Quan anem camí de complir 8 anys del referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del 3-O, la lluita pel dret a l’autodeterminació del poble català travessa un dels moments de major feblesa de les últimes dècades. La combinació de repressió de l’Estat, les declaracions i pactes tramposos del PSOE i la claudicació de les direccions independentistes oficials i majoritàries és la responsable d’aquesta situació.
Per: Corrent Roig i Corrent Revolucionari dels Treballadors i Treballadores
És necessari que des de l’esquerra anticapitalista i de classe treballem per construir una alternativa de base, autoorganitzada i unitària, recuperant l’experiència i tradició d’autoorganització del poble català que es va demostrar l’1 d’octubre amb els CDR. Des de Corrent Roig i el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores presentem per al debat en el si de l’esquerra catalana algunes reivindicacions per començar aquesta tasca i alguns eixos estratègics sobre els quals obrir la discussió.
L’actualitat de la lluita contra la repressió a Catalunya i a la resta de l’Estat
La repressió estatal no ha desaparegut, ni molt menys. L’amnistia segueix sense arribar a més de 450 activistes i ha estat denegada definitivament a 35 d’ells. Mentrestant, 164 policies i guàrdies civils que van participar en la brutal repressió del referèndum i les mobilitzacions contra la sentència han confirmat la seva impunitat amb la Llei d’Amnistia i l’ajuda de jutges i Fiscalia.
Però a més, la Causa General contra l’independentisme català va servir de reforç repressiu contra lluitadors i dissidències polítiques a tot l’Estat. La Judicatura, la dreta i també la Generalitat i el govern “progressista” són part d’aquesta ofensiva, com demostren els casos d’infiltració policial, la no derogació de la Llei Mordassa i la llista que continua creixent d’empresonats –com els 6 de Saragossa o les 6 de La Suiza– i encausades –com les 7 de Somosaguas, els detinguts durant la vaga del metall de Cadis o els vaguistes d’Airbus–.
La repressió i les seves devastadores conseqüències sobre el moviment independentista va ser un dels elements centrals de crisi d’aquest, així com l’abandó per part d’ERC i Junts dels milers d’activistes que van sortir en defensa de l’autodeterminació i contra les detencions dels líders del procés. És per això que la lluita contra la repressió continua sent una de les tasques pendents del moviment independentista. És necessari unificar tots els moviments i grups de suport que han sorgit en defensa dels centenars de casos repressius i construir un pla de lluita per a l’aplicació real de la Llei d’Amnistia, sense cap tipus de distincions.
Per això, la lluita per l’amnistia per a totes les persones represaliades a Catalunya i la resta de l’Estat i per la derogació de la llei Mordassa i totes les lleis repressives continua sent una reivindicació primordial.
Contra la restauració del Règim del 78, per l’autodeterminació i la fi de la Monarquia
El PSOE i el PSC a Catalunya han conclòs un procés de restauració “progressista” i “autonòmica” respectivament. Ho han fet amb la col·laboració de Podemos i Sumar des dels governs de coalició, els Comuns en el Parlament i les direccions processistes d’ERC i Junts. Una estabilització i tornada a la “normalitat” que ha tingut en els últims dies una nova escenificació en la trobada entre Puigdemont i Illa a Brussel·les.
Contra la restauració del Règim del 78 amb vernís “progressista” cal continuar lluitant per posar-li fi i aconseguir mitjançant la mobilització independent i amb la classe treballadora al capdavant el dret a l’autodeterminació, la fi de la monarquia i del Règim hereu del franquisme.
Contra l’extrema dreta i el genocidi, la lluita per l’autodeterminació ha de ser antiimperialista i antirracista
De l’independentisme burgès s’ha desprès el sector més identitari i racista, que es comença a nuclear en l’auge d’Aliança Catalana. Aquesta nova dreta catalanista i la vella són, com Vox i el PP, un dels baluards històrics de suport a l’Estat d’Israel.
Les polítiques racistes d’Aliança Catalana, que són equivalents a les de VOX i PP, han accelerat l’assumpció de molts dels seus postulats anti-immigració per part de Junts i fins i tot altres sectors de l’independentisme en nom d’una falsa defensa de la cultura i la llengua catalana.
Contra aquest perill reaccionari cal ser clars i contundents. Tolerància zero per a sionistes i totes les complicitats amb el genocidi. Cap concessió a aquesta espècie de nou sentit comú reaccionari que criminalitza la immigració. La lluita per l’autodeterminació del poble català és part de la lluita dels oprimits del món, la lluita per la nostra llibertat és part de la lluita contra els enemics comuns, contra l’imperialisme i la burgesia, per això, hem d’encarar-la des d’una posició de classe, antiimperialista i antirascista. La solidaritat és la nostra millor arma!
El moviment democràtic català ha de fer seves les reivindicacions de tots els pobles oprimits. Això avui té la màxima jerarquia en el suport incondicional a la lluita del poble palestí, la denúncia del genocidi, per l’embargament immediat d’armes i la fi de relacions amb Israel. També per oposar-nos als programes de rearmament imperialista de l’Estat espanyol i la UE i a l’espoli que bancs i multinacionals catalanes i espanyoles porten endavant als països semicolonials del món.
Això comença per l’exigència de derogació de totes les lleis d’estrangeria, el tancament dels CIE i drets polítics, civils i laborals plens per a totes les persones nouvingudes. Però també pel rebuig de tots els atacs judicials i legislatius al català, la derogació del 25% de castellà a les escoles i el reforç pressupostari de tots els recursos d’acolliment, aprenentatge de la llengua i mesures de suport i acompanyament dels nous alumnes a l’escola pública. Tot això en el marc d’una lluita per la defensa real i conseqüent de la llengua catalana.
Davant la deriva de la integració institucional: reconstruir una estratègia d’independència de classe i anticapitalista
L’esquerra independentista, i en particular la CUP, ha decidit encarar el període post processista sense fer una revisió crítica en profunditat de la seva estratègia d’“unitat popular” i “mà estesa” a la direcció independentista burgesa en la lluita nacional. Aquesta línia de col·laboració de classes va bloquejar la possibilitat de que emergís una alternativa d’independència de classe durant el procés, que vinculés la lluita democràtica amb les grans reivindicacions socials que van estar al darrere del 15M, les manifestacions pel dret a decidir i la vaga general catalana del 3-O.
La línia adoptada en el Procés de Garbí apunta a reeditar aquesta lògica fracassada d’“unitat independentista” i a una creixent integració en les institucions com una esquerra reformista i de gestió de l’Estat capitalista en el nivell municipal o autonòmic. La participació en governs municipals al costat de la dreta i centreesquerra independentista, és una mostra d’aquest nou curs.
Enfront d’aquesta deriva, que és molt qüestionada per sectors de la pròpia esquerra independentista i la joventut, és necessari establir les bases a una estratègia que lligui permanentment el camí per l’alliberament nacional i el socialisme, que integri la lluita per l’alliberament nacional com a part de la lluita per un govern dels i les treballadores. Per a nosaltres hauria de partir d’alguns eixos sobre la base de les pròpies lliçons que va deixar el procés, i que proposem per obrir la discussió:
– Incorporar una perspectiva de clara independència de classe i de centralitat de la lluita de classes en la lluita per l’autodeterminació. Només la força de la classe treballadora amb els seus propis mètodes de lluita és capaç de poder doblegar-li el braç al reaccionari Règim del 78. Per a això és fonamental construir una aliança en la lluita amb les de la resta de l’Estat.
– Per construir aquesta força social és imprescindible unificar les reivindicacions democràtiques catalanes i contra el Règim del 78, amb tot un programa que doni resposta als grans problemes socials en contraposició als interessos i beneficis dels grans capitalistes.
– Lluitar per la independència de classe, ha d’incloure una perspectiva internacionalista i antiimperialista, que avui significa enfrontar al govern espanyol i el seu rearmament. I defensar el poble palestí en la seva lluita contra el genocidi d’Israel.
– Per poder veritablement guanyar i evitar nous enganys i desviaments, cal lluitar pel desenvolupament de la més àmplia autoorganització des dels centres de treball, estudi i barris amb l’esperit dels CDR i la vaga del 3-O. Que la lluita no torni a estar dirigida des de Palau o des de dalt, sinó que s’autogoverni per la classe treballadora i els sectors populars.
Una crida a l’esquerra catalana anticapitalista i de classe
Des de CR i el CRT considerem que és necessari avançar en una discussió profunda del balanç del procés i les diferents polítiques i estratègies posades a prova. Al mateix temps, hem de desenvolupar la màxima unitat d’acció per conformar un bloc de classe i combatiu que intervingui davant els grans desafiaments com la lluita contra el genocidi a Palestina, el rearmament o l’auge reaccionari.
Som conscients que aquesta tasca no poden resoldre-la les nostres dues organitzacions per si soles. Per això mateix fem una crida a sumar-se a aquest procés de debat i confluència a tots els sectors de l’esquerra anticapitalista, sindical i dels moviments socials.
Imatge: Vaga general del 3 d’octubre de 2027 per Ernest CS (CC BY-SA 4.0)
