Per Eusebio López

El judici contra Willy Toledo, els presos catalans, el 155 i les bandes “quitalazos”, Valtonic, les declaracions de Toni Cantó sobre la desaparició del castellà a Galiza (aquest oncle no ha trepitjat Ferrol, Coruña o Vigo, on fer vida normal en gallec és impossible, som “immigrants a la nostra pròpia terra”), Casado i la seva “pistola sobre la taula”, la provocació de la pujada de l’1.5% a la casa Real “com si fossin funcionaris”…, (però quina oposició han aprovat?) i la inviolabilitat de l’anterior rei… El veritable caràcter de la justícia, a més de burgesa (“està feta pels robagallines”) és neofranquista (la majoria dels alts càrrecs són del OPUS DEI), i més que queden en el tinter, no són actituds de la caspa, de “individus” ignorants,…

No és un problema de més o menys cultura, com de vegades podria semblar-ho; és un problema polític de primer ordre. Són les institucions d’un règim en decadència, que es defensen.El 69% de la població, segons el CIS, vol una reforma de la Constitució… Gairebé dues de cada tres dels enquestats i enquestades per un organisme oficial diu si a la “reforma”.

Ja coneixem com es cuinen aquestes enquestes; així que l’esquerra, si vulgués realment exercir de tal ha d’enfrontar, no la reforma d’una constitució irreformable, ja que els mecanismes parlamentaris establerts ho fan impossible sense comptar amb el “búnker”; sinó la ruptura amb ella, posant sobre la taula la necessitat d’obrir un veritable procés constituent, que encari de manera democràtica els principals problemes socials i polítics dels pobles de l’estat i la classe obrera.

El contrari de la seva actual actitud de convertir-se en el que està sent, la crossa “social” del règim recolzant al govern, que és la “crossa política” del règim; que al costat de la “crossa judicial” neofranquista i a la “institucional” (Casa Real i exèrcit), donen estabilitat a una forma d’estat que tothom considera esgotada. Ser aquesta “crossa social” els converteix en part del problema, i no de la solució.

La ruptura amb el règim i l’obertura d’un procés constituent, no caurà del cel com, sinó solament com a conseqüència de la mobilització social que posi al centre la resolució de les necessitats socials i polítiques de la població treballadora; no solament de salari viu l’ésser humà, viu de la cultura, de les llibertats, de les relacions lliures i iguals entre les persones. És més, la retallada de les llibertats i la repressió els és imprescindible per imposar les retallades socials i laborals: “el poder està en la punta del fusell”,… o de la porra i la presó.

Tots els atacs als drets laborals, socials i polítics des del búnker del règim, ens diuen que aquest no cediràels seus privilegis perquè se’ls convencien un debat dialèctic ni a través d’una mera votació parlamentària. Solament la mobilització unitària, sostinguda en el temps, amb objectius clars i precisos, sense claudicacions als cants de sirena dels quals es diuen d’ “esquerres” i fan polítiques de “dreta” en defensa d’aquest règim, es podrà conquerir la ruptura amb el règim i l’obertura d’aquest procés constituent.