El nou president dels EUA, Donald Trump, va anunciar recentment la retirada del seu país de l’acord climàtic de París; un acord internacional que involucra la pràctica totalitat de països del món per limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) i, gràcies a això, els efectes del canvi climàtic. Els EUA són avui en dia el segon emissor en nombres totals de GEH.
La retòrica utilitzada per justificar aquesta decisió fa referència al fet que suposaria un «desavantatge competitiu» per al seu país respecte a la resta del món. Trump va declarar en la seva roda de premsa que «aquest acord té poc a veure amb el clima i més amb altres països traient avantatge dels Estats Units».
Tot i que les evidències científiques són indubtables (la temperatura global s’ha elevat ja al voltant d’1ºC des de nivells preindustrials), Trump és un conegut negacionista del canvi climàtic, i ha situat al capdavant de l’Agència de Protecció Ambiental a Scott Pruitt, que va denunciar fins a 14 vegades a aquesta agència en el passat. En el moment d’escriure aquestes línies, desenes de persones acabaven de morir calcinades en un incendi forestal produït a Portugal, entre altres raons, per les inusualment elevades temperatures.
L’acord de París és una farsa
La decisió de Trump, ha provocat un rebuig global de líders polítics i empresarials. En realitat, caldria recordar-los que l’acord global que ells defensen és simplement una declaració pública d’intencions a començar a aplicar-se el 2020. L’acord de París no és vinculant ni contempla cap tipus de sanció per als incomplidors. El «gran èxit» de la Comunitat Internacional després de dècades d’emissions desenfrenades es resumeix bàsicament a haver-se fet una foto en què els incomplidors d’acords anteriors es comprometen a què en un futur més o menys llunyà començaran a complir.
Tot i les grans reaccions i les retòriques de compromís, els fets mostren que l’actitud dels diferents governs és en el fons bastant semblant respecte a la qüestió climàtica.
Però, fins i tot acceptant que es compleixin els acords voluntaris ja establerts, s’estima que això encara faria pujar més de 3ºC addicionals la temperatura, quan la recomanació científica és no superar en cap cas +1ºC addicional per evitar possibles fenòmens imprevisibles i descontrolats.
Els treballadors i el clima
Un altre dels arguments que Trump va esgrimir en el seu discurs per trencar l’Acord de París és la defensa de l’ocupació nord-americana. «No volem perdre llocs de treball. És per la gent d’aquest país que sortim de l’acord. Estic disposat a renegociar un altre favorable per als Estats Units, però que sigui just per als seus treballadors».
En realitat aquest argument és doblement fals. Primer, perquè les energies renovables generen més ocupació per unitat energètica produïda que els combustibles fòssils. I perquè al final solen ser els treballadors i la gent més humil qui paga el compte dels desastres ambientals. Un exemple que els sonarà als nord-americans és el de l’Huracà Katrina.
El quid de la qüestió en realitat no és cap disputa per la creació d’ocupació, sinó per l’apropiació dels immensos beneficis de les corporacions energètiques. Els combustibles fòssils són, ara com ara, la seva major font d’ingressos, i els magnats no deixaran el subsòl sense explotar amablement «per evitar el canvi climàtic».
L’única opció per minorar el canvi climàtic és trencar amb aquesta lògica del benefici privat i impulsar mesures de clar caràcter anticapitalista. Cal treure de les mans de les corporacions les polítiques energètiques i desenvolupar una forta planificació pública d’aquesta, impulsant les energies renovables i contundents mesures d’estalvi energètic. El múscul financer que necessitaria aquest pla només podria obtenir-se de «ficar mà» a les grans fortunes i a les entitats financeres. A final de comptes l’única manera de no canviar el clima és… Canviar el sistema!
