per Leila al-Shami
El dissabte es van intensificar els atacs aeris del règim i dels russos sobre Idlib, com sembla ser el preludi d’una campanya esperada de fa molt temps per recuperar el control de la província.
Només un dia abans, milers d’homes, dones i nens sirians van prendre els carrers a més de 120 ciutats i pobles en la resta de zones alliberades sota el lema “la resistència és la nostra elecció”.
Es van manifestar per les seves vides. Actualment Idlib acull a tres milions de persones, un terç de les quals son nens. De la població actual, més de la meitat han sigut desplaçats o evacuats per la força a la província des d’altres llocs. Les opcions per fugir de l’assalt son limitades. Les fronteres estan tancades i no queden zones segures. No volen ser desallotjats per la força de les seves llars. En les protestes, molts portaven cartells que rebutjaven les últimes crides de l’enviat de l’ONU Staffan de Mistura per evacuar a civil a zones controlades pel règim on podrien desaparèixer a càmeres de tortura o ser reclutats forçosament, com abans havia passat a tanta gent. La “reconciliació” en el context sirià significa un retorn a submissió, la humiliació i la tirania.
A través de pancartes i càntics, l’objectiu de les protestes va ser clar: evitar un atac del règim i dels seus patrocinadors, mostrar al món que a Idlib hi ha civils amb la vida a amenaçada i afirmar que continuen rebutjant a Assad. “As-shaab yurid isgat al nizam” (el poble vol la caiguda del règim) sonava entre la multitud, recordant els primers dies de l’aixecament.
No tan sols van protestar contra el feixisme intern, sinó també contra els imperialismes estrangers -els de Rússia i Irán- que van donar suport al dictador a la seva campanya per acabar amb l’oposició interna.
Així i tot, una vegada més, les crides dels manifestants pacifistes sirians van ser en gran part ignorades per “l’esquerra contra la guerra” occidental. En lloc de demanar que es posi fi al bombardeig i donar suport a les víctimes de la guerra, molts van optar per comprar el relat del règim de la “Guerra contra el Terrorisme”, que diu que l’objectiu de l’assalt és eliminar als yihadistes militants.
Aquestes il·lusions s’haurien d’haver esvaït dissabte. L’hospital Sham a la localitat de Has, al sud d’Idlib, va ser objectiu de bombes barril i míssils, la qual cosa el va deixar fora de servei. L’hospital es va traslladar a una cova sota terra, en un intent en última instància fútil de protegir-lo dels atacs aeris. Segons el Sindicat d’Organitzacions d’Assistència Mèdica i Socors, tres hospitals, dos Centres de Defensa Civil i un sistema d’ambulàncies van ser atacats els dies 6 i 7 de setembre a Idlib i al nord de Ham, deixant a milers de persones sense atenció mèdica.
Els grups extremistes tenen presència a Idlib -alguns van ser enviats pel mateix règim després de l’evacuació d’altres zones. Hayaat Tahrir Al Sham (HTS), amb antics vincles amb Al Qaeda, domina gran part de la província amb els seus 10.000 combatents. Tot i això, lluny de ser un “bastió de AL Qaeda”, HTS no va aconseguir obtenir el suport de gran part de la població, que contínuament s’ha resistit a la presència del grup i a la seva ideologia de línia dura. En les protestes del divendres passat a la ciutat d’Idlib, HTS va disparar munició real per dissoldre la manifestació. La multitud ràpidament es va girar contra els militants cridant-los shabiha (un insult que una vegada va ser reservat pels assassins del règim) i “Fora Jolani”- en referència al líder del grup.
Molts de l’”esquerra” afirmen que a una població de tres milions d’individus no queden “persones bones” per donar suport. O creuen que la presència d’uns pocs milers d’extremistes és justificació suficient per arrasar Idlib i castigar col·lectivament als seus residents.
La majoria invisible dels sirians que no utilitzen armes per exercir el poder es descarta com irrellevant. Prefereixen ignorar a aquells que han resistit totes les formes d’autoritarisme i s’han compromès a crear un futur millor per les seves famílies, comunitats i la societat en general. Presenten una model binari grotescament simplificat en el qual l’elecció entre Assad i Al Qaeda, com si el conflicte i la lluita social profundament arrelada fossin un partit de futbol entre dues parts. El bàndol que recolzen és un règim feixista -perquè per capbaix és “secular”- un règim que gaseja als nens mentre dormen, que té en funcionament camps de la mort en els quals els dissidents són torturats fins a morir i que ha sigut qualificat per l’ONU com un “crim d’extermini”. Qualsevol que es resisteixi a tornar al control del règim es presenta com un enemic i objectiu legítim per a ser atacat.
Llibertat, democràcia, justícia social, dignitat: son objectius als quals tan sols hi haurien d’aspirar els occidentals. La resta no hauríem de fer res més que callar i deixar fer.
En aquesta visió mundial sinistre i racista, tots són o bé membres d’Al Qaeda o els simpatitzants. El fet que hi hagi dones en aquestes comunitats rurals conservadores que no es vesteixen com elles (a Occident) o que han de superar amb valentia nombrosos obstacles i amenaces a la seva seguretat per participar de l’esfera pública (com ho van fer a les protestes del divendres passat), és presentat com evidència d’inclinacions terroristes, justificació en si mateixa per la seva aniquilació.
En lloc de solidaritzar-se amb les valeroses dones d’Idlib que resisteixen tant el règim com a altres grups armats extremistes i lluiten per superar costums socials tradicionals i patriarcals profundament arrelats, van preferir donar suport a un estat que va enviar milícies per dur a terme campanyes de violacions massives en comunitats dissidents, i que inserta rates a les vagines de les dones detingudes.
La deshumanització dels sirians ha sigut tan completa que molts lluiten per creure que, entre el caos i els senyors de la guerra, hi pot haver en realitat éssers humans ordinaris dines de rebre suport -persones com “nosaltres”.
És difícil entendre com les devastadores campanyes de bombardejos duts a terme per l’Estat sirià i Rússia en àrees residencials altament poblades, que van matar a centenars de milers, poden ser ignorades per qualsevol que digui estar “contra la guerra”. Sembla que les vides sirianes tan sols són significatives si son destruïdes per les bombes occidentals.
L’”antiimperialisme” d’avui s’utilitza sovint com a pantalla en suport a règims totalitaris, per persones suficientment privilegiades com per no haver experimentat mai el que és viure sota ells.
No contents amb ignorar els crims de guerra i altres atrocitats massives, també es fan intents per absoldre als culpables i negar que hi hagi hagut atrocitats. Circulen teories conspiratives, sovint originades en l’Estat rus o en els mitjans d’extrema dreta, sobre atacs químics de “falsa bandera”, per blanquejar els crims del règim i justificar l’atac contra civils i treballadors humanitaris. Síria s’ha convertit en un punt de discussió per aconseguit punts polítics sense pensar dos cops en el perill per la vida real en què tals acusacions falses es destinen al poble, o el profund dolor i ofensa que causen a les víctimes.
En el seu últim llibre, Indefinible: Democràcia, contrarevolució i la retòrica antiimperialista, Rohini Hensman pregunta: “Com es va arribar a utilitzar la retòrica antiimperialista per donar suport a contrarevolucions contràries a la democràcia en tot el món?”. Argumenta que hi ha tres classes de “pseudo-antiimperialistes”. Els primers son els que creuen que “Occident és l’únic opressor en totes les situacions”, un “centrisme occidental que els fa aliens al fet que els pobles a altres parts del món també tenen representació, i que poden exercir-la tant per oprimir als altres com per lluitar contra l’opressió”. La segona categoria consisteix en els “neo-stalinistes” que “donaran suport a qualsevol règim que sigui recolzat per Rússia, és igual com de dretà estigui”. El tercer “està format per tirans i imperialistes, perpetuadors de crims de guerra, crims contra la humanitat, genocidis i agressions que, tot just rebre mitja crítica occidental, reclamen immediatament que estan sent criticats perquè son antiimperialistes”.
En suport al seu argument, Hensman ofereix una descripció detallada del veritable antiimperialisme en oposició als “pseudo-antiimperialismes” a través d’estudis dels casos de Rússia i Ucraina, Bosnia i Kosovo, Irán, Irak i Síria. Ella mostra com autodenominats “esquerranistes” van donar suport reiteradament a règims autoritaris contra lluites democràtiques dels pobles, estenent la intolerància anti-musulmana, construint aliances tàctiques amb feixistes, estenent teories conspiratives i propaganda del Kremlin/Estat, i participant en la negació del genocidi, l’atrocitat i la culpabilització de les víctimes. El seu llibre és un recordatori oportú sobre les narratives propagades sobre Síria, en les quals l’extrema esquerra fa eco dels punts de discussió de l’extrema dreta i col·loca la geopolítica sobre les lluites i les vides dels pobles, son emblemàtiques d’una malaltia molt més àmplia.
Mentre les bombes cauen sobre Idlib, pocs sirians esperen veure protestes massives en tot el món en suport de la seva causa o en defensa de les seves vides. Aquells que afirmen una política d’“internacionalisme” els van abandonar i es retiraren a l’aïllacionisme, o, pitjor encara, a l’apologia del feixisme. Sense abordar aquests temes, la possibilitat de construir un moviment internacional contra l’autoritarisme, l’imperialisme, la guerra i el capitalisme sembla poc probable. Mentrestant, podem esperar que els horrors que van portar aquest món a declarar “mai més” tornaran a succeir, una i una altra vegada.
