Un any després de la tardor més calenta que Itàlia ha vist en els últims cinquanta anys —tal que va fer guanyar a les masses populars en lluita, amb mèrit, el títol d’avantguardes europees en la lluita de solidaritat amb el poble palestí i la seva heroica i exemplar Resistència—, avui assistim a les manifestacions multitudinàries que aquests dies omplen les principals metròpolis franceses, espanyoles i d’altres Estats europeus. I a Itàlia? La situació s’està encenent també aquí. El dissabte 10 d’octubre els carrers de les principals ciutats italianes van ser recorreguts per concorregudes marxes per Palestina. El divendres 16 d’octubre va ser el torn de les vagues estudiantils amb marxes, i ja són desenes els instituts ocupats a moltes ciutats: com sempre, són els joves de la generació Gaza els qui ens assenyalen el camí. També el 16 d’octubre van sortir al carrer els joves que lluiten contra el desastre climàtic. Els obrers d’Ilva estan en vaga i mobilització tant a Tàrent com a Gènova (mentre escrivim hi ha en curs l’ocupació de l’aeroport de Gènova). Al Sud del país els prestatges dels supermercats són buits per la protesta dels transportistes i dels pagesos. La tradicional manifestació tardorenca de la CGIL a Roma ha vist sortir al carrer, a Roma, desenes de milers de treballadores i treballadors. El que uneix totes aquestes reivindicacions és l’oposició a un sistema que fa impossible la supervivència: carestia de la vida, inflació, desastre climàtic, guerres, atur.
Per: Diego Bossi
Aquests darrers dies hem assistit també a protestes de joves i jovenets que han desembocat en enfrontaments amb la policia i accions d’expropiació a les botigues: es tracta de protestes convocades a les xarxes socials, sense una orientació política precisa (el govern n’està aprofitant per endurir encara més la repressió).
Encara som lluny de les grans manifestacions de masses a Europa o de les mobilitzacions de la tardor passada, però tot això ens diu que també aquí hi ha les potencialitats per rellançar una gran vaga general que pugui bloquejar el país i, aquesta vegada, fer fora el govern Meloni.
D’on partíem la tardor passada
«Fem com a Itàlia»: aquest era el lema dels companys de l’altra banda dels Alps la tardor passada, quan autopistes, estacions i ports eren envaïts per marxes de desenes de milers de persones en una densa successió de manifestacions per Palestina. En la recepta d’aquell apogeu de la lluita de classes hi havia la indignació popular per l’infame genocidi sionista a la Franja de Gaza; l’impuls emocional de la Global Sumud Flotilla, que va intentar violar el bloqueig (il·legítim fins i tot per al dret burgès) de les FDI en aigües internacionals amb l’objectiu de portar ajuda humanitària a la població gazatí; l’efecte contagi global, quan el suport a l’heroica Resistència del poble palestí havia omplert les places de tot el món; però, sobretot, hi havia l’ingredient més important: la unitat d’acció, aconseguida arraconant els dirigents sindicals i polítics, habitualment dedicats a fragmentar i afeblir les lluites.
Va ser així el 22 de setembre de 2025, quan el fallit intent de boicot de la burocràcia de la CGIL, que havia proclamat una vagueta de 4 hores tres dies abans, no va entelar l’èxit de la vaga general unitària de tots els sindicats de base, que aquell dia van treure les masses al carrer.
Va ser així el 3 d’octubre de 2025, quan la pressió de tants activistes i afiliats de la CGIL va obligar el sindicat més gran d’Itàlia a proclamar la vaga general juntament amb els sindicats de base: la vaga més gran dels últims 40 anys, un país sencer paralitzat.
Va ser així el 4 d’octubre, dia de la manifestació nacional per Palestina: un milió de persones va envair la capital. Imatges impressionants.
«Fem com a Itàlia», cridava el món que mirava cap a les nostres latituds; malgrat els qui teoritzen la ineptitud del proletariat italià, ignorant una història gloriosa de lluites obreres. No un error d’anàlisi de bona fe, sinó una narració falsa, interessada i conscient dels qui volen diluir les responsabilitats de les direccions polítiques i sindicals en una suposada marea de masses fluixes i estancades. Una coartada per a la traïció de classe, sostinguda per un vil descàrrec de responsabilitats.
Els bombers en acció
Les vagues i les mobilitzacions de la tardor del 25 van arraconar les forces de l’ordre burgès que, en diverses ocasions, van resultar impotents davant la magnitud de les masses: la burgesia va tastar el tràngol amarg de la pèrdua del control i del seu poder de contenció social; el mateix val per a les direccions sindicals, que no tenen cap interès a portar el conflicte social a les seves conseqüències naturals i, tot i això, volen fer-lo servir per bescanviar privilegis amb l’Estat burgès dins del capitalisme. Afluixar les cadenes dels turmells del proletariat sense trencar-les.
No per casualitat, en lloc de cavalcar l’onada d’aquella gegantina mobilització que va fer paper mullat de les lleis antivaga i va arraconar els aparells de repressió, la tardor del 2025 va acabar sota el signe de la fragmentació i l’afebliment de les lluites: dues vagues separades el 28 de novembre i el 12 de desembre.
Arribant a enguany, després de la copiosa derrota al referèndum del govern Meloni, tant els partits de falsa oposició burgesa com la direcció de la CGIL no van moure un dit per rematar i enviar el govern a casa. Vam haver d’esperar al maig (dos mesos després!) per tenir dues vagues «generals» separades entre si (18 i 29 de maig), proclamades per diferents sindicats de base, de fet contraposades.
Tardor del 2026
Les direccions sindicals, a la tardor d’enguany, a Itàlia, en lloc d’intentar unificar les reivindicacions perquè la mobilització en curs es tradueixi en una gran acció de lluita contra el govern, fan tot el possible per fragmentar i afeblir la classe treballadora.
Els treballadors es troben davant la perspectiva de tres vagues anomenades «generals» separades, repetim: separades! Perquè si fossin tres vagues unitàries dins d’un recorregut creixent de les lluites, n’estaríem ben contents.
Així, el calendari de les mobilitzacions és el següent: 30 d’octubre, convocada per USI, a la qual s’ha afegit la convocatòria d’USB, on es mobilitzaran també els treballadors portuaris a més dels de diverses categories federades a la CUB, entre elles químics, goma i plàstic, escola, sanitat, universitat i metal·lúrgics; 20 de novembre, vaga general de la CGIL amb mobilització estudiantil i manifestacions territorials (no sigui que es concentri massa gent i molesti el govern!); finalment, la vaga prenadalenca del 4 de desembre, convocada al setembre per CUB, SGB, SI Cobas i altres. Una data tardana que no té en compte ni les mobilitzacions europees ni les mateixes mobilitzacions estudiantils a Itàlia.
Un panorama descoratjador: davant els atacs patronals, governamentals i imperialistes es perfila una resposta sindical fragmentada i tardana, de la qual ha sorgit l’apel·lació del Front de Lluita No Austerity a rellançar de seguida una gran vaga general unitària.
Què fer?
Els interessos de classe generals dels treballadors imposen als sindicats unir les lluites, organitzant mobilitzacions unitàries per fer més eficaces les vagues que, recordem, a les treballadores i als treballadors, a diferència dels buròcrates oportunistes al capdavant dels sindicats, els costen part del seu ja migrat salari. Per no parlar de centenars, si no milers de centres de treball on són presents diverses sigles sindicals que fan vaga en dates diferents: amb qui han de fer vaga els treballadors? Quantes vagues (petites i ineficaces) han de fer?
Avui més que mai, en el pla sindical, cal fer dues coses importants: 1) organitzar la base en comitès, col·lectius i coordinadores deslligats de les direccions burocràtiques dels sindicats; 2) donar la batalla interna als sindicats, exigir que siguin els treballadors actius i les avantguardes qui els dirigeixin sobre la base dels seus interessos de classe, contra tota pulsió sectària i autoreferencial que s’esgoti en si mateixa.
Però el pla sindical no n’hi ha prou: cap conquesta al capitalisme no està a recer, els patrons, tan bon punt puguin, s’ho tornaran a prendre tot amb interessos.
Cal una direcció revolucionària que intervingui en les moltes lluites que ja són en curs: les lluites de resistència dels pobles agredits pels imperialismes, les lluites estudiantils i pel dret a l’habitatge que estem veient aquests dies a França i Espanya, les mobilitzacions estudiantils en curs a Itàlia, les protestes dels pagesos, etc.
Per això estem compromesos en la construcció d’una internacional revolucionària, la LIT-Quarta Internacional, que, intervenint en les lluites quotidianes, les orienti cap al socialisme, alliberant la humanitat de les cadenes del benefici.
Alternativa Comunista serà al costat dels treballadors en vaga, independentment de la sigla que convoqui, fent una crida a la construcció unitària de les vagues generals, en unitat d’acció amb els estudiants i amb els sectors de petita burgesia empobrida (com els pagesos). A la burocratització dels sindicats responem amb la democràcia obrera, perquè siguin els treballadors i els estudiants que es mobilitzen qui prenguin les decisions que els afecten.