Fora els franquistes dels tribunals i els arquebisbes de la sanitat i l’educació!

El 6 de novembre de 1941, en ple apogeu de la Dictadura de Franco, a Espanya es va crear el Patronato de Protección a la Mujer, una institució que, en nom de la dignificació moral, es va encarregar de castigar tota dona que es comportés d’una forma contrària al model de dona dictat pel franquisme i l’Església Catòlica. Avui no existeix un Patronat de Protecció a la Dona per a castigar-nos, però el masclisme al segle XXI, i en concret a l’Estat espanyol, s’expressa d’altres formes i exerceix la seva violència a través d’altres mitjans.

Per: Corrent Roig

Els rosaris a la mà, i el Diable a la butxaca

El “vagin-se a un altre costat a avortar» etzibat per Isabel Díaz Ayuso a una diputada de Más Madrid fa escasses setmanes va encendre la indignació de centenars de dones que, enfront de la Porta del Sol, es van manifestar per a denunciar la negativa d’Ayuso a crear el registre de mèdics objectors de consciència, una opacitat que permet que serveis hospitalaris sencers es declarin objectors. Però això no és un problema només de Madrid. Mentre que l’avortament és un dret legal a l’Estat espanyol i hauria d’estar garantit a la sanitat pública, hi ha desenes d’hospitals públics en els quals és impossible avortar. Són exemples els hospitals barcelonins Sant Joan de Déu o Sant Pau, on no s’hi practica cap avortament des de l’any 2012. Tots dos hospitals es van declarar objectors de consciència sense prèvia consulta amb els i les professionals sanitàries. I hi ha comunitats autònomes senceres, com Àvila, Segòvia, Sòria, Osca, Múrcia o Toledo, on no s’hi realitza cap avortament. Però aquesta dramàtica situació no és casualitat. A la majoria d’aquests centres públics, com a Sant Pau, l’arquebisbat està representat en els patronats, sí, com els patronats de protecció de la dona!, els òrgans de govern dels hospitals, que cedeixen davant la pressió de l’Església Catòlica i els grups antiavortistes. I mentre es neguen a practicar avortaments en la pública, deriven aquestes pràctiques a la sanitat privada, convertint un dret en un privilegi que no tothom es pot permetre.

Si en Sanitat l’Església Catòlica exerceix el seu poder i influència, en Educació tampoc no es queda curt: 2.400 centres concertats i més de 1,5 milions d’alumnes. A l’Estat espanyol sis de cada deu centres concertats pertanyen a l’Església, la qual cosa suposa, d’una banda, que més del 15% del total del sistema educatiu està en mans de l’Església i, per l’altre, que aquest 60% és finançat amb recursos públics.

Sens dubte, l’Església continua sent un obstacle per a que als centres educatius s’imparteixi una educació sexual en valors d’igualtat i en tota etapa educativa, i això es recolza en els acords amb la Santa Seu de 1979: «A la llum del principi de llibertat religiosa, l’acció educativa respectarà el dret fonamental dels pares sobre l’educació moral i religiosa dels seus fills en l’àmbit escolar. En tot cas, l’educació que s’imparteixi en els centres docents públics serà respectuosa amb els valors de l’ètica cristiana».

La violència física contra les dones no cedeix

A data 4 de novembre són ja 35 les dones assassinades a l’Estat espanyol per violència masclista el 2025 i 3 les víctimes mortals de la violència vicària. Tristament, 8 d’ells tenien denúncies prèvies per maltractament. Així mateix, les dades comptabilitzen 104.981 dones víctimes de violència masclista i maltractament que viuen amb protecció oficial, de les quals 1.349 són menors d’edat i 54.163 tenen menors al seu càrrec. A més, a l’Estat espanyol es denuncien 14 violacions i 43 agressions sexuals diàries. Totes aquestes dades indiquen que la violència masclista no sols no ha retrocedit, sinó que no ha parat d’augmentar en els últims anys. Enfront dels portaveus de la ultradreta que assenyalen als migrants com el veritable problema, la realitat s’imposa al seu discurs. Totes les dades afirmen que la majoria d’agressions i assassinats masclistes són comesos per homes de mitjana edat i espanyols.

La ultradreta abandera el retrocés

La impossibilitat per a prevenir la violència masclista no és tampoc casualitat, s’explica pels plans de precarització i desmantellament dels recursos públics destinats a pal·liar aquesta violència, insígnia de la ultradreta però també de partits com el PP. Són exemples el tancament del Centre Municipal d’Informació a la Dona de Iznalloz (Granada), el pla per a convertir els espais d’igualtat de Madrid en Centres Integrals d’Atenció a les Dones (CIAM), denunciats per la Xarxa municipal contra la violència masclista, el Servei d’Igualtat de Gènere de la Diputació de Màlaga, tancat des de fa quatre anys o la dràstica reducció de fons dels centres d’informació a la dona a Pontevedra, entre altres.

No podem oblidar l’escàndol del cribratge de càncer de mama a Andalusia, el reflex dels estralls de la privatització de la sanitat pública orquestrada per la Junta d’Andalusia, que signa contractes milionaris amb clíniques privades vinculades a ordes religiosos com Sant Joan de Déu i posa en risc la nostra salut, no notificant a les pacients. Malgrat la responsabilitat de Moreno-Bonilla en aquest despropòsit, no podem deixar d’assenyalar que aquests plans de privatització es donen a escala estatal, i que si es pot privatitzar la sanitat és perquè continua vigent la Llei 15/97, una llei que el Govern no està disposat a derogar. Continuem denunciant que retallar en sanitat també és violència contra les dones. Retallar en sanitat MATA.

A més, els discursos reaccionaris de personatges públics com Vito Quiles i Alvise Pérez, que neguen la violència masclista i la titllen d’invent ideològic, s’escorren en les xarxes socials i es guanyen àmplies capes de joves que els veuen com a rebels que s’aixequen enfront del feminisme progre. En realitat, aquests personatges representen als qui defensen que només es pot ser dona o home d’una forma molt concreta i anhelen la tornada de la feminitat i la masculinitat de l’època franquista. En aquest context, l’esquerra institucional com Sumar, que abandera els discursos feministes, ens fa un mal servei a qui lluitem contra el masclisme ja que, per molta retòrica feminista que hi posin als seus discursos, es queden solament en això, en discursos.

El poder judicial: un mur de togues enfront dels agressors

La trista realitat d’aquest país és que, malgrat els centenars de campanyes del Ministeri d’Igualtat contra la violència masclista, malgrat la Llei del Només Sí és Sí, tot i que les dones ens hem mobilitzat des de fa anys en defensa dels nostres drets i contra la violència masclista, la justícia segueix sense estar del nostre costat. Fa 9 anys que la jutgessa Carmen Molina preguntava a una dona víctima d’agressions sexuals si havia tancat bé les cames. 7 anys des que el jutge Ricardo González va veure un “ambient de xerinola” en el sotmetiment de cinc homes a una dona en un portal. 9 mesos des que el jutge Carretero li va preguntar a Mouliaá si s’havia baixat les calces. 8 mesos des que la jutgessa Aurora Angulo no va veure cap indici de violència de gènere en els més de 90 missatges intimidatoris i amenaçadors a Juana Rivas. I cinc mesos des que el Tribunal Superior de Xustiza de Galiza va absoldre a Alejandro Míguez, un dels assassins de Samuel Luiz. Això és insuportable! i evidència que no n’hi ha prou amb canviar les lleis, cal depurar els tribunals i la judicatura de jutges i jutgesses masclistes i retrògrads, perquè són l’herència viva del franquisme, que segueix ancorat en la base de l’Estat espanyol.

25-N: Per a acabar amb la violència masclista cal enfrontar la política dels governs i al sistema que la genera

Aquest 25 de novembre ve precedit per una efemèride, els 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. En aquest context, el govern PSOE-Sumar ha usat la seva campanya per a aparèixer com el bloc progressista que resisteix a l’avançament de la dreta i la ultradreta, i també per a legitimar institucions com la Casa Reial, el poder judicial, el Parlament i el Senat, institucions que, lluny d’haver trencat amb tot rastre del franquisme, en els fets, segueixen la seva estela.

Malgrat els discursos i les “bones intencions” de governs com el de PSOE-Sumar, sabem bé que la violència contra les dones i els sectors oprimits és la cara més cruel del capitalisme i que, per tant, la nostra lluita per a erradicar-la ha d’anar estretament lligada amb una lluita més àmplia de tota la classe treballadora per a construir una societat nova, lliure de tota opressió i explotació.

Per a acabar amb la violència contra les dones i les oprimides, per a acabar amb l’ascens de la ultradreta i per a garantir una ruptura REAL amb la dictadura que ens precedeix, és imprescindible enfrontar els governs que diuen ser del poble però són la cara amable del capital; és imprescindible que les organitzacions polítiques, sindicals i socials desemmascarem el Règim del 78 com el que és, una herència del franquisme, i caminem per a construir un moviment amb la classe obrera al capdavant que faci front a les agressions masclistes i lgtbifòbiques, al racisme, al genocidi a Palestina, que entri amb veu pròpia i camini per a qüestionar el règim i, aquesta vegada sí, derrocar-lo.

Ni una menys! Recursos per a prevenir i combatre la violència masclista!

Continuem mobilitzant-nos per a defensar els nostres drets i denunciar la violència masclista, vingui d’on vingui!

Fora l’Església Catòlica de la Sanitat i l’Educació!

Avortament lliure, segur i gratuït en la sanitat pública! Fora jutges i jutgesses masclistes i franquistes!