Avui és 1 de febrer i, com cada any en aquesta data, a les militants de Corrent Roig ens assota amb cruesa alguna cosa més que el fred. L’absència de Yolanda González ens recorda tossudament una ferida sense tancar que ens acompanya allà on anem.
Per: Congrés Extraordinari de Corriente Roja, qui va votar per unanimitat que Yolanda González presidís la seva mesa d’honor
Una de les tasques de tot revolucionari i revolucionària és cuidar la memòria. No només recordar qui ens van precedir, sinó mantenir viu el seu llegat, perquè gràcies a que ells van ser, nosaltres som avui. Per això el nostre compromís és transmetre a les noves generacions de revolucionaris i revolucionàries el llegat de Yolanda, tal com ens el van transmetre a nosaltres abans, i cada 1 de febrer dediquem una estona al record d’una companya, Yolanda, que ens va ser arrabassada massa aviat, amb tan sols 19 anys, a les mans d’un escamot feixista.
Al 1980, la mobilització obrera i popular que havia començat una mica abans d’acabar la dictadura encara seguia molt viva. Havia mort el gos, però no la ràbia. Sobre el paper, hi havia “democràcia”, però estava molt lluny de complir les reivindicacions de la classe obrera, la joventut, les nacionalitats oprimides… A més, aquests anys en què refermava la lluita van estar marcats per una intensa violència feixista, emparada pels cossos repressius de l’Estat.
En aquells dies, la Yolanda era una jove militant basca, de família obrera, que es va traslladar a Madrid per a estudiar electrònica a un centre de Formació Professional de Vallecas, mentre combinava els seus estudis amb una feina al sector de la neteja. Diuen que ser jove i no ser revolucionari és una contradicció gairebé biològica i Yolanda representava aquesta dita a la perfecció. Als setze anys es va afiliar a les Joventuts Socialistes d’Espanya i, més tard, a Madrid, va començar la seva militància política al trotskisme, afiliant-se al Partit Socialista dels Treballadors (PST), del qual ella va ser una de les fundadores. El PST és un dels partits en què Corrent Roig té el seu origen.
La Yolanda es va convertir en una destacada dirigent de la lluita estudiantil pel seu important paper en la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà de Madrid i per aixecar activament la bandera de la unitat del moviment estudiantil i la classe obrera. Per tot això, es va convertir en un objectiu de la reacció. Yolanda, com Ángel Almazán, Vicente Cuervo, Arturo Ruiz i tants altres, van ser assassinats per lluitar, però el crim de Yolanda va cobrar una brutalitat fora de lloc: va ser segrestada en el seu domicili, torturada i finalment assassinada a boca de canó. El seu assassinat volia deixar un missatge clar: qui emprenia el camí de la lluita, entrava en la diana de la repressió a qualsevol preu.
El seu assassinat va ser ordenat pel partit feixista Fuerza Nueva, amb la col·laboració d’elements ultradretans de la policia i la Guàrdia Civil. El principal autor material de l’assassinat va ser Emilio Hellín Moro, qui només va passar 14 anys en la presó. Quan diem que la ferida de Yolanda està sense tancar no és només per la seva absència, sinó també pel fet que l’assassí de la nostra companya campa a pler, rebent favors de l’Estat, assessorant durant anys forces policials, com els Mossos d’Esquadra, i exercint càrrecs com a perit. Per això recordar a Yolanda és també denunciar, amb la ràbia de qui no tolera la injustícia, la impunitat dels seus assassins.
Yolanda, el teu record és inesborrable. Et sentim part de nosaltres i del nostre projecte, no per haver-te conegut o haver compartit unes sigles, sinó per l’empatia de ser o haver estat joves que, igual que tu amb 19 anys, prenem la decisió de sumar-nos a les files del socialisme i prendre la tasca més noble -però també la més difícil- que podem prendre: posar la nostra vida al servei de la classe treballadora i la lluita per la revolució socialista mundial, convertir-nos en soldades del temps per a canviar aquest món podrit d’opressió i explotació i construir una societat nova, lliure, on el ser estigui per sobre del tenir.
Seria molt fàcil elucubrar i fantasiar amb el que hagués estat avui la Yolanda, si hagués continuat militant aquí o allí, però això seria faltar-li a una veritat que pesa com una llosa. Decidir el que avui seria la Yolanda era un dret seu, i només seu, que li va ser brutalment arrabassat, per això nosaltres la recordem pel que era llavors: una jove trotskista, revolucionària, militant d’un partit al servei de la reconstrucció de la IVa Internacional. Aquest era el seu compromís llavors, i aquest és el que nosaltres prenem avui.
Els assassins de la Yolanda van voler alliçonar-nos, però nosaltres tenim també un missatge per a ells i els seus portaveus: la lluita segueix. Mentre continuï havent-hi estudiants que munten assemblees i s’organitzen per a lluitar, mentre continuï havent-hi qui crida “No passaran”, mentre continuï havent-hi lluitadores i revolucionàries, mentre continuï havent-hi qui creu que un altre món és possible, el seu llegat serà present i el seu record perdurarà.
Per Yolanda, per Carlos, per Vicente, per Ángel, per Pedro, per Arturo. Per tota aquella gent anònima que va donar la seva vida per un món nou.
Yolanda gogoan!