L’accident ferroviari d’Adamuz, amb més de quaranta persones mortes, va posar en evidència les contradiccions del lema “Espanya va bé”. Darrere de les xifres del PIB s’amaguen el deteriorament del sistema ferroviari, les llargues llistes d’espera a la sanitat i la manca de recursos en l’educació pública. Després d’anys de retallades, privatitzacions i manca de finançament, els i les treballadores del sector públic han començat el 2026 convocant vagues i mobilitzacions arreu de l’Estat. La coincidència d’aturades el 20 de març en l’educació, el sector social i entre els i les metges a Catalunya reflecteix un malestar creixent entre els i les treballadores dels serveis públics.

Per: Treballadors i treballadores del sector públic de Corrent Roig/Corriente Roja

Les jornades de vaga a l’educació catalana són la continuïtat de la vaga de l’11 de febrer, que reclamava més salaris i recursos i menys ràtios i burocràcia. La participació va ser massiva, entre el 70% i el 80%, una de les vagues amb més seguiment del segle XXI. A tot l’Estat, el professorat denuncia ràtios insostenibles, manca de personal, sobrecàrrega laboral, salaris baixos i inestabilitat.

També el sector sanitari viu una escalada de protestes. El 16 de febrer els sindicats mèdics van convocar vagues mensuals d’una setmana fins al juny, mentre persisteixen guàrdies de fins a 24 hores i augmenten les llistes d’espera en una sanitat cada cop més privatitzada. En paral·lel, els sindicats ferroviaris van convocar vaga per denunciar la manca d’inversió i el deteriorament de la seguretat després de dècades d’abandonament i privatització.

Altres sectors públics han protagonitzat mobilitzacions, com els i les bombers —especialment forestals i voluntaris i voluntàries— o el sector social, que anirà a la vaga a Catalunya el 20 de març per un conveni just. A ells i elles s’hi sumen treballadors i treballadores de la neteja o de l’atenció domiciliària, que des de la pandèmia mantenen lluites contra la privatització dels serveis públics i per una millora de les seves condicions laborals.

Totes aquestes mobilitzacions no són fets aïllats, sinó l’expressió d’una crisi estructural que travessa el conjunt dels serveis públics a l’Estat espanyol.

Les arrels del problema

Aquesta realitat xoca amb el “Espanya va bé”, que només s’aplica a una minoria social encapçalada pels multimilionaris i les empreses de l’IBEX35, que van registrar una pujada a borsa del 49,27% el 2025. El que hi ha darrere d’aquestes xifres és la consolidació d’un nou patró d’explotació de la classe treballadora en què, per garantir els beneficis empresarials, es generalitza la precarietat laboral, cauen els salaris, hi ha una pèrdua sostinguda dels drets laborals i la joventut es veu sense futur.

Una vessant fonamental d’aquest nou patró d’explotació és el deteriorament i desmantellament dels serveis públics essencials dut a terme al llarg de tots aquests anys per governs de tots els colors. Aquest procés ha anat acompanyat d’una ofensiva privatitzadora directa o encoberta (externalitzacions, concerts, copagaments). Estem parlant d’un atac al salari directe dels i les treballadores del sector públic, que són generalment mediocres i depenen exclusivament de bonificacions, i al salari indirecte del conjunt de la classe treballadora.

Serveis públics vitals com el transport, la sanitat, l’educació, els serveis socials o la neteja són una font de negoci per a fons d’inversió, multinacionals, la banca o la mateixa Església. Quan la crisi de 2007-2008 va esclatar, els governs del PSOE i del PP —així com ho van fer a la resta de la Unió Europea— els van retallar de manera salvatge, mentre privatitzaven o transferien grans sumes de diners públics a empreses privades sota la fórmula de “concerts publicoprivats” o de “propietat pública–gestió privada”.

Hem vist com els governs del PP atacaven de manera brutal i directa, com en el cas de la privatització massiva de la sanitat a Madrid amb Ayuso, o a Andalusia amb Moreno Bonilla. Per la seva banda, el PSOE diu una cosa per fer-ne la contrària: malgrat presentar-se com el garant dels serveis públics, en cap moment no ha revertit les privatitzacions ni ha augmentat el finançament en el nivell necessari per a la classe treballadora, i sí que ha incrementat la despesa militar fins a rècords històrics.

Fer confluir i unificar les lluites! Autoorganització dels i les treballadores per construir una jornada en defensa d’allò públic!

Defensem i encoratgem totes les lluites que els i les treballadores del sector públic estan duent a terme en diferents llocs de l’Estat. Cal que tots i totes ens organitzem en assemblees democràtiques de base per decidir conjuntament com continuar el pla de lluita i, des d’aquests espais d’autoorganització, avançar cap a la coordinació de les nostres lluites per unificar-les en una sola en defensa d’allò públic. Considerem que aquestes assemblees han de jugar un paper fonamental per fer front a la burocràcia sindical i subordinar els sindicats a les decisions del conjunt dels i les treballadores.

Per poder desenvolupar aquestes lluites i estar en millors condicions de guanyar-les no podem quedar aïllats i aïllades, presos de concepcions corporativistes, ja que aquesta lògica milita contra les nostres pròpies reivindicacions. Tant si es tracta de la lluita per l’augment salarial i la reducció de les ràtios per aula, pel final de les guàrdies de 24 hores dels i les metges, o per un conveni digne dels i les treballadores de l’acció social, totes aquestes demandes formen part de l’exigència al govern central i als governs autonòmics d’un programa de rescat d’allò públic per augmentar els recursos. Per garantir uns serveis públics de qualitat que assegurin unes condicions laborals dignes, cal lluitar perquè ni un euro dels nostres impostos es destini al sector privat i per la remunicipalització o estatalització de tots els serveis externalitzats i de les seves plantilles.

Aquest programa és vital per aconseguir el màxim suport social, ja que els serveis públics són un dret bàsic de tota la població. Com hem dit moltes vegades, les retallades i privatitzacions d’allò públic maten! És la classe treballadora i, especialment, els seus sectors més oprimits i precaritzats, qui més pateix el seu deteriorament constant i la seva privatització. Per encarar aquesta lluita necessitem guanyar el conjunt de la classe treballadora perquè doni suport i defensi les demandes del sector, buscant el seu suport i creant un gran moviment en defensa dels serveis públics, començant per una gran jornada de lluita estatal.

Aquesta lluita serà llarga i, com hem comprovat en els darrers anys, en el sistema capitalista res no garanteix que les victòries siguin duradores; al contrari, en cada crisi, la burgesia, a través dels seus governs, les atacarà en nom del dèficit públic, al·legant que no hi ha recursos o que aquests són ineficients. Tanmateix, els recursos hi són: els beneficis rècord que estan obtenint les empreses de l’IBEX es podrien reinvertir en els serveis públics. Els problemes d’eficiència no se solucionen amb la seva privatització, sinó mitjançant l’expropiació sense indemnització de totes les empreses que fa anys que s’hi lucren. La seva planificació democràtica des d’un punt de vista social i ambiental ha d’estar en mans de la classe treballadora. Aquestes tasques, imprescindibles per garantir uns serveis públics al servei de les necessitats socials, no les durà a terme cap govern del PSOE-SUMAR, i encara menys un govern de PP-VOX que, malgrat les seves diferències, garantirien que les grans empreses continuïn lucrant-se de la misèria dels i les treballadores. La defensa d’un programa de rescat d’allò públic ha de recolzar-se necessàriament en el desenvolupament de l’autoorganització democràtica dels i les treballadores. No hi ha cap altre camí per enfrontar la burocràcia sindical i política i per aconseguir que la lluita de la classe treballadora passi a l’ofensiva.