L’any 2017 ha estat un any especialment sec, el segon menys plujós des de 1981. Mentre que de mitja els embassaments, durant l’ultima dècada, en aquesta època oscil·len al voltant dels 55,5% de la seva capacitat, ara mateix es troben al 38% de la seva capacitat. Aquesta realitat impacta sobre l’agricultura i la natura, fent perillar fins i tot l’aprovisionament urbà si es manté aquesta situació.

Jaime Haddad, subsecretari d’estat que s’ocupa, d’entre altres temes, d’agricultura i medi ambient, anomenava “zones zero” a certes zones de Castella i Lleó on les pèrdues agràries han estat del 100%. Són especialment els petits agricultors i ramaders els qui més pateixen la sequera en tenir menys recursos econòmics per aguantar la situació sense caure en la ruïna. Ecològicament també es pateix l’impacte de la sequera. Incendis com el de Doñana o els de Galícia parlen per si mateixos. L’abandonament de l’activitat agrícola i ramadera també provoca la degradació del sòl en un país on el 75% del territori està amenaçat per la desertificació.

El futur no és reconfortant. La tendència marcada pel canvi climàtic ens duu a pensar que la situació s’anirà agreujant progressivament. Hi haurà períodes més calorosos i més llargs, cada vegada més repetitius, amb menys precipitacions. I com a resultat, més sequera i de major severitat.

El rerefons social de la sequera

Però sent Espanya el país amb més embassaments per càpita del món, com podem trobar-nos en aquesta situació amb tan sols un any de baixes precipitacions? La resposta no la trobem únicament en el règim de pluges, sinó també en la política econòmica i hidrològica.

L’agricultura consumeix el 84,3% de l’aigua, segons les xifres de l’INE. Especialment, l’agricultura de regadiu és la que més consumeix, i els últims 50 anys s’ha incrementat aquest tipus d’explotació en més de dos milions d’hectàrees. Només entre 2011 i 2016 hi va haver un increment del 8,6% en regadiu segons la Plataforma Tecnològica d’Agricultura Sostenible.

La causa de fons d’aquest augment és que l’agricultura de regadiu és la més rendible econòmicament, sustentada també en una mà d’obra immigrant súper explotada, com trobem en els hivernacles d’El Ejido (Almeria). És a dir, l’aigua com a recurs natural és espoliada per empresaris (amb el beneplàcit de l’administració pública) per al seu propi benefici, encara que pel camí s’arruïnin petits agricultors i ramaders, es desertifiqui el territori i s’exploti als jornalers.

Un altre dels aspectes que contribueixen a l’actual estrès hídric és la urbanització descontrolada i el turisme massiu (82 milions de visitants durant l’últim any, gairebé el doble que la població autòctona). Un model econòmic irracional (però molt beneficiós per als seus propietaris), que construeix per especulació immobiliària i que sota el comandament de la UE destrueix qualsevol tipus d’economia productiva per convertir-nos en una terra de sol i platja (quan no de borratxera), contribueix a malgastar aigua a la velocitat de la llum.

Fa falta una economia planificada per a la sostenibilitat social i ambiental

Revertir aquesta situació comença perquè les polítiques públiques estiguin guiades per la sostenibilitat ambiental i social, i no pel lucre privat. La base de la política agrícola i ramadera hauria d’estar en mans de pràctiques ecològiques, adaptades a la realitat natural del medi seguint criteris de sostenibilitat, és a dir, adaptades a l’aigua disponible. Que promocioni la petita explotació i el comerç local davant l’oligarquia de les multinacionals, caracteritzada pel monocultiu, el regadiu d’intensitat i els circuits comercials internacionals. En una perspectiva més global, combatre el canvi climàtic per disminuir la reducció progressiva de pluges i l’augment de la temperatura.

S’han de paralitzar (i reduir) immediatament l’extensió del regadiu i el territori urbanitzat, posar límits al turisme massiu i tancar pous il·legals apostant així per més inversió més en depuració d’aigües en població i empreses, prioritzant l’energia eòlica o solar davant la hidroelèctrica.