Aquest text que presentem són, en realitat, notes taquigrafiades a finals de 1922 per la secretària de Lenin, que les va dictar des del llit de mort (va morir un any després, el gener de 1924). És un treball d’enorme importància en el qual Lenin es remou rabiós contra la tornada del xovinisme gran rus, protagonitzat pel grup de Stalin entorn de la “russificació” de Geòrgia.

Es tracta d’una de les últimes grans batalles de Lenin, en la qual mostra la seva radicalitat en la defensa dels drets dels pobles i de l’internacionalisme. Lenin arriba al punt de plantejar-se fer un pas enrere en la centralització i “mantenir la unió de les repúbliques socialistes soviètiques només en sentit militar i diplomàtic i, en tots els altres aspectes, restablir l’autonomia completa dels diferents comissariats del poble”. I ho raona dient que davant del despertar dels pobles d’Orient, “seria un oportunisme imperdonable si hi infringíssim el nostre prestigi encara que només anés amb la més petita aspror i injustícia pel que fa a les nostres pròpies nacionalitats no russes”.

Em sembla que he incorregut en una greu culpa envers els obrers de Rússia per no haver intervingut amb prou energia i duresa en el decantat problema de l’autonomització, que oficialment es denomina, crec, problema de la unió de les repúbliques socialistes soviètiques. Per V. Lenin

Aquest estiu, quan va sorgir el problema, jo estava malalt, i després, a la tardor, vaig confiar massa en la meva recuperació i en el fet que els plenaris d’octubre i de desembre em brindarien l’oportunitat d’intervenir en el problema. Però no vaig poder assistir ni al Ple d’octubre (dedicat a aquest problema) ni al de desembre, amb la qual cosa no he arribat a tocar-lo gairebé en absolut.

Només he pogut conversar amb el camarada Dzerzhinski, que ha tornat del Caucas i m’ha explicat com està aquest problema a Geòrgia. També he pogut intercanviar un parell de paraules amb el camarada Zinoviev i expressar-li els meus temors sobre el particular. El que m’ha dit el camarada Dzerzhinski, que presidia la comissió enviada pel Comitè Central per tal d’“investigar” el que tenia a veure amb l’incident de Geòrgia, no ha pogut més que deixar-me amb els temors més grans. Si les coses es van posar de tal manera que Ordzhonikidze va poder arribar a l’ús de la violència física, segons m’ha manifestat el camarada Dzerzhinski, podem imaginar-nos en quin vesper hem caigut. Pel que sembla, tota aquesta empresa de l’“autonomització” era absolutament falsa i intempestiva

Es diu que era necessària la unitat de l’aparell. D’on han sorgit aquestes afirmacions? No deu ser d’aquest mateix aparell rus que, com indicava ja en un dels anteriors números del meu diari, hem pres del tsarisme i ens hem limitat a ungir-lo lleugerament amb l’oli soviètic?

És indubtable que s’hauria de demorar l’aplicació d’aquesta mesura fins que poguéssim dir que responem del nostre aparell com d’alguna cosa pròpia. Però ara, en consciència, hem de dir el contrari, que nosaltres anomenem nostre un aparell que en realitat ens és encara aliè per complet i que constitueix una barreja burgesa i tsarista que no hi ha hagut cap mena de possibilitat de superar en cinc anys, sense l’ajuda d’altres països i en uns moments en què predominaven les “ocupacions” militars i la lluita contra la fam.

En aquestes condicions és molt natural que la “llibertat de separar-se de la unió”, amb la qual nosaltres ens justifiquem, sigui un paper mullat incapaç de defensar els no russos de la invasió del rus genuí, xovinista, en el fons un home miserable i donat a la violència com és el típic buròcrata rus. No hi ha cap dubte que l’insignificant percentatge d’obrers soviètics i sovietitzats s’enfonsaria en aquest mar d’immundícia xovinista russa com la mosca a la llet.

En defensa d’aquesta mesura es diu que han estat segregats els Comissariats del Poble que es relacionen directament amb la psicologia de les nacionalitats, amb la instrucció en les nacionalitats. Però referent a això ens sorgeix una pregunta, la de si és possible segregar aquests Comissariats per complet, i una segona pregunta, la de si hem pres mesures amb prou sol·licitud per protegir de veritat els no russos de l’esbirro genuïnament rus. Jo crec que no les hem pres, encara que vam poder i hauríem d’haver-ho fet.

Jo crec que en aquest assumpte han exercit una influència fatal les presses i els afanys administratius de Stalin, així com el seu acarnissament contra el decantat “social-nacionalisme”. D’ordinari, l’acarnissament sempre exerceix el pitjor paper en política.

També temo que el camarada Dzerzhinski, que ha anat al Caucas a investigar l’assumpte dels “delictes” d’aquests “social-nacionals”, s’hagi distingit en aquest cas també només per les seves tendències purament russes (se sap que els no russos russificats sempre exageren quant a les seves tendències purament russes), i que la imparcialitat de tota la seva comissió la caracteritzi prou el cop d’Ordzhonikidze. Crec que cap provocació, fins i tot cap ofensa, pot justificar aquest cop rus, i que el camarada Dzerzhinski és irremeiablement culpable d’haver reaccionat amb lleugeresa davant d’això.

Ordzhonikidze era una autoritat per a tots els altres ciutadans del Caucas. Ordzhonikidze no tenia dret a deixar-se portar per la irritació a la qual ell i Dzerzhinski es remeten. Al contrari, Ordzhonikidze estava obligat a comportar-se amb una moderació que no es pot demanar a cap ciutadà ordinari, tant més si se l’acusa d’un delicte “polític”. I la realitat és que els social-nacionals eren ciutadans acusats d’un delicte polític, i tot l’ambient en què es va produir aquesta acusació només així podia qualificar-ho.

Pel que fa a això es ja planteja un important problema de principi: com comprendre l’internacionalisme.

Lenin
30.XII.22 
Taquigrafiat per M. V.

Continuació de les notes

Sobre el problema de les nacionalitats…

En les meves obres sobre el problema nacional ja he escrit que el plantejament abstracte del problema del nacionalisme en general no serveix per a res. És necessari distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el nacionalisme de la nació oprimida, entre el nacionalisme de la nació gran i el nacionalisme de la nació petita.

En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els integrants d’una nació gran, gairebé sempre som culpables en el terreny pràctic històric d’infinits actes de violència; i fins i tot més encara: sense adonar-nos-en, cometem infinitat d’actes de violència i ofenses. No tinc més que evocar els meus records de com a les regions del Volga tracten despectivament els no russos, de com l’única manera d’anomenar els polonesos és “poliáchishka”, que per burlar-se dels tàrtars sempre els diuen “prínceps”, a l’ucraïnès l’anomenen “jojol”, i al georgià i als altres naturals del Caucas els anomenen “homes del Capcas”.

Per això, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o de l’anomenada nació “gran” (encara que només sigui gran per les seves violències, només sigui gran com n’és un esbirro) no ha de reduir-se a observar la igualtat formal de les nacions, sinó també a observar una desigualtat que de part de la nació opressora, de la nació gran, compensi la desigualtat que pràcticament es produeix en la vida.

Qui no hagi entès això, no ha comprès la posició veritablement proletària enfront del problema nacional; en el fons segueix mantenint el punt de vista petit burgès, i per això no pot evitar tirar a cada moment cap al punt de vista burgès.

Què és important per al proletari? Per al proletari és no només important, sinó una necessitat essencial, gaudir, en la lluita proletària de classe, del màxim de confiança per part dels components d’altres nacionalitats. Què cal per a això? Per a això cal una mica més que la igualtat formal. Per a això cal compensar d’una manera o d’una altra, amb el seu tracte o amb les seves concessions a les altres nacionalitats, la desconfiança, el recel, les ofenses que en el passat històric els va produir el govern de la nació dominant.

Crec que no calen més explicacions ni entrar en més detalls tractant-se de bolxevics, de comunistes. I crec que en aquest cas, en relació amb la nació georgiana, tenim un exemple típic de com l’actitud veritablement proletària exigeix per part nostra una cautela extremada, delicadesa i transigència. El georgià que menysprea aquest aspecte del problema, que llança desdenyosament acusacions de “social-nacionalisme” (quan ell mateix és no només un “social-nacional” autèntic i veritable, sinó un bast esbirro rus), aquest georgià fereix, en essència, els interessos de la solidaritat proletària de classe, perquè res endarrereix tant el desenvolupament i la consolidació d’aquesta solidaritat com la injustícia en el terreny nacional, i en cap cas són tan sensibles els “ofesos” components d’una nacionalitat com per al sentiment de la igualtat i el detriment d’aquesta igualtat pels seus camarades proletaris, encara que ho facin per negligència, encara que la cosa sembli una broma. Per això, en aquest cas, és preferible exagerar quant a les concessions i a la suavitat envers les minories nacionals, que pecar per defecte. Per això, en aquest cas, l’interès vital de la solidaritat proletària, i per tant de la lluita proletària de classe, requereix que mai mirem formalment el problema nacional, sinó que sempre prenguem en consideració la diferència obligatòria en l’actitud del proletari de la nació oprimida (o petita) cap a la nació opressora (o gran).

Lenin 31.XII.22
Taquigrafiat per M. V.

Continuació de les notes

Sobre el problema de les nacionalitats…

Quines mesures pràctiques s’han de prendre en aquesta situació?

Primera, cal mantenir i enfortir la unió de les repúbliques socialistes; sobre això no pot haver-hi dubte. Ho necessitem nosaltres de la mateixa manera que ho necessita el proletariat comunista mundial per lluitar contra la burgesia mundial i per defensar-se de les seves intrigues.

Segona, cal mantenir la unió de les repúbliques socialistes quant a l’aparell diplomàtic, que de passada direm que és una excepció en el conjunt del nostre aparell estatal. No hem deixat que hi entrés ni una sola persona de certa influència procedent del vell aparell tsarista. Tot ell, considerant els càrrecs d’alguna importància, es compon de comunistes. Per això, aquest aparell s’ha guanyat ja (podem dir-ho rotundament) el títol d’aparell comunista provat, net, en grau incomparablement major, dels elements del vell aparell tsarista, burgès i petit burgès, al fet que ens veiem obligats a recórrer en els altres Comissariats del Poble.

Tercera, cal castigar exemplarment el camarada Ordzhonikidze (dic això amb gran sentiment, perquè som amics i vaig treballar amb ell a l’estranger, en l’emigració) i també acabar de revisar o revisar novament tots els materials de la comissió de Dzerzhinski, a fi de corregir el cúmul d’errors i de judicis parcials que indubtablement hi ha. La responsabilitat política de tota aquesta campanya de veritable nacionalisme rus ha de fer-se recaure, clar, sobre Stalin i Dzerzhinski.

Quarta, cal implantar les normes més severes sobre l’ocupació de l’idioma nacional en les repúbliques d’altres nacionalitats que formen part de la nostra Unió, i comprovar-ne el compliment amb particular zel. No hi ha dubte que, amb el pretext d’unitat del servei ferroviari, amb el pretext de la unitat fiscal, etc., tal com ara és el nostre aparell, es conduirà cap a incomptables abusos de caràcter rus pur. Per combatre aquests abusos es necessita un especial esperit d’inventiva, sense parlar ja de la particular sinceritat dels qui s’encarreguin de fer-ho. Farà falta un codi detallat, que només tindrà alguna perfecció en cas que el redactin persones de la nacionalitat en qüestió i que visquin en la seva república. Referent a això, de cap manera hem d’afirmar-nos per endavant en la idea que, com a resultat de tot aquest treball, no calgui tornar enrere al següent Congrés dels Soviets, és a dir, que no calgui mantenir la unió de les repúbliques socialistes soviètiques només en sentit militar i diplomàtic, i en tots els altres aspectes restablir l’autonomia completa dels diferents Comissariats del Poble.

S’ha de tenir present que el fraccionament dels Comissariats del Poble i la falta de concordança de la seva tasca pel que fa a Moscou i els altres centres poden ser prou paralitzats per l’autoritat del Partit si s’empra amb la discreció i imparcialitat necessàries; el dany que pugui sofrir el nostre Estat per la manca d’aparells nacionals unificats amb l’aparell rus és incalculablement, infinitament inferior que el dany que representaria no només per a nosaltres, sinó per a tot el moviment internacional, per als centenars de milions d’éssers d’Àsia, que ha d’avançar al primer pla de la història en un futur pròxim, després de nosaltres. Seria un oportunisme imperdonable si en vigílies d’aquesta acció de l’Orient i al principi del seu despertar, infringíssim el nostre prestigi en ell encara que només anés amb la més petita aspror i injustícia pel que fa a les nostres pròpies nacionalitats no russes. Una cosa és la necessitat d’agrupar-se contra els imperialistes d’Occident, que defensen el món capitalista. En aquest cas no pot haver-hi dubtes, i val a dir que aprovo incondicionalment aquestes mesures. Una altra cosa és quan nosaltres mateixos caiem, encara que sigui en petites coses, en actituds imperialistes cap a nacionalitats oprimides, infringint amb això per complet tota la nostra sinceritat de principis, tota la defensa que, conformement als principis, fem de la lluita contra l’imperialisme. I el demà de la història universal serà el dia en què es despertin definitivament els pobles oprimits per l’imperialisme, que ja han obert els ulls, i que comenci la llarga i dura batalla final per la seva emancipació.

 

Lenin 31.XII.22
Taquigrafiat per M. V.

Font: http://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1920s/testamento.htm