El 29 de novembre se celebrarà una nova edició del que alguns anomenen la festa de la democràcia.
Per: Jordi Jaime Sanz
Una festa a la qual, per cert, no estan convidades les candidatures de l’esquerra revolucionària: en la majoria d’ocasions no poden presentar-s’hi pel que costa aconseguir els milers d’avals que pot suposar concórrer als comicis[1].
A més, les eleccions es donaran com sempre en aquest règim, sota la llei d’Hondt, que afavoreix els partits grans perquè rebutja la proporcionalitat en l’atribució dels escons en els resultats electorals, la qual cosa implicaria l’equivalència d’una persona, un vot; privilegi dels grans partits que també es deu a la barrera electoral, que imposa una proporció mínima de vots per optar a la representació.
Si a això hi afegim que aquesta atribució es fa sota una distribució territorial que dona una proporció més gran d’escons per nombre de vots a la població rural que a la població urbana, tot plegat deixa molt a desitjar pel que fa al talant democràtic dels sufragis, perquè beneficia els partits més votats sobretot en l’àmbit rural (normalment més conservadors) i menys els més votats en l’àmbit urbà (normalment més propers a l’esquerra).
Però la major dificultat per canviar les coses en interès de la classe treballadora no es troba simplement aquí, sinó en el fet que l’esquerra té poques possibilitats de ser representada fidelment al parlament.
La lluita parlamentària pel poder: l’alternança entre els sectors de la burgesia que la sostenen, però no en la representació o no dels treballadors
Efectivament, el PSOE i els seus partits afins no han deixat de legislar durant dècades en favor de la burgesia, propiciant el terreny abonat perquè cali el discurs de la dreta extrema i l’extrema dreta entre la població treballadora.
Les privatitzacions no han estat patrimoni exclusiu de la dreta declarada.
La col·laboració publicoprivada, en voler mantenir la titularitat privada dels serveis i recursos públics privatitzats, ha estat la forma més utilitzada de la suposada esquerra i l’esquerra parlamentària davant els problemes socials originats amb la privatització del sector públic.
Els partits polítics i els grans mitjans de comunicació s’esforcen a fer creure que les polítiques de la dreta, de l’extrema dreta i de la suposada esquerra són antagòniques, però, com demostren els fets, les unes porten a les altres. Així, les polítiques privatitzadores de la dreta porten a les de col·laboració publicoprivada de l’esquerra parlamentària, les quals no les contradiuen sinó que, com es pot entendre, les complementen.
Tot això ho facilita el sistema econòmic i el règim que s’assenta a l’Estat espanyol, el qual no permet prendre mesures d’arrel per solucionar a curt termini els problemes estructurals de la classe treballadora generats pel capitalisme, sinó que els cronifica en benefici de la burgesia.
N’és un exemple l’habitatge, quan s’apliquen desgravacions fiscals per incrementar suposadament l’oferta de lloguers o se subvencionen amb diners públics els lloguers en el mercat privat i els lloguers «socials» en habitatges de titularitat privada, tot regant d’aquesta manera amb diners dels treballadors (diners de l’Estat provinents dels seus impostos) els propietaris d’aquests habitatges, solució que cronifica i enquista el problema de l’habitatge lluny de resoldre’l, ja que aquests propietaris continuen mantenint la titularitat privada d’aquests habitatges i els diners que van a parar a les seves butxaques s’esvaeixen de l’erari públic en lloc de servir per crear habitatge públic[2].
Però la implicació del règim la veiem en el fet que no s’adoptin mesures estructurals d’arrel contra aquest problema. Així, mentre que les mesures que cronifiquen el problema i que es deriven del sistema econòmic, com les assenyalades al paràgraf anterior, són permeses constitucionalment, les mesures d’arrel que solucionarien el problema de manera estructural són sovint rebutjades pel règim constitucional.
Ho veiem en la qüestió de l’habitatge perquè, per exemple, una solució que resoldria el problema a curt termini, com és l’expropiació dels pisos buits en mans dels grans propietaris, seria difícilment aplicable sota aquest règim i impracticable a curt termini, ja que requeriria com a mínim un llarg procés judicial que n’establís el justipreu en cas que aquests propietaris no estiguessin d’acord amb aquesta transmissió dels seus habitatges a mans públiques ni amb el preu indemnitzatori, atès que aquest procés s’hauria d’executar sota la llei d’expropiació forçosa franquista encara vigent avui dia a l’Estat espanyol, tal com mana la Constitució Espanyola per als casos d’expropiació (article 33.3 de l’esmentada carta magna).
Però el marc constitucional no és l’únic marc que impedeix la solució estructural a curt termini dels problemes de la classe treballadora: el marc de la legislació europea també hi treballa en aquest sentit i en l’increment dels problemes a curt i a llarg termini de la classe treballadora.
La Unió Europea facilita que el deute privat i el cost de l’expansió i el manteniment de les grans companyies es transformin en deute públic, tot concedint crèdit a governs i a bancs a baix interès que surt de la contribució de tots els seus ciutadans (vegeu el cas del rescat bancari a partir de la fallida de Lehman Brothers el 2008, de l’expansió i el manteniment de la taxa de guany de les grans constructores amb les licitacions d’obra pública, de la transformació de la matriu productiva de les empreses en «ecològica» amb diners públics, del rearmament, etc.).
En aquest sentit, tant governs del PSOE, amb coalició o sense d’altres partits parlamentaris d’esquerra, com governs del PP, han recorregut al mecanisme de l’endeutament públic per resoldre els problemes que genera el capitalisme, també en benefici de la banca.
Amb aquesta mena de polítiques no és d’estranyar que el deute públic espanyol hagi augmentat exponencialment en termes absoluts any rere any, passant de 440.621 milions d’euros el 2008 a 1.698.225 milions el 2025, és a dir, un increment del 285% en tota aquesta sèrie històrica, la qual cosa posa les bases d’una futura crisi del deute que es retallarà, com ja ha passat, aplicant les tisores allà on no afecta la taxa de guany de les grans empreses, és a dir, en serveis públics, educació i sanitat pública, etc.
En aquesta tessitura s’entendrà que votar un costat del parlament (l’anomenat d’esquerres) no solucionarà els nostres problemes, encara que no s’incrementin tant com si governa l’extrema dreta, perquè els dos costats del parlament estan d’acord que es paguin amb els nostres recursos empreses i propietats de la burgesia com a solució a aquests problemes.
Cal apuntar, doncs, que tant amb les polítiques d’un costat del parlament com amb les de l’altre s’acaba al final amb el mateix resultat, beneficiant la classe rica en detriment de la classe treballadora, només que per camins diferents, que és el que serveix per aparentar i perquè els mitjans de comunicació difonguin que la suposada esquerra i la dreta serveixen a classes diferents, ja que la col·laboració publicoprivada sol beneficiar algunes famílies vulnerables, cosa que la suposada esquerra i l’esquerra parlamentària utilitzen com a pretext per guarnir aquesta col·laboració d’un fals progressisme, fals en tant que aquesta col·laboració implica alhora regar amb fons públics les empreses i propietats de la burgesia.
El moll de l’os: ofereixen les eleccions alguna oportunitat real d’aturar l’extrema dreta?
La burgesia mai no admetrà de bon grat pagar els plats trencats que provoca el seu sistema, no només pel seu cost, cada cop més gran, sinó perquè el fet que sigui la classe treballadora qui els paga li reporta encara més beneficis econòmics en portar la nostra classe a una divisió més gran pel retard en la consciència que això provoca.
Això, no pagar el cost dels problemes que el seu sistema genera, és per a ella una línia vermella perquè contribueix decisivament a sostenir els seus privilegis.
Per això la seva mesura estrella permanent és la reducció dels impostos a la classe rica.
La clau de volta que permet a la classe burgesa sostenir tant la dretassa com la suposada esquerra en el seu teatre actual d’alternança davant els ulls dels treballadors, que permet mantenir intacte el règim constitucional bipartidista que ha regnat quasi sense variació fins ara malgrat el seu probable canvi per l’agudització de la crisi, les convulsions socials consegüents i l’intent de la burgesia d’anar cap a un Estat més repressiu, és un règim fiscal regressiu que consisteix en la baixa imposició a la burgesia, que paga al voltant del 12% dels impostos que recapta hisenda en les declaracions de l’IRPF, i l’alta imposició de les rendes del treball, que n’aporten al voltant del 70% o fins i tot més (dades basades en l’última infografia de l’Agència Estatal d’Administració Tributària per a la sèrie històrica 2010-2024).
És la clau de volta perquè això permet que qualsevol mesura destinada a pal·liar un problema social, ambiental, etc. generat pel capitalisme l’acabi pagant la classe treballadora amb els seus impostos, ja que és l’Estat qui sufraga els costos d’aquesta solució a aquest problema. En aquest sentit no ens oblidem tampoc de l’IVA, que paga majoritàriament la classe treballadora pel seu pes social en el consum i que reafirma el que acabem de sostenir, ja que l’IVA i l’IRPF suposen el 75% dels ingressos recaptats per l’Estat.
Sent així, això permet eximir de responsabilitat la burgesia en la creació d’aquests problemes i alhora, pel que s’ha explicat, redoblar-ne el benefici. La suposada esquerra i l’esquerra parlamentària a l’esquerra del PSOE no fan més que posar uns impostos testimonials a la classe rica que no serveixen per escometre la regressivitat fiscal. És poc més que aparença: el que perd per un costat l’alta burgesia ho recupera per un altre: el que es recapta per l’impost als pisos buits dels fons d’inversió o pel gravamen temporal a les grans fortunes es compensa amb el règim fiscal de les SOCIMI (societats d’inversió vinculades al sector immobiliari), exemptes de tributar en l’impost de societats si entren en el règim fiscal de la llei 11/2009.
Ara bé, malgrat tot el que s’ha dit fins aquí, no retraurem a ningú que voti la suposada esquerra o l’esquerra parlamentària pensant que aquesta és la manera d’aturar la dreta rància i l’extrema dreta; pot ser una manera desagradable d’aturar el cop en primera instància, però el nostre deure és advertir, perquè ningú s’endugui desenganys, que votar l’anomenada «esquerra» a les Corts i/o al Senat és com si un visqués en una casa de fusta i, per refugiar-se del fred, es dediqués a cremar-ne les parets: a curt termini això li serviria potser per mitigar-lo, però alhora el fred aniria creixent a les seves carns i penetrant amb més força perquè hauria cremat allò que li permet refugiar-se del fred: la casa (en el nostre cas, els serveis públics).
És així de trist: la solució que ens proposen aquestes eleccions al problema de l’ascens de l’extrema dreta al poder, és a dir, el vot «útil», suposa ni més ni menys que destinar el vot a beneficiar aquella part que amb les seves polítiques adoba el terreny per al seu triomf.
Però la manca d’alternança, en termes de classe, en la representativitat del parlament afecta la classe treballadora molt més que això. Aquesta manca d’alternança, sense un referent de classe nascut a l’escalf de la crisi de la socialdemocràcia, fa que molts treballadors i treballadores perdin la confiança en els partits parlamentaris suposadament d’esquerres i que els discursos i prejudicis xenòfobs i racistes de l’extrema dreta s’escolin a les files de la classe obrera per al goig de la burgesia, que hi veu una major desunió de la classe treballadora. Aquest retrocés encara més gran en la consciència té com a conseqüència una lluita fratricida dins la nostra classe, que també eximeix de culpa la classe rica en la generació dels problemes socials.
En el cas de la qüestió de la migració ho veiem detalladament.
Si es retarda l’edat de jubilació, tal com va fer el govern del PSOE de Zapatero, si no es redueix la jornada laboral prou en proporció al que comporta el progrés tecnològic en els mitjans de producció sense reduir el salari, es crea, tant per acció com per omissió, un problema social per a la classe treballadora: l’atur.
Amb aquesta mena de polítiques a favor de la burgesia (la jubilació a una edat més tardana) o de manca de polítiques que hi atempten (reducció suficient de la jornada laboral sense reduir el salari), l’extrema dreta se serveix del fenomen social generat per elles o per la seva manca, l’atur, per acusar la migració de la falta d’ocupació entre la població «autòctona», ja que no s’ha fet res per absorbir l’atur existent a l’Estat espanyol previ a aquesta migració; més encara, s’ha incrementat aquest problema atribuint-lo després als migrants com a cap de turc.
Si, d’altra banda, la pressió migratòria és en gran part expressió de més d’un segle d’espoliació dels països pobres per part de l’imperialisme occidental i de les seves empreses, i la pobresa de la seva població també és atribuïble a les dictadures i règims d’aquests països aliats d’aquest imperialisme, els empresaris troben més vulnerables uns treballadors i treballadores que, de manera imperativa, han d’enviar unes remeses per al sosteniment de les seves famílies en aquests països.
Si a més a tot això hi afegim la regressivitat fiscal al nostre país i que algunes mesures de col·laboració publicoprivada al nostre país afavoreixen algunes famílies i persones migrants a partir dels impostos de treballadors, tant migrants com no migrants, a l’Estat espanyol, impostos que, com assenyalàvem abans, haurien de ser pagats per la burgesia perquè és ella la responsable que les persones pobres es vegin forçades a migrar, tenim el brou de cultiu perfecte perquè l’extrema dreta acusi equivocadament aquestes persones (per eximir de culpa de tot mal el gran capital) d’estar aprofitant-se d’unes prestacions i recursos pagats amb diners dels treballadors espanyols, quan és sabut que, en conjunt, els migrants contribueixen a l’Estat «del benestar» més del que en consumeixen[3].
Per tant, les mesures i la inacció de la suposada esquerra i esquerra parlamentària, en no convertir aquesta regressivitat en progressivitat fiscal, en retardar l’edat de jubilació, en no rebaixar prou la jornada laboral (sense reducció salarial) proporcionalment a com evoluciona la tecnologia, etc., en no qüestionar, en definitiva, per al seu benefici electoralista, el règim ni el sistema econòmic en què es basa, és responsable directe de l’auge de l’extrema dreta, ja que només amb mesures com les que hem dit fenòmens com l’atur, el cost de la integració de les persones migrants, etc. deixarien de tenir el contingut lesiu per a la classe treballadora que ara se’ls atribueix, perquè aquest cost l’assumiria, com seria de justícia, la classe que genera aquest problema i aquest cost, això és, la gran burgesia.
L’esquerra parlamentària a l’esquerra del PSOE dirà que això no hauria passat si ells guanyessin les eleccions i governessin en solitari, però el cert és que quan han tingut ocasió de governar als municipis i a les comunitats autònomes han acabat adoptant la mateixa mena de polítiques que el seu referent immediatament a la dreta.
Tanmateix, si votar aquests partits (com PSOE, ERC, SUMAR, etc.) no solucionarà els nostres problemes i en canvi prepararà el terreny per a un triomf de l’extrema dreta, però, d’altra banda, deixar de votar-los pot fer que l’extrema dreta passi a governar el país després del 29N, encara que sigui de la mà del PP, quina és la solució a aquesta cruïlla?
La solució real a l’ascens de la dreta i l’extrema dreta: l’organització i mobilització independent de la classe treballadora
Els partits polítics parlamentaris d’esquerra i els grans mitjans de comunicació posen interessadament el focus en les eleccions com a única solució a l’ascens de l’extrema dreta, però, com s’ha assenyalat, el Congrés i el Senat, amb aquesta mena de partits polítics, no resoldran els problemes de la classe treballadora i amb això l’ascens de la dreta i l’extrema dreta sembla inevitable. La solució a aquests problemes i, per tant, el fre a l’ascens de la dreta i l’extrema dreta ha de venir, doncs, al marge d’aquests partits i de les organitzacions vinculades a ells (sindicats reformistes, etc.). Per tant, cal l’organització i mobilització independent de la classe treballadora.
Només amb una gran mobilització independent i sostinguda de la classe treballadora els partits polítics es veuran pressionats a implementar mesures que, per càlcul electoral o per ser «la veu del seu amo», no s’atreveixen a dur a terme. La burgesia només cedeix quan veu que no cedir fa perillar la seva situació de privilegi, i només es canvia la composició del parlament de manera progressiva a causa d’aquesta mena de mobilització.
Només amb una organització i mobilització independent i sostinguda de la nostra classe es podran crear els organismes de classe de doble poder que permetin superar a la llarga el parlamentarisme que, com hem vist, ens porta a un carreró sense sortida.
Però amb això no n’hi ha prou: necessitem també que les direccions d’aquestes mobilitzacions independents de la classe treballadora no capitulin davant els partits reformistes que ens han portat fins a aquesta situació, perquè necessitem que efectivament aquesta mobilització impliqui la implementació d’un programa de transició de la situació actual al domini efectiu de la nostra classe, que obri les portes a la veritable presa del poder per part seva.
Necessitem que s’apliqui una progressivitat fiscal real, una reducció de jornada substancial sense reducció salarial, etc. per parar els peus a l’extrema dreta, i que aquestes direccions no canalitzin el descontentament i la mobilització cap a un programa electoral d’un partit reformista a través del parlament (com va passar amb el 15M i el procés de Podemos), perquè això només provocaria la fallida del moviment i de les reivindicacions necessàries per frenar aquesta dreta reaccionària, tal com hem vist al llarg d’aquests anys.
No et demanem, doncs, que deixis de votar; et demanem que t’organitzis a favor de la classe treballadora.
La lluita independent dels diferents col·lectius (com els professors a Catalunya i la resta de docents de l’Estat espanyol més enllà de les sigles sota les quals s’han presentat, o dels acampats i acampades aquests dies a diferents localitats de l’Estat espanyol a favor del dret a l’habitatge) han demostrat que els problemes només es plantegen en tota la seva globalitat i la seva dimensió real amb la mobilització independent de la classe treballadora.
Els partits revolucionaris estarem al servei d’aquesta organització i mobilització, l’única capaç de frenar la dreta i de parar els peus definitivament i efectivament a l’extrema dreta.
[1]Segons la instrucció 7/2011 de la Junta Electoral Central, per concórrer a les eleccions generals els partits polítics que no hagin obtingut abans representació necessiten almenys les signatures de suport del 0,1% de la població inscrita al cens electoral de la circumscripció per la qual es pretengui l’elecció, i l’1% si es tracta d’agrupacions electorals. Article 169.3 de la LOREG.
[2]En aquest sentit, el president de la Generalitat de Catalunya, en mans del PSC (secció del PSOE a Catalunya), ha anunciat recentment que es preveu destinar 1.000 milions d’euros a la rehabilitació dels habitatges de propietaris que els posin en lloguer, així com al lloguer d’aquests (a raó de 12.000 euros per habitatge rehabilitat i 600 euros al mes per cada habitatge en lloguer, a part del que paguin els seus inquilins). Com es pot observar, amb aquests diners públics es podrien comprar com a mínim 5.000 habitatges, sense necessitat de construir-los, a raó de 200.000 euros l’habitatge per tanteig i retracte, incrementant de manera substancial el parc d’habitatge públic a Catalunya, però el PSC prefereix donar-los als propietaris privats d’habitatge (i pel que sembla també regar amb diners de l’administració constructores i promotores privades davant l’escassetat d’habitatge públic). És aquesta la manera de solucionar el problema social d’accés a l’habitatge? On queda en el programa del partit socialista la consigna de no afavorir els rendistes especuladors?
[3]Font: Los inmigrantes aportan más de lo que reciben, article aparegut a la pàgina web de Diario.es (Piedras de Papel) el 19/12/2020. https://share.google/Po8A6XfRoratT4S46
