Home Catalunya ELECCIONS MUNICIPALS 2023 A BARCELONA: RETORN AL PASSAT O… MÉS PASSAT

ELECCIONS MUNICIPALS 2023 A BARCELONA: RETORN AL PASSAT O… MÉS PASSAT

s Eleccions Municipals al consistori de la Ciutat Comtal confronten bàsicament en la seva campanya electoral que començarà el proper 12 de maig dos models ancorats en el passat que lluiten per semblar nous. Aquests dos models són els de Barcelona en Comú (Ada Colau) i el PSC (Jaume Collboni) que es venen, especialment el primer com a models rupturistes i progressistes, respectivament, i el de Junts per Catalunya (Xavier Trias), el de la marca Barcelona lliurat al neoliberalisme salvatge que vol convertir Barcelona en una gran màquina expenedora de diners per a les classes benestants i en una carrera d’obstacles continua per a una classe treballadora que es veu expulsada de la ciutat degut a l’especulació immobiliària, el model turístic desaforat i l’hostaleria que treu cada vegada més protagonisme als espais i serveis públics, tan necessaris per a una gran ciutat com Barcelona. Com a outsiders trobem l’ERC d’Ernest Maragall amb un model força semblant al del PSC (social- liberalisme al servei d’una marca Barcelona maquillada) i uns CUP, Valents, Ciutadans, PP o VOX que lluiten per entrar o mantenir-se al consistori municipal barceloní, sense masses esperances d’anar molt més enllà.

Candidatures dels ajuntaments pel canvi: què se n’ha fet

Comencem aquest anàlisi parlant dels partits que han conformat el Govern Municipal a Barcelona, Barcelona en Comú i PSC, durant aquests darrers anys fins que el passat mes de gener, el seu líder Jaume Collboni va trencar amb els Comuns abandonant el govern per centrar-se en aquesta nova contesa electoral.

Pel que fa a Barcelona en Comú, després de la seva fulgurant entrada al Consistori Municipal de la mà de l’activisme i la mobilització social d’Ada Colau i de la PAH l’any 2015, la realitat de la pressió institucional, tot i donar-li de nou la victòria mitjançant el pacte amb el PSC el 2019, ha patit un gran desgast entre l’activisme i la classe treballadora degut a les seves polítiques, més semblants a les del PSC de Pasqual Maragall dels anys 80 i 90 del segle passat que a les polítiques rupturistes que es prometien fa vuit anys des de l’atalaia de l’activisme, la desobediència civil, les xarxes veïnals i les lluites de la classe treballadora. Com a mostra d’aquesta realitat podem veure com ha estat la seva política durant aquests vuit anys pel que fa a:

  • Habitatge. En aquest apartat cal destacar els següents aspectes: desnonaments, preu dels habitatges (propietat i lloguer) i habitatge social. Pel que fa als desnonaments, aquests van experimentar una baixada durant el període 2013 – 2019 respecte al total de desnonaments a Catalunya (20,5% al 17,1%), tornant a experimentar una pujada durant el període 2019 – 2021, últim del qual es tenen dades (17,9% a 18,7%). Totes aquestes dades es poden consultar al document “Qui desnona a Barcelona” publicat per l’observatori DESC. El preu del lloguer a Barcelona ha crescut entre el 2015 i el 2023 dels 12,1 euros per metre quadrat als 18,4 euros per metre quadrat, segons dades del portal Idealista.com Per últim, en quant a l’habitatge social, trobem que només un 1,9% dels habitatges de la ciutat de Barcelona es destinen a habitatge de lloguer social, molt per sota de la mitjana europea que se situa en el 9%.
  • Urbanisme i transport. El projecte de les <<superilles>> pretén descongestionar els barris i posar els espais públics al servei de les persones. El problema és que aquests espais descongestionats que podrien posar l’espai públic a disposició de la classe treballadora i, per tant, resdistribuir la riquesa com apunta l’antropòleg urbà José Mansilla, s’està plantejant consolidar a barris de classe mitjana com l’Eixample i no a barris de classe obrera, com a Nou Barris, on el PSC hi va votar en contra. A més, Barcelona en Comú està impulsant el Pla Besòs amb requalificació de terrenys a Sant Andreu i el Bon Pastor creant un pol audiovisual copat per les empreses tecnològiques que solen pagar salaris força baixos, com apunta el propi Mansilla. Per últim, caldria destacar que projectes d’aquest tipus queden limitats per la manca d’aposta pel transport públic. La limitació del transport privat hauria de ser un incentiu per potenciar-ne el públic. Tot i l’augment d’aquest tipus de transport envers els governs convergents de Xavier Trias, no sembla encara suficient per parlar d’un canvi de paradigma. Menys si tenim en compte que aquest augment depèn de la construcció d’infraestructures pendents com el tram central de la línia 9 del Metro, la unió del tramvia per la Diagonal, l’enllaç de línies amb el Vallés i el Baix Llobregat o el desdoblament de la R3 fins a Vic (Diari Público 18/04/2022).
  • Serveis públics. El Pla de Barris que dota amb psicòlegs a quaranta centres educatius de Barcelona, pretén oferir aquest servei a tots els centres educatius de la ciutat. El Pacte de Ciutat 2023 – 2030 (Generalitat + Ajuntament de Barcelona) preveu 47 actuacions a la xarxa sanitària en els propers anys. A més l’alcaldessa Ada Colau ha anunciat la seva intenció d’augmentar la despesa social si torna a ser escollida. No obstant, es fa difícil pensar que això es pugui dur a terme, tenint en compte l’article 135 de la Constitució que prioritza el pagament del deute públic (113,1%) per sobre de la dotació de Serveis Públics i les lleis d’estabilitat pressupostària i de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), conegudes com a Lleis Montoro, ministre del Govern del PP de Mariano Rajoy que les va promulgar. Sense desobeir aquestes lleis i posar els diners de l’erari públic a disposició dels Serveis Socials, no es possible cap política rupturista local al servei de les necessitats més peremptòries de la classe treballadora barcelonina.

Quina és l’alternativa?

D’aquesta manera, veiem com el suposat ajuntament del canvi de Barcelona en Comú no ha estat capaç de redreçar la implantació d’un urbanisme de caire neoliberal que prové dels temps del Franquisme (Porcioles) i que fa de l’acumulació de capital al voltant de la turistificació, l’especulació urbanística, la gentrificació i la pressió sobre les llogateres i els espais públics la seva raó de ser. La política de Barcelona en Comú ha combinat petits avenços amb grans retrocessos que queden sintetitzats en l’informe que es pot observar més amunt. Tornar a l’urbanisme popular que va tenir com a motor les associacions de veïns de Barcelona i les seves fortes reivindicacions entre 1979 i 1986 no serà possible sense desobeir les lleis d’estabilitat pressupostària i sense articular forts moviments veïnals als barris que tinguin com a eixos l’autoorganització, la lluita contra els desnonaments, la remunicipalització dels serveis públics, la lluita per un transport sostenible, públic i amb prou oferta per satisfer tota la demanda obrera, la creació d’un autèntic parc d’habitatge públic de lloguer protegit i l’aposta per un urbanisme al servei de la classe treballadora i el poble que només es podrà aconseguir amb la mobilització continuada al carrer.

Què planteja la resta?

El model fantasma del PSC

Com assenyala l’antropòleg urbà José Mansilla, aquest PSC post-maragallià està mancat de l’element intel·lectual que el va arribar a fornir en el passat i està mancat d’una estratègia i d’un model de ciutat propis. Segueixen l’estela del projecte de la marca Barcelona al servei dels poders de la ciutat, o, si més no, amb projectes que suposen pedaços, com les superilles en barris de classe mitjana, que no suposen discutir realment el model d’acumulació econòmica de les classes benestants. A més, el PSC de Collboni és un dels ferms defensors de l’ampliació de l’aeroport del Prat, un pla que no només atempta contra la sostenibilitat en un moment de col·lapse, sinó que és completament antidemocràtic i no compta amb cap tipus de suport popular, ja que l’únic que pretén és mantenir i aprofundir un model econòmic basat en la precarietat.

El model business – friendly de Junts per Catalunya

Per la seva banda, el model de Junts per Catalunya, és el model neoliberal per excel·lència en aquesta campanya de les municipals del 2023 a Barcelona. És el model de la marca Barcelona que posa tots els espais, institucions i recursos de la ciutat al servei de les empreses i del lucre capitalista. És el model de la gentrificació urbana, de la turistificació massiva, de l’especulació urbanística al servei dels grans tenidors de propietats i de la privatització progressiva dels serveis públics.

I què planteja la CUP?

El programa electoral de la CUP de cara a les municipals de Barcelona 2023 planteja, en un total de 63 pàgines, propostes al voltant de la Renda Bàsica Universal, l’habitatge, la desprivatització dels serveis públics, un model de transició ecosocial i una transició cap a una economia pública, social i planificada, entre d’altres. No obstant això, aquest model no serà possible sense desobeir les regles d’estabilitat pressupostària de l’estat (Lleis Montoro). Tot i que fan referència al no pagament del deute, no expliciten quins són els seus instruments: Lleis Montoro + article 135 de la CE. Cal anunciar explícitament que no ens podem sotmetre a aquests instruments si volem realment realitzar una política municipal íntegrament al servei de la classe treballadora i el poble.

Aquest 28 de maig…

Davant l’absència d’alternatives d’esquerra i tot i les limitacions programàtiques i estratègiques que tenim amb la CUP, cridem a tot activista, especialment tothom qui s’hagi endut una decepció amb Barcelona en Comú, a votar críticament a la CUP a Barcelona.

En primer lloc, perquè les membres que formen la llista de la CUP són activistes que lluiten amb les veïnes de Barcelona, com és en el cas dels desnonaments, i amb qui compartim trinxera en altres lluites, com ara contra les opressions. També són de les

poques organitzacions que estan denunciant públicament el racisme institucional que impedeix que les persones migrants votin i puguin ser votades, i això ens sembla destacable.

D’altra banda, creiem que la CUP pot jugar un paper d’oposició a l’Ajuntament de Barcelona respecte la resta de formacions polítiques que pretenen convertir -encara més- la ciutat a favor d’un turisme massiu, a costa de fer fora les famílies.

El nostre vot no ens fa oblidar les nostres diferències amb la CUP, que ha demostrat ser un projecte electoral disposat a governar dins els estrets límits de la institucionalitat. Si bé és cert que les regidores de la CUP han fet d’altaveu d’algunes lluites de la ciutat, no n’hi ha prou si des dels ajuntaments no s’impulsa la mobilització als barris i desobeïm la legalitat institucional.

Per a llegir les nostres diferències amb l’Esquerra Independentista click aquí.

Per a llegir la nostra anàlisi sobre la CUP click aquí.

Per a nosaltres la lluita no es pot emmarcar únicament en els límits institucionals i l’únic que ens pot garantir una ciutat al servei de la classe treballadora i el poble, i no al servei del capital, és l’autoorganització als barris, als centres de treballs i d’estudis, per això et convidem a construir Corrent Roig amb nosaltres.

Exit mobile version