1r de Maig | Manifest de la LIT-QI

1. L’1 de Maig és un dia internacional de lluita de la classe obrera, i no un dia de festa. No es pot celebrar que hi hagi 200 milions de desocupats al món. Segons l’OIT, només una quarta part dels treballadors té feina estable i els salaris són cada vegada menors. Aquest salari no arriba fins a final de mes per a la majoria dels treballadors del món.

Els plans neoliberals ataquen drets mínims, com la jubilació i les vacances. Els pobres moren abans de ser atesos en els hospitals públics. Fins i tot als països imperialistes la crisi de la salut i l’educació públiques és cada vegada més gran. La policia entra en els barris pobres com una tropa d’ocupació, matant indiscriminadament. Això passa també en els països imperialistes en què s’ataquen les llibertats i es reprimeix cada vegada més, com a França i a l’Estat espanyol.

Cada dia que passa continua destruint-se sense fre el medi ambient per acumular guanys.

El capitalisme utilitza l’opressió per augmentar encara més l’explotació i dividir a la classe obrera. L’odi contra els immigrants, la violència masclista i racista, l’homofòbia, llancen a treballadors contra treballadors, el que facilita la dominació de la burgesia.

Als barris pobres de les perifèries de les ciutats del món la tensió augmenta. És allà que es pot sentir la realitat de la població, i no en els corredors elegants dels «shoppings centers» de les ciutats.

2. Trump governa els Estats Units mostrant que la veritable cara de l’imperialisme és la cara de la ultradreta, del militarisme, del masclisme, del racisme, de l’homofòbia, de la repressió, de la destrucció ambiental.

Trump intenta llançar als treballadors blancs contra els negres, les dones i els immigrants. Parla d’aconseguir més llocs de treball per als blancs, com si fossin els altres treballadors els responsables per la crisi. El veritable projecte de Trump és dividir els treballadors i aconseguir imposar un atac duríssim no només als immigrants i negres sinó també als treballadors blancs, que veuran els seus salaris encara més rebaixats i els seus drets sindicals cancel·lats.

La reacció contra Trump, amb una mobilització de tres milions de persones en el seu primer dia de govern, va mostrar que la polarització de la lluita de classes va arribar al cor de l’imperialisme. Per a aquest Primer de Maig, els treballadors dels Estats Units especialment els seus sectors més explotats -els immigrants- estan organitzant una gran mobilització de rebuig a Trump.

Trump vol imposar els interessos de les multinacionals nord-americanes a tot el món, usant la força militar i la covardia dels governs submisos.

Els recents bombardejos a Síria i Afganistan, així com l’amenaça a Corea del Nord, es converteixen en una seriosa amenaça als treballadors i pobles del món. Aquest Primer de Maig hem de denunciar això amb tota la nostra força, i rebutjar la seva política imperialista d’agressions militars.

No obstant això, en molts països sorgeixen mobilitzacions enormes contra Trump, mostrant que la consciència antiimperialista creix fortament al món.

3. Els governs imperialistes europeus com els d’Hollande (França), Cameron i May (Gran Bretanya), Gentiloni (Itàlia) o Rajoy (Estat espanyol), apliquen plans neoliberals cada vegada més violents contra els treballadors en els seus països, per intentar sobreviure a la competència interimperialista.

Però les crisis polítiques importants i creixents a Europa -com la del Brexit, i la inestabilitat d’aquests governs- mostren una polarització creixent a Europa. La Unió Europea, que explota i oprimeix a tots els europeus al servei dels bancs i dels imperialismes més forts, ja mostra senyals d’esgotament.

4. Els governs dels països semicolonials apliquen els mateixos plans neoliberals, encara amb més duresa. És així amb els odiats governs de Témer (Brasil), Macri (Argentina), Peña Nieto (Mèxic), Cartes (Paraguai). És també el cas de Grècia, que es va tornar una semicolònia alemanya. Les enormes crisis polítiques viscudes en aquests països indiquen que els treballadors es van cansar d’acceptar aquests atacs. És hora d’enderrocar aquests governs que només ataquen als treballadors, al servei de les multinacionals.

5. Els treballadors arreu del món han de reflexionar sobre el paper dels partits «reformistes» i «nacionalistes». L’enorme crisi actual de governs com els d’Hollande, Maduro, Bachelet, s’explica perquè van aplicar els mateixos plans neoliberals dels governs de la «dreta». La crisi i caiguda del govern Dilma del PT en Brasil té la mateixa explicació. Els governs d’aquests partits són també agents útils de les burgesies i l’imperialisme.

Quan aquests partits es col·loquen a l’«oposició», és per aconseguir algun capital electoral i intentar tornar als governs per aplicar els mateixos plans neoliberals.

Aquest és l’exemple que ens dóna Syriza a Grècia, que va pujar dient que no acceptaria l’austeritat i la pèrdua de drets, i quan va arribar al poder, fins i tot després del rebuig del poble en un plebiscit, està aplicant el més dur dels plans neoliberals al país. Aquesta també és la trajectòria del Bloc d’Esquerra a Portugal, que dóna suport al govern del PS portuguès.

Aquests partits antiausteritat d’avui són la socialdemocràcia de demà. Podemos, a l’Estat espanyol, seguirà el curs del PSOE, com ha demostrat a la prefectura de Madrid.

Alertem als treballadors que el PSOL al Brasil vol seguir els mateixos rumbs del PT. No és per casualitat que Lugo (Paraguai) va defensar juntament amb el govern de dreta de Cartes l’esmena que permetia la reelecció, repudiada pel poble paraguaià que va incendiar al Congrés.

7. Les burocràcies sindicals arreu del món ajuden a mantenir la dominació i l’explotació de la burgesia. Aferrats als privilegis dels aparells, ajuden els partits reformistes i burgesos al govern, o a l’«oposició», a frenar les lluites dels treballadors. No és per casualitat que molts treballadors acabin distanciant-se dels mateixos sindicats pel paper de les seves direccions.

Cal enfortir el sorgiment de noves direccions des de les bases, compromeses amb les lluites i la democràcia obrera.

8. Els treballadors de la Xina i de Cuba s’han d’enfrontar encara avui dictadures capitalistes que en nom del socialisme ataquen els treballadors i enriqueixen a una nova burgesia sorgida de la vella burocràcia dels respectius partits comunistes. En aquests països, els treballadors han de lluitar durament per la llibertat d’organització.

Els partits que mantenen l’herència dels vells partits comunistes, agrupats en l’anomenat castro-chavisme, partits de matriu estalinista, acumulen crims contra les lluites dels treballadors i els pobles. El suport al genocida al-Assad, responsable per la mort de mig milió de persones i la fugida del país de dotze milions de sirians, és una traïció que no serà oblidada.

A Veneçuela, sota el discurs fals de socialisme del segle XXI i de lluita contra l’imperialisme, Maduro pren una mesura després d’una altra per atacar els treballadors en els seus drets democràtics, mentre el poble no té accés tan sols als productes bàsics i al menjar.

9. Les grans empreses governen el món. Elles financen les campanyes dels partits i després aconsegueixen el que volen dels governs. La «democràcia» dels rics no té res de democràcia. Els partits de la «dreta» i de l’anomenada «esquerra» són finançats per les grans empreses i per això apliquen els mateixos plans neoliberals. El poble vota, però no decideix res. Qui mana són les grans empreses.

Les vuit persones més riques del món -amos de les grans empreses multinacionals- guanyen tant com la meitat més pobra de la humanitat. El luxe de les cases, els automòbils, les festes de la burgesia és escandalós.

La corrupció apareix en tots els governs. I els diaris de la burgesia volen mostrar que «tots són corruptes». Això no és veritat. Corruptes són els polítics i partits finançats per les grans empreses i bancs que els corrompen per dirigir els Estats nacionals.

10. El món és construït pels treballadors. Són les mans dels treballadors i treballadores que conreen els aliments, fan els automòbils i les cases, els hospitals i les escoles, els mòbils i els ordinadors. Són els mateixos treballadors que no aconsegueixen alimentar-se, educar-se, vestir-se i tenir una salut i educació dignes.

El capitalisme és el pare de les opressions, de la repressió i de les guerres, i de la destrucció accelerada del medi ambient. Si els treballadors estiguessin al poder i poguessin alliberar el desenvolupament de les forces productives seria possible acabar amb la fam i la desocupació al món, ja en els dies d’avui.

11. L’1 de Maig a tot el món ha de ser un crit de guerra per la lluita. Hem d’unir els treballadors per ensorrar els plans neoliberals i els governs que els sostenen. Hem d’exigir de les direccions sindicals la unificació de les lluites en direcció a vagues generals que apuntin el camí del futur. Hem de cridar a la població explotada i oprimida a derrotar les dictadures capitalistes.

Hem de construir organismes democràtics dels treballadors, noves direccions per a les lluites, des de les bases. Hem d’unificar les noves direccions en coordinadores de lluites.

12. És possible tenir un món millor per als nostres fills i filles. No és veritat que sempre ha sigut així i que sempre ho serà. Aquest 1r de Maig és hora d’aixecar novament ben alt les banderes del socialisme.

El 2017 commemorem el centenari de la Revolució Russa. Aquesta experiència històrica va mostrar que és possible canviar el món. L’expropiació de la burgesia i la planificació de l’economia van provocar el canvi més gran ja vist en la història econòmica. Va acabar amb la misèria i la fam. El poble va passar a tenir educació i salut de qualitat, la lluita de les dones va tenir un avanç històric amb el dret al divorci, a l’avortament i al salari igual al dels homes. El casament entre homosexuals va ser aprovat per les corts soviètiques. L’opressió sobre les nacionalitats de la Rússia tsarista es va transformar en una unió lliure, a l’URSS.

En els primers anys de la Revolució Russa, abans de la burocratització estalinista, el proletariat rus va estar en el poder. Mai hi va haver democràcia igual. Al contrari de l’actual «democràcia» dels rics, en la democràcia obrera els que treballaven decidien els rumbs del país.

Perquè aquest procés grandiós es donés, va ser necessari que un partit revolucionari, el partit bolxevic de Lenin, encapçalés i cridés a construir la Internacional Comunista.

Avui el 2017 és més actual que mai la necessitat de construir un partit revolucionari i una internacional revolucionària.

La propaganda imperialista va intentar apagar de la memòria de la humanitat aquests avanços, igualant el que va ser la Revolució Russa amb el règim burocràtic i totalitari estalinista que va acabar restaurant el capitalisme. Però la crisi capitalista ha portat de nou les idees socialistes. El socialisme torna a ser parlat arreu del món.

I les nostres banderes vermelles estaran alçades en aquest 1r de Maig amb l’orgull dels socialistes revolucionaris.

Vingui amb nosaltres a lluitar contra els plans neoliberals de l’imperialisme i els seus governs. Vingui amb nosaltres a construir partits socialistes revolucionaris. Junts construirem la Lliga Internacional dels Treballadors.
Visca el 1r de Maig de lluita dels treballadors!
Fora Trump i l’imperialisme!
Fora les bases i les intervencions militars imperialistes!
Avall els plans neoliberals! Fora els governs de la burgesia!
Cap confiança en els partits reformistes!
Seguim l’exemple de la Revolució Russa!
Visca el socialisme revolucionari!