El 15 d’octubre de 2025, la classe treballadora de l’Estat espanyol estava cridada a construir una vaga general en solidaritat amb Palestina, convocada principalment per la CGT. Altres sindicats, com Co.bas, convocaven jornades de lluita, donant així marge als comitès d’empresa per organitzar aturades o altres iniciatives. Per la seva banda, CCOO i UGT han publicat manifestos sumant-se a les aturades, tot i que no han fet arribar aquesta iniciativa ni tan sols a tots els seus comitès. Tot i que les xifres encara ballen, tot sembla indicar que el seguiment de la vaga ha estat per sota del 0,5% i que els grans protagonistes de la jornada han estat la joventut i els estudiants. La vaga ha tingut un seguiment escàs, tot i així, cal celebrar les nombroses iniciatives de solidaritat que s’han organitzat en el marc de la jornada de lluita.

Per: Tània K.

Més enllà de les declaracions oficials, l’experiència d’aquesta jornada s’ha viscut de manera molt diferent a cada centre de treball. Crec necessari reflexionar sobre una veritat que pesa com una llosa: a moltes empreses, la vaga ni tan sols s’ha comentat entre els companys de feina. Com a delegada sindical, he tingut l’oportunitat d’impulsar una aturada solidària amb el poble palestí a la qual es va sumar aproximadament el 10% de les persones treballadores d’una plantilla de més de 700 empleats. Tot i que està lluny de ser la vaga que exigeixen les circumstàncies, afirmo convençuda que ha estat un èxit rotund, perquè ens va servir per fer un pas endavant en la construcció del comitè i la seva relació amb la plantilla. L’aturada la vam organitzar de pressa, sense poder fer una bona feina de preparació, sense temps per organitzar una assemblea de treballadors i sense capacitat per unir-nos a una vaga general.

Dit això, l’objectiu d’aquest article no és fer una crítica desmoralitzant, sinó abordar les contradiccions amb honestedat. Cal reflexionar sobre quin és el camí per reorganitzar la classe treballadora, i vull contribuir en la mesura del que sigui possible, assumint des de l’inici que es tracta de la perspectiva d’una sindicalista novell. Vull avançar que, tot i que tinc diferències profundes amb moltes de les companyes que avui encapçalen la lluita sindical, tinc claríssim que no s’equivoca qui no fa res. En aquest sentit, la crítica es planteja des de la màxima humilitat i la voluntat honesta de treballar amb el conjunt de treballadores que continuen defensant el sindicalisme com a eina fonamental de la nostra classe.

La primera reflexió que considero necessària és plantejar-nos quin significat té la vaga avui dia. Les traïcions del sindicalisme venut a l’Estat, l’atomització del sindicalisme honest, l’individualisme com a idea de vida, i la llunyania en què queda el 15M i les últimes vagues generals, són només alguns dels factors que han desdibuixat per complet el significat de la vaga. La vaga ha estat històricament una eina fonamental de la classe treballadora. Fer vaga mai no ha estat una decisió individual, sinó un dret col·lectiu, conquerit amb sang, que ens ha donat la victòria com a classe en innumerables batalles. Cal recordar la vaga general del 2010 contra la reforma laboral del PSOE, que va estar encapçalada pel sector industrial, aconseguint un seguiment del 80% a Catalunya. La guia en aquest camí han de ser les companyes que han organitzat vagues exitoses en els últims anys, com les companyes de AkzoNobel, l’antiga Titanlux.

Fer vaga és fer-li un pols a la patronal i als governs. L’objectiu ha de ser fer una demostració de força aturant sectors estratègics de la producció, demostrant que és la classe treballadora qui genera la riquesa i que, per tant, té la capacitat d’imposar les nostres reivindicacions. La vaga mai no ha estat, i no hauria de ser mai, una declaració simbòlica. Els actes de visibilització tenen un sentit, i la classe treballadora, al llarg de la seva història, ha enginyat milers d’iniciatives de visibilització, amb l’objectiu d’explicar i fer veure les injustícies. La vaga és, i ha de ser, molt més que això.

Els meus companys de feina, i m’arrisco a dir que els de totes, s’ubicaven en un ventall de posicions gegantí. D’una banda, hi havia qui deia que no servia de res fer vaga, que no aportava res que ell personalment perdés 100 €. De l’altra, hi havia qui deia que una aturada era poca cosa, que calia una vaga, fins i tot indefinida, fins que s’aturés realment el genocidi.

No entraré a discutir cadascuna de les posicions, però crec que és d’acord general una qüestió: la consciència de la classe treballadora i la seva capacitat d’organització es troben molt lluny del que exigeix la realitat. Avui dia, no hi ha les condicions per donar una resposta a l’altura de les circumstàncies. I, mentre això sigui així, l’obsessió de les sindicalistes ha de ser construir aquestes condicions.

Fer declaracions de vaga buides d’intenció real és carregar pedres a l’esquena dels sindicalistes que ens trobem a peu d’empresa. Cada derrota és un nou obstacle pel futur perquè alimenta la idea de la vaga com a “decisió individual” i li resta credibilitat. Agitar una vaga sense elaborar un pla per garantir el seu èxit és un acte d’immaduresa política i una irresponsabilitat per qualsevol organització que es faci dir de la classe obrera.

Cal recuperar l’essència de la vaga i construir-la col·lectivament. La democràcia obrera és l’únic camí possible. No per una qüestió poètica, sinó perquè organitzar a la classe treballadora significa involucrar-la en la discussió i en la presa de decisions. No és una tasca fàcil, toca revertir la immensa feina de desorganització que durant anys ha encapçalat el sindicalisme majoritari. Però tampoc podem negar que, tot i les seves traïcions, la majoria de la classe obrera sindicalitzada s’organitza en sindicats que seuen a taula amb la patronal i el govern. És per això, que cal pressionar als sindicats majoritaris, confiant que la seva política no representa a tots els seus comitès d’empresa. Construir-la des de baix. Assegurar bastions estratègics. Garantir les condicions de l’èxit.

I hem de ser sincers, no és un camí fàcil. Parlar, convèncer i organitzar als companys de feina és una tasca complicadíssima. Potser també seria d’interès reflexionar sobre com els moviments socials i estudiantils han contribuït a dificultar aquesta tasca, acomodant-se en càmeres d’eco, prenent decisions des d’assemblees que no representen i deixant de banda la tasca de convèncer a veïnes i companyes de classe. Les sindicalistes d’avui ens hem educat així, i revertir-ho no és senzill.

Però la nostra classe ha superat obstacles molt més grans en el passat. Les noves generacions, que hem nascut i crescut entre crisi, arribem amb la il·lusió i la força per tornar a construir les lluites. No hi ha treballador o treballadora que pugui negar la seva part de responsabilitat. Cal que les treballadores pressionin els comitès. Cal que els comitès discuteixin amb la plantilla i tinguin iniciatives per intentar organitzar-la. Les vagues s’han de construir a partir de les assemblees de treballadors, tenint en compte els tempos que ens marca la nostra gent, amb paciència i determinació. Hi ha propostes més còmodes, però aquesta és l’única opció efectiva.Amb tot això, la realitat avui ens empeny més que mai a treballar per la construcció d’una veritable vaga general. La força de la classe treballadora resideix en la seva capacitat d’organitzar-se col·lectivament per aturar l’economia, i també per transformar-la per complet. I és aquesta força la que ens permet presionar a governs i patronals. Per això, només la classe obrera autoorganitzada és capaç de parar la barbàrie que s’està donant a Gaza, tal com ens mostra la història en nombrosos episodis.