Per Ame Luna

Totes les dones trans carreguem amb el pes d’almenys dos tipus d’opressió social: el masclisme i la transfòbia. Si a això li afegim la variant del racisme o el condicionant de la migració forçosa, ens trobem davant un panorama en el qual la violència és un factor que enfrontar diàriament.

Segons dades oficials, 2609 persones trans van ser assassinades en 71 països de 2008 a 2017. Una dada que no reflecteix la realitat: molts d’aquests assassinats són ignorats pels Estats que participen en la nostra erradicació.

Malgrat parlar de persones trans en general, som les dones trans i les persones transfemenines les que rebem la major part de la violència de la qual parlem. El gran drama de la dona trans es veu reflectit en la seva presència dins de la prostitució i la violència que aquest escenari comporta. El 62% de les 2609 víctimes trans que esmentem amb anterioritat es dedicaven a la prostitució. Aquesta xifra de dones trans mortes que es dedicaven a la prostitució arriba al 88% a Europa (d’elles el 43% eren migrants).

El primer obstacle institucional per a les dones trans es troba en l’entorn educatiu. Els pocs recursos invertits en Educació i la tendència a la desinversió en aquest àmbit, impossibiliten implantar protocols contra la violència masclista i transfòbica a les aules, així com formació per a la sensibilització d’alumnes i professors sobre diversitat afectivo-sexual. Només a l’Estat Espanyol més del 50% de l’alumnat que es declara LGTBI ha sofert assetjament escolar d’algun tipus tant per alumnes com per professors.

La violència que suposa l’entorn educatiu impossibilita a les dones trans estudiants desenvolupar les nostres capacitats socials i intel·lectuals amb plenitud, sent expulsades als marges del sistema educatiu, la qual cosa determina la nostra posició també als marges del mercat laboral.

L’entorn familiar que enfrontem no és menys hostil: a Llatinoamèrica el 70% de dones trans han abandonat la seva llar a causa del rebuig familiar, causant en molts casos situació de carrer. Les polítiques migratòries d’Europa també afecten la situació de la dona trans: la crimininalització de les dones trans migrants que, en cerca de recursos, exerceixen la prostitució, les deixa exposades davant la impunitat de la brutalitat policial i la violència de l’Estat que les tanca a presons (o CIES) no corresponents al seu sexe per a retornar-les (després de 6 a 18 mesos, gràcies a la Directiva Europea) als països d’origen dels quals venien fugint.

Totes aquestes condicions no només porten a la dona trans al seu assassinat, també a la malaltia: s’estima que el 19,1% de les dones trans en el món tenen VIH, elevant-se aquesta xifra fins al 27% a l’Estat Espanyol. L’estigmatització de la pobresa trans i del VIH al sistema sanitari deixa sense recursos a les malaltes, que tampoc poden accedir a tractaments hormonals o de reafirmació de gènere si no passen per exàmens psiquiàtrics i fins i tot judicials en els quals es qüestiona el seu gènere i es vulnera el seu dret a la intimitat.

Aquest 8M, les dones trans hem de sumar-nos a la convocatòria de Vaga general i com a part de la classe treballadora , sortir al carrer per a exigir:

Ni un pas enrere en els nostres drets: combatem el discurs racista, homòfob i transfòbic de la ultradreta, amb la mobilització i la lluita al carrer.

Augment de la despesa sanitària i implantació de mesures per a la despatologització de les entitats trans i afavorir el dret a l’autodeterminació del nostre gènere.

Augment de la despesa en educació per a implantar en el currículum escolar, Educació sexual i en valors d’igualtat i per a posar en marxa protocols específics que previnguin l’assetjament escolar per LGTBIfobia.

Polítiques en l’àmbit laboral que contemplin contingents especials d’ocupació i altres mesures que ens possibilitin un treball digne, allunyat de la violència mortal de la prostitució.