25N: Contra la violència masclista, sortim als carrers amb els pobles en lluita!

Avui milions de dones en el món estan batallant contra dictadures i governs “democràtics”, dient que cal canviar-ho tot perquè així no es pot seguir. La millor forma de lluitar contra la violència masclista és que nosaltres continuem al capdavant d’aquestes lluites als carrers del món sencer.
La situació al món

Els organismes internacionals volen presentar programes i discussions als quals mostrar que nosaltres estem millor, però fins i tot les seves pròpies estadístiques indiquen el contrari. Segons l’ONU i l’OMS, 120 milions de dones van ser víctimes d’abús sexual en algun moment de ses vides, 60 mil moren cada any a mans de feminicides, en què quasi la meitat son la seva parella o algun membre masculí de la família.

És estremidor saber que 1 de cada 3 dones al món han patit violència física i/o sexual, i que aquestes estadístiques es comptabilitzen tant en països pobres com en els rics. Estadístiques incompletes al no tenir registrats els transfemicidis, i sabent que molts casos no es denuncien en la seva majoria per ser perpetrats intra-familiarment.

En tot el món es realitzen 22 milions d’avortaments insegurs a l’any, la majoria en països pobres i que porten a moltes dones a la mort o la mutilació. Ni parlar-ne de la violència institucional que es pateix als països on està prohibit completament, com per exemple El Salvador, que té l’extrem d’empresonar dones que van tenir avortaments espontanis.

Amèrica Llatina és una de les zones més violentes sobre les dones, inclou a 14 dels 25 països amb més altes taxes de feminicidi al món, segons l’ONU en aquesta regió incloent el Carib, 12 dones i nenes són assassinades per dia. A la Unió Europea, el 50% de les dones des dels 15 anys han patit algun tipus d’assetjament sexual; 1 de cada 3 europeus justifiquen l’abús sexual en alguns casos. A l’Àfrica central i meridional, el 40% de les joves es casen abans dels 18 anys i el 14% són obligades a fer-ho abans dels 15.

Tot i que hi hagi dones en càrrecs públics, o discursos que ens “incloguin”, la violència masclista continua sent una veritable epidèmia mundial que cal combatre.
Nosaltres també diem: Prou!

La violència que patim és part de la violència general que aquest sistema capitalista exerceix sobre els pobres, treballadors i oprimits. La crisi econòmica, la fam i la desigualtat colpeixen amb molta força sobre les dones.

Ens violenten amb salaris de fam, amb retallades en salut i educació nostra i dels nostres fills, ni tan sols ens deixen jubilar-nos dignament. Nosaltres som discriminades en migrar de la nostra terra en busca d’una mica de pa, som objecte sexual de les grans corporacions per vendre els seus productes i després condemnades quan decidim lliurement sobre la nostra sexualitat.

Les joves patim la falta de feina, així com la precarització brutal, que molts cops va acompanyada d’assetjament sexual a la feina. Juntament amb les nenes som víctimes permanents de xarxes de tràfic de persones i caminem amb por pels carrers.

Però la discriminació laboral i la violència augmenta sobre les que som negres, indígenes o migrants, les nostres morts passen sense commoció alguna als mitjans de comunicació i formen part d’una estadística buida.

Les transvestides i trans difícilment tenim accés a la feina, ens llencen al flagel de la prostitució on la policia ens persegueix, colpeja i viola sense possibilitat alguna de defensa. Ni parlar-ne del dret a la identitat de gènere o orientació sexual que en la majoria dels països no és acceptat.

Però el poble diu prou i nosaltres també. Les masses a l’Equador, Haití, Hong Kong, Iraq, Xile o Bolívia han sortit als carrers. Allà veiem a les dones al capdavant de la lluita, enderrocant tots els prejudicis i batallant contra els seus governs per una vida més digna. Les dones bolivianes, amb els seus fills a sobre, enfronten el cop racista de la dreta al seu país i mostren que elles són part de la lluita. Les joves xilenes van ser la puntada de peu inicial d’una revolució en curs, a l’evadir el metro, mobilitzar-se als carrers, enfrontar la repressió de Piñera i organitzar-se en assemblees populars, enderrocant el mite que el nostre lloc és a casa. Les jubilades caminen pels seus drets a l’Estat espanyol i les joves catalanes es posen al capdavant de la lluita per la independència.
Violència masclista com a repressió

A Xile les forces militars i policials estan responent amb una brutal repressió al poble mobilitzat, ja se sumen 22 morts, més de 2000 ferits, entre els quals es compten 200 que han perdut un ull i milers de detinguts i detingudes.

Els governs tremolen quan el poble surt al carrer, però si les dones perden la por i s’hi uneixen, llavors s’esgarrifen. Per això al país de la serralada fan servir un mètode de repressió més brutal sobre elles: l’agressió masclista. Es tenen comptabilitzades al menys 50 querelles per abús sexual a dones i joves LGBTI, més de 30 despullaments i assassinats de dones a les manifestacions. Aquest modus operandi no reflecteix només el masclisme recalcitrant dels militars, sinó que és un mètode d’acoquinament sobre la resta de les dones.

El poble xilè i la classe obrera mundial han de rebutjar amb èmfasi aquesta situació, denunciar-la i cridar a les dones a que s’uneixin amb més força a la lluita, organitzant amb elles l’autodefensa per derrotar la repressió. No es tracta d’una expressió repressiva més, és una violència específica sobre la meitat de la població, que ha de ser rebutjada de manera destacada.
Prou de violència cap ales dones, prou d’explotació!

La nostra lluita per la fi de la violència masclista és i ha de ser part de la lluita de la classe obrera i dels pobles. Nosaltres estem al capdavant de les barricades per exigir els nostres drets també.

L’opressió que patim és un instrument per explotar-nos més, per treure beneficis del nostre patiment en benefici dels grans capitalistes. Els drets d’igualtat de gènere han de ser part de les demandes de tothom i no només de les nostres, les de les dones. No hi ha possibilitat d’aconseguir canviar les coses a Xile, si no es lluita també per les dones. Derrotar el cop a Bolívia implica lluitar també per les dones, les indígenes, pobres i treballadores.

La desigualtat és fonamental per al sistema capitalista i el masclisme és una forma de control sobre nosaltres. Per a donar-nos les pitjors feines, que la cura de la família sigui la nostra tasca sense cap remuneració, per què la classe obrera es divideixi i no lluiti per interessos comuns.

Acabar amb la violència masclista implica acabar amb aquest sistema que perpetua la nostra opressió en benefici dels capitalistes. No diem que la revolució resoldrà d’immediat tots els nostres problemes, però estem convençudes que sense ella no hi haurà sortida.

Per a nosaltres canviar aquesta societat és de vida o mort, des de la LIT-CI seguirem als carrers amb les dones que lluiten juntament amb el poble i sortirem aquest 25 de novembre a cridar ben fort:

• Prou de violència masclista!
• Prou d’opressió i explotació!
• Visca la lluita del poble als carrers!
• Que caiguin els governs productors de fam i repressius!