestions morals i culturals com Rússia, amb una enorme càrrega de preconceptes arrelats per segles -el que caracteritza, en general, als països predominantment camperols-, la qüestió de la dona assumia, en aquells moments difícils per al jove Estat Obrer, contorns tan complexos com molts altres aspectes relatius a la transformació cap al socialisme.
Per això, Lenin i Trotsky, juntament amb moltes dirigents dones, a més de dedicar-se a “explicar pacientment” a les masses, sobretot a les dones, quines eren les tasques generals del moviment obrer femení de la República Soviètica, no van esperar per prendre les primeres mesures en aquest terreny i revertir la situació humiliant a què estava sotmesa la dona russa des de feia segles. Aquesta tasca tenia dos aspectes fonamentals: l’abolició de les velles lleis que col·locaven a la dona en situació de desigualtat en relació a l’home; i l’alliberament de la dona de les tasques domèstiques, que exigia una economia col·lectiva en la qual ella participés en igualtat de condicions amb l’home.
Des dels primers mesos de la seva existència, l’Estat Obrer va concretar el canvi més radical en la legislació referent a la dona. Totes les lleis que posaven a la dona en una situació de desigualtat en relació a l’home van ser abolides, entre elles, les referents al divorci, als fills naturals i de la pensió alimentària. Van ser abolits també tots els privilegis lligats a la propietat que es mantenien en profit de l’home en el dret familiar. D’aquesta forma, la Rússia Soviètica, tot just en els primers mesos de la seva existència, va fer més per l’emancipació de la dona del que el més avançat dels països capitalista en tots els temps.
Es van introduir decrets com els que establien la protecció legal per a les dones i els nens que treballaven, l’assegurança social o la igualtat de drets en relació al matrimoni. Ja el 1917 va ser decretat el dret al divorci. El 1918 entra en vigor un nou Codi Civil, suprimint tots els drets dels marits sobre les dones; el marit no podia imposar a la dona el seu nom, ni el seu domicili, ni la seva nacionalitat i garantia l’absoluta paritat de drets entre marit i dona. Per mitjà de l’acció política del Zhenotdel, departament femení del Partit Bolxevic, el 1920 les dones van conquerir el dret a l’avortament legal i gratuït als hospitals de l’Estat. No s’incentivava la pràctica de l’avortament i qui cobrava per practicar-lo era penat. La prostitució i el seu ús eren descrits com “un crim contra els vincles de camaraderia i solidaritat”, però el Zhenotdel va proposar que no hi hagués penes legals per aquest crim. Es va tractar d’atacar les causes de la prostitució, millorant les condicions de vida i treball de les dones i va donar inici a una àmplia campanya contra els “residus de la moral burgesa”.
La primera Constitució de la República Soviètica, promulgada el juliol del 1918, va donar a la dona el dret de votar i ser escollida per a càrrecs públics. No obstant això, la igualtat davant la llei no era igualtat de fet. Per a la plena emancipació de la dona, per a la seva igualtat efectiva en relació a l’home, era necessària una economia que deslliurés del treball domèstic i en la qual ella participés de forma igualitària a l’home. L’essència del programa bolxevic per a l’emancipació de la dona era el seu alliberament final del treball domèstic per mitjà de la socialització d’aquestes tasques. Lenin, al juliol del 1919, insistia que el paper de la dona dins de la família era la clau de la seva opressió:
“Independentment de totes les lleis que emancipen a la dona, aquesta continua sent una esclava, perquè la feina domèstica l’oprimeix, l’escanya, la degrada i la redueix a la cuina i a la cura dels fills, i ella malgasta la seva força en treballs improductius, que esgoten els seus nervis i la idiotitzen. Per això, l’emancipació de la dona, el comunisme veritable, començarà només quan i on s’iniciï una lluita sense quarter, dirigida pel proletariat, al capdavant del poder de l’Estat, contra aquesta naturalesa del treball domèstic, o millor, quan s’iniciï la seva transformació total, en una economia a gran escala“[1].
En les condicions de Rússia, aquesta era la part més difícil de la construcció del socialisme i la que requeria més temps per ser concretada. L’Estat Obrer va començar per crear institucions, com menjadors i cases bressols, per alliberar la dona del treball domèstic. I eren, justament, les dones les que més s’obstinaven a la seva organització. Aquestes institucions, instruments d’alliberament de la dona de la seva condició d’esclava domèstica, sorgien a tot arreu on era possible, però van ser poques pel que es necessitava. Rússia estava en plena guerra civil, sent atacada pels seus enemics, i les dones van haver d’assumir, amb els homes, les tasques de la guerra i de defensa de l’Estat Obrer. No obstant això, moltes d’aquestes institucions van ser creades i van funcionar satisfactòriament, mostrant el seu encert i la necessitat de la seva expansió i manteniment.
Els dirigents soviètics cridaven a les dones a prendre part cada vegada més gran en la gestió de les empreses públiques i en l’administració de l’Estat, així com per ser candidates a delegades als soviets. En un discurs en homenatge al Dia Internacional de la Dona, al març del 1920, Lenin deia que “el capitalisme va unir una igualtat purament formal a la desigualtat econòmica i, en conseqüència, social. I una de les manifestacions més extremes d’aquesta inconseqüència és la desigualtat de la dona i de l’home. Cap Estat burgès, per més democràtic, progressiu i republicà que sigui, reconeix la total igualtat dels drets de l’home i de la dona. La República dels Soviets, per contra, ha destruït d’un sol cop, sense excepció, totes les línies jurídiques de la inferioritat de la dona i, també, d’un sol cop va assegurar-li, per llei, la igualtat més completa“.
Lenin alertava sobre el fet que sempre s’acostuma a dir que el nivell cultural i de vida d’un poble millor es defineix per la situació jurídica de la dona. Des d’aquest punt de vista, només la dictadura del proletariat, només l’Estat Socialista poden aconseguir i aconsegueixen el grau més alt de la cultura. Ara bé, això no és suficient. El moviment obrer femení rus no s’acontentava amb una igualtat purament formal i va assumir la tasca -àrdua i llarga, perquè exigeix una transformació radical de la tècnica social i dels costums- de lluitar per la igualtat econòmica i social de la dona, fent que ella participés del treball productiu social, alliberant-la de l’esclavitud domèstica, que és improductiva i embrutidora.
Per a això, Lenin no perdia l’oportunitat de dirigir-se a les dones en els actes públics. Ell insistia en el paper fonamental de la dona en les tasques de la revolució i cridava a totes les dones pobres i treballadores a participar de la construcció concreta del socialisme, ajudant a crear els restaurants col·lectius, les bugaderies públiques, les cases bressols i altres serveis que significarien la socialització de les tasques domèstiques.
Avui en dia, molts d’aquests discursos de Lenin són criticats per militants feministes, que veuen en ells una crida de Lenin al fet que les dones continuïn encarregant-se de les tasques “femenines” com: cuinar i netejar. En realitat, la preocupació de Lenin era mobilitzar les masses de dones per a la revolució. Per això es dirigia a elles d’aquesta manera, amb les seves paraules i cridant a complir les tasques que elles millor sabien fer. D’aquesta manera, elles se sentirien més disposades a integrar el moviment revolucionari, i un cop dins d’ell, podrien anar assumint altres tasques. L’objectiu de Lenin no era mobilitzar només a l’avantguarda, sinó també a les dones més endarrerides. Ell es dirigia a les dones del seu temps, modelades per segles d’opressió, per cridar-les a lluitar i a construir a la dona del futur. D’aquesta forma, milions de dones russes deixarien l’aïllament de la llar i s’integrarien en la construcció col·lectiva del socialisme.
La burocratització de la revolució primer, i la restauració del capitalisme després, van fer retrocedir tot aquest procés i les dones van perdre les seves majors conquestes. Però aquest és tema d’un nou article.
Les resolucions de la III Internacional
Les concepcions marxistes sobre l’emancipació de la dona i el seu paper en la lluita pel socialisme van ser transformades en tesis i resolucions durant el III Congrés de la Internacional Comunista, reunit el 1921. Abans, per tant, del període estalinista. Aquest esdeveniment, d’importància històrica per al moviment socialista mundial, va traçar un programa i una orientació per al treball entre les dones que, per la seva claredat i concordança amb els principis del marxisme, fins avui no han estat superats per cap altra organització obrera i continuen sent vàlids.
En primer lloc, la Internacional Comunista deixa ben definida la seva posició sobre l’alliberament de la dona de la injustícia secular, de l’esclavitud i de la manca d’igualtat de la qual és víctima en el capitalisme, només serà possible amb la victòria del comunisme. “El que el comunisme donarà a la dona, en cap cas el moviment femení burgès ho podrà donar. Mentre existeixi la dominació del capital i de la propietat privada, l’alliberament de la dona no serà possible“.
La dona acabava de conquerir el dret del vot, i la Internacional alertava que això, tot i ser important, no suprimia la causa primordial de la servitud de la dona en la família i en la societat, i no solucionava el problema de les relacions home-dona.
“La igualtat no formal, però si real, de la dona, només és possible en un règim on la dona de la classe obrera sigui propietària dels seus instruments de producció i distribució, participant de la seva administració i tenint l’obligació del treball en les mateixes condicions que tots els membres de la societat treballadora; o sigui, aquesta igualtat només és realitzable després de la destrucció del sistema capitalista i la seva substitució per formes econòmiques comunistes“.
Sobre la qüestió de la maternitat, la Internacional no deixa dubtes que també només en el comunisme aquesta funció natural de la dona no entrarà en conflicte amb les obligacions socials i no impedirà el seu treball productiu. Ara bé, la IC aclareix que el comunisme és l’objectiu últim de tot el proletariat. Per això, la lluita de la dona i de l’home ha de ser dirigida de manera inseparable.
El més important és que, aquesta que va ser una de les organitzacions internacionals més actives de la causa dels treballadors, confirma els principis fonamentals del marxisme, segons els quals no hi ha problemes específicament femenins i que la dona obrera ha de mantenir-se al costat de la seva classe, i no unir-se a la dona burgesa. “Tota relació de l’obrera amb el feminisme burgès i les aliances de classe debiliten les forces del proletariat i retarden la revolució social, impedint, així, la realització del comunisme i l’alliberament de la dona“.
Finalment, la Internacional reforça el principi que el comunisme només serà assolit amb la unió de tots els explotats i no amb la unió de les forces femenines de les dues classes oposades. I acaba fent una crida a totes les dones treballadores a tenir una participació activa i directa en les accions de masses, tant en el marc nacional com a escala internacional.
- Lenin, Vladimir Ilich. El poder soviètic i la situació de la dona. Moscou: Progreso, 1981
