Diu el Ministre d’Educació i portaveu del Govern, Iñigo Méndez de Vigo: “Crec que als espanyols els està agradant això que hem fet anomenar legislatura col·laborativa”.Editorial Pàgina Roja 40 (febrer)

L’anomenada “operació diàleg”, que ha sigut el sant i senya del Govern de Rajoy en aquests escassos tres mesos de legislatura, està permetent al PP seguir provant les seves iniciatives.

Van aprovar el sostre de despesa pressupostària, la base de la continuïtat de les retallades i l’anunci de les noves. Després de saquejar la guardiola de les pensions, van aprovar un augment d’aquestes del 0,25%, quan l’IPC interanual se situava el gener en un 3%, fet que suposa una nova garrotada als pensionistes i a aquest 38% de la població que depèn d’aquest ingrés.

Estem davant d’unes pèrdues anuals d’entre 280 i 700 euros, depenent del tipus de pensió que es percebi. Per legitimar el robatori als salaris, van donar una nova volta de rosca prohibint, amb caràcter general, que, en l’àmbit públic, les revisions de preus i rendes tinguin en compte l’IPC, fet que afegeix una mesura més d’importància a la pèrdua general de poder adquisitiu de les rendes. I en aquesta mena de ròssec, els problemes polítics, com la qüestió catalana, es pretenen resoldre amb el “diàleg”… Amb la policia i els jutges com “interlocutors” davant les institucions i el poble de Catalunya.

No és d’estranyar doncs, que des del PP es presumeixi d’”habilitat, tot i tenir 137 diputats” i que es vanagloriïn de què “el pas de la majoria absoluta a la necessitat d’acords ha sigut menys traumàtic del que s’esperava”. No és d’estranyar que segueixin parlant amb tot desvergonyiment de “recuperació econòmica” quan l’any que s’inicia amb 178.000 llocs de treballs perduts, amb un brusc augment de les tarifes elèctriques, amb 4 de cada 5 treballadors/es actius sent precaris i on la desigualtat social campa al seu aire en un país en el qual les 3 persones més benestants “acumulen la mateixa riquesa que 14,2 milions de persones”.

Si Rajoy pot seguir fent tot això sense acabar com Trump, amb milions de treballadors/es al carrer demanant la seva dimissió abans que s’hagi escalfat el seient és, en primer lloc, perquè en els fets ens trobem davant d’una mena de cogovern (PP-PSOE-C’S), que li està permetent a Rajoy seguir avançant en les polítiques de retallades i “reformes estructurals”, que l’FMI i la Unió Europea exigeixen a cada pas.

Uns sotmesos entre les seves confrontacions internes i la seva lleial oposició institucional (Unidos Podemos) i uns altres pidolant “pactes socials” (CCOO i UGT), als de “sota”, als treballadors/es i el poble, ens toca viure entre les runes d’una crisi estructural del sistema i l’orfandat política més completa. Perquè a l’”oposició”, a la que sustenta el títol, ni se la veu ni se l’espera.
La sortida és per sota i a l’esquerra
Que el Govern prosseguirà amb les seves retallades i “reformes estructurals” (acomiadaments massius en els sectors precaris de l’administració pública, nova reforma de les pensions, privatitzacions dels serveis públics, aprofundir les reformes laborals i retallar prestacions socials) al dictat de l’FMI i la Unió Europea és un pronòstic tan senzill d’encertar com els que fa Rajoy quan anuncia pluja.

És necessari i possible organitzar una oposició a aquest govern? Ho és, a condició de buscar una sortida per sota i a l’esquerra. Les Marxes de la Dignitat, amb el suport del sindicalisme combatiu de classe; de les Coordinadores i Marees de pensionistes i altres moltes entitats socials, han convocat una jornada de manifestacions el 25 de Febrer a tot l’estat i el 28 a Andalusia. El repte és que aquestes manifestacions siguin el preludi d’una gran marxa per Madrid el 27 de Maig. Encoratjar aquestes mobilitzacions, convertir-les en un punt de confluència de les lluites obreres, estudiantils i populars, potenciar les Marxes de la Dignitat com a instrument de la unitat i de lluita, és el camí per posar en peu una veritable oposició obrera i democràtica a aquest govern – cogovern servil de la Troica.