Hi ha activistes per la independència que, tot i ser contraris a Mas, pensen això. Alimentada per la direcció de l’ANC, aquesta opinió s’ha convertit en una mena de bandera d’una part important del moviment sobiranista.
Però si anem al fons de l’argument, el que es planteja no és una unitat d’acció pro-sobiranista sinó la submissió del moviment a la direcció burgesa de Mas.
Certament, ningú hauria de dubtar a defensar Mas davant de tota agressió que vingui del govern central i, de la mateixa manera, tampoc hauríem de tenir recança a arribar-hi a acords parcials si aquests serveixen per avançar, com va ser la data i la pregunta de la consulta. Però els acords parcials amb Mas mai han de comprometre el futur del moviment, ni cobrir la seva manca de valentia i inconseqüència, ni justificar cap armistici amb el seu govern de retallades i privatitzacions on seuen mafiosos com Boi Ruiz i Felip Puig.
La independència que defensa Mas és, en realitat, un projecte que resguarda els interessos de la burgesia catalana, substituint la dependència de Madrid per les ordres directes de Brussel·les i Berlín.
Mentre no calia enfrontar-se obertament al règim, Mas ha cavalcat amb relativa comoditat sobre l’onada sobiranista, amb la tranquil•litat que li donava el suport d’ERC. Però quan ha arribat l’hora de la veritat, la de desobeir obertament la legalitat del Constitucional, Mas ha mostrat uns límits infranquejables.
El següent pas del moviment passa per assumir la plena sobirania, quelcom impossible sense la ruptura amb el règim. Aquest pas és inviable amb Artur Mas al front. Ha de sortir ja d’escena. Si transcorregut el 9-N, es nega a convocar eleccions, ERC i la CUP han d’exigir la seva dimissió. Calen eleccions per a una nova majoria que proclami la República catalana.
