Per Roberto Laxe

Si algú pensava, així fos un minut, que amb la caiguda de Rajoy s’obria una porta a una altra política, que s’ho vagi traient del cap. L’FMI, la UE i tots els poders fàctics ja han agitat contra la ridícula pujada de 900 euros del SMI; amenacen que aquesta pujada faria trontollar tot l’edifici del sistema. Ja els val!

Aquest govern serà, i és, part del problema, no de la solució; i per garantir-ho ja està la “comissària política” en  forma de ministra d’Economia; una persona que ve de les entranyes de la Comissió Europea. Ella és la garantia que aquest govern no es mou ni un pèl dels límits de l’austeritat i privatitzacions que la Unió Europea ve impulsant des de la seva constitució, allà pel 92 i el Tractat de Maastricht.

En aquest sentit, al juny del 2017 la Comissió Europea va enviar al Parlament Europeu una proposta de reglament anomenat “Producte Paneuropeu de Pensions Individuals”(PEPP). Sota aquest estrafolari títol, i la suposada defensa de les pensions públiques, amaguen un atac en profunditat i “paneuropeu”, contra els sistemes públics de pensions.

 

Una crisi recurrent

Des de fa uns anys tots els mitjans, els governs i organismes, venen propaganditzant que ja sortim de la crisi detonada el 2007, i el desastre financer del 2008. Els mitjans de propaganda del sistema, a l’uníson, porten uns anys parlant de la “post crisi”; però els atacs segueixen, el desmantellament de sistemes públics a tot el món continuen, les reformes laborals s’aproven a tot el món.

Retorçant el llenguatge i les dades macroeconòmiques, volen demostrar a la societat que el capitalisme és capaç de sortir, fins i tot de les seves crisis més profundes; la que els va portar a parlar, com van fer, de “refundar el capitalisme”; Sarkozy dixit, quan tots els dirigents polítics estaven espantats per la caiguda del sistema financer en el 2008.

Amb dades de creixement del PIB, de reducció de la desocupació, etc., pretenen que ja estem a l’era “post crisi”; que el capitalisme és fiable i té futur. Que els marxistes són uns endevins amb això del “socialisme o barbàrie”. Però la realitat és més tossuda que les dades macro econòmiques: les desigualtats no han fet més que créixer en aquest període de crisi, els rics són més rics, i els pobres augmenten en nombre, doncs se’ls incorporen sectors de les anomenades classes mitjanes. El que en termes leninistes és l’aristocràcia obrera que poblava el que ara són els famosos “cinturons de l’òxid”, són ara els nous pobres.

Ni tan sols les dades macroeconòmiques resisteixen el més simple anàlisi: el creixement del PIB està basat, primer en un empitjorament qualitatiu de les condicions de vida dels treballadors i treballadores, en una reducció de la participació dels salaris en la renda nacional, a favor de les rendes de capital, situant-se en mínims històrics. D’altra banda, l’abaratiment relatiu de les matèries primeres, que ha provocat crisis socials i les polítiques de gran calibre a països productors com Veneçuela, Brasil, Argentina o Aràbia Saudita, permet aquest creixement.

I tot i així, ells mateixos, amb els seus fets i més enllà de les propagandes als mitjans, reconeixen que la crisi és recurrent: la UE ha estat comprant deute públic de tots els estats europeus, especialment els més febles com l’Estat Español, per sostenir els comptes públics i ara ens trobem amb que el deute públic és una soga al coll d’aquests pobles. Han finançat la crisi, no hem sortit d’ella, que són coses diferents, fins al punt que el deute sobirà (dels estats) suposa el 225% del PIB mundial. El món deu més del doble del que és capaç de produir en un any. I tenen l’atreviment de parlar de “post crisi”!

El deute és un mecanisme habitual de funcionament del sistema capitalista; sempre ha estat així…  El drama sorgeix quan el deute supera la capacitat de pagament del deutor; si un guanya 3000 euros i té un deute de 1000, no té un gran problema; aquest apareix quan el deute és de 3000 euros, o es perden els ingressos, baixant de 3000 a 1000. Aquí sorgeixen els problemes amb el deute i el seu pagament.

Aquest problema de fons es manifesta en un sistema financer frèvol,  que una sentència com la del TS sobre els Actes Jurídics Documentats posa contra les cordes als grans bancs “sistèmics” espanyols. Aquesta feblesa no és exclusiva del sistema financer espanyol, l’italià està constantment a la corda fluixa i del supòsit gran banc alemany, el Deustche Bank, ni tan sols es coneixen les dades reals dels seus forats perquè les seves “accions porten perdut pràcticament un terç del seu valor en el que va d’any i cotitzen en mínims des de 2016” (Europa Press, 24/15/2018). Els més endevins xifren la seva exposició a derivats financers tòxics (aquests que van fer fallida el 2008 al Lehmann Brothers) en un 75% del PIB mundial.

La banca té dues maneres de captar beneficis, un, directe, sent part de l’accionariat d’indústries i comerços, en el que Lenin va anomenar capital financer. Els beneficis de la indústria reverteixen de manera directa als bancs, asseguradores i fons d’inversió. L’altra manera és indirecta, que és el vell sistema bancari de préstec a interès i comissions; amb l’interès (el preu del diner) els bancs capten una part del benefici de les empreses.

Quan la taxa de beneficis, com a la crisi actual, aquesta sota mínims, incapaç de retornar als inversors la rendibilitat que esperen, els problemes salten com un camp minat: empreses que fan fallida, bancs que tenen a les seves mans paper mullat (préstec de dubtós cobrament, derivats tòxics, …) i els estats al rescat, endeutant-se fins a la celles per evitar fallides “sistèmiques”. En aquest quadre aquests inversors, “el capital és molt espantadís”, fugen com de la pesta dels problemes refugiant-se en l’especulació amb tot el que es mogui, des del deute sobirà fins a jugadors de futbol. Tot es converteix en ser susceptible d’especulació.

 

A què ve aquest rotllo?

L’obsessió de la Comissió Europea pel PEPP troba la seva explicació en aquesta situació econòmica; de fet el mateix avantprojecte ho reconeix obertament. El model que volen imitar és dels EUA, “on els fons de pensions exerceixen un paper més important com a inversors institucionals” (pàg. 2).

En concret i en xifres: “amb el PEPP el valor de mercat de les pensions individuals passaria dels 700 mil milions d’euros a 2.1 bilions d’aquí al 2030” (pàg. 10). Aquest és el negoci que els bancs, asseguradores i altres; volen capitalitzar el sistema financer “captant” l’estalvi dels treballadors /es per la via dels fons privats de pensions, obtenint així “mes capital i canalitzar-ho en inversions europees a llarg termini en l’economia real” (pàg. 13).

I parlen clar, els promotors d’aquest Producte Paneuropeu són “bancs, companyies d’assegurances, gestors d’actius, fons de pensions d’ocupació, empreses d’inversió” (pàg. 4). Els mateixos que ens van conduir a aquesta crisi, ara volen aparèixer com a salvadors. Insistim, ja els val! És clar, no? Per això el sistema públic de pensions hauria de reduir-se a la mínima expressió, forçant a la població a subscriure aquests fons privats.

Com forçar a “capitalitzar” la banca?

És clar que la població treballadora no acceptarà de bon grat els atacs a un dret que se suposava, era inalienable. Les mobilitzacions a l’Estat Español, a França,… contra el desmantellament del sistema públic de pensions són la seva expressió; a Alemanya aquest desmantellament es va fer en plena expansió econòmica, amb l’agenda 2000 de la socialdemocràcia de Schroeder, i ara un milió de jubilats i jubilades alemanyes han de treballar amb els minijobs per a compensar la pèrdua. A Grècia, l’aplicació dels successius memoràndums van suposar la retallada del 40% en les pensions.

Que va a haver-hi resistència, és clar. Però l’exemple espanyol és paradigmàtic; sobre la base del Pacte de Toledo i la “guardiola” en la qual els treballadors/es van “ficant” els seus estalvis per al pla de pensions, el govern del PP ha buidat aquesta guardiola. L’ha deixat tiritant… i ara venen amb les seves campanyes dient que el sistema “ha fracassat”. El que ha fracassat és aquest intent de privatitzar a través del Pacte de Toledo; però el PP no ha fracassat.

En buidar la guardiola simplement han posat l’espasa de Dàmocles sobre els caps, no solament dels actuals pensionistes, sinó dels futurs pensionistes. El que està en joc no són només les actuals pensions, sinó les futures. A per aquests diners, l’estalvi dels treballadors  i treballadores en actiu, és a pel qual van a través del Producte Paneuropeu.

Per aconseguir-ho proposen “una combinació de pensions estatals, professionals i privades” (pàg. 2), on les estatals tinguin el sentit de les “no contributives” actuals, que cobririen el 40% de la pensió actual, deixant en mans privades el 60% restant. Un 60% lligat a “promoure un entorn que estimuli la innovació en el sector de productes financers… el que pot contribuir al seu torn a la prestació de pensions ajustada, segura i sostenible” (pàg. 3).

La guineu guardant el galliner haurien de titular el reglament, perquè just aquesta “innovació en el sector de productes financers” és el que ens ha portat fins a aquí; i encara pesen com una llosa a l’economia: com vam veure el DB té una gran exposició a aquests “productes financers”. Això només en un banc! I els altres? És a dir, diuen que les pensions seran sostenibles si tornen les hipoteques subprime, les clàusules sòl, les preferents, etc.

Com això és increïble han de fomentar el que la població se’n vagi de cap a aquestes aventures financeres, i per a això animen a “els estats membres a concedir un desgravament fiscal als PEPP”, “la Comissió Europea va adoptar, juntament amb aquestes proposta, una recomanació sobre el tractament fiscal dels productes de pensions individuals” (pàg. 4). A l’Estat Espanyol aquest desgravament ja és un fet des de fa anys, que va portar a una denúncia contra el Banc de Santander per evasió fiscal que va ser rebutjada per sentència del TS, generant la doctrina Botin.

El que està proposant la CE és que els Planes privats es converteixin en veritables “paradisos fiscals” sense necessitat d’anar-se de l’estat en qüestió. A més, tota rebaixa dels impostos es tradueix en una retallada de despesa socials, i en una pressió per a la privatització (o desmantellament) dels serveis públics. D’aquesta manera, el PEPP es converteix en una justificació per a desmantellar l’anomenat “estat del benestar”.

 

Impedir l’aplicació del “Producte”

El PEPP va ser presentat el 2017 al Parlament, ara està la fase d’estudi per a la seva discussió i aprovació pel Parlament Europeu. Si això es produeix, tots els governs de la UE tindran ja l’aval per aprofundir en  el desmantellament dels Serveis Públics de Pensions; ja tocats seriosament en aquests anys. Les retallades establertes a Alemanya a l’Agenda 2000, i després Grècia, l’Estat Espanyol, Portugal, França, etc., ja tenen molt avançat. Però pel que es veu, la crisi estreny, i han de llançar-se amb tot per capitalitzar una banca a la corda fluixa. Necessiten com el menjar aquests 2.1 bilions d’euros que els donaria un respir a les seves quites financeres.

L’atac no va solament contra les pensions actuals, sinó que aquests 2.1 bilions sortiran de les nòmines dels treballadors i treballadores en actiu, dels quals des del primer contracte precari comencen a cotitzar. Volen que una part d’aquesta cotització vagi a les butxaques de la banca, asseguradores… I amb la promesa d’ “una pensió sostenible”, van a invertir aquests diners en “innovació de productes financers”. El negoci rodó.

El govern de Pedro Sánchez, que no derogarà les reformes dels seus antecessors, Rajoy i ZP, reformes que ja van suposar una reculada qualitativa en les pensions de l’Estat Espanyol, és clar que espera aquest “producte paneuropeu” per a tenir la legitimitat d’Europa per no tocar gens de gens, i aprofundir en el desmantellament del SPP.

És clar que, d’aprovar-se el Producte, estarem en una pitjor situació no només per mantenir el que tenim ara, sinó per a recuperar els drets perduts i que tant va costar conquerir, derogant les Reformes del PPSOE, garantint les pensions als Pressupostos Generals finançats per una política fiscal progressiva (“que pagui més qui mes té”), contraria pel vèrtex a la qual proposen des de la CE.

El caràcter “paneuropeu” del Reglament presentat eleva el nivell de resposta

Davant una actuació coordinada de la Unió Europea no val el “salvi’s qui pugui” que des del començament de la crisi s’ha dut a terme; amb resultats nefasts. La classe treballadora europea no ha fet més que retrocedir, quan Grècia va respondre aïllada a la pressió de la Troika i la UE, quan en l’Estat Espanyol es van fer vagues generals estatals sense coordinació amb la resta d’Europa; quan a França porten dos anys de mobilitzacions separats de la resta…

Aquesta lògica de “salvi’s qui pugui” és la millor garantia que “no se salvi ni déu”. Però per una vegada, són ells els que obliguen a una resposta unificada de la classe obrera europea. Fins ara els plans acordats entre tots ells, apareixien com a “polítiques nacionals” que generaven, de vegades, xocs amb la UE, com va ser  el cas de Syriza o ara la dreta italiana i el seu decret de la Dignitat. Recolzats en les burocràcies sindicals, que dispersaven la resposta sobre la base del xoc amb “el seu govern”, s’aïllava la resposta.

Davant el Producte Paneuropeu de Pensions Privades, el terme “paneuropeu” dissol aquest aïllament. Cap buròcrata podrà dir, “no, és un problema del nostre govern”, perquè el Producte és, com el seu nom indica, PANEUROPEU. Tot i així, és obvi que no es pot confiar en unes burocràcies sindicals majoritàries implicades i gestores, en molts casos, dels “fons privats d’empresa” que el mateix document reconeix que són uns dels quals ho impulsen.

Les burocràcies sindicals són part del problema, per la qual cosa serà tasca del sindicalisme de classe, alternatiu i combatiu de tota Europa; de les organitzacions independents de jubilats i jubilades com la Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Publico de Pensions, etc., els que impulsin la coordinació i la convocatòria de mobilitzacions PANEUROPEES CONTRA EL

PRODUCTE PANEUROPEU; que freni la seva aprovació i comenci a revertir el camí de reculades que fins ara s’ha viscut.