Hem volgut posar a disposició dels lluitadors i lluitadores aquest document, que és la síntesi de la posició de Corrent Roig davant la qüestió catalana, el gran conflicte que domina l’escenari polític, divideix aigües i ha de determinar el futur dels treballadors i el poble de Catalunya i també de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Amb aquest escrit volem contribuir a un debat fonamental entre els activistes i ajudar, en la mesura de les nostres forces, al fet que el moviment obrer assumeixi la seva responsabilitat històrica en aquest conflicte fonamental.
Heus aquí la resolució aprovada pel Comitè Estatal de Corrent Roig:
El conflicte català s’ha convertit en l’element més avançat de la crisi del règim monàrquic en descomposició. La seva gran mobilització per la sobirania nacional ha fet de Catalunya el principal bastió de la lluita contra el règim i, per això mateix, l’avançada del procés de la revolució espanyola. El curs del conflicte i els seus resultats són decisius per a la classe obrera i els pobles de l’Estat espanyol.
El conflicte català mostra a les clares que no és possible exercir el dret democràtic a l’autodeterminació sense trencar amb la legalitat del règim monàrquic. La prohibició de la consulta ha mostrat que un referèndum d’autodeterminació només és possible si Catalunya assumeix la plena sobirania nacional.
Aquesta realitat política obliga a plantejar amb tota claredat que la proclamació de la República catalana és la condició i l’eina per assegurar el referèndum d’autodeterminació.
La batalla per la proclamació de la República catalana -que exigeix una política ofensiva perquè el moviment obrer català assumeixi i encapçali aquesta reivindicació- és bàsica per desbancar la burgesia catalana (Mas) de la direcció del procés i per emplaçar els representants polítics de les classes mitjanes radicalitzades (en primer lloc a ERC, que és avui la principal força electoral catalana, i també a la CUP, amb gran pes entre la joventut) a trencar amarres amb Mas i a assumir la direcció del moviment independentista.
La batalla pels drets nacionals, per la sobirania, per la República catalana, ha de ser, ans tot, una reivindicació de la classe treballadora, que ha de convertir-se en la campiona d’aquesta lluita democràtica. El moviment obrer no pot romandre aliè a aquesta lluita ni limitar-se a exercir el paper d’acompanyant a disposició de Mas o, arribat el cas, de Junqueras (ERC). És a aquest miserable paper al que volen reduir-lo els buròcrates de CCOO i UGT.
La lluita per la República catalana té avui una expressió “parlamentària”, ja que passa per imposar unes noves eleccions catalanes que descavalquin definitivament Artur Mas i donin lloc a una nova majoria parlamentària que la proclami.
Lluitem per una República catalana “social i sobirana”. Sobirana no només de Madrid sinó de Brussel•les i Berlín, que asseguri les necessitats bàsiques de la classe treballadora i de la petita burgesia empobrida (drets laborals i polítics; derogació de la reforma laboral; presó per als corruptes i els corruptors i confiscació del robat; suspensió del pagament del Deute i Auditoria; presa de control dels bancs catalans -La Caixa i Sabadell- i de les grans empreses que amenacin amb la deslocalització si es declara la independència…) i que engegui un procés constituent per a un canvi radical, que doni la paraula al poble treballador organitzat des de baix. La lluita per mesures com aquestes dóna a la consigna de la República catalana un caràcter transicional que la classe treballadora haurà d’empènyer cap a un règim socialista.
La lluita per la República catalana no és una lluita “independentista” sinó el principal punt de suport per acabar amb el règim monàrquic i la millor base per batallar per una lliure unió de pobles lliures, o, com ho expressaven els nostres antecessors al segle XX, una lliure unió o confederació de repúbliques ibèriques. Per a nosaltres, aquesta unió lliure és inseparable de la lluita per una Europa dels treballadors i dels pobles. La República catalana, la unió lliure de Repúbliques i l’Europa dels treballadors i dels pobles és una combinació de consignes que formen un tot indissociable.
Aquesta orientació estratègica cobra tot el seu sentit quan la traslladem a la batalla política. Aquesta batalla avui es concentra en el 9-N català, de nou amenaçat pel govern Rajoy, tot i que ara ja no es tracta de la consulta inicialment prevista sinó d’un simulacre, com a conseqüència de la retirada covarda d’Artur Mas.
A Catalunya, el punt de partida és una postura ofensiva en defensa del 9-N, cridant al vot Sí-Sí, exigint que la votació es dugui a terme encara que Rajoy i el Constitucional la prohibeixin, i batallant per convertir el 9-N en una gran Jornada Nacional de Lluita per la sobirania catalana. Però dit això i des d’aquest compromís, la lluita pel 9-N ha d’anar acompanyada de la denúncia descarnada de la traïció d’Artur Mas i dels emplaçaments a ERC, i també a la CUP, a trencar políticament amb Mas i exigir ja unes noves eleccions per proclamar la República catalana.
Fora de Catalunya, la batalla política té com a eix central el respecte al dret del poble català a separar-se de l’Estat espanyol si aquesta és la seva voluntat. L’actitud del gruix de l’esquerra espanyola, negant-se a defensar el dret de Catalunya a separar-se, ja sigui amb el seu silenci o com a campions de la batalla “contra la independència”, deixa en evidència la seva submissió al règim monàrquic centralista.
