El passat 10 de gener, el moviment antifeixista de Catalunya ens vam posar en alerta per l’anunci del grup neonazi Núcleo Nacional que obriria una seu a Barcelona. La realitat va ser que ni van obrir una seu, ni tampoc va ser a Barcelona. Davant la resposta d’una convocatòria ràpida i improvisada d’una manifestació de rebuig, el grupuscle neonazi es va veure obligat a celebrar la seva presentació a un local de lloguer d’esdeveniments, ubicat a un polígon industrial de Sentmenat, a 25km de Barcelona i sense possibilitat d’arribar-hi en transport públic.
Per: Mercè Roure
Tot i que la celebració tingués lloc a una localitat tan remota, centenars de joves antifeixistes vam fer mans i mànigues per arribar a Sentmenat i deixar clar que la seva presència no és benvinguda i que no deixarem que quedin impunes.
Tot i l’heroica resposta de la joventut, cal obrir alguns debats dins de l’esquerra revolucionària i tota organització que es consideri antifeixista sobre quina resposta necessitem perquè grups com Núcleo Nacional no puguin passar ni celebrar els seus actes ni a “chiquiparks” ni enlloc.
L’augment de la ultradreta a nivell internacional obre la porta a grupuscles obertament feixistes i els regala impunitat
La presència de grups com NN amb total impunitat no s’explica sense entendre l’augment de la ultradreta com a fenomen mundial, que s’ha desenvolupat amb força a països imperialistes occidentals com a EE. UU. i alguns països d’Europa, però també països semicolonials com a Argentina.
El creixement de l’actual extrema dreta és un fenomen que sorgeix arran de la crisi capitalista mundial el 2008, és a dir, el moment en què, després de 30 anys d’Estat del benestar, la globalització entra en crisi i deixa en evidència els seus efectes socials devastadors.
L’extrema dreta mundial, tot i les seves particularitats a cada país, comparteixen alguns trets comuns, per exemple, parlar del “gran reemplaçament”, referint-se a que les persones migrants substituiran la “raça blanca”, la forta voluntat de més militarització a les fronteres, una batalla encarnissada contra el col·lectiu LGTBIQ+, etc. Aquests grups, com NN, busquen acumular forces aixecant consignes que trobin la simpatia dels/les treballadors/res més castigats/des i els sectors més empobrits. És per això que utilitzen la democràcia burgesa per divulgar el seu programa, que gira entorn la defensa a ultrança del nacionalisme espanyol i la batalla contra les persones migrades, a qui posen una diana al front, com ja va passar a Torre Pacheco.
Si els grups com NN se senten forts i amb prou impunitat per organitzar actes públicament és perquè hi ha grups al Congrés i a les institucions amb discursos que els encoratgen, i a qui ja els estarà bé que algú els faci la “feina bruta” al carrer, mentre ells apareixen com a “l’oposició radical” al govern.
El lamentable paper de les esquerres institucionals, l’altre responsable
Com hem dit, aquest augment de la ultradreta sorgeix després de 30 anys d’Estat de benestar. Durant aquests 30 anys, a més, el desenvolupament capitalista va anar acompanyat del triomf ideològic que va presentar la restauració capitalista com el fracàs històric del socialisme, molt al contrari que després del 1917, en què es va obrir entre la classe treballadora mundial la idea que un altre món era possible. Els anys 80 i 90, malauradament, van qüestionar fortament el socialisme i es va contribuir a la desorganització de la classe treballadora.
Però aquest triomf ideològic no ha estat mèrit exclusiu dels dretans ultraliberals. Hi han contribuït activament els partits socialistes, que durant anys han gestionat la misèria, i també la nova esquerra occidental com Syriza, Podemos o Sumar, que van aparèixer com a una alternativa rupturista i han acabat sent garants del gran capital i “l’ala esquerra” del govern PSOE, on dipositen totes les seves aspiracions.
A més, a l’Estat espanyol comptem amb la particularitat que cap govern, tampoc els “d’esquerra”, ni tampoc el “més progressista de la història” han complert amb la tasca de la memòria històrica i democràtica. Cap govern ha sigut capaç de trencar amb l’herència franquista que caracteritza el Règim del 78 i és per això que cada cop se sent més gent enaltint una dictadura sanguinària de gairebé 40 anys, i grupuscles com NN s’anuncien com un més.
La ultradreta va aparèixer com a opció política recolzada sobre el descrèdit i el ressentiment social provocat pels governs de l’esquerra burgesa, davant la seva incompetència i el xoc entre el discurs i la realitat de la classe treballadora (serveixi d’exemple el xoc entre la “política d’habitatge del govern i els més de 35 desnonaments diaris a Catalunya). Tot plegat ha contribuït a facilitar que l’extrema dreta aparegui com la veritable oposició de masses al govern Sánchez i ha obert pas al seu creixement electoral.
La resposta que necessitem
Les organitzacions de l’esquerra revolucionària i anticapitalista no podem restar indiferents davant l’auge de l’extrema dreta. Tot i que sabem que aquest fenomen és el darrer bastió de la dominació capitalista, és imprescindible defensar les llibertats democràtiques, conquerides moltes d’elles a base d’anys de lluita, i les condicions que permeten a les nostres organitzacions actuar per construir una sortida que passi per acabar amb el poder del gran capital. Sabem que NN és lluny de representar una amenaça feixista com la dels anys 20 i 30, però precisament es tracta d’acabar amb tot indici que pugui suposar una amenaça per a la nostra classe. Una classe profundament desorganitzada i desmobilitzada que està lligada de mans i peus a les burocràcies polítiques i sindicals.
Fa anys que la resposta antifeixista queda relegada a una joventut radicalitzada que ja està a primera línia de moltes altres lluites i, sense ànim de menystenir la voluntat i l’empenta, hi ha una realitat que pesa com una llosa: soles no podem. Per al moviment antifeixista organitzat la gran arma de lluita són les contramanifestacions, una aposta conscient per forçar el xoc entre feixistes i l’esquerra antifeixista que, tot i estar organitzada, segueix sent una minoria respecte la classe treballadora de conjunt. Però, lamentablement, cap grup de joves antifeixista podrà substituir la imprescindible entrada en escena dels treballadors i les treballadores, al contrari, caldrà interpel·lar-los perquè siguin ells i elles qui, des dels barris, s’aixequin contra la presència de grups feixistes. Cal tornar a fer circular la idea que l’antifeixisme és cosa de totes i que, davant d’atacs i provocacions, la resposta ha d’incloure tothom, organitzat o no. Hem de teixir una xarxa ampla, incloent aquells col·lectius més vulnerables i a qui l’extrema dreta i el feixisme té més a la diana, com són les persones migrants i racialitzades, el col·lectiu LGTBIQ+, etc.
Hem de posar el pes en l’autoorganització de la classe treballadora de forma independent de l’esquerra institucional. Això no vol dir renunciar a la necessària unitat d’acció però no podem seguir alimentant la il·lusió que les grans estratègies electorals promogudes per personatges com Rufián, Delgado o d’altres representants d’aquesta esquerra, frenaran l’avançament de l’extrema dreta. Al contrari, cal que treballem per la construcció d’espais arrelats a la classe treballadora, perquè el veritable combat al feixisme es dona en el terreny de l’acció política, és a dir, evitant que aquesta mena de grups faci peu als barris obrers. Són aquests espais els que ens permeten enfortir-nos políticament i fer una contrapropaganda de classe a la ideologia capitalista que penetra als nostres barris i acosta la joventut a idees feixistes. Només d’aquesta manera serem capaces de donar una resposta a l’alçada de les circumstàncies i, aquest cop sí, fer que no passin.
Per això construïm espais com els sindicats combatius, L’Obrera, la PAHC, etc., i apostem per la construcció d’espais unitaris per a poder involucrar tothom, organitzat o no, en la presa de decisions, acordar línies conjuntament i afrontar de manera col·lectiva els problemes que ens atravessen com a classe, sent un d’aquests els atacs de l’extrema dreta. Com deia Trotsky, el feixisme és el garrot del capital financer, és a dir, representa els interessos de la gran burgesia en contra dels interessos de la classe treballadora, per això és tan important la feina a peu de carrer, tornar als barris i autoorganitzar-los amb les seves pròpies demandes polítiques i socials, a prendre consciència de la seva classe, la classe obrera, i a desemmascarar NN i tota aquesta escòria com el que són: garrots de les grans empreses que ens exploten dia rere dia, que no ens representen i que ens volen desorganitzades i dividides entre nosaltres.
Imatge: Jordi Borràs via X
