El “referèndum pactat” d’Unidos Podemos: Una sortida o un parany?

Comparteix-ho

El “referèndum pactat” d’Unidos Podemos: Una sortida o un parany?

Ángel Luis Parras

26/09/2017

A mesura que l’1 d’octubre s’apropa i la “incertesa” s’accentua, reapareix la proposta, aparentment la més “raonable”, la del “sentit comú”: “recuperar el diàleg” i acordar un referèndum pactat, “amb garanties”. Per això, el Govern de la Generalitat, com a primera mesura, hauria de desconvocar el referèndum de l’1 d’Octubre.

Aquesta és la proposta llançada des de la direcció d’Unidos Podemos, subscrita també pel PNB basc i el PdCat i escenificada en l’Assemblea de càrrecs públics per la llibertat, la fraternitat i la convivència celebrada diumenge passat, dia 24, a Saragossa.

És a dir, que s’asseguin el Govern català, Rajoy i tots els partits parlamentaris i posin una data per a un “referèndum amb garanties”. Què això exigeix modificar la Constitució? Es modifica!, Què això pot demorar un parell o més anys? Doncs, s’espera! Més es va trigar a conquistar Zamora i ningú va protestar pel retard.

La pregunta és inevitable: Així de fàcil? Així de raonable? Com no se li va ocórrer abans a ningú? Com hem arribat a aquest antagonisme entre la raó i el deliri, quan la solució era tan senzilla?

Però, és possible un referèndum d’autodeterminació sota aquest règim?

Però la pregunta és més senzilla encara: hi ha alguna possibilitat, en la data que sigui, que els catalans puguin fer un referèndum i decidir lliurement si volen quedar-se o no a l’estat espanyol? Perquè aquesta és la pregunta!

Segles d’història i un règim hereu del franquisme responen: amb aquest règim NO ÉS POSSIBLE garantir tal referèndum. Cada vegada que Catalunya va intentar la seva independència en la seva història, va acabar amb el seu President i Govern a la presó, o havent de sotmetre’s a un Estatut irrecognoscible, o amb el garrot brutal de la Dictadura franquista.

Si en alguna cosa la burgesia catalana ha destacat sempre és en la seva falta de coratge i en la seva lletania gairebé llastimosa sol·licitant “diàleg i negociació”. I Rajoy mans-tissoras ha respost amb el Tribunal Constitucional, amb la retallada a l’Estatut, amb el processament, detenció i multes milionàries a dirigents catalans, i ara amb la intervenció de facto de la Generalitat i el desembarcament, per terra, mar i aire, de guàrdies civils i policies que, al crit de “anem per ells”, surten ovacionats de les seves casernes camí de la reconquesta.

Però ¿es pot fer un referèndum pactat amb el PP, C´S, PSOE, que solament van acceptar canviar la Constitució (article 135) per blindar el pagament del deute als banquers? Quina part de “Espanya és una i indivisible” no han entès els que fan tan “raonable” proposta?

Per descomptat que “el més senzill”, el “més raonable” seria “posar-se d’acord” i fixar una data de referèndum amb garanties de votació i de respecte al que es decideixi. Però, per sobre de la raó abstracta, de l’imperatiu categòric, del “hauria de ser”, està la crua realitat, les contradiccions socials, les de classe i les nacionals. I és que els que van amarrar el poder de l’Estat a sang i foc fa prop de 80 anys i ho segueixen ostentant,hi són i la seva “raó” no es regeix per cap imperatiu categòric. La seva passió per la “democràcia” està restringida als límits de la seva devoció per la preservació dels seus privilegis i dels interessos de classe que representen i protegeixen.

Els burgesos deixen per als ideòlegs de la petita burgesia, els professors universitaris i els mesies de la “nova política”, la innoble tasca de la defensa mística d’una democràcia ideal, que a força de negar les classes socials, solament existeix en els seus caps.

El règim monàrquic espanyol, heretat del franquisme, que ara nomenen “règim del 78”, no ha tolerat ni està disposat a tolerar de manera pacífica cap referèndum d’autodeterminació. No hi ha canvi voluntari de la Constitució, ni res que posi en qüestió el pilar inamovible de la “unitat d’Espanya”.

No hi ha “reforma de la constitució” ni referèndum que valgui, perquè això podria acabar encoratjant l’esperança d’altres pobles de seguir el mateix camí que els catalans o fins i tot, posats a reclamar referèndums, hi hagi qui en vulgui un per optar entre Monarquia o República. Fins aquí podríem arribar!

Han transcorregut prop de 80 anys des que conclogués la guerra civil i no hi ha hagut encara forma humana que el Congrés condemni el cop militar franquista; no hi ha forma que les famílies puguin recollir de les cunetes els cadàvers dels seus afusellats; pretendre canviar el nom d’un carrer dedicat a un franquista és una quimera impossible sense mobilitzar-se i encara així són centenars els pobles que no acaten la tímida llei de memòria històrica.

N’hi prou a seure davant de la televisió per veure feixistes, amb uniforme o sense, envoltant a Saragossa l’acte dels “càrrecs raonables”. És suficient veure a les casernes a la guàrdia civil acomiadant com a herois als seus companys que marxen a “salvar Espanya”, a la reconquesta contra els infidels catalans.

I amb aquests vímets volen fer una canastra?

Si Catalunya no proclami la seva República no hi haurà cap referèndum amb garanties.

Catalunya té tot el dret a decidir, i el que la lluita de la joventut i el poble de Catalunya demostra és que per poder exercir aquest dret no valen solsament gestos, ni “deixar el cos mort i somriure”, ni sumar més incertesa. No val, com fa el partit de Puigdemont, afirmar que sí o sí hi haurà referèndum, mentre signa a Saragossa el manifest per un” referèndum pactat”. No val el “anirem fins al final” i a continuació afirmar, com Puigdemont o Carles Campuzano: “La independència unilateral no està en el full de ruta del PDeCAT”

La batalla del referèndum de l’1 d’octubre mostra que o Catalunya declara la seva República de manera unilateral o no podrà fer cap referèndum amb garanties.

I no hi haurà República catalana si els treballadors i el poble no la imposen des del carrer, amb la mobilització permanent, la vaga general i l’autodefensa. La vaga general, que en aquests dies es prepara, significa l’entrada en escena de la classe treballadora com a classe, alguna cosa imprescindible perquè aquesta pugui intervenir com a força independent, posant “ordre” i conseqüència, i lligant la defensa del referèndum i la proclamació de la república catalana amb les reivindicacions pròpies, com la derogació immediata de la reformes laborals, de la LOMCE, la defensa d’un sistema públic de pensions garantit pels Pressupostos de la República….

Que és difícil, és difícil!, molt difícil, però no impossible, és la batalla del present, i la resta, l’espera a un referèndum pactat, no és altra cosa que l’enèsim intent de desmantellar l’actual mobilització en curs per reconduir-la a la cleda de les institucions d’un règim que nega el dret a decidir. És conduir tot aquesta energia humana a la cleda d’unes eleccions regides per una llei antidemocràtica.