1.Les eleccions del 26 de Maig (26-M) van ser, en certa manera, una segona volta de les eleccions generals del 28 d’Abril (28-A). El vent de cua de les eleccions estatals va continuar empenyent a favor del PSOE, que apareixia com el “baluard” per a impedir l’entrada de l’extrema dreta al govern. El PSOE va ser el gran triomfador de la jornada. A Catalunya ho va ser Esquerra Republicana (ERC), que va consolidar els seus resultats del 28-A.

2. El 26-M va fixar també la relació de forces en la dreta. El PP sembla haver detingut el seu enfonsament i recuperat l’hegemonia, més encara si recupera l’Ajuntament de Madrid i manté el govern de la Comunitat. Ciutadans s’ha mostrat incapaç d’aconseguir el “sorpasso” i el seu paper ha quedat limitat al de “partit frontissa”. Respecte a Vox, que han vist els seus vots reduïts a un 6,2% en relació a les eleccions europees, ha aparegut com una força irrellevant en la gran majoria de municipis.

3. Un dels aspectes més rellevants del 26-M ha estat l’enfonsament de Podemos. El 2015 va obtenir gairebé 5,2 milions de vots, a només 340.000 del PSOE. Ara, quatre anys més tard, en les eleccions generals del 28-A ja va perdre 1,5 milions de vots i el 26-M, un mes després, un altre milió i mig en les europees. També ha perdut els governs municipals i la majoria de diputats autonòmics…

4 .La raó d’aquest enfonsament vertiginós -una veritable crisi de descomposició– a només cinc anys de la seva fundació, ha estat la seva transformació en l’ala esquerra del règim monàrquic. S’ha transformat en una força auxiliar del PSOE, oferint-li el suport quan aquest estava a punt de ser desnonat. Podemos ha estat qui va desactivar la potent protesta que va sorgir del 15-M, la va institucionalitzar i la va integrar en les institucions del règim.

5. La campanya electoral d’Iglesias ha consistit en: 1/ mendigar un lloc en el govern Sánchez, abandonant qualsevol tipus de crítica al PSOE, i 2/ abanderar la defensa de la Constitució del 78, apel·lant cínicament a uns articles buits que saben que no obliguen jurídicament a res. Amb una campanya així per a què votar a Podemos podent votar al PSOE?

6. Hem d’afegir el desengany de sectors populars dels “ajuntaments del canvi”, després de viure el contrast entre les promeses i una realitat que no ha canviat res substancial de les seves condicions de vida, mentre els grans negocis han continuat creixent sense fre. Els canvis han quedat reduïts al “tarannà” i a actuacions menors, amb molta publicitat i un respecte gairebé religiós a una legalitat injusta. Això, sense comptar actuacions escandaloses com la de Carmena amb els titellaires, la “operació Chamartín” o els desnonaments del carrer Argumosa en el barri de Lavapies. O la grotesca participació d’un representant de Podemos com a “vicepresident” de Page en la comunitat de Castella-la Manxa.

7. El 26-M, en ple judici als líders independentistes, ha mostrat el lloc central que continua ocupant el conflicte català. La suspensió com a diputats de Junqueras i altres presos polítics catalans, el milió llarg de vots reeixit per Puigdemont o l’obtenció del 50% de paperetes per a les candidatures independentistes en les eleccions europees, mostren que Catalunya continua sent el taló d’Aquil·les del règim monàrquic.

8. Les eleccions també han reflectit la victòria d’ERC en la disputa per l’hegemonia en l’independentisme català. Aquesta victòria reforça a ERC de cara a les eleccions catalanes que tindran lloc després de la sentència del Suprem i aferma la seva política a la recerca d’un reacomodament en el marc constitucional.

9. També cal constatar la garrotada rebuda per la CUP a la ciutat de Barcelona i en tota l’àrea metropolitana. L’arrossegament del vot a ERC no explica la seva derrota. Des del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la diferenciació de la CUP enfront del bloc hegemònic de l’independentisme ha estat testimonial i gestual, sense construir una alternativa estratègica, encara que fos minoritària. El seu paper als ajuntaments, on ha participat en coalicions de govern, ha quedat bàsicament reduït a un esforç de gestió honesta i a la promoció de “economia social i solidària”. Al que cal afegir la crisi interna que pateix, dividida entre els seus dos sectors més representatius, un centrat en el municipalisme i l’altre en la cerca d’un” front nacional” amb ERC i JxCat.

10. D’alguna manera, aquestes eleccions conclouen el cicle que es va obrir el 15-M. Primer per la institucionalització del moviment a les mans de Podemos i després, complerta la missió, la seva immolació i la recuperació relativa dels vells partits del règim, PSOE i PP, el règim guanya estabilitat. Però és una estabilitat relativa. Estem lluny de tornar a l’antic punt de partida: el PSOE i el PP mai tornaran a ser el que van ser. La futura recaiguda del PSOE en el descrèdit popular difícilment trobarà un altre Pedro Sánchez per a ressuscitar-lo. A diferència de fa cinc anys, ara coneixem el frau polític que ha representat Podemos. El règim monàrquic està profundament desacreditat davant importants sectors populars. El problema català prosseguirà, per molt que busquin neutralitzar-ho. I la UE, patronal i governs, començant pel pròxim de Sánchez, continuaran descarregant forts cops sobre la classe treballadora i els sectors populars, als quals haurem de respondre.

11. Més enllà de l’actual desconcert que recorre a amplis sectors d’activistes, la lliçó estratègica del 26-M és clara: Cal posar-se a treballar per a construir un nou 15-M, més profund, més obrer i popular, controlat per la base i unificat a través de la seva organització democràtica, mitjançant una xarxa de delegats/des escollits/des i revocables. Cal construir un nou 15-M que no es deixi institucionalitzar i afirmi el seu objectiu d’acabar amb aquest règim al qual “li diuen democràcia i no ho és” i obrir un procés constituent que, desconeixent l’actual Constitució i les normes de la UE, permeti reconstruir la societat sobre noves bases polítiques (inclòs el dret a decidir de les nacionalitats) i econòmiques, acabant amb el domini i els privilegis de l’Ibex 35 i lluitant per una Europa dels treballadors i els pobles.

Aquest és el programa que la candidatura de Corrent Roig va defensar en les eleccions europees. És a aquest compromís al qual us convidem a treballar amb nosaltres.